La Montserrat/Idealitats

IDEALITATS.

La tarde havia passat rápidament. Lo berenar s' havia fet ab gran animació, ja que l' acte de menjar reunidas diversas personas, casi sempre predisposa als esplays de la confiança. La confortació material anima 'l rostre, los ulls brillan ab major forsa, las galtas se colorejan de carmí y las riallas se encomanan dels uns als altres, sens donarse compte de la corrent de intimitat, que s' estableix entre las personas reunidas.

Posats damunt de l' herba los blanchs toballons, cada familia hi havia escampat las seuas provisions entre las que ocupavan preferent lloch los pollastres rostits, lo peix fregit, las truytas d' ous, la llangonissa y las fruytas de tota mena. Ab cordial espansió s' havien fet oferiments de una á altra familia. Uns havian fet probar lo seu Jerez de llegítima procedencia; altres préssechs cullits en sas propietats; altres moscatell de sas vjnyas; altres llangonissa, enviada directament de Vich; produhintse un aplech d' esquisitats que las minyonas de servey portavan de una banda á l' altra y molt especialment á D. Francisco, al qui gran part de la reunió tenia empenyo en oferirli los mellors presents.

La familia Bach que havia portat una grossa galantina de capó, guisada pe 'l seu cuyner, l' havia repartida espléndidament entre la concurrencia. Li era precís agrahir las atencions que 's prodigavan á son hoste, y que aquest, vejés que se 'l tractava com si ja fos part de la familia, prenent com dirigits a ells los obsequis que se li feyan. En tant, en Cuberta, á qui ja no passavan desapercebudas las atencions de que era objecte, havia estat amable y deferent ab tothom, oferint magnífichs cigarros habanos als homes y essent lo primer en donar la má á las senyoras, que incómoda y penosament assegudas en terra ó demunt de punxosas pedras, no sabian com bellugar sas prou cruixidas camas.

Entretant lo sol havia anat descendint rápidament darrera de las serras; en l' espay s' hi sentia eixa mena de calma precursora de las calladas horas de la nit; l' ayre no movia ni tan sols las fullas que besava; las papallonas plegavan sas ensatinadas alas, preparantse pera passar la nit damunt los perfumats estams d' alguna oberta flor, y pe 'ls estrets camins oberts en las vessants de la montanya, baixavan saltironant de pedra, en pedra, los remats, que 'ls baylets, fent qualque refilet de fluviol, acompanyavan á las llunyanas masias. Eix aspecte de la naturalesa avisá als escursionistas que era precís retornar á Larrua. Allavors se resseguí per darrera vegada los voltants de la font, enriquits ab un veritable bosch de alsinas, per ahont serpentejavan á cada pas, petits reguerons d' aygua, pera cullir bonicas brancas de ridolta, y ramells de flors boscanas; los joves ab lo desitj de oferirlas á las noyas, ellas pera engalanar son cap y sa cintura, per ballar al voltant del llarch pedrís que enrotlla la mitj rompuda portella de la mina, la bulliciosa sardana, indispensable pera tota comitiva nombrosa, que surt á fer un dia de camp.

Quan los escursionistas emprengueren lo camí en busca dels carruatjes deixats á la riera, en Félix Arenas, que al fer la rodona havia lograt posarse al costat de l' Adela, li havia dit ab emoció que no havia passat desapercebuda per ella:

— Fassi tots los esforsos possibles, pera que jo puga anar al seu costat al tornar a Larrua. Tinch necessitat de parlarli.

— Lo papá no ho vol... Tindré renys al arribar á casa...— havia respost tímidament la noya.

— Li demano aquest sacrifici... Li asseguro que 'm precisa...

L' Adela vejé en lo semblant del Arenas, quelcom d' estraordinari y digué:

— Afegiré un nou sermó als ja rebuts... Quan sia hora d' anársen, vosté passi endavant... jo seré també de las primeras...

Un quart d' hora després l' Arenas caminava per primera volta en aquell estiu, al costat de l' Adela.

Feya un any, que la filla petita de en Bach, al sortir del colegi l' havia conegut á Larrua, ahont lo jove havia anat pera acompanyar á la sua mamá, á referse de una malaltia que l' havia posada á las portas de mort. Lo carinyo y atencions que mostrava per la sua mare, son bon físicb y sa distingida educació, impresionaren á l' Adela, que 'l distingí entre tots los que aquell estiu li rendian sos obsequis.

Los pares Bach, tan prompte se 'n adonaren hi feren marcada oposició. L' Arenas era fill segón de un fabricant de estampats, quals capitals no 's jutjavan més enllá de uns vinticinch á trenta mil duros. Los dos fills seguian lo negoci de la casa, estant lo major al cap de la fabricació y en Félix en las ventas y escriptori, puig que son carácter amable y atractiu lo feya aposta pe'l despaig dels géneros. Mes, com se pot suposar, aquestas condicions no entravan de molt en los cálculs que en Bach havia format pera las suas fillas, y prohibí terminanment á l' Adela que acceptés sos obsequis.

La pobre noya, tingué un grós disgust. Acabava de sortir del convent y recordá que las monjas li havian molt ensenyat la obediencia que devia als seus pares y que 'l mancar á aquesta, era incorre en falta del quart manament de la lley de Deu, lo que era un pecat en tota regla y, no volent cométrel, y per altra part no volent tampoch que un jove que tant l' estimava y que tant li havia estat ab ella, la tingués per una senyoreta mal educada, resolgué esplicarli la veritat y dirli ab la ingénua espressió de sos pochs anys que, si li feya l' indiferenta y 's negava á ballar ab ell y li prohivia que en las escursions se posés al seu costat, no era perque ella no tingués una satisfacció en rebre las seuas atencions, si no pera obehir als seus pares, que no volian que acceptés los obsequis de un jove que no tenia posició pera casarse ab ella.

L' Arenas acabava d' eixir al mon; no havia tingut més que dos ó tres amichs, triats per la seua familia; havia estat educat per una mare, qual esperit, ple de idealitats, li havia comunicat ab totas sas filigranas; tenia vint y dos anys, y estimava per la primera vegada. Per lo tant, lo jove digué a l' Adela, que 'l primer deber dels fills, era obehir als pares: que als d' ella, los hi sobrava la rahó: que ella mereixia un príncep, un rey, que la pogués posar en un trono: que ho comprenia y que acatava la prohibició: pero que tots los pares del mon, no podrian treure de son cor la passió que li tenia; ni privarli de mirar la casa hont ella habitava; ni de ohir la missa que ella ohiria; ni de seguirla en lo passeig, de lluny; ni de passar los vespres en que ella anés al Liceo, mirántsela desde un reconet del passadís. No volta ésser un destorb á la sua felicitat; ella podia casarse y ser ditxosa; éll s' acontentaria alsantli un altar en lo seu cor y adorantla en ell fins que Deu li fés la mercé d' endúrsel á un mon mellor. Y tot aixó ho deya l' Arenas ab vehemencia estraordinaria; ab los ulls que li espurnejaran y ab la veu nuada pe 'l sentiment. L' Adela se sentí impresionada en lo més fons de son cor de colegiala, davant d' aquell rosari d' abnegacions; y recordá tot seguit que, si be era cert que en un dels manaments de la lley de Deu, se prescriu creure als pares, en altre se recomana estimar al próxim com á sí mateix, y aixó li feu observar qu' ella queya igualment en falla, essent causa del sufriment que mirava retratat en lo rostre del Arenas, que á la fí era també un próxim seu.

Si 'ls seus papás lo sentissen espressarse d' aquella manera, acatant tan humilment la seua voluntad, de segur que no serian tan crudels. Y, ja posada en eix terreno, l' Adela no pará en suposicions. ¿No podria esser que ab los anys mudessen de pensar? ¿No podria succehir, que l' Arenas, que la seua mamá assegurava que tenia tanta disposició pe 'l negoci, fes ab pochs anys un capital pe'l seu compte? Si hi havia un sol raig d' esperansa, l'horitzó no era tan negre y ella havia estat molt lleugera y molt poch caritativa, donantli 'l gros disgust en que 'l veya sumit.

Als disset y als vintídós anys es casi imposible veure fosca la vida; la esperança que 's mostra alegre fins á la vellesa, no era possible que deixés de presentarse somrisenta y afalagadora en aquella tan primerenca joventut y la conversa que havia comensat per part de l' Adela, pera desfer un afecte, que casi alborejava, acabá nuant ab estret llás un veritable sentiment d' amor.

Los enamorats no precisaren cap plán. Tan sols determinaren, que si possible fos s' estimarian més que avans; pero que procurarian amagarho. Apendrian á dissimular. L' Adela obehiria als seus pares, no ballant ab ell y evitant totas las exterioritats que puguessen fer fixar l' atenció y donarlos motius de disgust... y esperarien... De moment, no podian precisar qué; pero esperar era no rompre, era no esfullar las il·lusions que abdós tenian com l' ideal de tota la seua felicitat. Deu veya la bondad de son cor y tal volta los obriria un camí...

Com aquestos plans se formavan á primers d'Octubre, época de retornar á Barcelona, no fou del tot difícil posarlos en planta. L' Adela deixá de parlar ab entussiasme de l' Arenas en lo sí de sa familia, com ignocentment ho havia fet fins allavoras; y com aquest se concretá durant tot l' hivern á seguirla de lluny, de manera que sols la noya reparés en ell, los pares cregueren de bona fé, que la cosa sols havia estat il·lusió seua; molt més quan veyan l' afany que la seua filla mostrava per teatros y passeigs. Per altra part D. Joaquím, per lo que pugues ésser, no havia perdut ocasió de predicar continuadament á las seuas fillas, que en lo mon era tot possible menos la felicitat sense diners y que aquesta alimentava ó disminuhia, segons lo capital baixava ó pujava y que si aquesta regia era comú a tothom, era principalíssima en lo matrimoni, en lo qual segons sas teorias, s' hi constituhia árbitra y sobirana. Y com en Bach, sentia fins al fanatisme lo convenciment de lo que deya, parlant d' aquesta materia, se tornava persuassiu y elocuent y'n treya exemples y conclusions contundents, que, ditas ab son apassionament per la cosa y ab sa autoritat y amor de pare, penetraven com acte de fé en los joves cors de sas tendras fillas, com ja avans havian penetrat en lo del seu fill.

En aquest estat estavan las cosas, quan trobém á en Félix Arenas emprenent al costat de l'Adela lo caminet que debia portarlos á la riera de Larrua.

Mesos y mesos havia passat l' enamorat donzell, esperant la felicitat que en aquell instant assaboria. Al fí podia parlar ab sa estimada, de ell á ella, sens que orellas indiscretas poguessen escoltar lo devassall de cosas y cosas, de ideas y projectes, que durant tant temps, de dia entre 'l fatich del negoci y de nit en la quietut de sa cambra, havia anat apilotant en son cervell, afegintnhi de novas, cada volta que las repassava en sa memoria, ó que algún aconteixement li pareixia que li obria una esperansa ó una decepció: mes ¡ay! ara que s' hi trobava, ara que las hi podia dir, sentia que totas al plegat, bullian dins de sa pensa y, empenyentse unas ab altras, li formavan una barrera inquebrantable, que las impedia baixar á sos llavis, que s' obrian sense que cap sonido prengués vida fora d' ells... Y á sas espatllas, sentia las riallas y las alegres y continuades conversas, que sos amichs sostenian ab sas companyas d' escursió, y cada pas que avansavan en lo camí era un tresor perdut que Deu sap si may més tornarian á recobrar. La situació embarassosa en son principi, li semblá que anava fentse ridícula. ¿Qué pensaria d' ell l' Adela, al veure que després de haberli demanat ab tanta insistencia, anar al seu costat pera parlarli, quan ella havia accedit exposantse als renys de sa familia, éll perdia tan tontament lo poch temps que 'ls hi quedava?

L' Arenas estava visiblement frisós, quan de sobte, al xurriacar ab son bastó un lligall de pámpols que vorejava 'l camí, un moixonet que tal volta cercava entre ells qualque brossa pera dur al niu, volá esporuguit, perdentse de vista dins la immensitat del espay.

— ¡Ditxós d'ell! — pogué exclamar per fí l' Arenas, rompent ja aquell enutjós silenci! — ditxós d' ell, que un grá de blat y quatre pallas li son prou pera poguer ésser felís!

— ¡Ay! sí, sí;— contestá l' Adela que, frisant també pera obrir conversa, no se li acudiren més que dos pobres monosíl-labos, pera comensarla.

Mes l' Arenas, havia ja romput lo foch y digué resoltament:

— Nos es precís parlar de cosas importants. ¡Tant de bó que pogués passar to camí, repetintli que l' estimo! parlant del meu amor, fent projectes pera 'l porvenir... pero m' es precís tornar á la realitat, per dolorosa que sía... Aquesta situació es insostenible pera mí. L' any passat m'aconhortá l' idea de que vosté 'm corresponia; avuy, li soch francb, ni m' aconsola, ni 'm basta. Espero la nit per véurela en lo Balneari y cada vetlla es un infern. Vosté enrahona... vosté balla...

— ¿Y que hi puch fer, pobre de mí?

— Res; pero jo no 'm veig ab animo de continuar d' aquesta manera. Avans de venir á Larrua, váreig tenir una llarga conversa ab la meva mare. M' era del tot punt necessari saber á qué atenirme y exposarho á vosté lleal y categóricament... y saber dels seus llavis si'm puch atrevir á parlar á la seua família. Lo meu pare, fent casi un sacrifici, no pot fer més que donarme tres mil duros pera casa y joyas y senyalarme vuytanta duros mensuals, que la pobre mamá, veyent lo neguit ab que visch, m' ha dit que dels seus estalvis particulars, trobaria manera d' allargar fins á noranta... Es tot quant de moment poden fer per mí... ¿Qué li apar Adela?... ¿Qué no hi ha esperansa?... ¿Qué 'ls seus pares dirían que aixó es una miseria?... ¿Veritat? — preguntá penosament l' Arenas, fixant una anguniosa mirada en lo rostre de la noya.

L' Adela, tenia 'l cap caygut sobre 'l pit y ab sas afiladas mans, esfullava nerviosament lo pom de campanetas y ridoltas que adornavan sa ayrosa cintura. ¡Noranta duros al mes! ¡Quína rialla que esclafiría 'l seu pare, si sentia que á una filla seua se li feya semblant oferiment! ¡Mil voltas havia dit davant d' ellas, que ab noranta duros, no n'hi havia ni pera pendre xacolata! Casi totas las amigas que s' havian casat, desde que ella era fora del col·legi, ocupavan pisos de trenta y quaranta duros de lloguer. ¿Y 'l servey? ¿Y 'l cotxe? ¿Y 'l teatro? ¿Y vestirse? ¡Y mil y mil gastos extraordinaris, que 'l seu papá li havia fet notar escrupulosament!... ¿Qué li quedaria pera viure? ja que en Bach havia dit mil vegadas que á las seuas fillas los hi donaria un gran dot si feyan un casament conforme al seu gust; pero rés, ni un xavo, ni un céntim, si feyan una bojeria, una barbaritat com ell anomenava al matrimoni, ab un home que no nadés en la abundancia.

L' Adela volia contestar al Arenas, volia dirli alguna cosa que no l' ofengués, pero que li fes veure la follía de la seua proposició; pero en son cervell no hi trobava més que 'l ressó que en aquells moments li semblava sentir més viu que may, de las mil prédicas que sobre aquesta qüestió havia sentit fer al seu pare y ab més vivesa, las moltas en que li assegurava que eran los marits los qui primer sentian y s' adonavan de las privacions de la fortuna, portantlos al desvío de la esposa y de la casa, ja que la alegría y 'l benestar, segons ell opinava, eran incompatibles ab las angunias de la escassetat. Com foch ruhent bullian eixas ideas en sa imaginació, quan l' Arenas li digué per segona volta, ab veu en que clarament s' hi traslluhía la ansietat ab que ho preguntava:

— ¿No hi ha esperansa? ¿Veritat?

— No — contestá l' Adela, ab veu tan baixa, que a ella mateixa, li semblá que la paraula no havia sortit encare de sa gola.

L' Arenas, la endeviná més que la sentí y digué ab penosa amargor:

— Ja m' ho temía y no devia haverli preguntat... Pero ¿qué hi vol fer si 'l cor me domina 'l cap? ¿Qué 's creu que no ho penso moltas voltas que soch un infame en interposarme en lo seu camí, privantli tal vegada, de fer un casament com los seus pares ambicionan? ¡Si sabia lo que pateixo quan aquest pensament se'm aferra al cervell y'm sento sens valor, ni voluntat, pera deixar de véurela!...

— ¡Vaya unas cosas de dir! ¡Y quinas ganas que té de atormentarme! ¿No várem quedar l' any passat en que esperaríam?...

— Adela, sobre 'l cap me domina 'l cor, pero per sobre del cor y 'l cap, en mi hi domina la conciencia. He passat un any, deixantme afalagar com vosté mateixa per la il·lusió forjada solament pe 'ls nostres desitjos, pero ni desitjos ni il·lusions son realitats, y aquestas per dolorosas que sían, es que jo no puch esperar més de lo que tinch y que si aixó no ha de satisfer als seus pares es precís pendre una altre determinació. ¿Quína? No ho sé. Pero ja li he dit, jo no 'm sento áb forsas pera seguir com fins ara... ¡Diners, posició, fortuna! ¿Y qué amarga es la vida? ¡Y pensar que fins que la vaig coneixer á vosté jo estava contentíssim de la meva sort, de la meva posició! Si, Adela, si; á vosté tal volta li sembli impossible, pero sense 'ls caudals que 'l seu papá creu únichs depositaris de la felicitat, jo era completament ditjós, com ho son moltas personas que viuhen en la mateixa esfera en que jo visch; com ho es la meua mare, á la qui jamay he sentit queixarse de la seua sort, ni ambicionar la de ningú. Durant aquest any de verdadera lluyta pera mi, crech que hauría arrivat á falsejar lo meu criteri, á dubtar de tot, si no hagués mirat entorn meu, si no hagués fet un esfors pera evocar los recorts de la meua infantesa... Pero jo feya memoria y recordava á la meua mare, jove y bermosa com vosté; alegre y somrisent al costat nostre, compartint ab lo meu pare l' alegria dels nostres jochs, de las nostras impressions...

Jo recordava haver vist tots los anys celebrar á casa nostra lo dotze d' Abril, fetxa del casament dels meus pares, no ab los esplendors del luxo, pero ab una missa que ohim tots al camaril de l' esglesia ahont se casaren; ab una modesta caritat feta a una familia necessitada; ab un dinar que la meua mare dirigeix y una taula que omplena de flors y una alegria que resplandeix en tots los rostres y una satisfacció que sobreix per los ámbits de la casa; sens que per eixa felicitat, ni per la pau y goig de cada dia, nos sian necessaris las faustuositats del luxo, ni la possessió de quantiosos caudals...

Era la primera volta que l' Adela sentía aquest llenguatje; la primera volta que sa imaginació acostumada á esplayarse ab los esplendors de la riquesa, entreveya altres celistias que no tenian per única base 'l diner; los horitzons que en Félix li descubria, li eran completament nous; era un pais verge, que jamay havia somniat que existis. Mes, en un moment no s' enderrocan las obras aixecadas ab l' escarpra del temps, y més quan aquestas sostenen ab més ó menos forsa un fondo de rahó; per lo que la pobra noya, entremitj del nou oassis que acabava de descubrir, hi sentia ressonar la veu del seu pare, dientli:

¡Il·lusions de poeta! ¡Cuentos de color de rosa! ¡Flors que s' esfullan al cullirlas! ¡Papallonas que perden sas alas al agafarlas! La veritat certa, positiva, única, son diners, diners y diners...

L' Adela era bon tros criatura y estava massa enamorada, pera resistir impunement la lluyta comensada entre 'l cor y 'l cap. Lo nú, que feya estona li oprimia la gola, esclatá en un mitj comprimit sanglot é incapacitada de parlar, deixá que dos enfilalls de llágrimas rodolessen per sobre las esgroguehidas rosas de sas galtas.

— ¿Plora? — esclamá fora de sí l' Arenas. ¿Llavors es que m' estima, com jo l' estimo, ab la diferencia de que jo soch un infame, un salvatje, un egoista, que sols penso ab la meua felicitat, sens atendre á la de vosté, que está acostumada á lo que jo, infelis de mí, no puch oferirli? Pero jo faré lo que dech: jo aniré á cercarli lo que no tinch y es indispensable per la seua manera de ser. A Cienfuegos hi ha uns germans de la mamá, que tractan ab los géneros de casa y cent vegadas m' han proposat d' anarhi, assegurantme ferhi un capital en pochs anys: prometim que vosté m' esperará, y jo aniré á ferlo.

Es impossible imaginar l' efecte que aquestas paraulas causaren á l' Adela. Si trobantse en mitj de las més espantoses tenebras, hagués vist baixar un ángel del cel, que, trencant la pahorosa negror, li mostrés ab tot son esclat los resplandors de la gloria, no li hauria pogut causar ni més bell, ni més rialler efecte que 'l que ab sas paraulas acabava de obrar l' Arenas, en aquell cor tan inespert, com enamorat.

L' Adela, no pensá en enfermetats ni perills, ni tan sols en la facilitat del oblit, sols comprengué que per un miracle inesperat, per un prodigi del que no sabia donarse compte, se li trencava la argolla de ferro que l' empresonava y oprimia. Aquell horitzont tancat, negre, del cel de sos contrariats amors, se li obria en un moment, mostrantli lo que fins allavors ho havia cregut impossible. ¡Realisar los somnis de son cor enamorat, á gust del seu pare, que tant l' estimava; que per véurela felissa, desitjava per ella un marit ab los dots de la fortuna. Y l' Arenas podia esser rich... molt rich... tal volta tan com en Cuberta, qual matrimoni ab la Teresina, tan joyosos feya als seus pares!..

Ab mágica rapidesa invadiren aquestos pensaments l' imaginació de la noya, que, girantse de sopte envers l' Arenas y agafant inconscienment entre sas duas mans, la que aquest portava cayguda al seu costat, esclamá ab indescriptible alegria:

— ¡Vagi! ¡vagi! y torni rich pera casarse ab mi y jo li prometo — afegí redressantse, ab una solemnitat que contrastava ab l'infantil alegria ab que pronunciá sas primeras paraulas — que jo l' esperaré soltera cinch anys, deu, vint, tota ma vida, fins que vosté torni pera portarme á l' altar, á cumplir lo jurament que d' esperarlo y casarme ab vosté li faig en aquest moment.

L' Arenas sentí, tan com la promesa de l' Adela, lo contacte d' aquellas mans finas, delicadas, ardorosas, que apassionadament estrenyian la seua gelada per la emoció, y un estremiment eléctrich recorregué tots los seus nervis, refluhint al mttj de son cor, quals bategadas aixecavan per dessobre de son pit la brunyida petxera de piqué que ab sa blancor feya més resaltar lo brill de sos ulls negres que, clavantse en los de la Adela, foren per abdós com lo xoch d' una corrent magnética.

L' Arenas, perdé de vista tot lo que 'l rodejava: sas orellas s' aislaren dels remors de las conversas y riallas, que 's sentian devora seu, y pareixentli los escassos pams de terra que en aquells moments trepitxava las dilatadas boscurias del paradís, ahont Adam, sol ab sa enamorada Eva, gosá las delitansas dels primers amors que niaren á l' univers, aixecá fins á sos llavis una de las blancas mans de la Adela é imprimí un bés foll, apassionat, en lo que semblá que hi depositava tota la seua ánima. Las ombras del capvespre, que s' estenian melangiosament per serras y clotadas, aparegueren en aquell moment á sos ulls ab més espléndits colors que 'ls virolats celatjes de la aubada: tan sols en mitj d'aquell esclat d'enlluhernadoras tintas, li semblá divisar en lo cim d' un núvol negre, la bella fesomia de sa tendra mare, trista, trista com la d' una Dolorosa de Paul Delaroche...