La Montserrat/Antecedents

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



ANTECEDENTS.


En los començaments de sa carrera eglesiástica Mossen Jaume regentava la rectoría de Larrua, quan ab lo nombrament de rector definitiu rebé una carta de moltas planas de la sua germana Teresa, casada feya sis anys ab un corredor real de Cambis, anomenat Maurici Gil, establert á Madrit, ahont lo matrimoni havia viscut desde son casament.

La carta, com hem dit, era llarga, molt llarga, y Mossen Jaume la llegí repetidas vegadas ab los ulls negats de llágrimas y ab alguns colps de puny donats sobre la taula, al arribar á sa darrera plana. Més sense aixecarse de la cadira en que l' havia llegida, prengué la ploma, y depressa, sense vacilacions ni correccions de cap mena, n' escrigué una de molt curteta, que ell en persona aná á tirar al correu. A la tornada, se 'n pujá á las habitacions del primer pis, las hi doná una mirada inquisitorial y, cridant á la majordona, li innová en pocas paraulas, que dins de pochs dias li arrivaria de Madrit la seua germana, ab una nevodeta de quatre anys y que per lo tant, disposava que 's desembrasés la cambra ahont ell dormia, més gran, més alegre y més ben acondicionada que las restants de la casa, pera arreglarla per las novas forasteras. Envá la majordona li objectá que l' habitació que donava era bon tros mellor que la qu' éll tindria, á la que s' hi havia de pujar per dos esgrahons, á més d' ésser bon xich més petita y ferhi més fret á l' hivern y més calor á l' estiu; pera 'l rector persistí en sa idea y ab fort neguit de la majordona, per no sapiguer, si la estada d' aquesta germana á la que pareixia que Mossen Jaume volia tan obsequiar, seria definitiva ó transitoria, lo quarto quedá arreglat ab un llit de matrimoni, una calaixera y cónsola de caoba, ab bonichs adornos daurats, perfidiosament ennegrits pels anys y mitja dotzena de cadiras encoixinadas de domás vermell igual á las cortinas del balcó y de l' alcova, lo que ab dos grossos sillons, dos tamborets y un gran cuadro pintat al oli, representant á la Verge dels Dolors, ab lo seu Fill als brassos, completava aquest antich mobiliari, que per anys enrera havia estat l' ornament de la cambra nupcial dels pares de Mossen Jaume Villadó.

Quinze dias després, un vespre envers als entorns de Totsants, arrivá de Madrit D.ª Teresa ab sa filleta Montserrat, sens més equipatje que dos mundos y un gros bagul.

Venia senzillament vestida ab un trajo de cassimir color de tabaco, un saquet d' abrich del mateix color y un sombrero de forma petita, cubert ab un vel de un tó més fosch que 'l trajo. Son port era modest, pero en la distinguida manera de vestir sa esbelta figura, s' endevinava á una dama que portava son senyorio, adquirit desde 'l bressol.

La nena, ab una tuniqueta de color blau fosch, brodat de trenzillas vermellas y un barret de castor de amplas alas, devall del que 's descapdellavan com una madeixa d' or los abundosos rulls de sa cabellera rossa, pareixia arrancada d' una página d' una Ilustració inglesa ó alemanya. La Sra. Gil portava en son rostre, de faccions finas y simpáticas, la expresió d' una pena concentrada y de la salut perduda; la nena, mirava esporuguida á la sua mare que plorava, á son oncle que la prenia en sos brassos, y á las foscas parets del menjador de la casa rectoral, tristament il·luminada per un quinqué de petroli.

Quan hagueren pres una tassa de caldo y una copeta de ví ranci, Mossen Jaume que tenia verdaders desitjos de trovarse á solas ab la seua germana, prengué ab recansa de la criada, la grossa palmatoria de llautó, pera ensenyar á las seuas hostes la cambra que 'ls hi havia destinada.

— Ja ho veus— digué á D.ª Teresa, aixecant enlayre lo llum á fi d' iluminar d' un colp tot lo quarto — ets á casa teua: lo llit, es lo dels nostres pares; los mobles, los de sa cambra, nupcial: lo nostre estatje de nins, ahont apar que hi aleteja encara aquella tendra mare nostra, que tant nos recomenava que fossim sempre dos cors en un!.. Pensa que tornas á set anys enrera .. res ha passat, més que 'l plaher pera mí de trovarme ab una familia que tant anyorava... que...

Los sanglots de la jove senyora, aumentant ab més forsa á cada nova paraula del seu germá, interromperen á aquest, qui li digué aixugant las llágrimas que apesar seu s' escorrian també per sas enmorenidas galtas:

— ¡Vaja, com més parlariam, pitjor! No vull que 't trastornis, ni que 'm contis res. Ja m' ho has dit tot ab la teua carta... Sosségat; pósat ab comoditat y arregla aquesta pobre criatura, que sense compassió l' estém esverant. Mira sovint á aquest cuadro que tens dessobre la calaixera y que representa á la Verge dels Dolors; Ella, que 'ls va sufrir tots, que alentá á la nostra mare á sobre-portarne tants, t' ajudará també á aconhortarte dels teus... Vaja, ja has plorat próu. Al costat del llit, hi tens una campana pera trucar á la minyona... Dorm, y ja veurás com ab l' ajuda de Déu te resignas; y com ab la claror del sol, te semblarán aquestas parets menos tristas...

Donya Teresa volgué parlar: pero verament los plors ofegaren sa veu y Mossen Jaume, convençut que de moment la soletat fora mellor baume que las paraulas, l' abrassá com ho hauria fet lo pare més carinyós, besá á la nena y sortí.

Lo temps era 'l més trist del any: los dias curts, ploviscosos, lo cel cendrós, las fullas grogas y caygudas, empaytantse dessobre 'l fanch; los camps herms, las serras cubertas d' una capa violada, la mar com un ondat mantell d' un vert plomisch, rodolant y batent damunt la platja, ab una remor sorda, trista, igual, acompassada; l' hort de la rectoria ple d' arbres sense fullas, mostrant al descobert son enfilall de brancas secas y nuhosas; las salas de la casa, plenas d' una claror blanca, que las inundava de melangia, las campanas tocant sovint á morts per algun vell ó xacrós, qual fí havia apressat la cayguda de la fulla: pareixia que tot s' aplegava pera vessar sa tristesa, que 's reflectia ab tota sa negra amargor en la cara d' aquella pobre forastera, que en vá s' esforsava en mostrarse animada al menys devant del seu germá, qui, al revés d' aquesta, no sabia com amagarli lo pler que li donava tenirla al seu costat y veure revolotejar á son entorn, com un papalló de dauradas alas, ó com un raig de sol que tot ho alegra, á la petita Montserrat, qui als tres dias de ésser á la rectoria sabia un per un tots los recons de la casa y tots los arbres del hort que guardavan encara alguna pèra verda ó madura per cullir.

A las criaturas los passa tot devant dels ulls com las vistas d' una llanterna mágica, fixant sols s' atenció en lo darrer que veuhen: la nena se trobava donchs á son pler en la sua nova casa y ab aquell oncle, que ab sa picardia d' infant conegué desseguida, que se 'l havia fet tot seu. Viva com una centella, parlava ab bonich accent lo castellá que habia sentit al seu pare y al poble en que havia nascut, y 'l catalá en quina llengua li havia enrahonat sempre la seua mare y que als quinze dias d' ésser á Larrua, intercalava ja, ab gran fruició del seu oncle ab mots peculiars dels pobles de la costa.

¿Fa que si la mamá plora sempre, se posará malalta?

¿Oy que si vosté vá á Barcelona, per un parey de dias, se m' hi endurá? ¿Fa que ja ho som vist tot lo d' aquest poble?

Mossen Jaume esclafia una grossa rialla y la Montserrat parava l' orella ab més atenció, per veure si recullia una nova paraula, pera posar en lo seu forá repertori.

Un vespre, á l' hora en que D.ª Teresa ficava á la noya al llit, Mossen Jaume s' ensopegá á passar per la sala del costat y sentint á la nena que resava, s'aturá fins á la porta del quarto en lo moment en que aquesta deya:

— Ara 'l parenostre per l' ánima del papá...

— ¡Li has dit qu'era mort! — exclamá Mossen Jaume, que sobtat per lo que acabava de sentir, no repará de moment en lo conflicte en que posava á la seua germana, á la qui una flamarada de carmí li pujá fins al blanch dels ulls, fentli repetir ab exaltada energia:

— ¡Mort! ¡Mort! ¡Mort! per sempre més.

— Es clar, dona, — feu Mossen Jaume, que en un instant se posá en situació — es clar, que ho es per sempre més! Perqué 'ls morts, filleta — digué dirigintse á la Montserrat que l' escoltava bon xich estranyada — no tornarán fins al dia del Judici, en que Nostre Senyor vindrá pera judicar als vius y als morts. Per aixó tu has de procurar ésser sempre ben bona minyona; perqué 'l bon Jesús te trobi aquell dia ab lo vestidet blanch de que l' esglesia revestí á la teua ánima ab lo baptisme. ¡Vaja! resa; resa; que las oracions dels nins, son las que més plauhen á la Verge y al seu santíssim Fill.

La tardor passá molt llarga per D.ª Teresa; los dias y las vetllas no se li acabaran may en aquella quietut y ab aquells quefers sempre iguals: més l' hivern apesar de sos dias tristos y son rossegall de neus, li pareixé menos llarch, puig Mossen Jaume sense compassió á sa tristesa y fins á sa poca salut, li aná apilotant una ocupació sobre un' altra; la feu sagristana del Santíssim, dels Dolors, de Sant Joseph y del aliar de las ánimas; li feu revisar un xafé de comptes, que, segons ell tenia molta necesitat d' aclarir; li demaná qu' arreglés y posés en órdre los calaixos d' ornaments de la sacristia y per fí, fins li encarregá que li tragués apuntes que ell molt necessitava del Criterio de Balmes, d' algunas obras de Santa Teresa de Jesús de Fra y Luis de León y d' una infinitat d' autors, qu' ella no coneixia, que de primer moment apenas li semblava compendre, pero que á forsa de llegir, anava entenent y que sens que ella se 'n donás compte, ab molla més facilitat li feyan arribar á l' hora de ficarse al llit.

Quan á la vinguda de la primavera, Mossen Jaume la sentí donar al jardiner diferentas órdres per arreglar l'hort de la casa, se digué á si mateix:

— La pobra Teresa no s' aconsola de sa pena, pero s' hi acostuma...

Las primeras calors del Juliol feren desganar á la petita Montserrat é inundaren ab un aixám de forasters lo poble de Lorrua. Molts dels que hi tenian casa de propietat y que per lo tant hi anavan á la temporada d' estiu, acostumavan á fer una visita al senyor rector. L' any que per primera volta hi hagué donya Teresa, ella junt ab lo seu germá, rebé las visitas que 'ls feren, pero fóu sols Mossen Jaume qui las torná, alegant que la salut verament delicada de la seua germana que durant l' hivern, havia hagut de fer llit per atachs de reuma al cor, la impedia de tornarlas.

La senyora Gil, no vegé donchs als forasters que estiuhejavan á Larrua, més que la vegada que anaren á visitarla á la rectoria i en la Missa baixa que 's celebrava á los dias de festa á la parroquia; á escepció de la familia Bach, que per ésser tan vehins, que 'ls horts de abduas casas sols estavan separats per una prima paret de mahons d' un metro d' alçada, tenian ab lo rector majors graus d' intimitat que 'ls demés forasters.

Per aquella época en Bach, que treballava ab tot son vigor en sa botiga de mantegayre, no tenia cap tracte ab los forasters que anavan á Larrua: precisat per lo desganament de las criatures, á tréurelas á fora a l' estiu y per ordre del metje, á férlas pendre banys de mar, comprá la torreta del carrer dels Avellaners, á la que 'ls primers dias de Juliol, pujava donya Francisqueta ab los petits, y á la que 'l marit, sols anava los dissaptes al vespre, pera entornárse'n ab lo primer tren del dilluns.

Com los Bachs sols eran considerats per los forasters, com uns botiguers acomodats, donya Francisqueta, que apesar de no possehir una gran penetració tenia lo convenciment de que la Crème que anava al Balneari no intimaria ab ella, se concretá a viure completament aislada de la gent, ja que uns no li acomodavan per massa senyors, ni los altres per massa menestrals. Y tal volta per aixó mateix la senyora Bach estava extraordinariament cofoya de la coneixensa del rector, ab la que s' enorgullia molts més que per las virtuts del sacerdot, per los antiquissims pergamins de la seua noblesa, que apesar de que l' interessat fins pareixia que ho amagava com un defecte, era coneguda de tothom, lo que estufava á la mantegayre y li feya aumentar sos esforsos pera conreuar una amistat que relativament á Mossen Jaume, era sols com á titol d' agrahiment á las atencions de que era objecte per part d' eixa familia, que no descuydava ocasió d' obsequiarlo, un dia ab una plata de crema feta per donya Francisqueta, que segons ella mateixa deya hi tenia una má de monja; un altre, ab un flam, que ni fet de confiteria; un altre, ab un gran tros de tortell del Forn de San Jaume, que en Bach havia portat de Barcelona y que no era pas possible que menjés la familia, sens que la primera part deixés d' enviarse á la rectoria. Mossen Jaume agrahia los obsequis que li feya aquella bona gent, com ell los deya, y si be pera no diferenciarse de la conducta que observava ab tothom, no haventhi malalts, no 'ls visitava més qu'una sola volta durant la temporada, los rebia en sa casa ab afectuosa franquesa, y al ésser á l' hivern, tenia bon cuydado de enviarlos, en paga de sos obsequis, un bon present del tossino que matava.

En aquest estat de cosas, pot suposarse ab la pressa que donya Francisqueta, passá á la rectoria tan bon punt sapigué en ella la presencia de donya Teresa, una senyora de debó, y los oferiments de tota mena, que com amiga y com á vehina li feu y los petons y agasajos de que fou objecte la petita Montserrat. Mes la germana de Mossen Jaume era extremadament poch enrahonadora y si be la vá rebre ab l' atenció d' una persona educada, la conversa no s' animá, fins á parlarse del desmenjament de la nena y de lo molt que 'l metje li havia recomenat que la fes sortir á passeig. La cosa no podia ser més felis pera donya Francisqueta, que sabía receptas de sobras pera fer tornar la gana; remeys, que los mateixos metjes ignoravan; pero que á ella y al seu marit y als seus fills, y á quantas personas los havian probat, los hi havian reeixit ab resultats admirables.

Donya Teresa li doná las gracias: no pensava probar més que l' aygua d' una font que 'l metje li havia indicat que hi portés la nena; y que ella, tenia temensa fos lluny ó tingués costas massa pesadas pera son estat de salut.

La senyora Bach, no la deixá acabar: ella coneixia de sobres aquesta font, á la que durant tot lo passat estiu hi havia portal totas las tardes als nens; un lloch deliciós, ple de vejetació, ab una aygua de ferro capás de fer menjar á un mort, y, sobre tot, á un paratje ahont casi may s' hi trobava ningú; ahont no anavan tots aquells mitjos senyors del Balneari, sachs de vanitat y molts d' ells, ab més deutes que diners. Ja estava arreglat; y aquest gust no li havian pas de quitar; totas las tardes, quan ella aniria á la font á berenar ab los seus nens, entraria a buscar á donya Teresa y á la Montserrat; si la senyora, Gil per no trobarse bé ó per altre motiu, no hi podia anar, ella se n' hi enduria la nena, que cuydaria més qu' als seus propis fills.

Donya Teresa ho consultá ab lo seu germá.

— Ja li pots deixar — digué ab senzillés Mossen Jaume — son una bona gent, honradota y franca. Ella es una infelissa. Lo que te al cor, te á la boca. ¡Y no n' estará poch de cofoya de poguer dir que se 'n porta á la nevoda del rector... y d' un rector que es noble! — afegí Mossén Jaume ab un somriure de compassió.

A las cinch d' aquella mateixa tarde donya Francisqueta, aná ab los seus tres fills, un noy de set anys y duas nenas més petitas, la Teresina y l' Adela, á cercar a la Montserrat, que després d' haver passat tot un hivern sens apenas eixir de la casa y sens haver jugat ab cap criatura de la seua edat, paresqué que verament se tornava folla d' alegria, tal era sa animació y goig al corre per camps y boscos ab gent de la seua mida.

Donya Teresa hi aná molt pocas vegadas. Son pit delicat, no podia ab las costas que era precís pujar per anar á la font: y després la conversa d' aquella bona senyora que sols sabia parlar dels mils que tenian y de lo molt més que podria portar sombrero ella que moltas de las senyoras que 'l rumbejavan pel Balneari, li pesava y l' aburria. Per altra banda, com donya Francisqueta, tret d' aquestas dérias, se menjava á petons á la Montserrat, y, com als seus mateixos fills, no li donava l' aygua que no estés desassuada, y li posava un mocadoret al coll la tarde qu' al retornar de la font fresquejava, y, sobre tot, la nena havia recobrat los colors y la gana, donya Teresa, encara que s' hauria estimat més déure aquestos obsequis á personas de altres condicions, los hi agrahia y apesar del seu carácter un xich sech y no despossehit de certa natural altivesa, s' esforsava en manifestarli lo molt fondament que li estimava, l' interés que per la seua filleta se prenia.

Las primeras frescas del Octubre, despullaren de forasters lo poble de Larrua. Moltas familias anaren á despedirse á la rectoria, planyentse de que una senyora jove y de las condicions de D.ª Teresa, no hagués volgut ni una sola vegada assistir á las moltas festas, concerts y reunions qu' havia donat la colonia forastera, la que no s' havia oblidat may de ferli la corresponent invitació. La senyora Gil s' escusá ab sa salut delicada, que sols ii permetia assistir á las funcions d' esglesia; y li semblá que 's treya un pés de sobre quan s' acabaren las visitas de despido, en que havia hagut d' usar de tota la diplomacia d' un ministre de negocis extrangers pera evadir las moltas preguntas que á ella no li semblá bé de satisfer. Y tal volta per aquest motiu, havian sovintejat las personas que al trobar per los carrers del poble á la nena acompanyada de la majordona, no havian reparat en aturarla, preguntantli entre petó y petó:

— Y donchs, monada. ¿Ahont tens lo teu papá?

— ¡Es á Madrit, mort! — contestava la nena fent un saltiró y escabullintse d' aquellas senyoras que apenas coneixia, y que s' allunyavan dihentse unas ab altras:

— ¡Ah! es que es viuda!..

Los frets, al treure de Larrua als nens de la familia Bach y obligar á tancar portas y balcons, desatinaren á la Montserrat, que, enjogassada y travessa, no parava de fer entremaliaduras y raresas al trobarse reclosa dins las quatre parets de la rectoria.

— Las monjas, m' han dit ja moltas vegadas, perqué no 'ls hi enviavam la nena al col·legi — digué un dia Mossen Jaume á la seua germana, vegent á aquell belluguet que tancat dins del menjador semblava una rateta engaviada — jo crech que ella estaria allí més distreta; comensaria á apéndre alguna cosa; y á tu 't deixaria ab tranquilitat algunas horas al dia.

La Montserrat era 'l unich raig de sol que il·luminava las neus que voltavan la vida d' aquella pobra dona, y encara que sols fos per pocas horas, li semblá que era un nóu dolor lo separarse d' ella, pero Mossen Jaume insistí, y la nena aná á la escola.

Cap á las darrerias de Febrer, l' armari de pisa del menjador de la rectoria s' ompli de taronjas: era precis cullirlas tan bell punt groguejavan, per tréurelas de las manetas de la Montserrat, que las feya caure á colps de canya y se las menjava ab tanta abundancia que arribaren á ferli mal. Donya Teresa doná ordre á la minyona pera que de cap manera n' hi deixés menjar. Més una tarde al arribar del col·legi la Montserrat, no veyent a la sua mare que estava en lo despaig ab Mossen Jaume, digué á la majordona:

— ¡Dom taronja pera berenar!

— No n' hi há— digué desde la cuyna la criada — ja 't donaré xacolate crua.

—No vull xacolate ¡vull taronja!

— Pero si 't dich ¡que no n' hi há!

— Jo las veig á l' armari...

— Donchs ta teua mamá no vol que te 'n dongui ¡y no te 'n donaré!

— ¡Munda, dom taronja, sinó!..

— Sinó ¿qué? ¿qué farás? feu la minyona tota picada, sortint cap al menjador.

— ¡Tafoy! ¡Retafoy! — cridá la Montserrat, exasperada, enfilantse en una cadira del costat del armari— trencaré un vidre y'm menjaré totas las taronjas que trovi! y tú ¡Mira! — y la endiastrada criatura, al dir la última paráula, feu onejar las duas manetas sobre 'l nas posant lo dit xkh de la dreta tocant ab lo gros de la esquerra.

— ¡Reyna Santíssima! — exclamá donya Teresa, sortint al menjador y agafant violentament á la nena per un bras — are mateix, ¡desseguida vull que 'm digas qui t' ha ensenyat aquestas paraulas tan lletjas y aquestos gestos de pillet! ¡de xicot de carré! Desseguida, desseguida, vull que ho digas. ¡Dolenta! ¡Lletja! ¡Mal educada! — Y com donya Teresa acabés la filípica ventantlo una bofetadeta, la Montserrat se desfeu en un mar de llágrimes, que la seua mare, després d' haverlas fetas corre, tingué bons trevalls pera aixugar, encara que tot dihent:

— Be, no ploris més, pero digam d' ahont has tret aquestas cosas tan lletjas!

— La... a... a... noya... a... a... a... de ca 'n Peró, m' ho va... a... a... dir y m' ho. .. o.. o... va fer á mí, en lo col·legi... i... i... i... l' altra tarde, perque jo no li volia... a... a... donar una estampa... a... a!..

— ¡Ja m' ho temia jo al tenir que enviar á aquesta criatura á una escola de poble!— exclamá donya Teresa tan sentida del cas, com de la bofetadeta que s' havia vist obligada á donar á aquella criatura que tant estimava. — Jo no ho vull dir pas per las monjas — prosseguí veyent la cara fosca del seu germá qui l' escoltava— ¡pobras senyoras! ¡Ellas no hi tenen cap culpa!.. pero las criaturas aprenen tant d' educació ab las mestras com ab las companyas que tenen... y aquí no 'n podrá tenir may d' altras. ¡Válgans Déu! ¡Válgans Déu! Si 'ls nostres pares vejessen á una neta seua, á una Villadó educantse d'aquesta manera! — afegí donya Teresa, que ni pérduas ni penas desarrelavan d' ella los ressabis de sa noblesa.

Mossen Jaume no torná resposta: més l' endemá digué que li calia anar á Barcelona ahont tal volta hi tendria d' acabar la setmana.

Dos dias després tornava 'l bon sacerdot á Larrua, dihent á la seua germana que la nena quedava admesa de interna en lo col·legi del Sagrat Cor de Sarriá. Sols calia arreglarli la roba blanca y los trajos d' uniforme, pera portarli avans del primer de mes. Ho havia parlat ab lo seu intim amich lo Dr. D. Pau Valls que era prop parent de la superiora del Sagrat Cor y tot estava arreglat.

Donya Teresa quedá glassada: li semblá que ab una má de ferro li oprimian fonament lo cor. ¡Separarse de la seua filla qu' era sa vida, sa alegria, son tot!.. Y no obstant, moltas vegadas quan no podia ni somniar que la Montserrat pogués educarse en tan aristocrátich col·legi, ella hi pensava, com lo non plus ultra de las seuas aspiracions maternals... Ella envejava á las mares que tenian suficient fortuna pera ferhi educar las seuas fillas... Més vejentho com un impossible, tan sols hi havia vist la part bonica; la separació que allavors li semblava un no res, al tenir que realisarla, se li apareixia com la més gran de las crueltats. Pero no era pas possible, ni tan sols insinuarho al seu germá, que s' havia afanyat en fer los passos; que s' havia cregut donarli una alegria y que ab sa senzillés habitual li havia dit:

— ¡Arreconariam massa diners ab la nostra vida metódica y arreglada! ¿No han de ser per ella los nostres estalvis? Donchs ab res podrém donárloshi mellor que ab una bona educació. Allá s' instruirá de debó ¿y quí sab anys á venir si 'ls coneixements que allí adquireixi, poden servirli pera guanyarse la vida? Aixís com aixís, tampoch no li podriam deixar cap capital; ja sabs que á mí, tenintlos al calaix, no me'n deixan surar gayres y val més que li assegurem una part de dot en la intetigencia, que aquesta no estará exposada á quiebras.

Donya Teresa no tingué donchs més remey que amagar la seua pena y preparar las robas pera tancar á la nena.

Aquella primavera fou horrorosa pera la pobre mare. Bastant sacrifici, feya 'l seu germá, en l' import de la mensualitat, y no era pas cosa de aumentar gastos, anantla á veure tan sovint com lo seu desitj ambicionava. Una volta cada dos mesos, los dos germans se permetian lo luxo d' anar á véurela. Pero ¡y qu' eran llargas aquellas vuyt setmanas! Lo sol aumentant las horas del seu regnat de llum sobre la terra, feya los jorns interminables. La pobra donya Teresa, cada matí al despertarse comptava los dias que li mancavan, primer per sa visita al col·legi, després pera la época de vacacions, que entre las llágrimas de sa anyoransa, la veya com los antichs israelitas, la desitjada terra de promissió. ¡Ay si en aquellas horas de ferrenya tristesa no haguessin acudit á sa memoria, sens ella mateixa donarsen compte, las ideas y fins las paraulas que, trayent apuntes pera 'l seu germá, s' havian introduhit en son cervell, de las obras filosóficas de Balmes, del Pare Kempis y sobre tot de la hermosa y consoladora obra de Monsenyor Gaume Esta vida no es la vida!

Tota aquesta literatura, que ella no havia conegut fins allavoras, que en un principi no sols trová pesada, sinó que algunas voltas fins li semblá inintiligible, en sos moments de major tristesa, abocava á sa imaginació exaltada una de sas máximas plenas de ciencia de la vida, de coneixement en las lluytas del cor humá, d' aspiracions á la eterna benaventuransa, fentli pera sas penas l' efecte d' una rosada copiosa, que amorosia la cremor que en son esperit combatut hi havian obert la devoradora flama de la gelosia, de las decepcions y d' una continuada adversitat... La ferida estava oberta; pero la sanch que d'ella s' escorria, l' axugava la resignació cristiana, ab consols donats per inteligencias, que tot havent conegut tal volta per experiencia propia las amargors de la terra, la forsa d' una fé sens duptes ni vacilacions de cap mena, 'ls havia ensenyat á mostrar ab tota sa divinal esplendidesa las eternas benaventuransas del cel.

La Montserrat, aná creixent y desarrollant sas gracias fisicas, á l' hora que sos coneixements intelectuals. Al acabar los cursos, los premis adquirits en honrosas lluytas col·legials, omplian la humil rectoria de Larrua, curullant de goig lo cor de Mossen Jaume y fent apareixer un somriure d' orgullosa satisfacció maternal en las entristidas faccions de la senyora Gil.

També donya Francisqueta Bach participava dels plahers de la germana de Mossen Jaume. Lo seu fill Felip que feya quatre anys estava d' intern en lo col·legi dels pares Jesuitas de Manresa, se n' enduya tots los anys un bon número d' honrosas recompensas. Aixó feya que 'ls dos premiats, al ajuntarse als estius, treyessin á relluhir los seus trofeus d' aplicació, y que al trobarse iguals en inteligencia y en cultivació de coneixements, fessin abdós més lliga que ab la Teresina y l' Adela, á las que, segons en Felip, de res sérío se 'ls podia parlar. Cada volta qu' entre 'ls germans neixia alguna discussió, per posarse en dupte alguna de las cosas assentadas per en Felip, aquest exclamava ab ayre de contrariada superioritat:

— Donchs ¡preguntéuho á la Montserrat, que sab tant com jo y veuréu lo que 'us dirá!

Aquesta igualtat y consideració mútua era causa que al formarse 'l grupo dels noys, ja fos pera jugar á l' hort de la rectoria, ja per anar á passejar ó berenar á las fonts, en Felip anás sempre de costat ab la nevodeta del rector, que sens adonarsen, tenia las assentadas molt més llargas ab ell que ab las seuas germanas.

— ¡Es molt, que no se vos acabi may la conversa á vosaltres dos! — feya donya Francisqueta moltas tardes, que 'ls noys sens fer esment de la Teresina y l' Adela, deixavan lo joch, pera assentarse á enrahonar — ¡No sé pas de que diantre debéu parlar tantas horas!

— Y vegi, mamá — responian á voltas las noyas, un xich picadas— ¡tanta conversa que te ab la Montserrat, y ab nosaltres, á voltas camina duas horas al costat nostre sense dirnos res!

¡Vaya una estranyesa! — responia ignocentament en Felip. — Ab la Montserrat hi puch parlar de tot, perque de tot sap y á vosaltres ¿qué 'us diré? ¿Qué á la nina li manca un vestit nóu? No 'n sé jo de conversas d' aquestas...

Los anys passavan y passavan sense variació de cap mena. Los hiverns tristos y solitaris per donya Teresa, las istius plens de la vida y animació que á la rectoria donava la presencia de la Montserrat, que 's feya una doneta. Relativament á costums, tampoch hi havia variants. Com en lo primer istiu, totas las tardes dels dias feyners donya Francisqueta anava ab los seus fills á cercar á la Montserrat, y uns dias ab la senyora Gil y altres sense, segons sas ocupacions ó l' estat de la seua salut, los noys ja ab la bossa de cassar papallonas, ja ab un joch de cercols á las mans, emprenian lo quotidiá passeig á la font.

Una tarde del mes de Setembre de l' any en que la Montserrat havia complert sas tretze primaveras, y en la que, com de costum, anavan á berenar á la font de la Teula, la conversació dels noys prengué un cert tó de tristesa. Las vinyas, ab sa estesa de pámpols grochs; lo remor d' algun qu' altre remolí de fullas secas, la terra humida per las plujas, y més que tot, lo convenciment del poch temps que 'ls restava de vacacions, pareixia que 'ls havia tret l' enjogassament d' altres dias pera fer lo camí á corregudas; saltant petits marges y disputantse per la llibertat d' una papallona, per la troballa d' una cuca de llum, per la arrancada d' un ramell de moras ó per la possessió d' una flor, més ó ménos bonica.

La Montserrat, bon tros més espigada que sas duas companyas, era casi tan alta com en Felip, qui tenia dos anys més qu' ella. Ab fortas botinas de badana color de mantega, un llasset de cinta blau de cel lligant dessobre de son tornejat coll sa fornida trena rossa y un llarch devantal de pisana ab ratllas blancas y blavas, que amagava dessota de sa folgada y recta etxura los contorns de sas formas ja bastant pronunciadas, pareixia que se la veya llensar á l' ayre son embolcall d' oruga, pera deixar veure ab tota sa esplendidesa sas hermosas alas d' ayrosa papallona.

En Felip, pe 'l contrari; esprimatxat per la creixensa, escardalench de galtas, ab ulls y cabells d' una negror de mora, y ab las faccions bon xich estiragassadas, mostrava en tota sa figura com las primeras tintas de la pubertat tapan y endureixen en lo noy las hermosors de la infantesa.

Al arrivar á la font, la Montserrat aná á portar á en Felip, que ab sas germanas s' havia assegut desobre las arrels d' un vell castanyer, lo berenar que ab donya Francisqueta y la seua mare acabavan de treure de la cistella.

— No 'n vull — féu en Felip, donantlo á la Teresina.

— ¿No vols berenar? ¿Qué no estás bó ó es que aquest tall de llangonissa no t' agrada? — digué la Montserrat, preparantse pera anar á cercarnhi un altre.

— Es ¡que 'm fá rábia de véure que 'l sol ja es á la posta y apénas son las sis de la tarde! lo que vol dir los pochs dias que 'm restan pera estar á Larrua. ¡Ditxós col·legi! ¡ja voldria haver acabat lo Batxillerat, pera no haverhi de tornar may més!

— ¿Y per axó no vols berenar? Té, home, té; — feu la Montserrat portantnhi un altre tall y sentantse á menjar la sua part, en mitj d' en Felip y de l' Adela.

— No hi puch ferhi més — prosseguí 'l noy, prenent desdenyosament lo pá y la llangonissa de las mans de la Montserrat — la tardor, jo la desterraria del any. ¡Vés quins serveys que fá! ¡Sembla que sols vé pera acabarho tot!.. Jo no puch ab aquesta atmósfera trista, ploviscosa y humida.

— ¿Qué vol dir atmósfera? ¿Qué ho saps tú, Montserrat? — preguntá l'Adela á mitja veu y com escorreguda per sa ignorancia.

— Ja veurás— respongué la nevoda de Mossen Jaume, un si es no es, satisfeta de mostrar sa erudició colegial devant del seu company, que ja cursava 'l batxillerat — jo, tal volta no t' ho sabré explicar tant estensament com ho faria en Felip: pero en fí, ho diré com nos ho han explicat en lo col·legi y com t'ho explicarán á tú, d' aquí dos ó tres anys. Atmósfera, es lo conjunt de gasos invisibles que rodejan lo nostre planeta; com son l' ayre, lo vapor de l' aygua, l' ácit carbónich y altres que ara no recordo...

— Donchs, mira, com sempre t' has explicat mellor que jo. Ja m' ho han prou ensenyat aixó mateix en lo curs de física: y fins ho he donat de memoria: pero preguntat aixís, en sech, de segur que no ho hauria sapigut respondre tan aviat. Sols per axó, no'm reca tant de tornar al col·legi... ¡No estaria pas bé que tu sapiguessis més que jo!.. Ademés, que 'ls Padres, m' estiman molt: y mira, á voltas -prosseguí en Felip baixant la veu — conech que si en lloch de venir á Larrua tingués de quedarme á Barcelona, preferiria no sortir... No sé, sembla qu' allí m' hi trovo més á pleret. ¡Si no fós lo tenir de estudiar tant!.. Y tampoch es que l' estudi no m' agradi, no; ¡pero vaja! conech que certas cosas, m' estimaria més estudiarlas prácticament: supósat que si hi hagués una nació ahont parlessin llatí, m' estimaria més anarlo á apendre allá que en lo col·legi, ahont lo parlo y no sé 'l que dich; y lo mateix lo francés, aquest ja l' entench mellor, pero de tots modos, preferiria anarlo á practicar á Fransa: y jo, hi aniré; perque conech que'l viatjar m' agradaria bojament.

Moltas vegadas, quan só devant del mapa d' Europa, ¡me dona un pler formar l' itinerari dels viatjes que faria! Vejessis ab quina facilitat, m' enfilo' cap á França y pel Canal de la Manxa me 'n passo á Inglaterra, y per Bélgica me 'n vaig á l' Austria; y atravesso 'ls Alpes pera seguir la Italia y la Turquia; y per lo Mar Negre, me 'n pujo dret á Rússia, pera trobar la Suecia y la Laponia...

— ¡Ay! ¡allí si que jo no hi aniria pas!— interrompé la Montserrat, que com la Teresina y l' Adela, atretas per lo calor ab que parlava en Felip, los hi semblava qu' era cosa d'anarhi l' endemá.

— ¿Y perqué á Suécia no?— preguntá la Teresina, molt interessada en que 'l viatje no s' interrompés.

— Perque hi fá un fret horrorós, y ademés diuhen qu' allá á la Laponia, la gent es ¡petita! ¡petita! y á mi 'm faria pena de véurels. Mira aquí, la noya de casa en Peró, que es esguerradeta, y tota petita, ¡me fá una pena al cor quan me la miro!.. ¡Ves si per gust, aniria á véuren tot un poble!..

— Be, dona ¡no t' apuris per axó! cambiarém l' itinerari y en lloch d' anar cap amunt, per lo mar Caspi, nos ne baixarém vers á l' Assia. ¡L' Assia! Ja saps, alló de: La parte mayor del antiguo continente; la cuna del género humano, en donde florecieron las ciencias y las artes, etc, etc. — feu en Felip, prenent la cantarella ab que solen donar los noys las llissons en las escolas, y tornant á rependre son ayre de formalitat continuá: — ¡allá si que hi podria apendre llenguas! l' árabe, l' armeni, lo persa, l' indostán, lo xino... ¡Aquesta llengua si que 'm fora necessaria! perque á mi m' agradaria molt seguir la Xina: saps allá ahont fan las casetas de marfil... y sobre tot l' Indostán; lo país que te las muntanyas més altas de la terra y en quins rius, se troban en profusió los diamants y los brillants y las pedras preciosas de tota mena...

— ¿Y 's trovan per terra, entre la sorra del riu? — preguntá la Teresina, obrint desmesuradament los ulls, entant que picant de mans, exclamava ab tot l' entussiasme de sa senzillés d' onze anys— ¡Allí si que vull que nos hi portis, Felip! ¡Y que 'n culliriam de diamants y de brillants y de pedras de tota mena pera fernos arrecadas y collarets y fins pintas y diademas pera posarnos als cabells! Y 'n portariam perla mamá... perque ella, si es massa lluny, no hi voldria pas anar... Y també 'n recullirém pera fer una corona per la Verge del Remey de la hermita, que 'n dú una de llauna ¡més pobre y més vella! Y per tú Montserrat, te las portarém iguals, ben iguals á las nostras.

— Aquesta ja se las podrá cullir alli mateix — feu en Felip ab molta serietat.

— 'Oh! Si hi pogués venir ¡próu! — saltá la Teresina.

— ¡Ay! ¡ay! ¿perqué no hi ha de venir, ananthi nosaltres? Lo que podém fer es marxarhi á l' estiu, que es quan estém tots tres plegats — exclamá candorosament t' Adela.

— Pero dona, ¿que no ho coneixes qu' ella no hi podrá venir, perque nosaltres hi anirém ab en Felip, perque es germá nostre, pero á la Montserrat no li es res? — feu la Teresina, prenent un gros tó de set-ciencias.

Los aspirants á viatjadors se miraren consternats. La Teresina tenia rahó. Havent d'anar al país dels rius, de las pedras precioses, sense donya Francisqueta, que es á qui anava confiada la Montserrat, era molt difícil que aquesta hi anés: y ab la seua mare, no hi havia que contarhi ja, que donya Teresa, la meytat de las tardes ni á la font podia acompanyarlos.

Las noyas Bach estimavan á la Montserrat ab entranyable afecte: ab ella no hi renyian may. Son carácter judiciós y la superioritat de sa intel·ligencia, reconeguda no sols per en Felip, sinó per la seua mateixa mare, que 'ls la treya á tot hora per modelo, li havia fet pendre gran prestigi entre sas duas amiguetas, que sempre 's disputavan lo lloch que en Felip deixava lliure al costat seu. A més, la conversa s' havia tingut al devant d'ella, y las pobras criaturas, ab la bondat innata á aquesta primera edat de la vida, en que l' egoisme no ha assecat encara, los dolls de la generositat; se contristavan també de véure la cara de pena, que apesar de tot son judici de tretse anys, posava la Montserrat, pensant que dels quatre, seria ella sola la que no podria disfrutar d' aquellas maravellas, engrandidas tan per los mágichs colors de sa priviligiada fantasia, com per l' amargor de la impossibilitat, que tan entenimentadament havia fet notar la filla gran d' en Bach.

Tots estavan encara sotmesos, baix la impressió de la primera contrarietat nascuda en los preliminars de son viatje, quan en Felip, que havia estat ab lo cap caygut sobre del pit, exclamá de sopte ab la alegria del qui estreny entre sos dits un tresor per llarch temps codiciat:

— ¡Ja ho tinch! ¡Ja está tot arreglat!

— ¿De veras?— ¿Cóm? ¿Cóm? — preguntaren á la vegada las tres noyas

— Ja veuréu— feu en Felip, ab tota la formalitat ab qu' hauria parlat un home— ara jo no vos hi puch pas acompanyar: en primer lloch, tinch que acabar lo batxillerat, y després fer la carrera ¿vritat? Donchs com que allavors ja tindré vint ó vint y dos anys y jo sempre he pensat de casarme ab la Montserrat; m' hi caso, y, com será la meua dona, ja hi podrém anar plegats.

— ¡Ay! ¡y qué rebé que ho has pensat! — exclamá en lo paroxisme de la alegria, la noya Gil, juntant dessota de la barba sas duas manetas blancas y afiladas, en tant que la Teresina y l'Adela, repicant las seuas, repetian á l¡ hora, detenintse á cada paraula, pera mellor saborejar sa satisfacció:

— ¡Ay! ¡Sí! ¡Sí! ¡Y qué bé que ho has pensat!

La fletxa ja havia sortit de l' arch; lo llamp, havia llensat sa devastadora pedra; lo pagés, havia sembrat á la terra més á posta assahonada la llevor en la que hi devian grillar aquella mena d'arrels, que sols s' arrencan, arrebassant ab ellas, la terra que las sustenta.

Las circunsiancias de la Montserrat afavorian també d' una manera especialíssima la grillada d' aquella llevor tan senzillament llensada. Sense germans, sense cosins, sens amistats intimas, los noys Bach eran la sola distracció de la nevodeta de Mossen Jaume. Quan en lo col·legi las seuas condeixebles parlavan d' anar en la época de vacacions á sas heretats ó al estranjer ó á banys, ahont se reunian ab familias en las que hi troba van companys de la seua edat, la noya Gil pensava sempre en los qu' havia trobat y que havia de tornar á véure, al sortir del convent. Las altras cambiavan d' impressions; tots los anys portavan coneixensas novas; moltas havian visitat nous llochs y nous paissos, totas tornarian al col·legi ab los recorts de las cosas que haurian vist y de las personas ab qui haurian perlat; ella sabia ja abans de sortir tot lo que hauria de fer: per ella no hi hauria res cambiat; un mes d' Agost era invariablement igual al passat y, segons ella creya, al que havia de venir. Los mateixos petons de la seua mare, sempre trista, fets ab la rialla als llavis y 'ls ulls negats de llágrimes: los mateixos afalachs de Mossen Jaume: la mateixa vida, tan igual y tan acompassada, com las onas qu' en temps de bonansa desfeyan sos blanchs espumalls en la platja de Larrua. La missa á las set; lo dinar á las dotze; lo sopar á l' entrada del capvespre; lo rosari de sobre taula; las conversas tranquilas y casi sempre sense discusió, eran poch interessants per ella que d' entre aqueix conjunt de suaus mitjas tintas y d' eix aplech de personas que l' estimavan ab tota l' ánima, no n' hi havia cap que parlés ab lo llenguatje que sos tretze anys posavan en sa boqueta vermella; cap que l' ajudés á cassar una papallona, ni á cullir un ram de flors boscanas, ni á donar voltas a la corda ab que saltava, ni menys á compartir ab ella aquellas riallas alegres, frescas com los primers ventijols del matí, que per la volada d' una mosca acudian á dojo á sos llavis de cirereta partida.

— ¡Parla, parla; enrahona tú; jo ja t' escolto!— li deya donya Teresa desitjosa de sentir las deleytansas ab que omplia son cor maternal aquella veueta estimada, que, com un aucell enjogassat, en son continuat xarroteig, saltava desde una página de la historia de Espanya, de Roma ó de Grécia, á las excentricitats de la Munda, y d' una poesía de Quintana ó de Fray Luis de Leon al barret de palla d' alas amplas, que era precís comprarli aquell mateix dia, pera estrenarlo per anar á la font.

— ¡Quin bo 'm dona d'escoltaria! ¡Sembla que 'm treu vint anys de sobre — deya també Mossen Jaume; y tots fins lo vicari Mossen Ramon, que era un bon xich mal agradós, se dalian per sentirla, sense que cap d' ells pensés en tornarli 'l cambi, que la pobre Montserrat sols trobava á Larrua en los fills de donya Francisqueta; en aquellas noyas de la seua edat; en aquell noy finet y educat com ella; ab los seus mateixos coneixements; ab las seuas mateixes aficions...

La noya Gil no podia compendre que la vida del vinent any podia no ser igual á la del passat, ni que un dia pogués esser possible que ella visqués sense la seua mare, sense 'l seu oncle y sense aquells noys, que aixís com donya Teresa y Mossen Jaume eran existencia de sa existencia, 'ls seus companys eran alegria de sa alegria. Fins que á la Teresina se li acudí que no sent germans no fora del cas que viatjessin junts, no havia atravessat may tan senzilla idea per la pensa de la nevoda del rector; més en Felip havia trovat tant prompta solució, y aquesta li semblá á la Montserrat tan fácil y sobre tot tan encertada y natural que, al sentirla, apesar de no haverla may pensada, li aparegué que de tota la vida l' havia tinguda dins de si mateixa y que no feya més que respondre com un eco á la veu que de dins de son cor li cridava pera resóldrela de idéntica manera; y desde aquell instant, ab la mateixa fé que creya en que un dia havia de morir, sens inmiscuirse en preliminars de cap mena passá á créure ab igual forsa que havia de venir un jorn en que seria esposa del estimat company de sa infantesa.