Pla y montanya/Biografías
JUAN DE JOANES. —NASQUÉ EN 1523, MORÍ EN l579.
Lo pintor, encara avuy dia no gayre conegut, que s' ilustra baix lo nom de Juan de Joanes, fou un dels més brillants soldats d' aquell nombrós estol de pintors qué anaren á demanar, á la escola de Roma, lo secret de llur forsa y saber. Trobem alguna dificultat pera bé determinar l' estat civil d' eix mestre; hem de convenir que lo qué sabem d' ell ofereix alguna incertitut.
Eix nom de Juan de Joanes no pot ésser si no que una forma mal llatinisada de un dels prenoms del pintor qui, segons lo text de son testament, portava lo nom de Juan Vicente.
Ademés sembla resultar del pacient travall de Cean Bermúdez que lo nom patronímich de Joanes era Macip. En efecte es ab lo nom de Macip que son fill es anomenat en un document contemporani. La data y lo lloch de sa naixensa han donat als erudits molt que cercar. Tota vegada com la acta hont s' escrigué la mort de Joanes, en Desembre 1579, li dona 56 anys, podem judicar ab certesa que naixé á la fí de 1523, y se indica lo petit poble Fuente la Higuera com lo lloch hont vingué al món.
Se ignora quin fou lo primer mestre de Joan Vicente. Sa vida es massa poch coneguda pera poguer en quant aixó res precisar; pero si, podem suposar que, nascut á la costa espanyola, en front de la costa italiana, lo jove pintor prompte haurá sigut possehit del pensament de atravessar la mar pera desembarcar vora aquell marge sagrat.
Mariette, no gayre prudent al parlarnos d' aixó, vol que hage rebut las llissons de Perugino. Palomino nos diu ab la mellor frescura que se formá en lo taller de Rafael. No podem de cap manera admetre aytals afirmacions ja que al morir Rafael en 1520, Joanes no era encara nascut, y tenia sols un any quan Perugino seguí son gloriós deixeble dins la tomba, (1524). Lo que 's pot dir es que Juan Macip travallá á Roma á la escola d' un dels deixebles de Rafael. En efecte res nos priva de créurer que durant son viatge per Italia hagués pogut conéixer Polydoro de Caravaggio, Julio Romaní ó bé Perino del Vaga. Pero, á pesar de la aplicació que demostrá á las llissons de son mestre desconegut, Joanes conservá sempre sa originalitat espanyola, y no pogué may assimilarse lo recte dibuix, la ideal puresa de la escola romana.
Sembla haver volgut péndrer per modelo á Lluís Morales; com ell, pinta sols cuadros de pietat. Feya com en Lluís de Vargas: ans de pintar se preparava per la pregaria al travall qu' anava á comensar.
L' historiador Palomino á quí enmatllevém eixos detalls, conta, á propósit de la fervorosa pietat de Juan de Joanes, un fet que nos fá conéixer lo carácter del pintor, y nos fá veure encara més lo misticisme que imperava en aquell temps del segle 16.
Lo confessor del pintor, lo Jesuita Martin Alberro, tingué una visió; li aparegué la verge encomanantli la pintés tal com se li havia presentat devant d' ell, es dir, ab son mantell blau tirat demunt son vestit blanch, lo quart creixent de la lluna sota sos peus, postrada devant son Fill pera rébrer d' Ell, en presencia de Deu y de l' Esperit Sant, la corona gloriosa.
Lo Jesuita que no sabia pintar se quedá apurat, no sabent com ferho. Pero felisment pensá ab Joanes; li demaná que fes de sa visió una realitat. L' artista se posá al travall ab la íntima convicció d' un home que compleix una orde del cel. Se recordá de quina manera los mestres del segle anterior, entr' ells Fra Angelico, havian tractat eixa gran composició. Se prepará per actes de contrició, per fervorosas pregarias, fent dejunis, lo que li doná coratge é inspiració pera empendre y acabar eixa obra extra-mondana.
Lo piadós Jesuita fou molt satisfet del travall de son amich y trobá la obra tal com desitjava, la cara de la Verge semblant á l' aparició.
Tal es la llegenda que se refereix á una de las obras més admiradas de Juan de Joanes. La Purisima Concepció, preciós cuadro entre tots los demés que en lo segle 18 gosava encara de gran veneració. Segons lo primer traductor de Palomino, en 1749, eix cuadro era exposat al respecte dels fidels en la capella de la casa professa de la companyia de Jesús á Valencia. M' agradaria saber si s' hi troba encara.
Seria verament un crim lo confondre un Rafael ab un Juan Vicente. Nó, may lo deixeble igualará al mestre. Lo que será pera Joanes un gran honor es lo haver sigut un dels primers en fer véurer als pintors espanyols los camins que conduheixen á l' elegancia, á la hermosura.
Sens dubte ha probat de donar á son pintar la elegancia romana; pero no ha sigut may infidel al temperament de son país; y encara que 's demostri imitador servil, persisteix y se descobra sa nacionalitat.
Lo que te de lloable Juan de Joanes es son propi sentiment, es son instint natiu contra 'l qual cap influencia ha pogut prevaleixer, es á dir, un fervor religiós que va fins á l' ascetisme. Te la fé: heus aquí sa forsa, porta molt lluny sa expressió perqué ama. Ni Rafael, ni Leonardo de Vinci, ni Miquel Angel, ni tots los pagans del món antich ó del Renaixement han pogut cambiar la seva austera naturalesa. Joan de Joanes se quedá sempre espanyol y católich: es un contemporani de Sta. Teresa de Jesús.
La escola valenciana acabava tot just de constituhirse baix la rígida deixuplina de Juan de Joanes quan Francisco Ribalta animat per los grans exemples que s' oferian a sa vista s' ensajá per primera vegada á practicar l' art que l' havia de fer ilustre.
Nasqué en Castelló de la Plana, pero la data de sa naixensa es encara poch certera, y 'ls erudits que han volgut buscarla no l' han fixada ab precisió. Palomino havia cregut fixarla al 25 de Mars de 1551. Tota vegada sembla resultar dels estudis de Cean Bermúdez que Palomino s' hauria equivocat, y que Francisco Ribalta no nasqué pas en aquella época. Sia com se vulla, se sab que era encara molt jove quan s' encaminá a Valencia y entrá en lo taller d' un pintor qual nom nos es desconegut.
Se pot suposar que aquell pintor fou sens dubte un imitador de Juan de Joanes, un d' aquells artistas de paciencia que proban de combinar, dins llur estil prou incert, lo temperament místich de la escola espanyola ab las formas grandiosas de la escola italiana. Aqueix mestre ¿seria pe'l cas hábil? S' ignora, pero se sab que era difícil de contentarse y que las disposicions per cert verdaderas de Ribalta li inspiravan sols mediocre confiansa.
Los biógrafos que s' han sempre complagut en barrejar la novela ab l' historia nos contan que lo digne pintor tenia una filla molt guapa y de cor sensible. Ribalta s' enamorá d' ella; fou son primer amor; ella correspongué á son sentiment; s' estimaren.
Ribalta la demaná á son pare; pero lo vell pintor no estava gayre satisfet de donar sa filla á son deixeble que fins allavors no havia demostrat gens de talent. Per no dirli que nó, buscá una escusa; li aconsellá pera separarlo de sa filla, d' anar á estudiar quatre anys á Italia pera perfeccionarse prop dels grans mestres, y que á son retorn, veuria si per sos progressos era mereixedor de sa filla.
No havia més que conformarse. Ribalta, ans de separarse de sa estimada, li feu jurar de serli fidel y d' esperarlo durant los quatre anys d' ausencia. Aixís fou. Arribá Ribalta á Italia, estudiá ab afany los grans mestres que admirava á Valencia sens coneixels.
Passá llargas horas extassiat, devant las pinturas de Rafael y sobretot de Sebastiá del Piombo del qual feu moltas cópias. Sembla que també anava sovint á visitar lo taller dels Caraggios quins pintors eran tots més joves qu' ell y qual fama comensava á ser coneguda en lo món.
Combinant eixas influencias varias, Ribalta arribá á ferse un estil, una manera itálico-espanyola, un método propi, sério y atentiu.
Quan se cregué tenir un pinzell hábil y segur, se cuytá de retornar á Valencia.
Sa primera visita fou naturalment per son vell mestre. Lo trobá fora. La porta de son taller era oberta; entrá; vegé sobre 'l caballet una tela mitj bosquejada. Ribalta pren pinzells y paleta, s' assenta; ab prestesa maravellosa acaba la pintura comensada y se retira.
Qual fou la sorpresa del vell mestre al trobar son cuadro del tot ben acabat y reixit. Cridá sa filla, que estava enterada de tot; lloá devant d' ella l'habilitat del artista desconegut, misteriós, que semblava enviat pe'l cel en ajuda de sa vellesa. — Aquest es lo pintor que ha d' ésser ton espós y no aquell ignorant de Ribalta. Sa filla lo deixá parlar, y després li explicá lo misteri.
L' imbroglio s' acabá com se suposa: Ribalta obtingué la má y se casá als pochs dias ab sa estimada.
La influencia de Ribalta en la escola valenciana fou poch durable. Hem de convenir que Ribalta es pintor, pero no un gran pintor, puig que en lloch d' imposar á sos contemporanis una autoritat veritable, es al contrari sos contemporanis que li han imposada.
En los primers anys de sa carrera travalla ab los místichs com en Juan de Joanes; imita, cópia, arregla á la moda espanyola las poderosas creacions de Sebastiá del Piombo. Després se deixa seduhir per las métodas eclécticas dels Caraggios; per fi, arriba als procediments més lliures dels improvisadors del sigle XVII.
La historia li tindrá en compte sos esforsos y bona voluntat; apreciará eixa carrera de pintor tant ben empleada. Pero Ribalta deurá contentarse dels aplaudiments d' alguns fidels que se recordan de sa memoria. La gloria guarda sas coronas per sols aquells qui en llurs obras han demostrat una personalitat real y viril.
Es singular, tots los pintors de pintura enérgica tingueren una vida atormentada, novelesca, tempestuosa, dramática y de desgracia, com Caravaggio, Salvator Rosa, Correnzio, Francauzani que foren simultáneament artistas, conspiradors, lladres, visquent entre la gloria y 'l catafal dels sentenciats.
La vida de nostre pintor Ribera sobre tot fou una mescla d' explendor y miseria, de negra ombra y llum esclatant, com sa pintura.
Eix magnífich personatje qui, en los carrers de Nápols surtia sols ab carrossa, y qual palau era lo punt de reunió de la alta noblesa castellana, se l' havia vist, no feya gayre, arribar d' Espanya pobre y despullat. Ell, lo rich senyor de qui la muller era sempre seguida d' un escuder que l' ajudava á montar dins sa cadira portadora, ó bé li sostenia lo róssech de son llarch vestit, havia tingut durant molt temps per alimentarse los rosegons de pá que rebia de la caritat de sos condeixebles. Fou en aquell temps de més miseria que estudiá la pintura y dibuixá las estátuas antigüas.
Era allavors tant magre y escanyolit que li donaren lo sobre nom d' Espanyolet. Del temps de Ribera los espanyols eran, com havian sigut los romans, mestres del món; per xó feyan cárrech al pintor d' haver usurpat lo titol d' espanyol, tant gloriós en aquella época, hont los últims dias del sigle d' or donavan encara viva resplandor al reyalme de Cárles V.
Ribera havia d' esser un home ben altiu y superb pera fer creurer que s' atribuhia un orígen tan entonat.
Dos biógrafos napolitans: Bernat de Dominici y Paolo di Matteis fan naixer Ribera á Gallipoli, en lo reyalme de Nápols en 1593; pero 'ls dos van errats, com ho prova un extracte de fé de fonts baptismals trobat per Bermudez, que nos diu que Ribera va naixer lo 12 de Janer de 1588, á Xátiva. Sos pares se deyan Lluis Ribera y Margarida Gil.
Fou á Valencia, á la escola ilustrada per los dos Juan de Joanes que Ribera rebé las primeras llissons de pintura de Francisco Ribalta, un dels mestres d' aquella escola la més renomenada d' Espanya. Pero la pintura fina de Ribalta que havia aprés á Roma, pintura que se ressentia de la dels germans Carraggio y que semblava volguer imitar á la de Raíael, aquella pintura sabia y freda no podia cautivar al jove pintor ja possehit del pressentiment d' una pintura més viril, més vigorosa.
Donar relleu á sas figuras pe'l medi de negres los més espessos; cridar la vista exposant carns palpitants, esqueixadas; presentar al públich cuadros d' execucions las més horribles: posar en escena butxins martirisant sas víctimas que moren en mitj d' espantosos contorsions; buscar sols en la mytología Ixions, Prometeos, Tántalos; en la historia sacra Sts. Bartomeus, y Sts. Llorens, es dir sers humans, atormentats, escorxats, tallats á bocins, cremats vius... Heus aquí lo que convenia á un artista que semblava haver nascut per esser lo pintor per excelencia dels torments y execucions de la Santa Inquisició.
Ribera era molt jove quan deixá Valencia per anar á Italia. Peró ni sa joventut ni sa pobresa cambiaren son humor; guardá sa natural altivés á pesar de la miseria, com conservá lo gust de las composicions horribles en presencia de las serenas composicions de Rafael.
Si hem de creurer l' historiador Dominici qui escribia en 1742 uns 60 anys avans Bermudez, fou á Nápols y no á Roma que Ribera fou presentat per son pare á Miquel Angel de Caravaggio, quals llissons eran tan conformes ab lo temperament de l' Espanyolet.
Comensá en lo taller d' aquell terrible mestre per estudiar testas d' apóstols, de vells; y ja allavors se complaguia en pintarlas marcadas de tots los signes de la edat caduca. Estudiava cada muscle ab precisió afectada pero sorprenent; feya ressortir ab satisfacció la duresa y lluentor dels ossos, dels tendóns, las llagas d' antigüas feridas, las falanges dels dits de la má ab sas arrugas més fondas, com arrugas de marbre, tal com la vida las cava, no en carnacions frescas y agradables, pero si en pells secas, espessas y colradas d' un cos robust que lluyta encara contra la decrepitut.
L' artista que imitava lo natural ab tanta passió, tenia sols 17 anys. Sa predilecció en sa manera de fer se trobava allavors tant decidida que durant sa estada en Roma, copiá las obras de Rafael sense per xó modificar en res sa originalitat. La gran miseria en que 's trobava no feu gens disminuhir son ardor afanyosa per lo travall. Sovint se 'l veya pels carrers dibuixant á l' ombra com al sol.
Un dia que en un carrer estava molt ocupat en dibuixar, passá un cardenal que notá la gran aplicació del jove pintor, sa pobresa, sa baixa estatura, y á través los parrachs de sa vestidura li semblá veurer á traucar no solament l' orgull pero també lo genit. S' apropá y oferí á Ribera un refugi en son palau. Pero nostre pintor després d' acceptar la oferta del cardenal no tardá gayre á arrepentirsen. L' habitació d' una cambreta á l' entressol del palau, l' humillava, puig si amava la servitut era pera imposarla no pera rebrerla. Se 'n fugí amagadament del palau sense donar las gracias á son caritatiu benefactor; preferí tornar alegrament á la miseria, á la pintura, á la llibertat.
Qui ho creuria! l' únich mestre qui després del Caravaggio produhí lleugera influencia sobre Ribera, fou lo Correggio.
En un viatje que feu á Parma, l' Espanyolet se deixá guanyar un instant per lo pintor de la hermosura. Sa salvatje naturalesa no pogué resistir á la dolsa conmoció que despertá dins la seva ánima la vista de las composicions d' aquell genit ditxós. Peró, ¿no es una estranyesa lo veure Ribera admirador del Correggio?
Ribera veu la creació en una negror; obscurirá la virginitat, envellirá lo natural, entristirá fins á la joventut, y sols sabrá pintar l' alegría donant una expressió ferotja á la cara il·luminada del butxí.
Lo Correggio, molt al contrari, fa estimar lo sol, l' amor y la vida; enpasta de gruix las carns; dona á las figuras suavitat per medi d' ombras transparents; nos las presenta adormidas baix una llum suau dins cúpula d' iglesia, joguinejant dins atmóstera lluminosa que esborra las pedras del edifici.
Ribera fou seduhit per aquella pintura; feu moltas cópias del Correggio, y al tornar á Nápols causá gran sorpresa á sos professors executant ab pintura clara lo cuadro de Sta. María la blanca, destinat á la iglesia dels Incurables.
Pero las circunstancias, la falta de recursos, y sobre tot sa inclinació natural feren tornar l' Espanyolet á la pintura de Caravaggio.
Lo pare de Ribera qu' era oficial, de guarnició á Nápols, acabava de finar deixant sols á sa familia una pensió per cert molt módica y lo talent de son fill Joseph. Nápols comptava allavors pintors de gran fama: Santafé de Girolamo, Imparato, Battistello Caracciuolo, célebre per sas frescas, lo cavaller Massimo Stanzioni que se distingía empleant l' esiil enmantllevat al Guido y als Carraggios. Eixos mestres aconsellaren á nostre pintor de tornar á la senzilla imitació del natural, de no separarse de la manera estrepitosa caravaggesca. Eixos consells que seguí lo portaren á sos futurs triomfs.
Ja l' altiu valenciá havia eixit de la obscuritat pera entrar en plena llum. Per son casament ab la filla d' un rich marxant de cuadros, establert á Nápols prop del palau del virrey, passá de la miseria á l' opulencia.
Un dia que havia posat á secar á la porta de son taller una tela representant lo martiri de St. Bartomeu — lo mateix que després gravá en ayguafort — succehí que la gent que passava pel carrer, estranyats de veurer aquell cuadro singular, s' agruparen, y després de moments d' estupor esclataren en crits d' admiració y d' espant. Uns y altres s' indicavan lo coltell que un butxí tenia entre dents y la pell sagnosa del sentenciat. La serenitat del Sant los enternia; se miravan aquella corona sostinguda en los ayres per má divina.
En quant als inteligents podian desde ara notar la plenitut d' un talent que á la altivés del Caravaggio afegía la hermosa pasta — la pastosita — de Correggio. Se maravellavan del realisme d' aquell travall, de sa exactitut anatómica, de las carns esparpilladas, regiradas com ab escalpell; era tanta la espantosa imitació que semblava sa pintura lluytar ab la realitat del mateix natural.
Lo clamoreig de la gentada arribá fins al virey de Nápols, Don Pedro Giron, duch d' Ossuna, qui, vejent desde 'l balcó de son palau aquell aixám de gent, y sabent la causa d'aquell avalot, hi feu anar esbirros ab ordre de portar lo pintor á sa presencia.
Ribera triomfava: la única autoritat que reconeixia, lo poble, li havia otorgat sos titols per aclamació.
Devant del virey feu valguer ab hábil orgull sa cualitat d' espanyol; fou acullit tant bé que lo duch d' Ossuna comprá lo famós cuadro y nombrá son compatriota pintor de la Cort, ab pensió mensual de 60 doblons.
No calia tant pera exaltar l' orgull intransigent de l' Espanyolet. Condecorat pel papa cavaller del Crist, D. Joseph de Ribera ocupava en Nápols lo primer puesto y volia mantenirshi encara que fos per la violencia. Nombrosos deixebles se juntaren á son entorn.
Dos pintors mediocres: Belisario Caracciuolo y Correnzio, pera afavorir las pretensions de Ribera á volguerho tot monopolisar en interés seu, organisaren una conjuració d' artistas, una d' aquellas fazzione que serví temps després á la heróyca sublevació de Masaniello. La que organisaren tingué sols per objecte expulsar de Nápols tot pintor no afiliat á la conspiració armada de l' Espanyolet. Semblava que lo virey afavoria la insolencia dels conjurats. Los dos caps Correnzio y Caracciuolo eran ben resolts á sostenir aquella dictadura guerrejedora, atrevida y terrible.
No tardá en presentarse la ocasió.
En la catedral de Nápols dedicada á St. Janer, se troba la capella vulgarment anomenada Lo Tresor. Los pintors més famosos d' Italia se disputavan l' honor d' adornarla. Lo virey havia encarregat lo Guido d' aquest travall. Pero ja los partidaris de l' Espanyolet havian jurat que sols ells pintarian aquella hermosa capella. Ribera que no sabia pintar á fresch ni ab cola entregá lo travall á Belisari Caracciuolo, reservantse per ell los grans panellsy 'ls petits altars adossats als pilars de la cúpula.
Tot just lo Guido fou arribat á Nápols, acompanyat de son deixeble Francesco Gessi, que no tardaren en veures los dos rodejats de caras sinistres.
Una tarda lo Guido sab que son company ha sigut deixat per mort á la porta de sa casa, assessinat per un desconegut. Desde aquell dia li semblá veurer per tot punyals alsats pera assessinarlo. Se 'n fugí de Nápols espantat.
La gelosía, pero una gelosía negra, moruna, s' havia apoderat de l' ánima de Ribera, la qual bastaria pera explicar los amarchs disgustos, las penas y mortificacions de que fou víctim lo Dominicano, quan vingué á Nápols pera rependrer la tasca deixada pel Guido.
Aixó se comprén de certa manera: un pintor com l' Espanyolet, qui per sas composicions excitava sorpresa y terror, no podia de cap manera ser partidari del modo de pintar del Dominico. Lo mateix que 'l Dominico semblava no fer cas dels procediments y dels efectes forsats del clar obscur, Ribera despreciava tots los pintors no iniciats á la mágia de las ilusions, que no manejavan com ell lo pinzell, que no sabian com ell enpastar de color sas telas, fer avansar los objectes, realsar ab destresa los clars.
Ribera haventse desfet de sos contraris empleant lo temor, las amenassas y l' assessinat, pogué disfrutar en pau de sa nomenada, opulencia y favors dels vireys de Nápols, successors del duch d' Ossuna. Sas dramáticas pinturas adornavan palaus, convents é iglesias. Los senyors napolitans, la grandesa d' Espanya, lo mateix Felip IV se disputavan las obras del pintor, honra de sa patria.
Succeheix casi sempre que 'ls carácters més altius son suavisats, humanisats per lo ben estar, los honors y la riquesa.
Lo ferotje pintor dels humans torments sonreia ara satisfet de sos triomfs. Las angúnias de la gelosía havian desaparegut; sols era possehit del sentiment calma de sa forsa; son orgull avans tant intransigent é insoportable havia sigut reemplassat per l' ostentació de sas riquesas y lo fastuós de sas costúms.
Vivia en Nápols, en son palau, en front de la iglesia de St. Francisco Xavier, com un gran senyor — alla grande — aposentos somptuosos; vestit ab elegancia y noblesa, cuydadós de apartar de sa presencia tot recort de sa antigua pobresa. No li faltavan carrossas y lacayos. Tenia un servidor, oficial retirat, que tenia lo cárrech de presentarli los pinzells quan volia pintar. També l' acompanyava á passeig y l'avisava de las horas.
Quan l' Espanyolet atentiu, apassionat, absorvit devant sa tela, havia travallat tres horas lo matí y duas horas á la tarde, aquell oficial entrava per dirli: Signor cavaliere Ribera, ja ha travallat prou; vostre carrossa vos espera. Al sentir la veu del oficial, Ribera deixava son travall y sovint trobava al voltant de son caballet nobles visitants qui silenciosos, sense esser vistos, havian esperat lo descans del mestre pera admirar sa obra.
Encara que baix d' estatura y prou magre, tenia una compostura noble y digna.
En sas relacions ab los vireys de Nápols, per excés d' orgull, afectava esser ab ells familiar; pero en quant á sos inferiors los tractava ab gravedat y altivesa.
Ribera se casá ab la senyoreta Leonora Cortese, dona de talent y de singular hermosura que li doná molta familia. Trobá en ella, gustos idéntichs als seus, estimant los plahers, lo perdre nits en balls y convits.
No obstant tenia Ribera la costúm de dibuixar de nit lo que havia de pintar l' endemá de dia. Quan havia fixat sas figuras acabava son boceto sia ab ploma, sia ab sanguina ó llapis negre ó be ab capas d' ayguada.
Pintava los vells al natural. Se procurava modelos de vells sechs, encorvats, de molts anys, com se 'n veuhen en sos cuadros. Se 'n servia sobre tot pera pintar lo St. Geroni que tantas vegadas ha pintat ab tots los aspectes de la vellesa, pero sempre enmagrit per los anys, extenuat pel dejuni y penitencia; la pell del tot arrugada, pegada su 'ls ossos, sobre tot al costellám, demunt las caderas, pera ferlo més repugnant.
A voltas pinta un vell anacoreta, mitj vestit de vims, meditant sobre la biblia, un lleó per company y lo desert per horisó.
Una altra vegada lo pinta rodejat de llibres, segut sobre un roch, dins una gruta, sa meditació interrompuda per la trompeta que un angel, las alas estesas, toca á sas orellas, trompeta sinistre, enrotllada com una serp.
A voltas lo representa pegantse ab una pedra colps sobre son pit; ó bé ab un cráneo que li serveix de faristol pera sostenir la biblia oberta, en mitj d' un bosch solitari; los raigs de la lluna passan á través las brancas il·luminant de pálida claror marfilenya lo pit magre, ossat y las mans desencarnadas del penitent.
Res de més preciós, de més poderós y de més fermesa que las ayguas forts de Ribera; portan la marca de sa manera de procedir tant sabia y detallada; fa ressoriir cada muscle, ataca ab vigor peus y mans, las arrugas de la pell, la carnositat que rodeja las unglas.
Se nota aqueixa viva accentuació de detall en lo hermós gravat del Crist mort, hont, sens privar la cara de sa divina expressió, fa ressorlir ab pasmosa realitat lo sagnós y morat carnús que borda las nafras de peus y mans.
Ribera es una notabilitat pera pintar cráneos. Algunas pinzelladas vigorosas, duras, marcant lleugerament la forma dels ossos del cráneo li bastan pera expressar la duresa, lo buyt, lo horrorós d' un cap de mort.
Al contemplar, en lo museo d' estampas de Paris, las obras de Ribera, s' hi veuhen algunas aygua-forts, en particular un retrato ecuestre de don Joan d' Austria que porta la data de 1648. Aquest retrato sorprén tant més que fou la causa de las desgracias y de la mort de Ribera.
Al pintar, son modelo á cavall que respira graciosa y altiva noblesa, ab plomas al sombrero; sos llarchs cabells cayguts, en rissos demunt sas espatllas, ben cert que l' Espanyolet no 's dubtá de la fatal influencia que tindria sobre sa vida.
Ja se sab que en 1647 estallá la revolució de Nápols. Los insurrectes dirigits per Masaniello assitiaren lo duch d' Arcos dins son palau y l' obligaren á reconeixer per gobernador al heroych lazzarone.
Don Joan d' Austria, fill natural de Felip IV, delegat per son pare pera sofocar la insurrecció, feu sa entrada á Nápols en triomfador, tothom acatá son poder. Quan fou pacificada, volgué coneixer tots los grans senyors de la vila. Ribera, orgullós més que may de son orígen, convidá don Joan d' Austria á una festa expléndida celebrada en son propi palau. Lo prímpcep fou magníficament rebut per la esposa y fillas de Ribera que li besaren la má. Una d' aquellas jovenetas, Maria Rosa, era molt guapa. Agradá tant á don Joan que li feu l' honor de ballar ab ella, parlantli d' amor. Li fou fácil seduhirla tant per sa elegancia com per lo prestigi de sa alta posició.
Baix lo pretext de ferse retratar, anava sovint al taller de Ribera pera veurer María Rosa, fins que una nit la feu robar.
Desde aquell dia l' Espanyolet fou prés de la més amarga tristesa. No gosava presentarse per los carrers de Nápols. Comprá una casa de camp á las voras del Pausilip y s' entregá á sa negra melangía.
Se conta que cansat de la vida, fingí un dia un negoci important que exigía sa presencia á Nápols. Se feu acompanyar sols d' un criat que feu entomar á mitj camí; desaparegué sense que may s' haja sabut lo que esdevingué. Aixís ho conta lo napolitá Dominici qui en sa joventut havia sovint sentit á parlar de Ribera á casa son pare. Cean Bermúdez lo fa morir á Nápols en 1656.
La pintura vigorosa, terrible, de l'Espanyolet no morí del tot ab lo mestre; li sobrevisqué en sos deixebles Giovanni Do, qui arribá á imitar son mestre d' un modo sorprenent, Errico Fiamingo, Bartomeu Passante, Aniello Falcone, Cesar Francisco y Miquel Angel Francanzani, y per fi lo célebre Luca Giordano, foren los que continuaren la pintura extremada pero forta y enérgica del gran pintor valenciá.
- ↑ Segons nous documents de Pau Mantz y Carles Blanch