Pla y montanya/La vigília de Reys

De Viquitexts
LA VIGILIA DE REYS




Las set del vespre tocan á la péndula de la xemeneya del menjador. Nos arrimem al entorn del foch, puig lo fret apreta. La Dolors te nostra filla Lluisa á la falda, y jo son germá Tomaset á caball sobre mon genoll al qual pega cops ab sa petita ma — arre tatá!.. quan lo faig anar al trot ja s' aguanta, pero al empendre al galop s' arrapa ab mí, rellisca y cau de cavall en mitj de crits y riallas. Pobrich! te no mes tres anys; la Lluisa cinch, molt carinyosa, sempre penjada al coll de sa mare que te molt amanyaguida.

— Papá, me diu mon hereuhet, ¿no es veritat que 'ls Reys viatjan pels ayres en un cotxe tirat per cuatre caballs ab alas?

— Si, fill meu; y aquesta nit os vindran á visitar perque os haveu portat bé.

— Ay! quína alegria!.. nos portarán moltas joguinas.

Fa quinze dias que parlan dels Reys; la Lluisa sobre tot. Sa mare li fa apendre una felicitació de memoria per quan vinguin. Ademés no sé lo que hi ha projectat entre la Dolors, lo criat, la cambrera y 'l porter: van molt d' amagatotis.

— Tu, Lluisa, li diu sa mare, veurém com te lluhirás ab la felicitació .... Cada vespre hi ha una representació de saludos; puig sa mare li ensenya com ho han de fer devant dels senyors Reys.

Cada cotxe que passa pel carrer, cada fressa que senten, s' arriman tols esparverats en los brassos de llur mare. — Ay, mamá, ja son aquí. — No encara. Vaya quín valor! qué dirán los Reys si os veuhen tan poruchs! quínas joguinas voleu que vos portin. — Ja tindrém valor, mameta.



De cop se senten tres xiulets, petar un fuet, y fressa de cascabells... Quína por! quin espant!

— Ay, papá, ja son ells! diuhen tot tremolant.

La porta del saló s' obra de bat á bat; entra un senyor Rey del Orient ricament vestit. Porta una llarga túnica de coloraynas, un mantel reyal tot daurat, de llarch róssech; al cap un turban groch y blau ab plomall vermell; una barba venerable orna sa cara. Quín tremolor, los meus fillets!.. En Tomaset arremit entre mas camas s' amaga la cara ab sas manetas. La Lluisa te mes valor: pren per la ma á son germanet y los dos s' agenollan als peus del senyor Rey.

— O Rey del Orient! recita la Lluisa, Ja que aneu á adorar l' Infant Jesús, feuli dos petonets de part nostra, porteuli moltas joguinas y digauli que l' estimem de tot nostre cor.

Allavors, lo senyor Rey molt agrahit, se dirigí al vestívol y comparegué ab un cavall ab rodas, una nina casi tan alta com la Lluisa, una arca de Noé, capsas de confituras, etc; y després d' havérloshi donat sa ma á besar, saludá de reculas ab molta cortesía, se dirigí envers la porta y desaparegué.



En la escala y abaix á la entrada se sentiren tres xiulets aguts y drinch de cascabells... Lo senyor Rey havia tornat á pujar sobre sa carrosa tirada per quatre caballs alats.



— Mamá, diu la Lluisa á sa mare: ¿y 'ls dos altres reys, per qué no han vingut?

— Perqué han anat á portar joguinas á vostres cosinets.

— Y aquest rey tan hermós que 'ns ha vingut á visitar, res nos ha dit ¿qué era mut?

— Los Reys de Orient, filla meva, parlan un llenguatje diferent del nostre: si parlessin no 'ls compendríam.

Ay! que m' ha agradat aquest senyor Rey! quíns vestits mes richs portava! Pero, digas, mameta: quín perfum més extrany gastan! A mí no m' agrada; m' apart que per un senyor Rey no está bé.

— ¿Quín perfum has olorat, filla meva?

— Quan li he besat la má he trobat que sos dits sentian la pega. .....................................................

Está clar, lo tal Rey era 'l porter ataconador de la entrada de casa; s' havía olvidat de rentarse las mans.



Ara, la Lluisa, es tot una senyoreta casadora. En Tomaset aquest any ha pres lo grau de batxiller. Cada any, per la vigilia de Reys, es una broma al pensar ab lo bes á la má pegosa del porter. Pobre home! s' ha fet vell de tant d' estirar lo nyinyol; pero també 's deu recordar de sa grandesa efímera, puig que en aquell día, quan la Lluisa y sa mare baixan la escala, al pasar davant la portería envidriada, lo porter, ab sas ulleras sobre 'l nas, s' aixeca y 'ls fa un profon saludo. Com que per aquella diada se li regala una dobleta de quatre, la Lluisa diu: — li asseguro, mamá, que es á la dobleta que saluda — Nó, nó, contesta sa mare: nos fa l' mateix saludo de quan li vares besar la má... — Oy! que es vosté burleta, mamá!.. y las duas se 'n van rient.

Pobre vellet! tant com duren los cuatre duros, son nas s' infla y vermelleja; acabats, torna á son estat normal. Diu que aixó del traguet li allarga la vida... Pobre home!



L' endemá, dia de Reys, després de dinar, entrá la cambrera:

— Senyora, 'l carruaje es abaix devant la porta de casa.

— Bé, bé, que s' esperi. Comensa á portar dins del cotxe tot lo que tenim preparat.

Sortirem ab la Dolors y mos fills en direcció del Park. Pero avants de donar algunas voltas en aquell hermós passeig, nos parárem davant de una casa del carrer del Tigre y pujárem al quart pis: una escala dreta, estreta, ab una corda greixosa y lluhenta pera aguantarse. Trucárem; nos obrí una dona jove, d' uns 30 anys, seguida de tres criaturas arrapadas á sas faldillas. Quin aspecte mes miserable! Son marit al llit, malalt; al costat del llit una criatura que plora dins son bressol; á terra una márfega pera las altras tres criaturas: la de mes edat te cinch anys; tots tremolan de fret. Ella, magre, esgroguehida, 's dirigueix al bressol y pren en sos brassos son infantet; li dona son pit esllanguit, sense llet, pera ferlo callar. — Ay! bona senyora! Desde ahir que estém sense pá!.. Son marit fa quinze dias que jau. Es bon travallador; s' ha acabat la feyna. Feya d' escombriayre, pagat per l' Ajuntament; pero ab aquest temps de neus s' ha posat malalt. Han anat portant al Monte-pio matalassos, llensols y demés roba blanca; ara 's troban faltats de lo mes necesari. La crudel miseria se ha apoderat d' eixa desditxada familia, gent honrada, pobres vergonyants que no s' atreveixen á captar.

Lo senyor Rector de San Just nos los havía indicat pera socórrels.

Es de creure que nostra almoyna 'ls ajudará pera molts dias.

Pero lo que me conmogué fou la alegría causada per las joguinas, que, ademés dels vestits pera tots ells, distribuhírem á eixas criaturas.

¡Pobrets! Ja no 's recordavan de la gana; estavan en admiració davant de tanta riquesa: ninas, cavalls cotxes, etc. Jugaren tot seguit ab sas joguinas com havían fet mos fillets. Llur mare, tota ab llágrimas, volía donarnos las gracias, pero era tan son singlotejar que no podía.

Baixárem la escala; tornárem á pujar dins nostre cotxe, ahont hi havíam deixat en Tomasei y la Lluisa. La Dolors, tota conmoguda, los va estrenyer ab carinyo contra son cor.

¡Ah! ¡Qué bona es la caritat! Qué content un se troba després de haver fet una bona acció!

Nobles y ricas damas, ángels de la caritat, recordeus en lo dia de Reys de eixos angelets de la miseria; portéuloshi, ademés de la almoyna á sos pares, totas las joguinas ja aborridas que vostres fillets han posat de recó, y 'ls fareu tan alegres com si 'ls Reys los haguessin vingut á visitar.