Pla y montanya/La roca del corb
(LLEGENDA)
Que n'es de rich en llegendas l' Alt-Vallespír! en rondallas, en tradicions del temps de la vellura! Encara que sigan ben arreladas en las creencias de la gent de la vall, anirian ab risch de perdres si l' excursionista no las fes recordar en sas excursions del pais y en sos estudis de costums.
Hem relatat la bonica llegenda del Roch del Frare que prega y pregará fins á la fi del món; com també la de la Ermita de St. Guillém de Combred que aquest any he tornat á visitar (1887), en companyia de joves plens de delít, que ma prudencia de vell excursionista no podia detenir, puig que de la Ermita se me 'n volian anar al pich de Balatg (2.285 m.), com qui no diu rés... Donchs aquest estiu, recorrent eixas hermosas valls pirenaicas, me dirigí un dia de Juliol, de bon matí, vers una collada de molt rica vista, que ne diuhen: lo coll de la Guilla, d' ahont s' ovira lo santuari de la Mare de Deu del Coral, y d' ahont los romeus que lo van á visitar resan una Salve.
En lloch de seguir lo camí que faldeja la montanya, vaig ficarme en pregón barranch pera seguir ayguas amunt fins á dalt de la collada. Mon objecte, al seguir aquella fondalada era per l' afany de trobar una planta que me faltava pera completar mon herbari de la vall de Prats.
De sopte, á mitj torrent me trobí al peu d' un cincle calcáreo, magestuós, aislat, esberlat en diferents indrets, semblant, vist á certa distancia, á trossos de muralla d' un palau encantat. Ab travalls y sovint á quatre grapas poguí, á través del bardissám y pedregám rodoladís, arribar á dalt. D' aprop, l'aspecte original d' aquell cingle no cambiá: trossos de blochs macisos com ferits pel llamp; fondas esquerdas, caós de penyas amontonadas, unas sobre altras; lo tot enllassat de toriám de ridortas y arrapat d' eura y demés plantas enredederas; vegetació espléndida.
Lo que fá la singularitat d' aquell cingle no es sa elevació que será d' uns 5o metros, pero sí, de son aislament. La vena calcárea que baixa de la montanya de Costabona, corre á voltas sota terra; surt al Coll de la Guilla: desapareix, quan de sopte s' obra pás en un esfors eruptiu formant un fantástich castell feudal enrunat que domina tota aquella fondalada.
La gent de la comarca ne diuhen: La Roca del Corb.
Al cim del cingle, en mitj d' aquellas murallas enderrocadas, á redós del vent geliu, al bell solá, hi ha una casa de pagés que conserva encara groxudas parets ennegridas ab un tros de torra enderrocada. La gent que hi viu son marit y muller, de bon aspecte, pagesos que estan be, ab cuatre criaturas grassonas, rialleras, que s' arrossegan per terra. Al veurem totas s' amagaren com guineus, molt alarbs.
Ben cert que la configuració fantástica d' aquell cingle havia de tenir sa llegenda.
¿Perqué ne dihuen la Roca del Corb?
Vos la contaré; pero dech advertir que si la trobeu massa llarga, no 'n tinch jo la culpa; peró sí la llegenda.
Fou poch temps després de la invasió dels alarbs. Com se sab, la gent de la terra hagué de fugir y retugiarse en los cims mes escabrosos del Pirineu, emportantsen lo poch que tenian; enterrant y amagant dins las covas las Verges de llurs altars pera lliurarlas de profanació, Verges que, casi totas, foren miraculosament trobadas, alguns sigles després, passada la tormenta, per toros y pastors; com las Mares de Deu de Montserrat, de Nuria, del Coral, de las Salinas, etc, etc.
Donchs una d' aquellas familias de cristians, fugint de la persecució dels serrahins; seguí lo riberal del Tech, y construhí sa morada al cim del mateix cingle que ne diuhen: la Roca del Corb.
Eixa familia se componia del pare, de la mare y de la llur filla, bonica joveneta de 15 abrils que 's deya Guiselda.
Gent honrada, estimant lo travall; cultivavan la terra; se vestian de la llana de llur remadet d' ovellas y s' alimentavan de la llet d' un escamot de cabras que la Guiselda munyia; s' encomanavan á Deu, pregant perque s' acabés la persecució de que eran víctims los cristians. No eran ells sols en aquellas terras hont se creyan selvats; grupos de familias cristianas habitavan lo Coral, Miralles, lo Mir, Cós, Batera. etc, etc, fugint de la persecució dels alarbs.
Guiselda, á 15 anys era guapíssima. Tots los pastors de la encontrada parlavan de sa hermosura, de sa mirada encisadora. Alta, esvelta, ull negre, boca de pinyó, ab sonrisa graciosa, aixerida, lleugéra... al veurerla trepar per aquellas serraladas, seguida per Zilda, sa cabra favorida, haguereu dit la deessa Diana buscant Endymion.
Un dia, en fresca matinada de Maig, al trobar lo toll d' una font critallina, se pará, desfé sa negra y llarga cabellera, entrellassá sas trenas ab grans vermells de muixera; se feu un collaret dels mateixos grans; se posá sul cap una corona de pámpols, y los brassos núus, arrodonits sobre sas caderas, gronxá son gentil cos, enmirallantse, somrient.
De cop sent que la cridavan. Guiselda! Guiselda!
Se gira tota sorpresa no poguent atinar d' hont venia aquella veu.
Vegé sols un negre corb quitllat al cim del cingle.
La mateixa veu se feu sentir: Guiselda! Guiselda!.. y venia de la direcció del corb.
— Si las bestias poguessin parlar creuria bé qu'es aquell aucellás que 'm crida... Pero no pot esser... no tindria pas una veu tan melosa.
Al pensar aixó s' aná acostant del corb, y quan fou á prop d'ell, la veu dolsa, suau del corb li digué:
— Hermosa Guiselda! no deus estranyarte que un corb te parli. No pots saber encara quí só, pero vindrá un dia que ho sabrás, y allavors lluny d' esglayarte serás tú qui 'm cridarás.
— Sabs que lo que 'm dius es increible... Si en lloch d' esser corb fosses aucell del paradis te creuria.
— Ay! Guiselda! Si fos aucell del paradis no estaria en admiració devant teu... volaria per los espays blaus del cel, oblidantme de la terra.
— Pero, ets corb... ets aucell repugnant... malgrat ta veu simpática m' inspiras horror!.. apártat!
— Guiselda! Guiselda!.. per pietat!.. no 'm repel·leixis!..
Y la nina apartá sa mirada, cridá sa cabra; las dos desaparegueren dins la malesa; mentres l' aucell feya repercutir l' éco de la cinglera ab los crits llastimosos de Guiselda! Guiselda!
Mes no per aixó perdé 'l corb la esperansa de reveurer la gentil aymada. Tots los dias á la mateixa hora se posava demuni la roca; sa negror irisada produhia sobre la penya blanquinosa del cingle un efecte lúgubre que causaba á Guiselda un instinch de repulsió, d' esglay, que no podia vencer.
La curiositat que feu cáurer en pecat á nostra primera mare fou també la que perdé á Guiselda.
Se l' escoltá; volgué saber lo que li volia.
— Oh! nina hermosa! la més hermosa del Vallespír! guarda en ton cor lo que vaig á dirte; no confihis mon secret ni á tos pares ni á ningú. Serás reyna; vindrá un prímpcep d' Orient que será ton espós; ton palau será rodejat de flors; mil esclaus seran á tos peus. Quan vindrá vers tú, Guiselda, no'l fugis. No puch dirte més... Adéu!, medita, pensa ab ma profecía que se realisará mes prompte de lo que tu t' creus.
Al dir aixó lo corb estengué sas alas y d' un vol magestuós se llensá dins lo barranch fent sentir á voltas son crit lúgubre de croach! croach! com si sentís la farum d' un carnús... desaparegué á l' horizont.
Qu'es aquella remor confusa que s' estén per la vall y puja serra amunt? Ja las torras de senyal de Mir, de Cós, de Cabrenç se coronan de brillants flamaradas durant la nit y d' espessa fumada de dia... D' ahont vé aquella resplandor rogenca que com viu crepúscul cubreix l' horizont del cel d' Orient?
Lo bestiar del riberal apretat per cáns y pastors fuig corrent vers las altas serras, seguit d' una clamor espantosa de crits de cristians que imploran lo Deu de Misericordia. Tota la vall retruny de llur plany, de llur desesperació.
Los serrahins de Moreria han desembarcat á Coblliure llur estól. Pujan com dimonis la comarca del Tech, cremant, saquejant tot á son pás. Lo que trepitjan sembla ferit per llamp. Elna vol resistir y la passan á foch y á sanch. St. Andreu de Sureda, Ceret, son cremats...
L' Abat del monastir de Arles, ab creu abacial, surt del convent, seguit de la Comunitat, per implorar la clemencia de aquellas feras, sedejant de sanch cristiana... fou [il·legible] va: la cimitarra feu rodolar llurs caps al peu del sant temple; las flamas de l' incendi del convent, impel·lidas pel uracá s' elevan á gran altura en furiós torbellí omplint lo cel de sangrenta vermellor.
Lo torrent impetuós dels moros no 's pará aquí; segueix desencadenat riberal amunt sembrant per tot l' espant y la desolació; arriba á la vall de Prats. La gent han abandonat sas casas; tothom ha fugit vers las alturas del Mir y de Cós.
Guiselda al fugir vers las alturas s' ha separat de sos pares. Cansada; rendida, no'n poguent més, se recomana á la Verge y cau esmortuhida al peu de una cova. Sa cabra Zilda creu que dorm; s' ajau al costat seu.
Passa un grupo de caballers moros, lo cimatarra á la má, perseguint é inmolant cristians.
Al veurer aquella hermosa nina, pálida com la cera, esmortuhida, baixan de cavall. Un d' ells la retorna ab aygua fresca que li tira sul front. Obrí sos hermosos ulls; vegé un arrogant caballer que la tenia en sos brassos.
— Oh! tú que 'm salvas la vida. intrépit y bonich guerrer! qui ets?.. Ets ser sobrenatural que la Verge m' envia?..
— Nó, nina gentil, més hermosa que la assutzena de mon jardí de Damás! més bella que totas las úris de mon harém!.. só ton esclau!.. ets meva per sempre...
La prengué en sos brassos; se l' emportá á cavall...
La tradició conta que Guiselda fou embarcada ab lo estól dels serrahins. Son baixell desembarca á Jaffá. Lo primpcep la portá en son Harém de Damás y durant algun temps fou la preferida, l' estimada del Kalif; puig la profecía del corb se cumplí.
Com torná Guiselda á son pais natal y per qué hi torná? la llegenda se calla; sols nos diu que la pobre Guiselda sufrí desenganys crudels, duras probas; y que en mitj d' aquells infidels, s' encomenava á la Verge santa del Coral per quí tenia particular devoció.
Al reveurer sa aymada terra de Vallespír, sos ulls se ompliren de llágrimas. Ja no era aquella Guiselda tant guapa, tant encisera que feya bojejar lo cor dels pastors de la vall. Las llágrimas havian cavat fonda arruga en sos negres ulls. La cara pálida, la mirada atónita, apoyada sobre un garrot, emprengué la caminada vers la terra hont havia nascut... Y son pare!.. y sa mare!.. los trobaria encara vius!.. y la Zilda, sa cabra estimada!..
Al arribar al peu del cingle de la Roca del Corb, hagué de comprimir las palpitacions de son cor de tant conmoguda.
Al posar lo peu al llindar de la porta de sa caseta caygué desmayada. Las caricias de sa cabra Zilda que li llepava la cara la feu tornar en si. Ets tú, Zilda!.. Oh! si, tú has sigut y ets encara ma mellora amiga... y la petonejava fentli mil caricias...
Arribaren sos pares del travall... es la Guiselda! nostra filla que creyam perduda y que la Verge nos torna!.. Oh serás sempre nostra, Guiselda, no es veritat?.. Mes al veurerla tant cambiada se posaren á plorar... y una tristor fonda, inmensa s' apoderá dels seus pobres pares.
La salut de Guiselda era massa ressentida pera poguer resistir á tants sufriments. Se sentia morir.
Era á la primavera, pel Juny. Se havia fet portar al peu de una penya, prop de sa caseta; trista... pálida... la mirada apagada!.. son pit oprimit aspirava ab delicias l' oreig fresquet, embalsamat de montanya. Veya arribar las aurenetas joyosas que venian de llunyanas terras. Un sol alegre despertava la naturalesa; las floretas frayrosas rebian son escalf; renaixian á la vida, á l' amor.
Rodejada de sos pares, de sas amigas, seguia ab sa melancólica mirada lo vol dels aucells, lo volejar capritxós d' una papallona de flor en flor, la má lánguida apoyada demunt lo cap de sa cara Zilda...
De sobte una ombra tapá 'l sol... las alas d' un aucellás que volatejava sobre 'l cingle... era un corb que 's posá demunt la roca.
— Ay! aparteu aquell aucélll.. me fa horror!..
— Guiselda! Guiselda!
— Es sa veu!.. me crida!.. es lo mateix que ha causat ma desgracia!.. se me'n vol emportar!.. Ay! Verge santa del Coral! ampareume.
En eix moment suprem, al sentir á invocar lo nom sagrat de la Patrona del Alt-Vallespir, lo corb, llensant uns croachs! que aterrorisavan á la agonisanta y á las santas donas que rodejavan son llit de mort, emprengué son vol vers Canigó y estanys de Cadí.
Guiselda, com si li haguessin tret un pes de plom demunt son pit, obrí sos hermosos ulls mirant lo cel, sonrié, sa cara se transfigurá, y la seva ánima s' envolá radiosa vers las esferas hont los angels rodejan la mare del Redemptor.
Fou desde allavoras que lo cingle portá y porta encara lo nom de la Roca del Corb. Cada vegada que un corb s'hi posa, los pagesos y pastors d' aquellas masías fan lo senyal de la creu, invocant la Mare de Deu del Coral.