Pla y montanya/Recorts dels Pyrineus
¡Montanyas regaladas! ¡me teniu robat lo cor!.. Al estiu; faig com lo bestiar de llana, que si no pot anar á pasturar á las altas serras y té de quedarse á la masía, s' migra, s' enflaqueix trobant á faltar los ayres purs dels cims nevats. Quántas vegadas he envejat la sort del pastor qui, durant tot l' estiu, viu en las altas regions de nostres Pyrineus! Viurer ab ells, dins llurs barracas, tota una setmana, ha sigut sempre mon gran desitj de la temporada d' estiu; aislarme en aquellas soledats, enfront del grandios espectacle de nostras altas montanyas, ab llurs imponents y desordenadas clapissas, llurs espadadas cingleras, llurs pins rabassuts, torçuts per lo furiós huracá que enlayra y escombra la neu dels rasos.
Las hermosas valls de Moréns, de Cadí, de Carençá me coneixen; hi he anat més de deu anys seguits. Quan no trobava companys, hi anava sol ab mon fidel é inseparable Joan Borrat, que may m' ha deixat.
Vivíam ab los pastors, menjant llur ollada com ells, dormint dins llurs barracas damunt lo jas de bálechs. Las valls de Cadí y de Moréns eran las mevas preferidas. Lo gran círcol que forma la vall de Moréns, en sa part superior, que ne diuhen Ull de Ter, es de lo mes grandiós de nostres Pyrineus ¡Quínas soledats! ¡quin silenci!.. No s' veu cap aucell, no se sent cap soroll; sols la fressa del Ter que baixa impetuós per aquells rostos, estrellantse pe'l rocám.
¡Y las tempestats en lo círcol d' Ull de Ter!.. ¡espantan! Cal trobars'hi pera formarse una idea d' aquells trons que fan tremolar tota la cordillera. La lluyta de las bromas que s' engolfan dins lo círcol, impel-lidas per vents contraris, que baixan de las colladas, s' apilonan, se topan, s' arrossegan, s' enlayran, atormentadas per l' huracá en mitj de la estruenda tronada... ¡Quín espectacle més horrorós y grandiós!
¡Y las nits en aquells cims!.. Surtía de la barraca, embolicat ab ma cuberta de llana, me n' anava al cim de la crena del Puig de Bassibés, segut sobre una penya... ¡Quín cel mes pur! ¡qu' estrellat! sembla una polsaguera de diamants y rubís d' hont sobresúrten los brillants que forman las constel-lacions: lo Carro, Orion, la Polar, las Pléyades, etc. ¡Quína riquesa!.. Darrera del pich de Costabona surt la estrella de l' alba: sembla un far eléctrich que il-lumina aquellas serraladas.
Son las tres del matí. Allá, envers l' orient, dins la planura, se veu, á sobre l' mar, com una pinzellada d' un vermell fosch; va creixent; las bromas paralelas estiradas á l' horizont comensan á participar del mateix reflexo, sols en tons més pálits y confosos de morat, groch verdós, que s' disólen pera pendre més entonació, mentres la pinzellada pren un tó rosat més encés. Prompte una espléndida escala acromática invadeix l' horizont d' orient; l' alba va creixent, ja s' extén fins á mitj cel. Vénus brilla sempre sobre Costabona d' un esclat pur; las estrellas se devanéixen, sols quedan al cel las de primera grandaria que no tardan á apagarse. Ja es gran dia; una lleugera boyra s' extén en las fondaladas; los pichs més elevats de la cordillera son il-luminats de més claror. De cop, allá, al horizont, sota la pinzellada encesa, resplandeix un pich brillant d' un vermell clar... lo sol surt de mar com un disch vermell, sense raig, com si sortís de la fornal. Los cims elevats se coloran d' un tó rosat pálit; s' alsa un oreig fresquet... l' alenada del despertar de la naturalesa; la fressa del torrent se sent mes clara; tot lo círcol pren un tó daurat. L' herbám y floretas de la vall, totas inclinadas y plorosas de la aygualera, esperan ab dalé que baixi lo sol dels cims pera rebre son escalf.
¡Quína matinada més hermosa! ¡que bé s' aspiran las emanacions rehinosas dels pins!.. Y al tornar á la barraca... trobo la jassa plena d' animació; los pastors múnyen las cabras; ja bull lo perol plé de llet posat sobre l' foch... ¡qué rica! ¡qué sabrosa! ¡un no se n' veuria may tip!
Lo remat surt de la jassa escoltat de pastors y gossos; se n' va á pasturar al cim de la montanya de Bassibés; jo 'ls segueixo; porto mon dinar al sarró; passo tot lo día ab ells als cims de Puig del Toro, de Bassibés, de la Fossa del Gegant, tots de més de 2.800 m. d' altitut. Quan tot lo remat es extés per la montanya, los pastors se juntan, nos assentém demunt d' una penya; los hi dono estafarlata, fuman llur pipot y á voltas fan lo xerrich de la botella que no m' deixa may. Los faig enrahonar; me contan tempestats, pedregadas, epissodis de llops.
La Fossa del Gegant que 'ns descriu Mossen Verdaguer en son poema Cant VIII, es exactíssim; se n' conserva sa tradició en nostras montanyas; los pastors diuhen que lo gegant que va lluytar ab En Guifré, hi es enterrat. He vist las pedras de que parla l' autor de Canigó; tot lo que 'ns diu es molt exacte.
Me n' anava ab mon termómetre á midar los graus de l' aygua de las fonts d' aquellas altas regions, ayguas fredíssimas qual aygol corre en llit de palets coberts de llot d' un vert fosch, aygua tant freda que cap vegetació hi resisteix; la gleba de las voras sembla cremada: sols més avall, quan ha perdut part de sa freda cruesa, algunas plantas s' atreveixen á apropars'hi atretas per la frescor; primer son plantas diminutas com las crucíferas; pero, á mida que l' aygol s' obre pas en mitj de la clapissa y de la boixerica, á redós del vent geliu, vénen las umbelíferas, ranúnculas, crasuláceas, etc.
¡Quín aplech de plantas cullía al cim d'aquellas altas serras! ¡Qué rica es la flora de nostres Pyrineus!
A la tarde tornava á la jassa ab los pastors. Pera conéixer los pastors de nostras altas montanyas, cal viurer ab ells set ó vuyt días, estudiant llur carácter, llurs costums.
Lo Pastor dels Pyrineus es alt, ben plantat, ferreny, cara enmorenada pe'l sol, séria, enérgica al par que bondadosa. Son trajo realsa encara més sa estatura: barretina, samarra de pell de moltó, faixa vermella, calsas de burat y botinas de pell que cobréixen part del peu calsat d' esclops feixuchs, ferrats de claus puntaguts. Portan sempre llur capa ab caputxa, de burat gris. Quan, desde la vall, apoyat sobre son llarch garrot, se l' veu al cim de la crena ó sobre un pich elevat, que s' destaca á l' horisont del cel, sembla lo Geni de la montanya.
Lo pastor del Pyrineu es sempre sério; raras vegadas se l' veu á riure, y encara son riure es un sonrís. Eixa serietat es deguda á sa vida contemplativa, als espectacles imponents que té á la vista: eixidas y postas de sol, tempestats, boyras, pedregadas, nits estrelladas, silenci imponent sols per la tronada... eixa gran veu de la naturalesa, d' eixa naturalesa abrupta, selvatge y grandiosa. Com viu en las altas regions, mira á sos peus las extensas planuras, la succesió de montanyas que s' pérden á l' horisont, negadas dins la calitja, limitadas per la mar, l' inmensitat. En los cims de Puigmal, de Canigó, de Bassibés, sembla més aprop del cel... son carácter sério se ressent d' eix espectacle magestuós que l' penetra, l' absorbeix.
En aquestas altas regions la posta del sol, la fí del día, es tant hermós com lo matí. La larde cau á las primeras horas del crepúscul; las ombras baixan en las fondaladas; lo sol daura encara los cims que 'ns rodejan, pero ja no es lo tó d' or viu del dia, es un tó rosat pálit com á sa sortida. Una boyra vaporosa s' extén sobre la gentil vall de Moréns; á voltas, desde la barraca, s' hi veu l' arch de sant Marti produhit per los últims raigs del sol á través d' eixes regions boyrosas; allavors lo círcol granítich se perfila á l' horisont al entorn del arch gegantesch y dona al fenómeno un relleu d' una serenidad indescriptible.
Sovint, quan, ab los pastors me trobava en aquells cims, veya escamots d' isarts; me'ls mirava ab la ullera pasturant ó ajaguts damunt la neu.
L' isart es dels quadrúpedos mes bonichs que tenim en nostres Pyrineus: esbelt, aixerit, lleuger, ab sas petitas banyas negras reblincadas en darrera com un ganxo, dona gust véurel córrer quan fuig d' un perill, saltant cingles, precipicis, quitllantse al cim de l' aresta d' una penya hont sembla impossible que pugan cabre sos quatre peus. Per sa boniquesa y lleugeresa té retirada al antílope dels deserts del Africa. A primera vista un diría qu' es un boch cabrer; pero se n' diferencía per no portar barba, ni tenir sota 'l coll las dúas glándulas peculiars á la especie cabril. Son pel curt y atapahit al estiu, com lo pel de cervo, se torna més llarch y espés al hivern; ademés á cada estació cambia de color: á la primavera es d' un gris cendrós, al estiu rogench, á la tardor eix color de badell se torna més fosch, y al hivern es casi negrench.
La primera vegada que vaig anar á cassá 'ls isarts ab mos fidels companys del Vallespir, al ferme observar las petjadas dels isarts, vaig notar una particularitat y es que l' esclopet de llur peu es vuit en dessota, de manera que forma tot un unglot prim y retallat. Es per la forma particular de son peu que s' arrapa en las arestas y relleixos del cingle. Quantas vegadas, al reconéixer lo pás per hont los isarts nos havían escapat, me quedava sorprés! semblava impossible, no ho volía creure al veure que havían pujat per un cingle de deu metres de altura casí á pich.
Los sentits del isart son finíssims; sa vista penetrant; té l' oído tant fí com l' olfat. No se li coneix cap veu; sols, á voltas, un belar ronch com d' una cabra regullosa. En sos moments d' espant prou freqüents en eixa rassa tímida, lo mascle fa ab lo nas un reniflet com un xiulet agut pera avisar l' escamot que pastura.
Se nodréixen de las herbas mellors de la montanya que cap bestia los hi disputa, com l' herba dels relleixos dels cims escarpats. Fan com las cabras; prefereixen los tanys tendres dels arbustos que troban, y son molt amichs de pasturar las flors flayrosas.
A eixos gentils animals no 'ls hi agrada la soledat; com la major part de llurs congéneres los hi agrada viure en societat. Se 'ls troba per escamots de 30 y 50 caps. Al temps de llurs amors hi ha entre los mascles molta ardentor; se báten ab furor ells ab ells fins á deixar, á voltas, llurs banyas en la lluyta.
La femella porta vuyt mesos y fá sols un cabrit que segueix á sa mare durant cinch ó sis mesos, fins qu' es ben adult.
Com totas las mares, sa solicitut per son fillet es extremada. Apenas nascut té dos enemichs terribles: lo llop y l' áliga.
¡Quín instint més admirable! pera evitar lo primer, s' encingla ab son cabrit, durant la nit, en punts inaccesibles pe'l llop; de días lo mena dins las pinedas, en mitj de la malesa; amagat per las atapahidas matas de bálechs y rododendrons. Pero á pesar de tantas precaucions l' áliga n' afalcona sempre algun. Es la gran áliga imperial dels Pyrineus que s' emporta dins sas urpas xayet y cabridet com una palla; sa mare no l' pot defensar.
Un día que'm trobava ab los pastors al peu de la crena descarnada de Grá de Fajol, me féren observar, no lluny de nosaltres, dúas áligas que, ab llur vol magestuós, voltavan un clap de pins. Prompte una se llensá arran de terra batent ab sas alas los matolls de boixerica, glapint com un gosset. — Allá hi ha novedat, me digueren los pastors; es ben cert que volen afalconar una llebra ó un cabrit. Corrérem vers aquell punt; la cabra fugí esporuguida; hi vegérem, amagat dins un matoll, un cabridet estemordit, nascut de pochs días. Donchs com l' áliga no l' podía envestir, cercava á espantarlo ab glapits y fressa de sas alas per ferlo surtir del matoll y agarrarlo; si hagués surtit lo mascle que voltava enlayre, s' hauria llensat demunt d' ell pera clavarli sos garfis. Pero lo singular fou que sa mare, tan esquerpa, fugí sols á poca distancia, presa de recansa d' abandonar son fillet. La tenía á tiro; hagués pogut fusillarla molt bé, pero aquell amor de mare m' enterni; claví mos dos tiros de balins á las áligas que s'enlayráren magestuosament sense ferne cas. Lo cabrit ab quatre salts fou al costat de sa mare y los dos desapareguéren fugint vers los canals de Grá de Fajol.
L' excursionista qui, de Camprodon, seguint Ter amunt, arriba á la jassa de Moréns, no deixará de notar eixa montanya pelada, abrupta, sensa herba ni matoll, descarnada, escorreguda, de cingles espadats, que 's termina per l' ayrós pich granítich que n' diuhen Gra de Fajol (2.700 m.)
Sembla la crena malehida. Los ayguats, los torbs, las glassadas se n' han emportat la terra y no han deixat sinó sa carcanada granítica, qual ossada y costellám son los escorranchs, las timbas, las cingleras, los canals que l' esberlan de dalt á baix. Encara en los relleus dels cingles s' hi veuhen á blanquejar groixudas socas de pins corsecats pe'ls llamps, qual gris arrelám, arrapat en las esquerdas de la penya, sembla tentáculs colossals de prop.
Es de lo més salvatge que he vist en mas excursions del Pyrineu. Desde la jassa s' atravessa á l'esquerra la desordenada é imponent clapissa de gran extensió que 'ls pastors, sens dubte per derisió, ne díuhen lo sorré del Recó de Moréns, com si cada penya que forma aquell caos fós un grá de sorra. Pera atravessarlo se té que anar calsat de espardenyas y caminar sovint de peus y mans, al molt cuydado, saltant de un roch al altre ab risch de relliscar y trencarse una cama. Per fi un arriba capulat al peu de la crena, ab sos canals, fondas trinxeras talladas dins lo macís granítich.
La clapissa del recó del peu de la crena de Grá de Fajol es una hermosa horror, grandiosa, imponent ab son desordre de penyas sobreposadas unas sobre altras, de formás fantásticas de esfinge, elefants, mammuts y demés monstres antidiluvians. Un no pot estarse de contemplar aquell cáos. ¡Quína conmoció més terrible! ¡Quín cataclisme ha produhit tan espantós enderroch! ¿Sería un camp de batalla dels Titans que volían escalar lo cel, que, ferits pel llamp s' hi troban soterrats? Nó, es l' inmensa ossada de la crena malehida que jau al peu del cingle.
Més avall de la jassa, seguint lo Ter, es com eixos canals se presentan més espadats, puig que desde l' cim de la crena, corren rectas fins á baix, casi á pich; poca es llur inclinació fora de la perpendicular. Los pastors han batejat los mes abruptes: canal dela congesta; canal del godoy; canal del príncep; etc.
Lo canal del príncep es lo més horrorós; té no més accés á mitj cingle; s' hi entra per un extrem del rocám. Aquest es lo pas predilecte dels isarts. Quan un isart s' ha ficat dins lo canal del príncep no n pot surtir si no pel cim, per baix ó pe'l trench esmentat.
Un dia de cassera ab tots mos companys, los pastors, al tornar ab llur remat á la jassa, cap al vespre, nos diguéren que s' véyan sis isarts dins lo canal del príncep. L' endemá á trench d' alba hi anárem prenguent las precaucions estratégicas degudas. Dos s' apostáren dalt de la crena, á la boca de la trinxera, dos al fons, al peu de la meteixa; En Borrat y jo al mitj en lo pas estret que hi dona entrada. Nos havíam apostats en mitj del canal, ajupits de genolls sobre un relleix.
Los de baix comensaren á tirar pera empaytar los isarts cap amunt. Al sentir los tirs pujáren com dimonis canal amunt hon rebéren escopetadas pe'ls companys apostats; tot seguit se remolinan y baixan tots sis com sis llamps canal avall... Sense la presencia d' esperit d' en Borrat, aquell dia ben cert hauria deixat ma carcanada, estimbat daltabaix del cingle. En Borrat me clavá un colp damunt la esquena fentme ajupir del tot; ell feu lo mateix. Los isarts enventats nos estrompassáren felisment, puig que ab llur furiosa empenta nos hagueran estimbats canal avall. Rebéren los tirs dels de baix; ne féren quedar un; los altres com esperitats anáren á parar al infern, com deya En Borrat.
Aprop de la fassa hi ha un ras ombrejat de pins y cubert de boixerica: no té cap pedra; es encatifat d' herbám y d' alguna floreta. En mitj d' aquell selvatge enderroch sembla una oásis perduda. Pera anarhi s' atravessa lo Ter; se puja lo ribast del torrent y tot seguit un hi es. Los pastors ne díuhen lo soley bonich. Era nostre indret preferit: hi parávam la tenda; hi feyam lo ranxo; nos hi allargávam quan cansats tornávam de la cassera després de recórrer las altas serras.
Entre las matas de boixerica s' hi véuhen pilots de brossa de 30 centímetres de altura, formats de fullaraca y agullas de pi: son formiguers de la formiga peculiar d' aquellas altas regions; formiga grossa, negrenca, que s' distingeix de sas germanas per son instint intel-ligent. Las agullas de pi que cobreixen lo formiguer son posadas en capas perpendiculars, com un teulat de palla, pera que no pugui entrarhi l' aygua. Durant lo llarch hivern se concentran dins llur niu esmortuhidas, fins que lo sol de Juny ha fos la neu que las tenía sepultadas. Allavors, reanimadas per son escalf, súrten joyosas de llurs casas de brossa, en negras corrúas, formant caminets; unas van, altras vénen; las obreras portan agullas de pi pera renovar lo teulat de la casa; las didas afanyosas portan diminutas granas de plantas que son los aliments que deuhen nodrir la nova generació que vindrá. Tot ho tenen disposat dins llur niu ab un ordre y previsió admirables: pisos d' estiu, pisos d' hivern, graners, estancias pera los ous, pera las rescent nascudas que las didas nodreixen, pera las larvas que també humitetjan ab llur saliva pera facilitárlashi la surtida de llur tendre closca. ¡Qué cosas tindrían pera contar si 'ns volguéssem extendre en descriure totas las probas de intel-ligencia que, com las abellas, nos dona eix inseressant himenóptero.[1]
Un día, un cassador dels nostres que feya una bacayna sota un pí, prop d' un formiguer, incomodat per las formigas que li corrían per damunt, s' aixecá, arreplegá un pilot de teya, y quant lo tingué encés, lo posá al peu del niu pera calarhi foch... acció criminal que no tenia perdó de Deu. ¡Quína alarma!., ne surtí un estol, una negror, corrent esparveradas pera reconéixer lo perill. Terrorisadas per l' incendi, anavan per la salvació dels ous; cada una ne portava un á la boca... ¡Quín desespero! ¡Quín esparpill!.. L' incendi va guanyant lo primer pis; ja las flamas llepan las salas dels graners; se sent l' espetech de las didas que, avans de deixar llurs fillets, se sacrifican, morint ab ells. Las obreras al veure cremar llur edifici, desesperadas, follas de rabia, se tiran de cap dins lo braser, no volguent sobreviure á tant horrorosa desgracia. Casi totas se deixan cremar avans que abandonar llur cara estada hont havían nascut tantas generacions Las pocas que s' salvaren voltavan lo formiguer, astoradas, contemplant, afligidas, las ruinas fumants de llur casa payral!...
La vall de Moréns, com la de Cadí y de Carençá, en lo mes de Juliol, es matisada d' hermosas floretas; lo rododendron tant abundant en aquells cims es tot florit de rosas vermellas d' un esclat y elegancia admirables, que fa ressurtir més encara lo vert d' esmeralda de son fullám. La molsa de las penyas es clapejada de diminutas floretas de vius y matisats colors.
Pera admirar la rica flora d'aquellas valls, s' hi ha d' anar á la fi de Juny fins á mitj Juliol. La neu de la vall s' ha fós; sols quedan congestas en las torrentadas y escorranchs, al peu dels cingles. Allavors se véuhen traucar de la neu eixas hermosas flors efímeras que s' estreméixen al bes radiant del sol; llurs pétals sacudéixen las agullas de glas que las tenían empresonadas durant tant llarch hivern. La major part son flors alpinas que s' troban al peu de las congestas, com la Soldanella alpina (Primulaceas), Anemone pulsatilla y alpina (Ranunculaceas ), Caliantemum rutœfolium (Ranunculaceas), Artemisia glacialis (Sinanthereas), Luzula nivea (Jonchceas), etc., etc.
L' excursionista qui, á primers de Juliol, voldrá passar alguns dias ab los pastors de las valls de Cadí y de Moréns, no s' ha d' oblidar de portar sal, oli y vinagre, y desd' ara li prometo que menjará un enciám que no ha menjat de sa vida, compost de coscolls y xicoyas de montanya. (Coscoll: Malapospermum cicutarium, Umbelíferas; Xicoya: Taraxacum officinale, Sinanthereas).
Pera los coscolls se déuhen triar los tronchs tendres avans de florits. Las xicoyas se troban en abundancia á la vora dels aygols, y encara mellor sota las buynas de bou ressecadas del any anterior, en las jassas de las vacas. Al girar la buyna que las preserva del ayre y del sol, s' hi véuhen aclapadas, blancas, tendras com mata d' escarola lligada per l' hortolá. Es un enciám esquísit que no té comparació ab cap enciám de nostras hortas casulanas.
Los pastors y pagesos de la alta montanya, sense tenir coneixemens botánichs, conéixen la major part de las plantas medicinals del Pyrineu. Sempre en las casas de pagés y barracas de pastor, trobaréu manolls d' herbas, lligats ab cordill y posats á secar dalt del sostre; manolls de escrofularias, meum, cochlearia, valeriana, regalessia, thé bort, etc. No ténen necessitat d' anar á ca'l apotecari; se fan ells meteixos los remeys. Una de las plantas que pera ells té més virtut es lo Meum pyrenaicum (Umbeliferas). Lo prénen en infusió. N' he pres moltas vegadas pera reemplassar lo thé y flor de teill; us asseguro que te un aroma y gust esquisit. Es bó pe'l mal de ventre é indigestions.
Un dia que herborejava en lo riberal de Carençá, més avall de la barraca de Fontpedrosa, allá hont las dúas riberas de Bassibés y de Carençá se juntan, descobrí una cascata que s' pot comparar á la que forma lo Fresser, de Ribas á Núria; pot tenir uns 3o metres d' altura. Ja de lluny sentí sos brams. La ribera que porta molta aygua, crescuda per los torrents que devallan d' aquellas altas montanyas, arriba al cim d' una muralla granítica; rápida, impetuosa, d'un salt se llensa al peu del cingle. Sembla inmensa columna de cristal rotllanse sobre ella mateixa pera caure dins l' abisme. Avans d' arribar á baix, unas penyas que súrten de sobre plom de la muralla deturan y rómpen la columna, la qual s' estrella, convertintse en mil reguerets platejats que sembla joguinejan sobre l' relleu de las penyas. L' aygua; de cop parada, se recull un moment com si volgués pendre alé, y recau en extesa, com espléndida tela, dins lo gorch cavat pe'ls sigles, ver fossar granitich. Lo xoch d' eixas macissas mánegas d' aygua agita, remou l' ayre, y un ruixím, una pols humida vos fueteja la cara, mentres que lo
torent, reprenguent son curs impetuós, salta, plé d' escuma, estrellantse pel rocám, en mitj de tronchs corcats de pins desarrelats, y corre encaixonat seguint sinuosos congostos fins á la vall.
A propósit de cascatas, dech fer al excursionista una observació molt justa. Las cascatas de nostras altas montanyas, visitadas al Juliol y Agost, no son res comparativament á las mateixas visitadas al comensar la primavera, á primers de Juny. Es veritat que no es estació favorable per causa de l' abundancia de congestas; pero pe'l Juny lo sol ja té virtut pera fondre la neu. Allavors si que s' pot contemplar las cascatas formadas pe'l torrent que devalla impetuós, plé d' escuma, timbas avall. Son volúm d' aygua es aumentat per la neu que s' fon; tota la montanya regala de brugents cascatas y cascatel·las que no s' véuhen en Juliol y Agost, que la neu ja es fosa.
Es espectacle que he vist sols una vegada en la vall de Cadí (Canigó), lo 10 de Juny. Los xaragalls y aygols se tornan torrents que botan de cingle en cingle pera juntarse á la ribera del fons de la vall. Tot lo circol retruny de llur fressa; per tot se véuhen rechs y reguets escumosos que joguinejan rost avall; per sobre las penyas degotalls y rajolins; la vall regala de goig al rebre l' ardenta alenada del sol de primavera, esperant ab dalé poguerse revestir de sas galas de flors y verdor.
En los masos de nostres Pyrineus desde lo més rich al més pobre hi trobaréu casi sempre un rellotge de paret tancat dins sa caixa de fusta; lo ténen á la sala dels ápats. N'hi ha que son veras joyas arqueológicas de dos y tres centurias. La caixa té son forat rodó hont se veu á balancejar lo péndul de coure que sol representar la cara del sol ó de la lluna; es ramejada de toscas pinturas de flors y fruyta de vius colors. Lo timbre del rellotge es molt agut; se sent de totas las estancias de la masía. L' únich encarregat de donarli corda es l' amo del mas; es fenya que se la vol; ho fa ab molt cuydado, fent pujar los pilons un després altre fins tenirlos á llur punt. Molts d' ells tocan los quarts y las horas; pero los pagesos se 'n desfán, perqué aixó de tant tocar los posa ab confusió.
Lo rellotge pera la masía de montanya es moble essencial indispensable, que fá grans serveys als pagesos. Quan fá sol no l' necessitan; á qualsevol hora del dia sáben quina hora es sense enganyarse de gayre. A la nit quan lo cel está estrellat es lo meteix. Se sólen guiar ab la marxa de la constel·lació lo carro (ossa major) que, en totas las estacions del any ocupa al cel lo meteix lloch, voltant no lluny de la Polar. Los pagesos y pastors de la alta montanya de Cerdanya, Vallespir y conca de Ter no sols conéixen las horas del día y de la nit per la marxa del sol y estrellas, pero també saben preveure lo temps qu' ha de fer ab la eixida del sol. L' aspecte de las estrellas y de la lluna los hi dona també á conéixer. Lo rellotge de la casa serveix sols pera quan lo cel está cobert, y quan la masía se troba embolcallada en densa broma.
La broma que á voltas s' estén en la plana no té comparació ab la que cobreix las montanyas. En la alta cordillera pyrenayca, la broma hi es tant espessa que á cinch metres res se pot distingir; un hom s' hi troba oprimit, inquiet com quan se pert l' esma. Los cassadors d' isarts que conéixen pam per pam las altas serras, caminan anguniosos, parantse pera orientarse, sempre ab por de perdrers, lo que 'ls hi arriba sovint, malgrat d' ésser práctichs del país.
Un día d' Agost de 1884, ab mos intrépits companys de cassera En Borrat y Ballanosa, ab qui tantas y tantas vegadas hem recorregut las altas montanyas de Nuria y Canigó, nos trobávam á las quatre de la tarde al cim de la crena de la coma dels gorchs de Carençá, caminant dins la broma desde las 10 del matí. Aborrits, fastiguejats, determinárem anar fer nit al Santuari de Nuria. Pero de sobte la broma se torná tant espessa que 'ns obligá á deturarnos.
— ¿Ja estéu ben segurs del punt hont nos trobém? preguntí jo.
— Sí, senyor; seguirém la crena fins á trobar las set creus de ferro de la collada que domina Nuria, y ab quatre camadas baixarém al santuari.
Pero nos fou imposible trobar las creus. Mos companys judicavan que las teníam per allá prop. Emprenguérem la baixada tots contents vers lo Santuari. Després d' un quart de baixar. En Borrat que passaba devant, fou deturat per un cingle; se girá, diguentme: estém perduts.
— ¡Cóm! ¿no fem la baixada de Nuria?
— No, senyor.
— Donchs, ¿ahónt som?
— No ho sé.
En Ballanosa sostenía que seguíam bona direcció. S' armá una discusió entre ell y son company de qual resultat hagué de convenir que anávam errats.
Tornárem pujar al cim de la crena sense saber qué fer. Eran las cinch de la tarde.
— Menjém un bossí, diguí jo; mentrestant veurém si la broma s' aclareix.
Nos trobávam perduts, ben perduts, vegent ab esglay que tindríam de passar la nit al ras, á 2900 metres d' altitut. No gosávam deixar la crena de por d' embarrancarnos ó d' estimbarnos dins algun precipici. Havíam ben perdut d' esma: no 'ns podíam tampoch separar: á quatre passos ja no 'ns véyam. Se feya vespre, y al caure 'l día la broma aumentava de densitat. Un vent glacial nos gelava la cara. Lo termómetre marcava 2 g. baix 0. Cercárem un recés al peu d' una penya, y embolicats ab nostras mantas de llana, ben acotats y apretats entre nosaltres pera resistir lo fret, nos preparárem á passar la nit al cim d' aquells deserts. Ja comensava á fosquejar; estávam resignats, pero molt ansiosos, tement un temporal de pedregada, puig se sentían alguns trons fondos.
En las altas regions he observat que casi sempre la freda temperatura condensa lo vapor de la broma y se resolt en calamarsada, que á la regió més baixa es ruixat de pluja. Quan l' atmósfera está saturada d' electricitat, la calamarsada s' torna forta pedregada. Es fenómeno que l' excursionista podrá molt bé observar. Pocas son las vegadas que cau un bon ruixat de pluja; sempre va barrejat ab pedra ó calamarsa.
Cuan un camina dins la espessa boyra, de cop se sent un tró, é instantáneament cau una ratxada de calamarsa, y aixís successivament, per intérvals de cada tró. A las regions mes baixas eixa pluja de gel son gotas d' aygua com pessetas. Los montanyesos ne díuhen pluja que mulla, perque no hi val cap abrigall; ab un santiamén un está ben rexop.
A las sis del vespre lo vent geliu bufá ab mes forsa; de sobte la boyra s' esqueixá y s' produhí una clariana instantánea que nos deixá veure al fons de la vall lo santuari de Nuria.
Donchs en lloch de baixar vers Nuria, baixávam en la vessant oposada, vers Prats de Balaguer (Cerdanya francesa). Fou visió d' un moment, pero ja n' tinguérem prou; estávam salvats. Emprenguérem la baixada rostos avall, sempre dins la boyra; arribárem á Nuria á las 8 de la nit. D' aquell dia ensá no he deixat may de portar una brúixula que diferentas vegadas m' ha fet servey en aytals cassos.
En 1885 me trobava á Divonne, estació de banys, sobre l' llach de Ginebra, al peu de las montanyas del Jurá, d' hont s' ovira la alta cordillera dels Alpes, sempre blanchs de neu. Donchs durant tot lo mes de Juny que durá ma estada en aquell país, may poguí veure lo Montblanch, sempre amagat per la broma.
En nostres Pyrineus catalans, qual altitut no s' pot comparar ab los Alpes, la broma s' hi arrossega á la primavera, hivern y tardor. Pe'l Agost y Setembre que s' han fosas las congestas, la boyra sovint desapareix del tot y passan días clars y serens. L' excursionista los deu aprofitar pera sas excursions, sobre tot en la darrera quinzena d' Agost.
Las creus de ferro qu' hem esmentat son plantadas pe'ls devots que van á Nuria, al cim de la crena de Carençá en lo punt hont s'ovira lo Santuari. Los romeus, al arribarhi, hi resan una salve. Fa alguns anys n' hi havía sols tres; ara n' hi ha set, lo que proba la devoció dels pelegrins.
Ademés en totas las colladas d' hont s' ovira lo Santuari, en los diferents camins per hont hi pujan los romeus de la Cerdanya espanyola, francesa, de Camprodon, de Ribas, s'hi troban creus que avisan al pelegrí de la vista del Santuari. N' es lo meteix en los santuaris ó ermitas d' una y altra vesant del Pyrineu.
Pero lo que crida l' atenció del excursionista es de trobar al cim de las altas serras, en aquellas soledats, creus de ferro plantadas en esquerda de penya. Llur significació es en recort d' una mort. Lo viatjant, lo mercader que atravessa l' Pyrineu, sorprés pe'l temporal, pe'l torp, per la broma, pe'l llamp, s' ha deixat caure al peu d' una penya hont ha trobat la mort. Los pastors al estiu troban sa carcanada rosegada pe'ls llops, l' enterran y sobre la mateixa penya hont s' havia recullit, hi plantan una creu.
En los pichs més elevats y espadats de la alta crena, també los pastors hi sólen fer un pilot de pedras piramidal que s' ovira de lluny. Al pich de Balatg (Canigó) n' hi havían fet un, coronat d' una creu de ferro que, ab ullera, se distingía dels pobles del peu de la montanya. Eix pilot de pedras ha sigut reemplassat per una barraca de pedra que la Secció del Club Alpí Francés de Perpinyá hi ha fet construhir pera fer observacions meteorológicas.
¡Ah! ¡estimats recorts! ¡hermosas montanyas! ¿per qué no haig de tenir una altra joventut pera poguervos visitar á cada estiu, com en aquell temps ditxós?... Ara lo delit se m' acaba; ja no puch arribar fins á vosaltres... ¡Si sou tant altas!... Hermosas floretas del peu de la congesta, ¿quí us cullirá? ¡quí admirará vostras ricas galas!... ¡Ah! ¡montanyas regaladas! Valls de Carençá, de Cadí, de Moréns... ¡No, jamay vos podré oblidar!... ¡Viuré de vostres recorts que rejovenirán ma vellesa!...
- ↑ Llegir Huber, Lund (Memoria sobre las formigas); Michelet, (L' insecte.