Pla y montanya/La llegenda de Sant Guillém de Combred
DE
SANT GUILLEM DE COMBRED
ALT VALLESPIR
En la vessant oriental del Canigó, sobre un de sos poderosos estrebs format per lo pich de Tretevents (2780 d' altitut), á mitja montanya, allá hont s' acaban las feixas de conreu y comensan las fajosas, y més amunt las clapissas, esllavissadas, xaragalls, límit de la vegetació arborescent, l' excursionista, que recorre eixa hermosa montanya, trobará una capella que ben cert li cridará l' atenció: es l' ermitatge de Sant Guillem de Combred.
Prop la capella hi ha una casa de pagés solitaria quals masovers cultivan ségol y trumfas en feixas escalonadas, sostingudas per parets, pera aprofitar la poca terra vegetal que 'ls ayguats s' en arrossegan rost avall. La capella de Sant Guillém situada al cim de la serra, se troba no lluny del torrent de Comalada quals fonts venen del estanyol de la Portella de Canigó, collada formada per los puigs de Sethomes y Tretzevents. L' estanyol de la Portella ó de Comalada te una configuració singular: situat al cim mateix de la collada, forma un gorch rodó de 15 metres de diámetre, de gran fondaria, com un embut, sempre plé d' aygua; en lo fons s' hi veuhen trossos de glas que donan á l' aygua un color d' un blau verdós. De l' altre vessant de la collada, se baixa á la hermosa vall de Cadí, ab sos estanyols llegendaris al peu del altívol pich de Balatg.
La capella de Sant Guillém es de remota antiguetat: sas parets y volta tenen un metre d' espessor; son teulat cobert de llosas groixudas: sas finestras son forats á la paret, sa portalada baixa, tosca, sense cap estil. Sobre 'l teulat, entre dos murs d' un metre d' alsaria, está posada una campana que sembla una mitra de bisbe; té lo só d' una grossa esquella de remat que 'ls pastors ne diuhen borromba. L' interior no ofereix res de particular: un retaule antich toscament travallat ab una petita estátua del Sant que porta casulla ab una palma á la má dreta, y á l' esquerra, reblincada sobre son pit, un niu ple d' aucellets que trauhen lo cap.
Lo dia de son ajust, á 28 de Maig, no hi falta gran concurrencia de gent de tota la comarca, en particular de Montferrer, Serrallonga y Prats. La devoció á Sant Guillém es gran. Los pagesos l' invocan contra llamps y pestes, com á Sant Roch.
A l' altitut hont se troba la capella (1350 metres,) se veu gran extensió de país, lo panorama es grandiós. Prop la capella hi ha una font ombrejada per faigs seculars, d' una aygua molt freda; los pagesos diuhen que fa venir fam. Es á l' entorn de eixa font que 'l dia del aplech los romeus hi fan la dinada ab molta alegría y cantarellas.
Donadas eixas explicacions, contarém la llegenda de Sant Guillém de Combred.
Envers l' any 600, avans que la invasió dels alarbs hagués obligat als montanyesos de nostras comarcadas á refugiarse en los cims escabrosos del Pirineu, la montanya de Canigó era un desert espantós; sos boscos baixavan fins al plá; sols lo rugit de las feras torbava lo silenci d' aquellas soledats. A voltas se presentavan al peu de la montanya mónstruos disformes que portavan l' esglay en las masías y poblacions. Las fadas eran mestressas y senyoras de tota la montanya. Tenian llur palau en la vall de Cadí guardada per un drach que no hi deixava penetrar á ningú.
Cada vegada que las bruixas rentavan la bugada en los estanys de Cadí, lo cel se cobria de negras bromas, y la tempesta de llamps y pedregada portava la desolació en las ricas planuras del Rosselló y Empordá. Desgraciat lo pastor que s' hagués atrevit á volguer penetrar en lo reyalme de las bruixas, ell y son remat eran tots devorats pel drach. La gent de la plana, al véurer la neulosa montanya de Canigó, sas cloteradas y negras boscurias; al sentir á retrunyer los ronchs de la tronada, se senyavan presos d' esglay.
En aquell temps, esdevingué que un sant home fugint del món, volguent viurer ab reculliment, y dedicarse á la penitencia, surtí de la vall d' Arles, trepant aquellas alturas, cercant un lloch ahont pogués fer sa estada y acabar sos dias en gracia de Deu.
La presencia del Sant produhí en lo palau de las bruixas un rebombori espantós. Corrian com fúrias, los cabells erissats, los ulls espurnejant, llensant grans crits, del pich de Balatg als pichs de Tretzevents y Sethomes.
Las negras bromas de Canigó, impel-lidas per vent de tempesta, s' arrossegan á mitja montanya, ficantse dins las fondaladas, atormentadas, topantse entr' ellas, arrodonintse en formas fantásticas. desfentse en colossals borralls esfilagarsats que pujan á gran altura. Lo dia s' enfosqueix, los llamps encenen la montanya de llur fulgurant resplandor; tot retruny del espatech dels trons; la terra tremola... Sant Guillém dins la tempestat, rodejat de foch no s' espanta, un ángel invisible lo guia... continua amunt.
Al arribar á l' estanyol de Comalada, portal del palau encantat, Sant Guillém sentí rugits espantosos. Lo drach, rodejat de las fadas enverinadas, se li presenta á la collada, la boca oberta, ensangrentada, flamejant, sa cúa escatosa reblincada com la de l' escorpí... Sant Guillém, al véurer aquella fera horrorosa, recula d' espant; l' ángel lo reconforta donantli sa fulgurant espasa. Llavors, plé de coratge, envesteix resoltament lo drach que fuig acobardit vers lo terrible avench del puig de Balatg; Sant Guillém lo consegueix á la vora del precipici, y donantli gran colp d' espasa, lo precipita dins l' abisme.
Las fadas presas d' esglay fugiren en tropell, unas vers los gorchs de Carençá, altras se capbussaren dins los gorchs de Cadí.
Lo puig de Balatg, per la part nort, es tallat á pich. Lo precipici forma com una ferradura de 300 metres d' altura. Al fons hi ha una congesta que no veu casi may 'l sol; no més per Sant Joan y Sant Pere que sos raigs, lliscant á través d' aquellas colossals murallas, venen á llepar durant una hora la superficie del glacer. A son extrem inferior s' hi veu un llach d' aygua verdosa ab crostons de glas. La gran congesta d' aquell avench es lo llensol baix lo qual está sepultat lo drach aterrat per Sant Guillém. Los pastors de Canigó asseguran que, durant las tempestats, se senten encara los brams del mónstre que fa retrunyer l' espantós abisme.
Després de sa victoria Sant Guillém feu gran penitencia. Vivia dintre una cova alimentantse de llagostas, molsa y arrels. Pero com á l' hivern la terra era coberta de neu, s' hauria mort de fam; llavors los isarts y daynas baixavan de las alturas fentli conversa; las femellas li oferian sas mamellas plenas de llet que munyía y així s' alimentava.
Una de las coplas dels Goigs de Sant Guillém diu així:
Per Jesucrist aborrireu
tots los gustos d' aquest món
que á l' ánima amarchs son,
sols á la fam subsistireu
ab la llet que conseguireu
de dos daynas visitat.
Siau nostre llum y guia
Sant Guillém nostre advocat.
A l' estiu los pastors admirats de sas virtuts lo visitavan, y fou tanta la nomenada que adquirí que, de tota la montanya de Canigó, venian á escoltar la divina paraula.
Vejent la pietat d' aquells montanyesos, lo Sant resolgué construhir una capella. Tots l' ajudaren. Quan fou acabada trobaren que 'ls hi faltava una campana per cridar los pastors á la pregaria y tocar á mal temps pera fer fugir las tempestats.
Allavors Sant Guillém se dirigí vers la farga de Valmanya, poblet situat al peu de la montanya, y demaná als fargayres que per l' amor de Deu li fessen una campana. — No tenim pas la costím de travallar per res, li respongueren; ja que no la podeu pagar feula vos mateix. Lo Sant se posá en pregaria y dirigintse envers la fornal, prengué un grapat de ferro fos, lo pastá ab sas mans y prompte ne feu una campana. Los fargayres, al veurer aytal miracle, se postraren á sos peus demanantli perdó y lloant ab ell la gloria de Deu.
Diuhen los goigs:
Fereu ab las propias mans,
mentres bullía lo ferro
la campana que es desterro
de neula, pedra y llamps
vergonya dels artesans
y gloria d' eix lloch sagrat.
Siau nostre llum y guía
Sant Guillém nostre advocat.
La campana pastada pe'l sant es la del teulat de la capella que te forma de mitra de bisbe y só d' esquella de remat; es toscament feta y s' hi coneixen las ditadas del Sant.
La capelleta, que per cert ha d' esser antiquíssima, es la mateixa que fou construhida per los pastors y Sant Guillém. Aquest any al anarhi, hi vaig descobrir una creu de coure bisantina de 0'25 m. sobre 0'20 m. incrustada de pedras transparents blavas y rosas, gastadas per la vellura.
Los pastors diuhen que las bruixas que se capbussaren dins los gorchs de Cadí, després d' haver Sant Guillém aterrat lo drach, tot sovint trauhen lo cap y fins s' atreveixen á pujar fins á la Portella; pero que al ovirar la santa capella, tornan capbusar depressa com granotas esporuguidas.
La Montanya de Canigó es guardada per dos sants: Sant Martí gloriós en la vessant Nort, y Sant Guillém en la vessant Sur. Baix llur protecció los esperits infernals han fugit. A l' estiu los pastors recorren ab sos remats las altas serras floridas y regaladas. Los montanyesos del Conflent pujan al monastir enderrocat de Sant Martí; y los del Vallespir á l' ermitatge de Sant Guillém, en alegras comitivas. Los écos de la montanya repeteixen las tonadas de llur cansó preferida, ver ranz anyoradís que lo montanyés, lluny de sa aymada montanya, no pot sentir cantar sense que li vingan las llágrimas als ulls.
Montanya regalada
es la de Canigó
coronada de plata
y vestida de flors.
¡Adeu, adeu, montanya
hont he deixat mon cor!...
Al pensar jo ab ella
ne ploro de tristor!...
Ara, per acabar, deixém la llegenda pera donar algunas apuntacions arqueológicas sobre l' esmentat Santuari.
L' ermitatge de Sant Guillém estava avans baix la invocació de Santa María Magdalena. Fou donat al monastir d' Arles lo dia de calendas d' Octubre de 1195 per en Guillém II de Ceret, bisbe d' Elna (P. Puiggarí, catálech dels bisbes d' Elna. — Marca, Apéndice Colecció 1383.)
En la Galla Cristiana (col. 1087, tom. VI,) se llegeix lo següent:
Anno 1195 décimo quinto Philippi regis Calendis Octobris Guillelmus Helenensis episcopus eidem abbati (scilicet Roberto II ) constr. ecclesiam S. Maria Magdalana de Combred cum omnibus pertinentiis.
Sta. Magdalena de Combred havia d' esser, en aquella época, més que un ermitatge, si nos hem de referir al mot ecclesia y á una notació escrita en lo missal d' Arles (sigle XII,) que nos diu que lo mateix Robert II, se desprené á favor de Deu, de Sta. Maria Magdalena de Combred, y de Sant Guillém confessor de Crist, y de Guillém capellá del dit lloch, d' una gallina de cens, per la vinya de las Quareres.
Es probable que fou de resultas de la donació del bisbe d' Elna que, á Sant Guillém, se l' associá á Santa Magdalena; pero no es cas aquí del Sant ermitá de la llegenda que no crech haja may existit, pero sí de Guillém de Gellone, duch d' Aquitania, que vivia del temps de Carlomagne, y que, després d' haver-se fet célebre en la carrera de las armas, acabá sos dias fent penitencia en lo monastir de Gellone que havia fet construhir. Sa historia y las novelas que s' escrigueren referentas á eix héroe son prou conegudas. Fou lo pare de Gaulcem, lo primer comte del Rosselló del qual s' ha ja fet menció; y no dupto pas que no fos lo patró del bisbe Guillém II y de la iglesia de Combred. Lo Martirologi romá no 'n fa esment; pero sa festa es marcada al 28 de Maig en lo Martirologi benedictí, com també en lo missal de la iglesia d' Arles.
Lo nom de Combred es lo d' un corregot que devalla prop de l' ermitatge, lo qual se junta ab lo torrent de Comalada.
En lo llatí de la Edat Mitjana Combra y en Francés Combre vol dir resclosa ó taparada construhida en corrent d' aygua pera agafar peix. ¿Quí sab si prop de la hermita hi hauria existit una bassa ó viver pera agafar truyias?... Aixó de buscar la etimología, ja es més dificultós, y parlant de temps tan remot prompte tornariam á caurer en la llegenda. Donchs nos ho deixarém córrer.