Pla y montanya/Flors que no granan
(Estudis de costums)
I
Las tias de mon amich Guillém son quatre germanas que la mes jove te 45 anys, se diu Eulari; la segona Tomasa, la tercera Rafela, y la cuarta y mes vella Narcisa. Vihuen á Besalú. Al perdrer llurs pares, fa alguns anys, se trobaren orfas, solas, pera administrar llur petit patrimoni, per cert de ben poch reddit, sense tenir ningú que las ajudés. Quan perderen sos pares l' Eulari tenia 35 anys, y las altres germanas dos anys de més, es dir. en progressió quiscuna de dos anys.
Las quatre, en llur joventut, sentiren, com á fillas d' Eva, la tormenta de las passions; llur cor batia de desitj suspirant pel matrimoni; pero eran tant poch afavoridas per la naturalesa, y tenian tant poca llegítima que cap home, per afició que tingués pel matrimoni, ne feu cas. Llurs pares no perdian cap ocasió pera ferlas coneixer, pera portarlas á fira, com se diu en l' Empordá, en balls, reunions... tot fou en va. També quina estranyesa! cap d' ellas se semblava á donya Cecili, la mare; las quatre retiravan á don Joseph, lo pare, que era alt, sech, ossat, cara llarga afavorida d' un nas carnós, nervut, torsut un poch á l' esquerra, boca fesa de tal manera que quan reya semblava arribarli á las orellas; mans y peus de bastaix.
Donya Cecili, la mare, era petita, grasseta y rodoneta; 's deya que habia sigut guapa.
Que misteriosa es la lley dels contrastes entre home y dona! Com explicar eixa preferencia que la dona petita troba en l' home alt, y viceversa? com també la dona guapa que prefereix un home lleig? Donchs, segons dihuen, donya Cecili se casá enamorada de son marit que ben cert res tenia per agradar, al contrari. En aqui entra també la part moral que de vegadas compensa los defectes físichs. Ella prou rica, éll pobre; havia sigut escribent de son pare, notari de Besalú. Llur enamorament fou un ver idíli de miradas y suspirs sense gosarse dir que s' estimavan. Fou quant morí 'l notari, son pare, que, vegentse orfe, donya Cecili, se casá ab son estimat Joseph. Deu benehí llur unió donántloshi quatre fillas, quatre filaborras com deya don Joseph ab lo desitg de un noy. Pero quina mala sort, cap d' ellas se semblava á la mare, totas retiravan al pare; aixís es que tenian mes fatxa de noys que de noyas. Ab los anys eixas qualitats masculinas s' han desenrotllat de tal manera que, pobretas!, á pesar de tenir un cor ben sensible, per forsa s' han hagut de quedar pera vestir Santa Catarina.
Hem de convenir que es una calamitat per uns pares de tenir quatre noyas lletjas per cansar. Francament son á planyer. En las reunions y saraus que anavan, al entrar en lo saló, las amigas sempre envejosas las deyan: las grúas. Donya Cecili se vené una finca pera ferlas anar bonicas; com mes flochs y adornos se posavan pitjor.
Las quatre eran altas, secas, coll llarch, mans y peus com de don Joseph, ab una veu d' home que feya fugir lo pretendent mes resignat. Y creguin que no ho merexian, puig eran plenas de bon cor y bons sentiments que ben cert haguessen fet un marit felís.
Al veurers despreciadas pel món se tancaren en llur casa payral resignadas á viurer solas com monjas. Cubriren de cendra lo foch de sas ilusions perdudas; sols quedá encesa la mariposa del sentiment d' amor pur que en lo cor de la dona resplandeix de viva claror fins que la mort l' apaga. Es una veritat: aqueix amor purificat de tota idea terrenal lo ofereix á Deu. Las hermosas funcions de cult, l' altar, lo temple plé de flors, d' encens y de celestials melodías, la satisfan del tot. Troba en ellas consolacions puras en las quals se complau.
Pero no n' hi ha prou de eix ideal, voldrian un afecte material, palpable, fora del temple, al tornar á casa, res del home que miran ab indiferencia, pero si, d' un ser de Deu que puguin estimar, cariciar, un aucell, un gal, un gos, etc. Es estremada l' estimació que hi posan.
Las tias de mon amich Guillém tenen un gos llanut, lleig, llaganyós, esquilat de mitj en avall com lo gos d' un gitano. Ignoro d' hont lo havian tret; lo havian arreplegat de cadell; li deyan Xelin. Era llur estimat; lo cuydavan com á una criatura. Quan la tia Eulari lo volia acariciar, la tia Cisa li prenia de sos brassos y lo cobria de petons: pobre Xelin!... pobre fillet meu!... y acabat la tia Rafela y la tia Tomasa. Lo gos se deixava fer omplint las tias de babas. En lo saló tenia la seva butaca privilegiada. Lo pentinavan una vegada al dia, cada una una setmana per torn. Lo posavan á taula devant d' un plat d' escudella, ab un toballó nuat al clatell, com una criatura; lo servian, lo atipavan de sucre y dolsaynas. Tota la casa anava en renou pel gos. Al veurer tan gran estimació de las quatre tias, totas d' edat, inspirava un sentiment de riure y de compassió... Sempre la mateixa claror de la mariposa que aduch en la vellesa radia com una aureola del cor de la dona...
Un dia al surtir d' una funció d' iglesia las tias Rafela, Tomasa y Eulari anaren á fer una visita; la tia Cisa sola s' en torná á casa; tota vestida de negra, cap y cara coberts d' un vel, llibre y rosaris á la má; caminava ab reculliment religiós, quan, de sopte, mitja dotzena de gossos, batentse ab crits y reganys, se li tiraren entre camas... La tia Cisa feu un crit dolorós y se desmayá. Los vehins la portaren en una farmacia ahont se revingué, y l' acompanyaren á casa seva. No tardaren en venir sas germanas. Al veurerla pálida, estirada sobre 'l llit, s' assustaren. — Pero que tens Cisa? — Ay!... ay!... quin terror... — Parla, que t' ha succehit? — No puch... no ho volgueu saber... lo Xelin... allá... en mitj del carrer... horror!... Las tres llensan un crit d' esglay, alsant los ulls al cel... Quin desespero en casa las tias!..
A entrada de fosch lo gos gratá á la porta del pis; las quatre germanas correren á obrirla; entra 'l Xelin fet una llástima, brut de fanch, una orella esqueixada, sagnosa... Lo reculliren, lo consolaren, las llágrimas als ulls... un ver sentiment que las hi durá dias.
Dongueren comiat á la criada que lo havia deixat fugir del pis.
Las tias de mon amich vihuen de renda de llur patrimoni qu' es poca; pero com tenen orde y economía troban encara 'l medi de fer caritats.
A pesar de viurer molt retiradas, visitan algunas personas de llur edat, entr' ellas donya Ignasia Ferrer y son marit lo senyor Pere, dos vellets que suman 135 anys. Lo senyor Pere es metge y molt amich de las tias. No creguin que eixa amistat fos interessada, las tias no tenen maloris, puig son ben constituhidas, senceras y no tenen humors per causa de llur excessiva magror. No obstant, en mitg de aqueixa bona amistat y armonia s' hi barrejava un punt negre; provenia de la afició boja que tenian las tias pels animals. Avans del Xelin havian tingut un lloro que ab sos xisclets aguts trencava 'l cap y feya lo desespero del senyor Doctor. Un capitá de barca de Sant Feliu, conegut, que venia d' América 'ls hi havia regalat. Res sabia dir no mes que aixordar á tothom que passava pel carrer quant lo tenian tret al balcó. Era l' estimat de las tias que sabian parlar no mes d' éll. Morí de mort violenta. Jo 'm temo que 'l culpable fou lo senyor Pere que per la criada li feu donar julivert. Sa mort causá gran desconsol; lo feren embalsamar y avuy se veu posat sobre un broch, sota compana de vidre, demunt la taula del saló; pero las arnas lo acaban de desplomar.
Reemplassaren lo lloro per un gat per cert molt fastigós. També tingué mala fí. Una nit de Janer pujá al terradet y de teulat en teulat s' en aná per las sevas. Algun gitano ne feu festa major.
Los vehins y coneguts las deyan: las Ponas; es nom diminutiu de Joseph qu' es lo nom de llur pare: Joseph, Josepó, Pó, Ponas, Joseponas. Sempre surten tres á passeig, la quarta es de setmana, fent de mestressa. Si no fos l' afecte desagradable produhit per llur veu masculina y aixó de parlar totas á la vegada, simpatisarian ab tothom . Lo senyor Pere y demés amichs hi eran fets y no 'n feyan cás.
Un dia se 'ls presentá á casa un capitá de caballería alt, guapo, ben plantat, de uns 40 anys, que al entrar doná á las quatre una estreta abrassada que las feu tornar rojas y avergonyidas. Era un cosí germá que feya una pila d' anys que no havian vist. Venia d' Olot; s' en tornava á Madrid y al passar per Besalú, recordantse que hi tenia sas cosinas resolgué dedicárlashi un parell de dias.
Quina alegría! quina agradable sorpresa las Ponas! Tota la casa aná en renou; fou un succés extraordinari en llurs costúms y vida tan quieta y pacífica. Que li 'n feren de festas, d' agasajos, parlant y rient totas al cop! Una li prengué 'l sabre, l' altre 'l quepis, l' altre la maleta. — Estás cansat?... Qué vols pendrer?... Ja la taula está parada... Mira aquí tens la cambra... — Bé! bé! deixeume rentar y espolsar... Estava mitj amohinat.
— Eulária! Tomasa! portéume la cofaina... Totas corren vers la cambra del capitá... — Qué vols, Lluis? qué demanas? — Una cofaina. — Ay! Deu meu!... qué vol dir!... y las quatre se consultavan ansiosas no sabent qué fer... Ah!... ja hi caych, digué la Rafela se vol rentar... deu volguer dir lo gibrell... portemli... es aixó que vols. — Si. — Com ne dius cofaina may t' haguerem entés.
Lo cusí Lluis parlava un catalá xampurrat de castellá; no tenia cap culpa.
Quan se vingué 'l vespre, en Lluis las doná la bona nit y se retirá á descansar. Las quatre germanas, ans d' anarsen á retiro, molt afanyosas per llur cosí, volgueren saber si res li faltava, si estava ben aconduhit. Entraren de puntetas en sa cambra. Lo cosí Lluis dormia com un sant, reposant de son llarch viatge. Rodejaren son llit com las santas Marías al voltant del Sepulcre, ab expressió enternida; lo conlemplavan ab carinyo cobrint de llur sant afecte lo somni tranquil de llur cosí. Moments després se retiraren de puntetas, satisfetas, palpitant llur cor una mica mes; s' adormiren en mitj de somnis daurats de llur joventut perduda.
Qué bonas esposas! qué bonas mares hagueren sigut! Pero Deu no volgué que coneguessen lo sant matrimoni ni los goigs de la maternitat... pobres tias!...
Dos dias després lo capitá se despedí de sas cosinas. Se quedaren tristas, afligidas; las hi semblá una visió. Deu sab quant lo tornaran á veurer! Ha fet bé d' anarsen aviat; si hagués prolongat sa estada, sa presencia hauria revolucionat la santa pau d' aquella casa.
Per lo dia de Sant Narcís, la tia Cisa volgué celebrar sa festa com en los demés anys. La tia Rafela era de setmana; feu per dinar, á demés de plats substanciosos, algunas lleminaduras. Al centre de la taula posá un pá de pessich adornat d' un ram de flors. Ni 'l senyor Pere ni donya Ignasia pogueren assistirhi, lo primer per tenir que visitar molls malalts y donya Ignasia per tenir reuma. Celebraren la festa en familia sens oblidar al Xelin assentat en sa cadira ab lo toballó nuat al clatell; l' atiparen de lleminaduras. Lo dia se passá molt alegrament, lo mateix que la vetllada. Llur amich mossen Jaume que havia sigut mercenari, la senyora Rufina sa neboda, lo senyor Zacarías, foren los convidats.
A las deu tothom se'n aná á retiro.
Envers las dotse, se sentí un gran crit dins la cambra de la Cisa. Totas s' aixecaren y corriren. — Qué hi há?... Qué 't passa!... — Miréusel!... miréusel!... Miraren y vegeren 'l Xelin de panxa enlayre, los ulls envidriats, las camas enrampadas, sacsejat per moviments convulsius. — Pobre Xelin!... pobre fillet!... Qué tens!... y á cada espasme un crit dolorós. — Está mal!... Se va á morir!... Lo fregaren ab draps calents, lo posaren sobre un llitet ab cortinetas, ben abrigadet, acotxat com una criatura. Vingan begudas cordials que li engargamellavan ab un ambut. Pero 'l Xelin no 's retornava... quín desespero! quíns crits llasiimosos!... Per fi no pogueren resistir mes: Ves, digueren á la criada, á casa 'l doctor Ferrer de part nostra que vinga tot seguit.
Qué hi pot haver á cá las Ponas? digué 'l senyor Pere á sa muller, tot vestintse depressa. — Afanyat, Pere, afanyat: una gran novedat hi deu haver que 't fassen cridar en aquestas horas; sobretot abrigat bé que 'ls ayres de la nit son frets. Lo senyor Pere se posá la capa, prengué son bastó, y tot tráco tráco se dirigí á cá las Ponas, fentse acompanyar pel sereno. Trobá la porta del pis oberta y darrera la tia Rafela y la tia Cisa que l' esperavan ab ansia. Qué hi ha?... — Vingui! vingui!... entraren á la cambra.
Lo Xelin, abrigat ab las cortinas del llitet, se havia calmat; sas convulsions havian parat y semblava que descansava.
Las quatre Ponas feren assentar al senyor Pere que havia pujat la escala depressa y estava pres d' un atach d' ofech. Al veurer lo llitet se pensá que 'l malalt era una criatura, lo que no va deixá d' extranyarlo; però no era 'l cas de demanar explicacions. Las tias, parlant y gemegant las quatre á la vegada: — Ay! pobret!,.. ha comensat per convulsions y se li han enrampat las camas!... Lo senyor Pere arronsá los llabis, marmotejant: un atach cerebral... Veyamlo... Qui podrá pintar la expressió de sa cara!... la estupefacció rabiosa de sa fesomia!.. Llensá á las Ponas afligidas una mirada sarcástica, y molt enfadat, sense dir una paraula, prengué son bastó y sa capa, se dirigí determinat vers la porta del pis que obrí y tancá ab ímpetu, y al baixar l' escala: Bojas!... bojas!... bojas!... repetia rabiant.
Las tias Ponas se quedaren estupefactas... Y ara que té? qué li passa al senyor Pere!... Se juntaren á l' entorn del braser tristas y afligidas.
Lo Xelin per ellas era pas un gos, era una criatura, puig que aixís lo tractavan. Com explicar eixa aberració de sentiments? Ho hem de atribuhir á la edat avansada de las tias.
No hi ha dubte que causas intel·lectuals degudas á la vellesa capgiran los afectes del cor; y pot ser també á lo no haver may conegut l' afecte maternal tant inherent en lo de la dona.
Al pujar lo senyor Pere la escala de casa seva encara rondinava: Ximples! bojas!... May semblant cas li havia succehit en sa llarga carrera.
Entrá en la cambra; sa senyora mitj adormida, al sentir que trastejava, fregant ab rabia mitja dotzena de cerillas, ratllant la paret... — Ets aqui Pere?... quina visita mes llarga!... deus estar tot enfredolich... Qué tenen las Ponas? quina es la malalta?... Deu meu! qu' estàs callat!... Lo senyor Pere, tirant enfadat, son barret sobre una cadira que rodolá per terra. — No ho vulgas saber. — Pero explicat?... Allavors tot avergonyit no gosá dirli la veritat y fou tant son apuro que 's torná mentider: — Donchs, com era ahir lo sant de la Cisa l' ha volgut celebrar ab dolsaynas y lleminaduras... s' ha atipat massa... res, ja que ho vols saber... un enfit, vetho aqui. — Ay! pobre Cisa! demá iré á veurela.
Lo senyor Pere, satisfet de haverse tret part del pés de son fet vergonyós, en detriment de sa muller, se fica al llit sense cap remordiment y 'ls dos s' adormiren com santets.
Com s' explica eixa satisfacció del senyor Pere? Un home com ell formal, incapás de dir cosa per altre, que s'atreveix á mentir á la seva dona? Lo cas que li havia passat no podia cabrer en son cap: sa dignitat de metje era ultrajada y avergonyida. Se trobava en lo moment psicológich pera fer una baixesa sens calcular sos resultats. Aixís es feta nostra pobre naturalesa humana guiada per la vanitat y l' orgull.
L' endemá, á primera hora, donya Ignasia se dirigí á ca las Ponas. La Tomasa li obrí la porta del pis, los ulls plorosos molt afligida. — Ay! donya Ignasia quina desgracia!... ha mort á la matinada!... — Cóm!... qué 'm diu!... ab tant pocas horas!... Deu meu! Deu meu! aixó es horrorós... y las duas vessaren una llágrima. — Si senyora... y contá alló de las convulsions y camas enrampadas. — Ay! pobreta!... los anys... la vellesa... Deu l' hagi perdonada!...
En aixó entra la Cisa — estupefacció, esglay de donya Ignasia mitj atontada... y sense donarli temps de revenirse del susto: — Vosté ha sabut la desgracia pel senyor Pere... pobre Xelin!... morí á la sis de la matinada!... Lo Xelin!... la Cisa!... lo senyor Pere!... l' enfit! ballavan pel cap de la Ignasia en furiós torbellí.
Ho comprengué tot, se las mirá ab compassió y las planyé: — Pobres Ponas!... sempre las mateixas... de génit y figura fins á la sepultura. Se retirá ab sonriure dolorós, planyívol, donántlashi lo pésam y s' en aná depresa á demanar una explicació á son marit.
La nit porta consell, diu lo refrá. Al veurer la seva senyora tant seria y malt humorada lo senyor Pere esclafí una rialla tant grassa que desarmá lo rencor de sa muller; ho prengueren per broma y 'ls dos de molt bona humor feren la burla de las Ponas.
Lo Xelin morí d' enfit de tant que lo atiparen en lo dinar de la festa de Santa Narcisa. Fou enterrat al jardí de la casa sota d' un gerro de flors que li serveix de mauseol.
Las tias lo ploraren molts dias. Ara han possehit un esquirol que, com es d' esperar, las fará oblidar lo Xelin, ja que lo temps esborra nostres recorts mes estimats.
A pesar de ferse cada dia mes vellas las Ponas se conservan encara. Quant las quatre van á una funció religiosa, sobretot lo divendres sant pels monuments, vistas de per darrera encara fan planta. Lo senyor Pere diu que son encartronadas y que viuran encara molts anys. També ho crech; com son tant caritativas Deu las hi fará eixa mercé.
Ara hem de fer mes íntima coneixensa ab lo metje Ferrer y sa muller que coneixém ja bastant.
Avans de venir á viurer á Besalú, lo senyor Pere exercia la facultat á Figueras. Fou després de casat ab donya Ignasia que s' establiren á Besalú hont sa muller te 'l patrimoni. Donya Ignasia es d' una casa antigua de l' Empordá y son marit es fill d' una casa de pagés, masobers del Comte de Peralada, los quals fent moltas economías, y compreguent lo preu que avuy val l' instrucció, lo portaren al petit seminari de la Mare de Deu del Cullell pera ferne un capellá. En Pere no hi tingué vocació.
Se 'n aná á Barcelona ahont feu sos estudis médichs. Es á sa classe humil de pagés que deu lo tracte senzill de senyor Pere en lloch que á sa esposa per esser de mes alt llinatge li diuhen donya Ignasia.
Acabada la carrera en Pere s' establí á Figueras. Prompte 's feu una parroquia sobretot en las pagesías. Vivia sols ab una criada de 5o anys que havia tret de pagés, que li cuynava, rentava, planxava la roba; una dona estalviayra, callada, de pocas paraulas, sempre a sa feyna; valia un imperi.
En Pere vivia com un filosop; acostumat al travall, á estalviar los pochs cuartos que li enviavan sos pares pera poguer acabar la carrera; los anys que havia passat á Barcelona havian sigut de miseria y privacions. Per fi obtingué son titol de metje. Vivia á Figueras al carrer de Peralada, á un tercer pis baratet. Un oncle seu que havia sigut metge li deixá al morir tota sa biblioteca que 's componia de molts llibres de medicina molt antichs de pergamí y cibella. En ells s' enterava de la medicina antigua dels Esculapis del temps vell; comparava llur ciencia ab la moderna y se convensia que ben pochs eran los progressos fets fins ara; que lo cos humá era un misteri inpenetrable que no era donat á l' home penetrar; que la ciencia médica, pel metje, havia de tenir per base la observació y l' experiencia. Com molts metjes, no creu en la medicina; deya que la salut dependia de la bona conducta y l' higiene, y que lo gran metje era la mateixa naturalesa que tant en lo regne animal com vegetal era la gran reparadora de las forsas perdudas. Carácter jovial, amable, animava 'ls malalts ab sa bona humor pera rellevar llur moral. Sols devant d' un cas grave se posava serio, arronsava las cellas al veurer que tota la ciencia médica era impotent pera treurer al malalt de las garras de la mort.
Absorvit per la ciencia, havia arribat als 35 anys sense pagar tribut al sentiment inherent á la jovenesa; son cort batia ab la mateixa calma.
Un dia rebé un recado pera anar á cá l' Arnau, á un quartet de Figueras. Donya Catarina Arnau era al llit presa d' un reuma articular; una senyoreta la cuydava com un ángel de la Caritat: tota de zel, de solicitut per la malalta, un filla hauria pas fet mes per sa mare. Era l' Ignasieta, que sapiguent sa tia malalta havia corregut al mas de l' Arnau pera cuydarla. Tenia uns 30 anys: no era guapa, pero sa fesomía expressiva tenia un no sé qué de simpática, de bondadosa, que reflexava la calma y puresa de son cor. Carácter sensill amable, un poch sério. Havia sigut educada al costat de sa mare, una santa dona que li inculcá sos sentiments religiosos y caritatius de bona cristiana: havia arribat als 30 anys, tranquil, resignada sense que la pau de son cor hagués sigut may turbada.
Lo doctor Ferrer que dia per altre visitava donya Catarina Arnau s' emprendá de las hermosas cualitats de l' Ignasia. Llurs miradas á voltas se encontravan y los dos baixavan 'ls ulls. La commoció psicológica, la guspira de que nos parla Stendhal, se manifestá ab una estreta de má que, al cap d' alguns dias, se donaren, al despedirse lo doctor. Desde aquell dia ressentiren un sentiment fins llavors, per ells, desconegut... qual resultat fou lo casament.
A 32 anys, l' Ignasia era com una flor que desfloreix y 's prepara per granar. Sense l' intervenció del senyor Pere ben segur que hauria fet com las Ponas, de vestir á Santa Catarina.
Un matrimoni ditxós com aquell no 's veu en lloch. Passaren la lluna de mel á Montserrat, á Barcelona; s' estimavan com nuvis de 20 anys, enamorats l' un de l' altre.
Establits que foren á Figueras, la parroquia del senyor metje Ferrer aumentá molt. Res los hi faltava pera ésser ditxosos.
Al cap de l' any de casats donya Ignasia cambiá de genit, se torna trista. Son marit al principi no 'n feya cas, puig diu que totas las donas son llunáticas y que llur sistema nerviós está subjecte á las influencias atractivas de la lluna. Precisament sobre d' aixó havia fet molts experiments, y 's proposava de presentar á l' Academia de Medicina una tesis relativa á eixa qüestió.
Pero quan vegé que la tristesa de sa estimada Ignasia no 's dissipava, se alarmá:
— Qué tens, Ignasia?
— Jo... res.
No pot ésser.
Ella fentli un sonriure dolorós.
— Te asseguro que res tinch.
Un dia la trobá lo cap inclinat sobre un brodat entre mans que mullava ab sas llágrimas.
— Vaja! Aixó no pot anar: que 't passa? ho vuy saber... y s' agenollá devant d' ella. Allavors recolsantse sobre 'l pit de son marit, sos brassos encreuhats á l' entorn de son coll. — Pere... Só una desgraciada!,.. Deu no 'm vol escoltar!... He fet una novena á Sant Joseph y un' altra á Sant Ramon!... Só de mala grana!... — Aixó te fa estar trista? deixa fer: potser ne tindrem un reguitzell.
En Pere no deya lo que 's pensava perqué ja eran los dos de massa edat.
Passaren mesos, passaren anys y donya Ignasia no tenia familia; aixó fou la pena que li rosegá 'l cor y enterbolí la fecilitat de aquell matrimoni. Lo senyor Pere girá y capgirá tots sos llibres, estudiant, cercant, pera penetrar y compendrer eix misteriós fenómeno fisiológich de nostra reproducció... pero fou en va.
Un dia donya Ignasia li digué: Pere vuy anar á Nuria.
En Pere encara que molt home de bé, com á metje era bastant despreocupat de las cosas de religió. — Ja t' ho pots treurer del cap; seré pas jo que t' hi acompanyaré. — Marit meu! serás bon minyó? — De cap manera... pero fou tant lo que insistí durant molts dias que lo senyor Pere no sols l' acompanyá á Núria pero fins li feu ficar 'l cap á l' olla.
Quan fou ben convensuda que havia de perdre tota esperansa, tingué de resignarse. Allavors la doná á fer cofias, fassets, llensolets com si hagués d' esser mare. Las Ponas y demés amigas deyan: Sembla que donya Ignasia te novedat que ja prepara la robeta; fins felicitavan al senyor Pere que tot satisfet feya la mitja rialla. Las germanas del Hospici ne deyan bé, puig que quan tenia lo farcellet fet las hi donava.
Durant llur estada á Figueras, lo metje Ferrer era conegut de totas las familias principals de la comarca.
Lo dia que se 'n aná establirse á Besalú, lo trobaren molt á faltar. Ara es vell y no li falta bona experiencia. Es apreciat per tothom y sobretot per sos malalts qui per son carácter franch y jovial los hi fa oblidar sos mals. A mida que passan anys creix sa bona humor; sempre 'n té una qu' altra per contar.
Los Ferrers s' han fet vells. Fa anys que viuhen á Besalú. Ell no vol visitar gayre y encara menos de nits. Sols s' aixeca per las familias amigas que visita, com las Ponas y los Zacarias.
Ella encara que vella continua fent llensolets y fassets de criatura, es la sola vera alegría que té en aquest mon, que li dona un reflexo d' ilusió maternal. Quant te lo farcellet fet ella mateixa lo porta á l' hospici; la mare superiora li entrega una criatura; ella l' assenta en una cadira baixa, se la posa á la falda, la despulla, la petoneja, la torna á vestir ab la robeta nova que li porta... A tots aquells angelets los estima com si fossen seus... Quin cor de mare! quin afecte!... quin amor!...
No, lo cor de la dona no s' envelleix may, ben diferent del nostre que ab las arrugas de la vellesa 's torna tot pansit.
Ella pensa ab lo cor, nosaltres ab lo cap.
Quan en lo Paradís terrenal Deu creá Eva, al treurer la costella d' Adam ben segur que feu seguir un bon tros de son cor. Per xó en ella li sobra lo que al home li falta.
La vida de la dona es tota d' afecte, abnegació y sacrifici. L' amor que domina en ella es l' amor maternal; sobrepuja tots los demés; es l' únich constant, verdader... Com que Deu l' ha feta pera esser mere... Que desgraciada la dona que no pot cumplir sa sagrada missió! Veu fugir los somnis daurats de sa jovenesa... es la flor que exhala en plena florida son aromátich perfum; sospira per lo desitjat pol'len que li ha de portar lo capritxosa abella... desfloreix, tanca en son calser son pur aroma, sas ilusions, son amor... sas petals cauhen mustidas, se seca ¡y no grana!...
Los dias de bon temps, al arribar á Besalú, lo peix de Rosas, Cadaqués, La Selva y Llansá, la pescatería es tot barullo y confusió de crits, empentas de criadas, senyoras y menestralas ab llur cistell de compra sota 'l bras en mitj dels peixaters que arriban y descarregan las canastras plenas de peix posat entre fullas de col arruixadas; casi no s' hi pot circular...
Sardina que velluga! que velluga!... cridan las peixateras... llus de palangre encara viu!... tú noya!... Vosté! comprim aquest nero!... — Los congres son encara vius y las llagostas botan de la canasta. — Senyor Zacarías!... miri li guardo aquets rogerets!... no mes á dos ralets!... á dos ralets!... — Quin espignet las donas del peix!... un s' ha de tapar las orellas. Lo senyor Zacarías no porta cap cabasset, se treu lo mocador blau de la butxaca, hi estén duas fullas de col, y posa los rogerets; al sortir compra á la porta de la pescateria dos cuartos de creixens y apit bort que fica dins lo mocador, s' en va tot satisfet á casa seva, carrer de Vilabertran, pis tercer, y entrega lo peix á la Tuyas, sa criada.
No 's creguin que 'l senyor Zacarías fassi aixó per necessitat, no tal; es un ver gastrónomo y li agrada molt lo peix.
Desde que un dia la Tuyas li portá un llobarro un poch estantís, may mes s' en volgué fiar. Cada matí, al sortir de missa de 10 compareix á la pescatería; totas las peixateras lo coneixen y 'l cridan, oferintli lo millor peix que tenen, puig no regateja may; fa un passeig pel mercat, ensumant á dreta y esquerra per si troba un bossí bó.
Quan sent á tocar las 12 — éll ne diu las piadosas — al campanar de l' iglesia de Sant Pere, se deixa caurer á casa seva pera posarse á taula. Mentres menja la escudella y carn d' olla, la Tuyas fa fregir los rogerets que xiulan y se reblincan dins la paella de tan frescos; se'ls menja á crema dent ab l' ensiam de creixens y apit bon. A taula no vol got; quant lo vi es bó diu que sols se pot savorejar ab lo xerrich del porró refrescat dins la galleda. Quan es ben fartet s' empatriarca en una cadira de brassos, fuma un cigarret ab beatitut seguint ab la mirada las volutas del fum que 's pert dalt lo sostre, é insensiblement s' adorm.
La mitj diada dura no mes una hora. A las dos entra en sa cambra, treu d' un armari estisoras, aliquetas, pinzells, cola y pastetas y se posa á retallar paper y cartró. Fa capsetas, creus, medallons, cuadrets ab cartró y paper daurat, platejat, de tots colors. Es molt trassut.
Ho fá per afició, per entretenirse; no creguin que sia pera guanyarse la vida: lo senyor Zacarías ha fet una fortuneta venent betas y fils.
Fa alguns anys que cedí sa botiga y ara viu de renda. Te 58 anys, petit, groixut, cara rodona de pá fresch, sense pel, fesomia riallera de bonatxás, de bon Jan.
Sol portar una levita de llarchs faldons que conté duas fondas butxacas d' ahont surt sempre lo corn d' un mocador blau, de cuadrets rogenchs. Li serveixen pera posarhi tota mena de cosas, fins de vegadas lo peix que compra.
Sa vida es regulada com un rellotge; á las 10 en punt s' en va al llit. No surt gayre á las nits, si surt es per anar á cá las Ponas ó á cá 'n Ferrer hont de vegadas los dias de festa fan la lotería á un céntim lo cartró.
Lo senyor Zacarías ha passat los anys de sa joventut dormint sobre 'l taulell de la botiga, travallant com un negre per l' afany de guanyar alguns cuartos. No es estrany que may hagi pensat á acomodarse, á cercar muller. Als 45 anys vengué sa botiga, realisá los crédits que tenia, comprá paper, y avuy te per viurer y casi li sobra.
Una de las causas que l' impediren casarse fou la criada que 'l servia; havia pres tal imperi sobre d' éll, se donava tants ayres de mestressa que per obtenir pau no gosava fer valguer sa autoritat d' amo. La Tuyas no obstant es una bona dona; te 55 anys; fa deu anys que 'l serveix. Se considera com una majordona de rector de poble.
Las Ponas al principi l' agasajavan molt; pero ab llur fatxa y veu masculina no li inspiravan cap dels sentiments que inspira la dona al home.
Ab tot y aixó lo senyor Zacarías reconeixia la necessitat de pendrer muller.
Veya arribar la vellesa ab sas maluras; volia una dona que 'l cuydés, que li fes conversa. Pero ¿y trobar?... aixó era lo mes difícil. Sols una de las Ponas, ó bé la Rufina, nevoda del frare mercenari, podian fer per éll. Es probable que s' hagués quedat solter tota sa vida sense una circunstancia prou original deguda al senyor metge Ferrer.
Un dia que á cá las Ponas celebravan lo Sant de la Tomasa, la Rufina fou convidada ab son oncle lo frare. Lo senyor Pere y donya Ignasia eran també convidats. Lo dinar fou molt alegre, animat per la presencia del senyor Zacarías qui com á vell fedrí sempre feya bojejar lo cor de las cinch donzellas.
La Rufina era una segona edició de las Ponas, poch afavorida com ellas. Havia suspirat en va pel matrimoni. Vivia resignada al costat de son oncle, encomanantse á Deu. Era flor espigada sense poguer granar. Tenia 45 anys; molt amiga de las Ponas.
A postres, lo senyor Pere sempre de gresca, digué:
— Vosté, Zacarías, qué pensa fer? Está determinat á quedarse solter tota sa vida? Aixó no li convé. Fassi com jo; entri á la confraría.
— Vosté 'm fa riurer... y trobar?
Las cinch donzellas baixaren los ulls, posantse sérias.
— Aixó no es cap rahó. ¿Me vol deixar fer?
— No veu que ja só massa vell.
— Fugi!... l' home no es may vell: no es veritat Ignasia?
— Ja que tu ho dius...
— Donchs déixim fer y veurá que bé 'n surtirá.
— Vosté, Sr. Pere, es molt plaga; pero si va de sério ja desd' are li dono poders.
Eixa conversa, devant las Ponas y la Rufina, las feu tornar rojas. Lo dinar s' acabá ab molta serietat.
Passaren alguns dias. Lo metge ja no pensava més ab lo que havia promés, quan una tarde se li presentá á son despaig lo senyor Zacarías.
— Ah! es vosté. Assentis ¿Com estem de salut?
— Be, per ara.
— Donchs, com ho tenim? Que 'm conta de nou?
— Jo li dire... Sab alló del casori?... Vol jugar que no se 'n ha recordat?
— No me 'n he agut de recordar!... Vaya!... Pero ho creuría que 'm trobo en grave compromís?
— Digui.
— Es lo cas que las quatre Ponas y la Rufina lo volen.
— Ja es prou peliagut.
— Vosté no té cap preferencia?
— Jo li diré: son donas... A la meva edat cal mirar prim... Ja convinch que 's un bossí dur de rosegar; pero qui 's nega no mira quina aygua beu. Francament, no crech tenir cap preferencia.
— Donchs fem una cosa: tirem á pallas curtas.
Aixís ho feren, y la Rufina fou la que surtí ab la palla més curta.
Un mes després fou la muller del senyor Zacarías.
Lo matrimoni fou ben acertat. Los dos de edat, may la senyora Rufina podia esperansar de tenir familia. La Tuyas, encara que acostumada á fer de mestressa, resigná sos poders á la senyora Rufina, lo que proba que te bon cor y no 's deixá dominar per la superbia tant natural en la majordona que ha manat deu anys durant lo celibat del senyor Zacarías.
Las costums de la casa son las mateixas abuy que en los primers de casats. S' estiman molt; may se veu l' un sense l' altre; la gent del barri 'ls hi diuhen; en Grau y l' Eulari. Ella baixa, rodona, grasseta. Desde qu' es casada li han surtit á la barba y sobre 'l llabi una munió de pels blanchs y castanys prou llarchs, lo qual li dona á primera vista cara de mal génit: pero créguin qu' es bona dona, de cor y bondat.
Los dos son gent d' iglesia, de confrarias y obras de beneficencia. L' únich defecte que se li coneix á la senyora Rufina; si tota vegada es defecte, es la déria de fer casaments. Quan tracta d' eixa cuestió ab sos amichs, se fa pesada de massa enrahonar; es una vera manía. Lo cás es que tots los casaments embastats se li desfan; aixó li fa pena; es l' únich mal de cap que té.
Al senyor Zacarías cada dia se 'l veu pel matí ab son bastonet recorrent la pescatería y lo mercat; es sa costum. D' algun temps en aquesta part s' ha tornat molt desmemoriat.
Un diumenge al vespre, los Zacarías vestits de festa, ell ab sa llarga levita y tarot, ella ab son xal de crespó y mantellina, anáren á passar la vetllada á casa las Ponas. Jugavan á la loteria. Tots los amichs de la casa s' hi trobavan: los Ferrers, l' oncle frare y duas vehinas més. Quan tots foren assentats al entorn de la taula ab los cartrons al devant, comensá la Cisa que tirava las bolas: lo primer... Esperis una miqueta, digué l' Ignasia... Pere dona'm grans de blat de moro... Cisa no vagi de pressa... Lo primer... hi sou tots?... 31... 40... Sant Joseph... — Qué vol dir? pregunta en Zacarías. — Home es 19 de Mars... La destral... — Si no canta millor, Cisa, deixaré de marcar; ja m' han passat dos números digué la Rufina... 45... 80... Remeni, Cisa, remeni... 4... Terna, digué la Rafela, arreplegant sis grans de blat de moro que representavan céntims.
Lo senyor Pere assentat al costat del senyor Zacarías feya rato que ensumava tot arrufant lo nas. A mossen Jaume alguna cosa també li passava, puig prenia polvo sobre polvo... 17... 3... lo punt de las donas... ¿Quin es? Tretze, home, tretze!.,. Com lo senyor Pere continuava arrufant lo nas, las Ponas se donáren per entesas; donáren la culpa al Xelin que dormía á sobre una cadira; lo portaren al menjador fentlo acotxar sobre una estora... 10... 2.., Fora 'l gos la fetor continuava... 51... 8... Aixó es inaguantable, digué lo senyor Pere, aixecantse de la cadira. Tots s' aixecáren, regirant los mobles, mirant ab lo llum sota la taula... Le fetor semblava dimanar del senyor Zacarías. Al últim, no poguent mes aguantar, lo senyor Pere se 'l mirá de fit á fit, lo prengué pels brassos: home! palpis! registris!... Lo senyor Zacarías tot astorat se ficá las mans á las butxacas de sa llarga levita y ne tragué un bulto embolicat ab paper... era una guatlla que havía comprat al mercat passat, feya cinch dias... se la havia oblidada dins la butxaca!... Quín apuro!... La Rufina tota avergonyida, pretextá tenir migranya, agafá 'l bras de son marit y després de saludar se despedíren de la tertulia. Arribá á casa molt enfadada, diguent á son marit: ja 't pots despedir de la levita ab faldons; acabarian per dirte en Butxacas; ja no 'l veurás més; demá la donaré al hortolá de can Desplá, ab ton tarot, pera fer fugir los pardals... Lo senyor Zacarías molt avergonyit se callá, puig conegué que tenia culpa.
Los Zacarías son coneguts de tot lo barri; quan surten á passeig tothom los hi dona 'l Deu los guard; puig son gent de bé que fan caritat y estiman al pobre.
Ell sempre s' entreté fent capsas de cartró. L' altre dia regalá á mossen Jaume un sepulcre de vidre y paper primorosament fet.
Ella com més vella 's fa més li creix l' afany de volguer casar la gent. Quan té la ditxa de fer un casament, no 's posseheix d' alegria. Fa com la mosca del carro de la faula, pero tant se val; es convidada al casament ab son marit; may falta á fer un bon regalo als núvis; la fan padrina... ja n' es de sis criaturas... Pobre senyora Rufina!... Si es tan dona de bé!...
A la tertulia de las Ponas solia anarhi un senyor molt original; era un tipo. No se li veya gayre, no mes per las festas anyals; puig es apotecari y no pot deixar la botiga. Es d' edat, viudo, un poch geperut de tant de picá 'l morter pera fer pegats y ungüens. Passa sa vida assentat en una cadira de brassos ab respatller de cuyro, darrera lo taulell. Sa botiga fa la admiració dels arqueólechs per sos pots que contan centurias, ramejats de flors blavencas de lo més capritxós, joyas cerámicas del sigle XVI. Al fons de la botiga y dintre una capelleta dalt del sostre, s' hi veuhen dos sants: Sant Cosme y Sant Damiá, patrons dels metges y apotecaris; al mostrador, en mitj de pots, bufetas de gutaperxa, xeringas, capsetas, canonets, duas grans bolas de vidre plenas d' un líquit vermell y blau que á la nit fan la admiració de la maynada del carrer. Li diuhen lo senyor Cosme. Sa vida es misteriosa; viu sol; se fa la cuyna, te un fogó á l' arrera botiga; una dona vella del carrer li fa las feynas, li renta la roba, li escombra 'l pis. Desde que va perdre la seva muller que porta eixa vida retirada. Sols lo metge Ferrer ab son carácter jovial lo treu de sa apatía.
Los Cosmes son apotecaris de pare á fill desde molts anys, coneguts y apreciats de tota la comarca del Fluviá. Lo senyor Cosme, lo pare, era un sabi. Ab las nocions de botánica que havía adquirit en sos estudis, s' havía dedicat á las plantas medicinals que coneixía millor que cap herbolari. Los pagesos no necessitavan metge, sabian que 'l senyor Cosme los hi donaria las herbas que 'ls havian de curar á ells y llur bestiar.
La botiga dels Cosmes posseheix un elixir compost de plantas aromáticas medicinals, cullidas á la montanya, que te molta anomenada: fou compost per un besavi de la familia; es estomacal y fa pahir. Ademés lo senyor Cosme fa un bálsam pera curar talls y nafras que fa miracles. Quan lo volgué batejar no sabía quin nom donarli. Lo metge Ferrer, sempre de gresca, li digué: ja que vos diheu Cosme digauli bálsam cosmétich, y aixís fou. Pero quan n' enviava remesas als apotecaris d' Olot, Figueras y Banyolas, li tornavan dihentli que no volian ungüent de barber. Allavors, al contar al senyor Pere la confusió en que 's trobava, li digué lo metge: ja que no vol que 's diga ungüent cosmétich, díguili cósmich, ja que de totas maneras te que portar son nom; y aixís s' anomená; pero 'ls apotecaris y envejosos l' anomenan ungüent cómich, com si fos permés burlarse d' un remey que feya tan de bé.
En sos estudis botánichs lo senyor Cosme ha fet una observació per cert molt singular que dona gust sentirli explicar: La Providencia, nostra bona mare, deya, ha posat en la naturalesa lo remey al costat del mal. Estich ben segur que la ciencia terapéutica vegetal, en son avens, trobará en las plantas remeys pera gurir totas las malaltías que afectan l' humanitat. Observeu una cosa: las plantas que curan las feridas de sageta, tenen la fulla de forma de púa de sageta, y entre moltas nos citá lo fulla de la sarsaparrella. Las feridas de llansa tenen las plantas que las curan figura de ferro de llansa; y aixís per l' estil. Es teoria trobada per ell en sas llargas meditacions, darrera 'l taulell, assentat en sa cadira de brassos, rodejat de llibres de pergamí que tractan de remeys que curan las malaltías.
Sa botiga es sos amors; no s' en mou may. Ab quin afany frega y respalla aquells pots venerables, que en lletras góticas blavencas portan lo nom de la droga que contenen. Sobre 'l taulell molt net, hi té dos parells de balansas sempre lluhentas; la mes petita es posada sota campana de vidre; sembla una joguina. Lo dia de Sant Cosme y Sant Damiá fa cremar una llantieta que penja del sostre devant de la capelleta.
Es l' únich dia que 's permet fer venir una cuynera per animar lo dinar ahont lo senyor Pere y lo senyor Zacarías son sempre convidats.
Ademés de son gran afecte per las plantas lo senyor Cosme es molt aficionat á tenir aucells engaviats quals gávias son penjadas ab un clau á la galeria de darrera sa casa que dona al jardinet; hi te una cardina, un verdúm, un gafarró y un pinsá; en un recó de la galeria una cria de canaris. S' havia empenyat en volguer criar rossinyols; pero, á pesar de las precaucions que prenia á l' hivern se li morian. Criava un merlot que havia comprat á un sabater que xiulava la Marsellesa, es dir los primers compassos perqué á lo millor acabava per un xiulet agut que se sentia de tot lo carrer.
En lo jardinet no hi te cap flor sino plantas medicinals de tota mena, donsell, ruda, malva, scrofularias, fonolls, menta; lo que feya dir al senyor Zacarias que era mes cementeri que jardí.
No se posá al cap la bona dona de 'n Zacarias, la Rufina, de volguerlo casar!... Es idea que fa temps la barrinava. Comensá á tirar sos plans. De cap manera volgué ráurer ab las Ponas, puig que se 'n havia enportat massa xascos. Lo senyor Cosme tenia allavors 60 anys; necessitava una dona de 5o.
En lo carrer de Banyolas vivia una beata, viuda d' un comandant retirat qual viudedat li sufía per viurer. Es amiga de la Rufina, molt dona d' iglesia, té uns 5o anys y los porta molt bé. Se diu Madrona.
Un dia, al surtir de sermó, la Rufina aná á pendre xocolata á casa sa amiga. Parlaren del sermó que precisament havia versat sobre 'l matrimoni.
— Quin predicador mes eloqüent! digué la Madrona; nos ha dit unas veritats irrefutables... Al escoltarlo me semblava encara trobarmhi. Pobre Feliu! al pérdrel ho he perdut tot!... una dona sense l' home es com una aucella sense parella, sense niu; va mitj perduda en eixa vall de llágrimas... pero á la voluntat de Deu que nos dona la santa resignació!... Vosté, Rufina, té en Zacarías que la fa felís... Ah! Rufina, al pensarhi me venen las llágrimas als ulls!... — y ab lo mocador s' aixugá una llagrimeta que li lliscava galta avall.
— Madrona la compadeixo pero sápiga que no hi ha pena que no tinga son consol. Vosté podria encar mereixer y fer la felicitat d' un altre home.
— Ah! nó, no, Rufina; la imatge d' en Feliu está gravada dins mon cor! May l' oblidaré! Deu me lo ha prés cap altre home lo podria reemplassar! Fa quatre anys que morí... me sembla qu' era ahir... tant que jo l' estimava!... y éll tant bondadós! .. tant carinyós!... Ay! Feliu meu! Deu nos ha separat pero nostres cors son y seran units per sempre! — y se posá á plorar de debó.
— Madrona, cregui que comprench son plany... Ah! si vosté volia!... no li faltaria un home que l' estimaria com la estimava en Feliu .. que tindria totas las cualitats pera ferla ditxosa... eix home jo 'l conech.
— No, Rufina, no!... may més! — y aixugant sas llágrimas tot ploriquejant;— Se podria saber qui es?...
Qué impenetrable es lo cor de la dona! Com explicar eixos sentiments oposats! En mitj de son desconsol, la imatje tant viva del sér estimat qu' ha perdut s' esborra instantáneament, y com en cuadro disolvent li apareix un sér desconegut que l' impresiona, que reanima la flama vacil·lant de la mariposa. En totas las edats lo cor de la dona es lo mateix; lo desconsol en eix mon terrenal no pot durar sempre; la pena mes forta y durable es, per una mare, la pérdua de sos fills; cap de las altres deixa en son cor tan fonda ferida.
La senyora Rufina li digué: Demá ne tornarém á parlar y li faré coneixer.
— No cregui, Rufina, que per xó no deixi de pensar ab en Feliu; ay! nó... Feliu meu!... pero en la meva posició veig que un home me convé... pero l' adverteixo que ha d' esser un segon Feliu.
La senyora Rufina se posá la mantellina; se feren una abrassada, y tota contenta se despedí de sa amiga.
L' endemá, á las deu del matí que era la hora que lo senyor Cosme donava menjar als aucells, se presentá á la botiga, la senyora Rufina, pera comprar una onsa de sucre cándi. L'apotecari deixá la espátula y ungüent del morter.
— Bon dias tinga, senyor Cosme.
— Deu la guart, senyora Rufina. Qué se li ofereix?... Com está en Zacarías?
— Bé, per ara.
— Ja ho crech: si tothom tingués la salut de vostés me moriria de gana.
— Sab per qué tenim salut y vivim contents y alegres?
— No...digui.
— Perque som casats. La salut y l' ben estar se troban sols en lo matrimoni.
— Té moltíssima rahó, puig que desde que só viudo que tinch poagre.
— Donchs ¿per qué no 's torna á casar?
— Senyora Rufina, una vegada y no més. Una dona com la meva Angeleta no 's pot reemplassar. Diuhen que lo matrimoni es una rifa; donchs jo havia tret un número dels grossos: qui hi juga duas vegadas pert tot lo guanyat.
— Home no digui aixó.
— No ho tinch de dir! ahont vol que trobés una altra Angeleta? Vosté que l' ha coneguda recordis lo que era bona; valia tots los diners: bona esposa, bona mestressa... nos estimavam tant com los primers dias de casats. No, no, no 'n vuy cap més. Sápiga que tinch lo recort de l' Angeleta aquí — senyalant son cor — que may mes l' oblidare.
— Ja ho crech; aixó proba los bons sentiments de vosté.
— Si senyora: l' Angeleta era per mi no sols una esposa pero també una amiga que me guiava per sos bons consells, que animava ma vida, que me feya felís. Ara visch sol, aislat en mitj de mos pots y aucells que son mon únich consol y alegria.
— Está bé; pero ¿vol que li digui?
— Digui.
— Senyor Cosme, vosté sab que ab en Zacarías li volem be, que li tenim un ver afecte de bona amistat; donchs, encara ahir mon marit me deya: te recordas com nos várem casar? degué la ditxa d' esser ton espós á la palla curta... mes son cosas portadas per Deu, puig que seria difícil trobar un matrimoni tant ditxós com lo nostre. En Zacarías també pensaba com vosté, també trobava peliagut lo pendrer muller; vegi ara si se 'n penedeix. Donchs per vosté ha d' esser lo mateix. Comprench, aprécio los bons recoris que li ha deixat l' Angeleta; pero vosté no pot viurer aixís; necessita una dona com lo pá que menja si no vol morir en un recó d' hospital per no tenir ningú que 'l cuydi á la vellesa que tant se va apropant. Si me vol deixar fer... potser l' haja ja trobada...
— Senyora Rufina no insisteixi, es inútil; lo cambiar de vida y de costums seria ma mort. Li agraheixo sas bonas intencions; no m' en parli mes.
Lo senyor Cosme entregá á la Rufina l' onsa de sucre candi. Ans d' anarsen: deixim veurer los aucells que sento á refilar. — Anaren á la galeria. Doná morró al canari y una fulla d'escarola al verdúm, s' extasiant devant lo cantar del rossinyol que ab son espignet dominava tol l' orquesta.
Al despedirse: no 'm tinch pas per vensuda, li digué rient.
Siguent al carrer, al trencar per la plassa del Grá, girá lo cap, vegé al senyor Cosme que la seguia ab sa mirada tot gratantse l' orella.
La senyora Madrona, l' endemá passat de la conversa que havia tingut ab la Rufina, ja no pogué esperar mes, aná á casa seva.
Trobá en Zacarías que feya capsetas de cartró pera regalar á son amich en Cosme; havian de servir pera nius de la cria de canaris. La Rufina la feu entrar en sa cambra. Després de tancada la porta ab clau, li digué.
— Madrona! Vosté sab que só per vosté una bona amiga que sols vol sa ditxa y ben estar, donchs... clar... m' apar que sa mitja taronja ha d' esser lo senyor Cosme.
— Ay!... un viudo!...
— Y donchs que vol esperansar, ¿no ho es vosté també?
— Sí, te rahó.
— Lo senyor Cosme es un home de bé y encara que un poch original, ha de fer una dona felís. Pero, ha de compendre que no puch jo sola portar á cap nostre propósit, vosté s' ha de ajudar. Lo senyor Cosme está previngut, está tot mitj embastat; falta sols una empenta pera deixarse caurer. No li dich mes.
En aixó la Rufina s' enganyava; pero era tant son desitj de fer casoris, que prenia las ganas per realitats.
Convingueren en que l' endemá, acompanyadas d' en Zacarías, portarian las capsetas al senyor Cosme.
Las dos ben repimpolladas, á brasset del senyor Zacarías, entraren á la botiga.
Lo senyor Cosme estaba absorvit en la lectura del códex; s' aixecá, saludá ab amabilitat las senyoras y encaixá ab en Zacarías.
— Séguin... volen que passém á la galería?... Vinguin, vinguin. — Admiraren los aucells refilant que donava gust.
Zacarías. Aquí te las capsetas per la cria de canaris; hi farán llur niu.
Cosme. Zacarías, tóquila: es vosté un home que val tots los demés, tot ho sab fer; li dono las gracias.
Z. Sab, m' entretinch, es una distracció; jo sol m' ho he aprés; aixó no es res; tothom ho sab fer. Lo que tindria d' haver vist es lo sepulcre que vaig regalar á l' oncle frare; alló si que té mérit.
Rufina. Digui, senyor Cosme, ¿com explica aixó de que eixas capsetas serán los nius del canaris!
C. Res de més senzill: las penjaré al voltant de la gavia ahont tiraré plomas y cotó fluix que los canaris arreplegarán pera posar dins lo niu perque sia ben tou, hi faran los ous y la femella los cobará.
R. Quin ínstint! Quina intel·ligencia! Las bestias nos ensenyan lo que tenim de fer.
C. Qué vol dir?
R. Está clar; nos ensenyan á buscar parella y á fer lo niu; no es veritat Zacarías?
Z. Aixís ho veig.
R. Aprengui, senyor Cosme.
C. Senyora, no sé lo que vol dir.
R. Vaja! no fassi 'l desentès. Recordis de la conversa d'ahir.
C. La senyora Madrona, sa amiga, me dispensará, — dirigintse ab ella: — Figuris que la Rufina s' ha empenyada en ferme casar... un viudo com jo... vell, lliure, independent... Quin disbarat? ¿No es veritat?
La Madrona baixá los ulls, tornantse roja.
Madrona. Vosté dirá.
C. Com! Vosté dirá?... Que no dich prou?... Ahont es la dona que 'm voldria?
Z. Aixó no es cap rahó: jo deya lo mateix que vosté. Quant un está resolt á péndrer muller las donas no fan falta. Per acertarho fassa com jo, á pallas curtas, ó be digui: cesta ballesta 'l cor me diu de pendre aquesta.
C. Bé, bé; ja m' hi pensaré. Lo qu' es per ara no 'n tinch cap ganas. Me fan riure los casats; los hi sembla que lo casori per un viudo es com bufar y fer ampollas. No 's figuran que los recorts de la esposa perduda son inoblidables, que los tenim gravats en lo mes fondo del cor, ó si nó, que ho diga la senyora Madrona.
M. Ay! Senyor Cosme! no 'ls remogui aqueixos recorts!... Al pensar ab mon estimat Feliu ja me venen las llágrimas als ulls!... si, te moltíssima rahó — y molt compungida — no 's poden may oblidar!
R. Estich ab vostés; però eix dolor no pot esser etern. Jo estimo molt á Zacarías, pero si 'l perdés me conformaria als designis de Deu y faria sa santa voluntat.
Z. Lo mateix faria jo.
R. Es á dir que't tornarias casar!...
Z. Jo no dich aixó si nó que seria lo que Deu voldria.
En aixó s' aixecaren y prengueren comiat del senyor Cosme.
Dos dias després la Rufina entrá en la farmacia pera comprar aygua naf.
C. Qui tenen de malalt?
R. No es pas per mi, es per la senyora Madrona que de resultas de la conversa d' ans d' ahir se troba molt afectada y nerviosa.
C. Pobre senyora!
R. Si vosté 'n té la culpa.
C. Com?...jo...
R. Sí, vosté li feu recordar son Feliu... Sab que 'm deya: no sé lo que li trobo... pero al parlar de sa esposa me feu ressentir una impressió de dolorosa simpatía; se coneix que te bon cor y faria una dona felís.
C. Donchs á mi m' ha produit lo mateix... pobre senyora!...
R. Escolti, senyor Cosme, reflexioni, es una amiga que li parla ab tota sinceritat: la Madrona es una dona que pot fer sa felicitat, com vosté pot fer la seva. Cregui que Deu l' ha destinada á esser sa mitja taronja, vosté no pot continuar ab eixa vida agitada, sense estimació, sense afecte; necessita una altra Angeleta com ella un altre Feliu.
C. Pero, senyora...
R. Res, ni una paraula... diguim no més si ó no.
C. M' hi tinch de pensar... Vosté deu comprendrer...
R. Res comprench; ni te que pensarhi. Me vol deixar fer?
C. Quina dona es vosté!... fassi!...
R. Permeti, senyor Cosme, que li estrenyi la ma: vosté val més or que no pesa.
Quina satisfacció! Quina alegria la Rufina! Se 'n aná corrents á participarho á la Madrona, als Ferrers, á las Ponas. Tots anaren á felicitar al senyor Cosme. Tots assistiren al casament que fou molt lluhit, sols la festa fou turbada per los esquellots que 'ls hi feren la gent del carrer que duraren fins á mitja nit.
Los Cosmes avuy dia son dels tertulians mes assiduos de cá las Ponas; no hi faltan may los dias de festa pera jugar á la loteria. Una sola cosa perturba la satisfacció de la Rufina que ha fet lo casament... es lo no tenir cap esperansa de poguer esser padrina... Com que la Madrona es flor espigada que no grana!...