Pla y montanya/Culera
Un dia d' Abril, al tornar de Barcelona, tinguí la alegria de trobar en lo mateix vagó lo meu bon amich de casseras y pesqueras que feya temps no havia vist: lo senyor Vicents Tápis, que viu á Culera.
— Quina sorpresa! senyor Vicents. — encaixárem. — ¿Vosté també corre 'l mon? d' ahont vé? ¿hont la dona? li diguí.
— Vinch de Barcelona y me 'n torno á casa. He anat á provehir de lo que 'm faltava. En nostres pobles de la costa no 's troba rés. Porto uns ormeigs de lo bó y millor... ¿Y vosté, quina 'n fa á la Junquera?
— Jo, no gayre rés: Som en temps de veda, y no poguent correr ab l' escopeta y 'l perdiguer, m' estich á casa, escriguent quatre lilainas pera entretenirme. — Home, vingui á passar alguns dias á Culera; aquell es un país verge: no hi ha pescadors; tots son gent de terra; hi faig unas pesqueras miraculosas que ni las de Sant Pere. Vosté que també hi es aficionat y li agrada lo peix fresch, saltant de l' aygua, se 'n podrá regalar. Vingui, me fará favor; tindrá un company de pesquera. La Ramona fá uns guisados de peix, uns arrossos á la marinesca que fan ensalivar... Si vé, li prometo, á la novellada, d' anar á la Junquera ajudarli á fer fer lo capgirell á las perdius.
— Ja está dit. Dijous vinent me tindrá a Culera.
Mon amich Vicents es de Pineda. De molt jove aná á América; n' ha tornat ab un capitalet que li permet viure de renda. Té uns 55 anys, solter, lliure, independent, alt, magrot, carácter franch, cara d' honradés, porta un sota barba á tall d' esclop á la yankee; sos cabells y pel son grisenchs, de color de sal y pebre.
Acostumat á una vida activa, no li agradava la ociositat. La afició que tenia de petit á la pesca prengué més increment quan torná de Cuba, sentintse quatre duros á la butxaca sense saber qué ferne. Més las platjas de llevant, vehinas de Pineda eran massa escombradas pels arts y bolitjs. Volia peix de roca: congres, murenas, déntuls, neros... peix de canya, de palangra, de nansa.
Se feu fer una bona embarcació ab vela; se procurá tots los ormeigs necessaris: llinyas, xárxas, etc. y comensá á recórrer la costa desde Pineda al cap de Tossa, Blanes, Lloret, continuant envers Sant Feliu y Palamós. Lo cap granítich de Sant Sebastiá lo detingué alguns dias, parantse á Bagur; més lo trobá faltat de calas. Seguí cap al Estartit y la Escala. Després de dos dias de descans á Rosas, emprendat de la gran mola de Cap de Creus, se disposá á reconéixer sos ribastos espadats y penyascosos, costejant sempre sense gayre apartarse de terra. Al volguer doblar lo cap una ratxa de tramontana l' obligá á refugiarse á Cadaqués. Fou tant lo que li agradá aquella costa que hi passá la temporada d'estiu. L' any següent aná á la Selva, Llansá, calas ricas de bon peix, més que per ell tenian un inconvenient y era d' haverhi massa palangrers y pescadors da nansa; no feya sino espigolarhi.
Per fí arribá á Culera. Al entrar ab sa embarcació vela desplegada dins lo estret fiord rodejat de cingles granítichs, socavats per lo furor de las onas, y al descubrir la petita platja sorrenca formada per la riera pedregosa que devalla del cim de la crena pyrinaica, sense trobarhi cap barca ni barqueta, se quedá sorprés.
Culera encara que poble marítim no té pescadors. La població se troba á un tir de bala de la platja, á la esquerra de la riera esmentada, enclosa en mitj de montanyas, en una petita vall conreuhada d' horts, fruyterars, jardinets dividits per tancas d' espinadella y canyars. La riera porta aygua quan plou. A poca fondaria hi ha corrents soterranas d' una aygua fresca y ferruginosa que serveix pera los usqs casuláns y regos dels horts; se treu ab pouaranca, un armatoste primitiu y cómodo que los árabes nos han deixat en totas las comarcas del litoral hont han fet llur estada. Consisteix en una barra de un metre cinquanta plantada en terra y una altra barra de cinch á sis metres lligada á la primera ab anella de ferro á dos metres de sa llargária; al cap més groixut una pedra lligada qual pes iguali la galleda plena, subjectada al altre cap per una corda de la mateixa llargária que la barra, segons la fondadria del pou. Al empouar pel rego no s' ha de fer casi cap esfors: lo contrepés de la pedra s' emporta la galleda plena al marge del pou. Es la teoria de la cúrria y las dos galledas que 'l pes de l' una fa pujar l' altre.
S' hi veuhen també las cínias de fusta ab topins de terrissa, mogudas per burro ó mula, que 's troban en tot nostre litoral y sobretot en lo camp de Tarragona, horta de Tortosa y Valencia. Son també recorts que nos han deixat los árabes que s' han trasmés de generació en generació á través dels sigles Los pagesos se 'n serveixen encara tal com se 'n servian los moros en aquell temps. Son cínias económicas que fan lo mateix ús que las modernas de ferro ab rodas de engravació, y no portan tant gasto.
No deixa d' ésser estrany que la gent de Culera no sian pescadors. Més quan un veu aquellas serras abruptes plantadas de vinyas, en feixas escalonadas, sostingudas per parets de pedra seca per evitar escorranchs y contenir la terra, vinyas ben conreuhadas, verdas, ufanas, ab una rahimada que enamora, ben assoleyadas; casi tot garnatxas que donan un vi licorós de 16 y 17 graus que venen á 35 pessetas la carga de 120 litres, se comprén que no tinguin necessitat d' anar á pescar barats ó sardina.
No hi ha casa de jornalers per pobre que sia que no tingui la seva vinya á montanya. Casi tots son enfiteutas que pagan lo ters y quart al amo d' aquellas serras, avans incultas, cobertas de pedregám, alsinalls, argelagas y garrollas. Aixó té la divisió de la propietat; aixó es lo que fá la riquesa de nostra terra, que totas las provincias d' Espanya deurian imitar.
Eixas vinyas tan ben conreuhadas feyan goig... dich feyan perqué lo qu' es ara, no se 'n veu cap: la filoxera ho ha tot destruhit; ni un rahim se trobaria per menjar.
Donava gust en lo temps de la verema véurer pujar y baixar las corrúas de borriquets pel mitj d' aquells curriols ab llurs ganastas plenas de rahims, guiats per noyetas aixeridas, las fandillas arrebossadas, lleugeras, refilant cansonetas alegres, atiant lo burro á vergassadas. Arri gojat! arri Feliu! arri xico!... no hi ha casa ni casot que no tingui lo seu burro y cadascú es batejat d' un nom qualsevol, adhuc noms de sants, no s' hi miran gayre; es lo company, lo bon amich de la casa, moll ben cuydat, ben peixit perqué tingui sempre coratge pera portar fems y terragadas á la vinya y traginar los rahims per la verema. ¿Com ho farian aquells pagesos sense 'l burro si haguessin de carregarse á coll los fems, fent tres quarts y una hora de pujada tant rosta pera portarlos á la vinya?... Lo burro es la cabalcadura del pobre; encara que sia sorno y tossut, son defectes compensats per bonas qualitats: es sóbrio, casi res costa de mantenir, pasturant lo que troba pels marges, robust, ferreny... ¡que n' ha de portar de pés per flaquejar!
Avuy lo carril de Fransa atravessa la vall al peu del poble en ayrós y enlayrat viaducte de ferro: quan al sortir del túnel de Culera, passa sobre 'l pont de ferro lo tren de carga arrastrat sovint per dos feixugas locomotoras, ab llur xiulet estrident, fa fredat, es un terratrémol, un tró que repercuteixen las timbas de montanya y de mar... Ja ha passat deixant son plomall de negre fumarola; ja s' ha ficat dins la foradada de Coll de Bellitres y encara se sent lo soroll llunv com fonda tronada.
L' arribada del carril ha sigut per aquells montanyesos una sorpresa que ningú s' hi esperava; cap d' ells somniava veurer passar la locomotora atravessant sota terra llur país escabrós Ara tenen estació; més de res los hi serveix: mortas las vinyas, la miseria se 'n ha apoderat. Fugen de llurs pobles cercant jornals pera guanyarse la vida y donar un tros de pá á sas donas y criaturas, y no 'n troban. Lo dia d' avuy nostra comarca ja no es més lo rich Empordá, més si lo pobre. La filoxera, los tractats de comers fets per nostres flamants gobernants, lo desprestigi dels fruyts de la terra, lo bestiar que no troba comprador, las contribucions sempre més crescudas... tot ha contribuhit á la pobresa del país que si dura alguns anys més, nos fará anar á captar..
Mon amich Vicents fou tant emprendat d' aquell país que hi comprá una casa, no lluny de la platja. Feya quatre anys que hi estava. Deya que ja era ciutadá de Culera; conegut per tot lo poble, amich del metge, del quefe d' estació, del secretari, alcalde, rector y dels bons propietaris de la vall. Tothom l' apreciava per son caracter franch y jovial y per sa honradés d' home de bé.
La honradés es peculiar als catalans de la costa quí de petits han anat á la Illa de Cuba pera fer una fortuneta. Tots los que conech y he conegut son gent de bé. Ja ho diuhen allá en aquella terra: l' home laboriós y honrat fará sempre son camí en més ó menos anys; lo qui no té honradés que no vinga, tothom lo senyalaría ab lo dit, malfiantse d' ell; se 'n tornará á sa terra pobre y avergonyit.
No he estat may á Cuba, més per la mostra que veyém de nostres catalans de la costa que n' han vingut, després de realisarhi un capitalet, un s' ha d' estranyar d' alló tant pregonat en lo Parlament castellá, la inmoralitat de la illa de Cuba; en tot cas no s' ha de atribuhir á nostres honrats compatricis, més si, als perdularis tronats enviats pel gobern pera refer llur fortuna perduda en detriment de aquells desgraciats islenys.
Lo senyor Vicents ha fet venir de Pineda la seva criada ó majordona: la Ramona; una dona de 5o anys que está al seu servey desde que vingué d' América, petita, grossa, cara de lluna, grassona, un ver contraste ab lo senyor Vicents, magre, encartronat, tot nirvis. La Ramona es una mestressa que val molt, ordenada, callada, amiga de la netedat... Ja té 'l seu geniot que fa valguer quan una contrarietat la posa de mal humor, y com son amo també té lo génit fort ne resultan á voltas barallas, botadas, moros á la costa; més sempre es lo senyor Vicents que amolla. Las paus se solen fer devant d' una grasalada d' arrós á la marinesca que la Ramona n' es l' áliga; en Vicents n'es boig: arriba á casa afamat després d' haver remat tota la tarda; ja, al pujar la escala, ensuma l' aroma que ve dels fogons hont trontolla lo suculent arrós en mitj de bombollas, camas de llegostins, petxinas, talladas de congre; sos narius se dilatan; fa la mitja rialla; se senta á taula, y quan la Ramona li porta la grasalada ab l' enciam de sebas, olivas, anxovas y blanca escarola, no pol estarse de felicitarla; més ella sempre bota:
— Sí, després del agre ve 'l dols... Vosté no ho mereix!
— Més, dona, si vals més or que no pesas!... Ni 'l rey menja un arrós tant bó... Quan seré frare te donaré un sant.
Y com lo senyor Vicents ben peixit estava sempre de bon humor, y la Ramona gens rencorosa, prompte tornavan las paus.
Lo dia de m' arribada fou un dia de festa en casa de mon amich. Me vingueren á rebrer á la estació. La Ramona se carregá ma maleta á coll mentres jo encaixava ab en Vicens. Lo conductor del tren feu donar llibertat á mon fidel Black, lo perdiguer, tancat á la gábia dels gossos; al veurers deslliurat de sa presó se 'n vingué corrent cap á mi en mitj de brincos y clapits d' alegría.
La casa del senyor Vicents es situada al cap de vall de la població, prop la platja. Es petiteta, enblanquinada, molt neta com totas las casas de marina, Te dos pisos; los baixos serveixen de magatzem de xarxas, velas, cordas, nansas, etc. tots los ormeigs del pescador. Se puja al primer pis desde'l carrer per una escala de pedra exterior que conduheix á un terradet que comunica á la porta del pis; una glicina vigorosa y torsuda s' hi estén com un velúm sobre un entrellissat de filferro, ombrejant tota la eixida; demunt las baranas, gerros de fábrega, clavells, crisantemas... lo jardinet de la Ramona. Al entrar, á dreta, la cuyna, neta, rajola de Valencia, arám arrenglerat penjat ab claus á la paret, cobert d' un vel de gasa, lluhent com un mirall. A esquerra, lo menjador, ab dos armaris envidriats en los ánguls, rublerts de pisa, xicaras, gots, un porronet de cristall d' un broch llarch y prim pera xerricar lo vi de postres, taronjas y peras de guix, una almorratxa de vidre blau encrostada d' aucells blanchs y verts, dos corns marins etc.
Los panys de la paret son pintats de paisatges de marina, barcos, esculls, pesqueras; un rellotge sobre l' qual hi ha un puput que canta quan toca las horas. Al sostre penjan dos gávias un canari y un verdúm, y quatre manolls d' herbas secas, per las moscas. Las estancias del darrera, quatra cambras ab alcova, una per l' amo, una per la Ramona y las dos pels amichs. En ma cambra hi ha, á la paret, quadros que representan la conquesta de Méjich de Ferrán Cortés; y demunt lo tocador, sota campana de vidre, un jesuset molt bonich que jau dins un llit de cotó fluix; á cada costat dos gerros de flors fetas de corcullas, posadas ab molta trassa. Darrera la casa, un hortet de llegums d' hont lo senyor Vicents treu la rica escarola que tant li agrada quan se fiula 'l peix fregit á cremadent.
Tot just rentat y espolsat, mon amich me feu anar á la platja pera visitar la seva embarcació, tirada en terra sobre la sorra. Era feta á Masnou, á quatre rems, vela llatina, com un petit llahut; á popa, en lletras blancas, s' hi llegia: Dayna, nom ben merescut per sa esveltés y lleugeresa.
¡Que 'n férem de bonas pesqueras durant ma estada á Culera!... A la tarda, á parar palangres, á tirar nansas á fons; al dematí á trench d' alba anavan á recullir lo peix, ó bé pescavam ab canya ó volantí.
En Vicents coneixía pam per pam tota aquella costa granítica, espadada, desde cap Cerbere fins á Cap de Creus; no hi havia calas ni recons que no hagués visitat ab sa Dayna.
Vestits de mariners: samarreta ratllada, caldas de dril blau amplas, camas núas, los peus calsats d' espardenyas d' espart, barret de palla, sens oblidar los capots de hule, sortiam á la punta del dia, portant pa, vi, oli y la paella per esmorsar de peix agafat y fregit, que, quan se tira dins l' oli bullent de la paella, se reblinca, se contorciona ab un xiu xiu com lo refilar d' un gafarró. Nos dirigiam envers las boyas de suro de las xarxas; y mentres en Vicents, brassos y camas rebossats anava llevant, jo enrotllava lo filat trahent de las mallas rogerets, torts y altres peixets hermosos de vius colors.
Un dematí en Vicents me digué: fa alguns dias que en una cala de cap Cerbere tinch parat un am escat d' un calamars per un congre que fa be deu carniceras. Es molt traydor, se malfia del parany; á fé que té l' esqué á la vora del cau. Tením d' anarhi; si no l' agafém portarém á la Ramona una menjada de muscles y castanyas.
Hi anárem.
La Dayna, vela desplegada, impel·lida per un oreig fresquet, lliscava sobre las onas com una gabina, vorejant los esculls, fregant las rocas al peu de las timbas espadadas, esqueixadas pels colps tremendos de las onas que enfurismadas per la tempesta s' estellan contra la muralla granítica, enrotllanse, escumorosas, cubrint lo cingle d' esquitxos y ruixím salitrós.
A voltas se senten com canonadas fondas; son degudas á la compressió del ayre per las onadas alborotadas que 's fican dins una cova, á cada saga y ressaga.
L' aygua, á la vora de las timbas es tant transparent que se distingeixen á prou fondaria lo cáos de rocas despresas del cingle, vera clapissa marítima com la del Recó de Grá de Fajol á Morens. Lo temps es un demolidor sense pietat: desagrega, esmenussa, esllavissa los cíngles granítichs de montanya com de mar. Pels primers, li ajudan los uracáns, los gels, los llamps; y pels segons, los colps macissos de las espantosas onas que socavan sens parar, eternament, los peus del colós granítich.
Eixas penyas son cobertas de vegetació submarina, molsas grisas y verdosas, herbas filiformas, algas d' un vert d' esmeralda vellutat, que se gronxolan suaument baix lo fluix y refluix. En mitj de la foscor produhida per eixas boscurias diminutas s' hi veuhen clarianas de llum en las quals joguinejan peixets de colors hermosíssims. Quan cau demunt d' ells un raig de sol, llur escata platejada y daurada llensa uns reflexos que enlluhernan.
Arribárem á la cala de la punta de Cerbere.
— Bon senyal, me digué en Vicents, no veig la boya de suro en lo punt que hauria d' ésser.
— Y donchs, ¿hont será?
— La cercarém, no pot ésser lluny.
En efecte després de cercar un rato la vegéren arrimada al peu del cingle, casi entre dos ayguas.
Quan hi forem demunt: — Ja 'l tenim, me digué en Vicents; y á tres brassas, entre dos penyas vegerem lo congre inmóbil, estirat, fent lo mort. A la primera sacudida que sentí, al estirar lo cordill, se despertá, reblincantse, arrotllanse; al tenirlo á quatre pams á flor d' aygua lligárem lo cordill á popa y remolcárem lo congre cap en terra, envers la platja de Culera.
— ¿Per qué no 'l tirem dins la barca? diguí jo.
Home, 'ns ne veuríam un embull; es una fera; entre caixaladas y colps de cúa 'ns faria malbé. Arribant á la platja lo matarém á garrotadas.
Al atracar la Dayna á la platja de Culera, trobárem lo grupo de xicots y pagesos que nos ajudaren á hissar la barca en terra. Prompte corré la nova de la agafada del congre; vingué tot seguit un estol d' homes y donas pera veurer lo negre peixárro. En Vicents deslligá lo cordill que 'l subjectava á la popa y ab molta destresa tirá lo congre á sis passos del aygua demunt la sorra, tenintlo sempre lligat. ¡Quin esglay tothom! quin camas ajudeu!... lo congre redressat de mitj cos s' abordava com una serp de las grossas; li mancava sols lo fibló y los xiulets; ¡Deu nos guart d' una caixalada!... més, fora de son element prompte acabá las forsas: en lo desfici de la agonía s' enrotlla sobre ell mateix y un colp de rém ben donat li xafá 'l cap. Feya un metre 30 de llargaria, groixut com lo ventre de la cama; pesá dotze carniceras. Se portá á casa en trionf; en Vicents lo tallá ab la destral y regalá las talladas á sos amichs y vehins del poble. La Ramona ne feu per dinar un tall ab arrós y maresch que tingué mil gustos.
Los recorts de las pesqueras que férem á Culera ab mon amich Vicents, no las oblidaré may més. La llevada de las xarxas, dels palangres, de las nansas, lo volantí, la canya, la pesca del barat á la vela en fora, en vers Cap de Creus... ¡Quin peix més tonto! una ploma per esqué ne te prou... no feyam més que tirar y traurer... pero no 'ns agradava; era sols pel plaher d' agafarlos; en Vicents deya: es peix blau; tot peix blau es poch saludable... per ell no hi havia com lo peix de roca, lo peix qual gust roqueja.
¿Que s' han fet lo senyor Vicents y la Ramona?... Cada vegada que passo per Culera me miro desde la finestreta del vagó la caseta de mon amich de vora la platja al cap de vall del poble. Més ell fa anys que n' es fora... se 'n ha tornat á Cuba... ¿es mort ó viu?... Si viu y que eix escrit li caygui entre mans ben segur que com á mi li desperterá los agradables recorts de nostras pesqueras miraculosas en aquellas calas benehidas de Deu.