Pla y montanya/Un idili
EN LA VALL DE PRATS (ALT VALLESPIR)
A la falda dels Pirineus, en la comarca del Vallespir, prop de coll d' Aras, al peu de la enlayrada torra del Mir, en mitj de verts glebers y ombrívolas arbredas, hi ha una masía important qual vistosa posició domina gran part del riberal del Tech; ne diuhen la Freixineda. Té gran caseriu de corts pel bestiar; la casa dels amos es gran, confortable, estancias espayosas, ben amobladas. Se coneix que los pagesos que l' habitan son gent de posició. En efecte, los Freixinedas son dels principals propietaris de la comarca, y tractats per tothom de senyors. Lo senyoriu de las familias de montanya se diferencia molt del de la Plana y ciutat. Lo pagés que se 'l tracta de senyor ho deu á l' antiguitat de sa casa, conservada de pare á fill durant molls anys, á sa proverbial hombría de bé y á sos sentiments religiosos.
Ans la revolució del 93, los Freixinedas portavan espasa y barret en forma de gresol. Baix lo regnat del rey Lluís XIV, un dels Freixinedas havia sigut veguer del Vallespir. Al 93 tinguéren d' emigrar com tota la noblesa; passáren la frontera y anáren á Olot. Llurs bens fóren confiscats; sort que una tia del Senyor Jaume, l' amo actual de la Freixineda, no volgué emigrar, lo que impedí la venda de la casa payral; los demés masos dependents del patrimoni Freixineda foren tots venuts. Quant la familia torná, per la Restauració, al véurers privada de sos bens, tingué de fer com los demés pagesos de la comarca: criar bestiar, y conrear los camps de la única heretat que 'ls hi quedava. Los Freixinedas no perderán may lo titol de Senyor. Encara que los vegéu ab l' arada á la má, llaurant, notaréu en llur fesomia, en llurs maneras, lo sello de llur antígua noblesa. L' actual Freixineda, lo Sr. Jaume, es venerat y apreciat per tota la vall.
Los diumenges y dias de festa, lo Sr. Jaume, ab sa capa negra de triple balona, barret negre de feltre d' amplas alas; la Senyora Margarida, sa muller; la Lluisa, llur filla, baixan á la parroquia pera assistir á l' ofici. Llur banch molt antich, adornat de esculpturas y de l' escut dels Freixinedas, está apoyat á la paret, entre l' altar de St. Miquel y de St. Eloy, enfront de la trona.
Del más á la parroquia hi ha mitja horeta, es un passeig; pero pera tornar al mas la pujada es cansada; las senyoras de la casa la fan á cavall sobre dos borriquets ab llur silló, acompanyadas per un mosso de peu.
Lo Sr. Jaume Freixineda es senyor de 60 anys, alt, bona musculatura, cara torrada pel sol, fesomía bondadosa al par que digna.
La senyora Margarida es dona de be, com ell, bona esposa, bona mare, bona pagesa, dirigint totas las feynas casulanas de la masía... una mestressa que val molt.
Llur filla, Lluisa, té 17 anys, moreneta, estatura regular, esvelta, ulls grossos, expresius, fesomía atractiva, formas elegants, peus y mans aristocrátichs, Té retirada ab una besavia dels Freixinedas qual retrato es penjat á la sala, que, encara d' edat, se veya que havia hagut d' ésser molt guapa.
Lo Sr. Jaume y sa esposa desesperavan de tenir familia, lo que era per ells una gran pena, perque veyan que la antigua casa dels Freixinedas anava en risch de pérdrer son nom. Anaren á Nuria. Tant pregaren y suplicáren á la Reyna de nostras montanyas, que los concedí á edat ja avansada, una pubilleta.
Quina alegria los Freixinedas ! Parents, amichs, tothom los felicitá. La Sra. Margarida regalá á la mare de Deu sas joyas de boda. Lo bateig fou lluhidíssim. Li donáren lo nom de Lluisa que es lo nom de la besavia del retrato á quí tant se sembla.
La Lluisa era l' estimada de la casa; sa mare se la menjava de petons. Lo Sr. Jaume, á la vetllada, al retorn del travall, assentat prop de la llar, se la feya portar, la posava sobre sos genolls, la feya saltar: arre! arre! borriquet que demá irém á Ceret, posarém lo porch en sal y la truja á la pastera, arrel arre! Senyor Pere!... en mitj de xisclets de la nina y goig de sa mare enternida, Vivian no més per ella. La veyan créixer sana, ferrenya, robusta, plena de salut.
La Lluisa tenia quatre anys; era per Corpus; baixáren á la vila de Prats; la vestíren d' ángel y ab altres ninas de sa edat, vestidas com ella, las acompanyáren á la professó. Portavan dins paneretas enflocadas flor de ginesta que ab llurs manetas tiravan á la Custodia. Sa mare, al véurerla tan bonicoya, se la bebia ab sa mirada. Al tornar al mas las llágrimas li vingueren als ulls. — Qué tens? Margarida, qué 't passa? — Ay! Jaumet meu!... no veus que hermosa!... es un angel enviat per la Verge!... Si me 'l prenia, me moriria!... Y mitj plorant, mitj rihent, cobria de petons al angelet de son cor.
Una nit d' hivern, després de dit lo rosari, amos y servey se 'n anaren á retiro. La Lluisa dormia en la mateixa cambra de sos pares, en un llitet ab cortinetas. De cop, envers mitjanit, la sentiren tossir, pero d' una tós estranya com lo lladrar d' un gosset. — Ay! Deu meu!... Verge Santíssima!... S' aproparen del llitet; la Lluisa tenia la cara encesa, los ulls brillants, sa pell cremava. — Ay! Jaume... per l' amor de Deu!... Desperta tothom... corriu... que vagin á cercar lo metje. — Dona, no t' espantis, deya en Jaume fent lo cor fort y tremolant d' esglay; li posarém mostassa á las camas. Nevava, feya un fret glacial. La pobre mare assentada á l' espona del llit de sa filla, no vessava ni una llágrima. Li tenia sas manetas dins las sevas, y á cada accés de aquella tós seca una espasa li atravessava 'l cor. — Ay, Jaume, lo metje no vé!... Quinas horas d' angúnia! Quin sufriment la pobre mare!... Arribá lo metje mitj glassat, covert de neu. Després d' examinada la malalta: Senyora, li digué, per ara no hi ha perill: es un atach de fals crup. Ordená lo que s' havia de fer. No 'l deixáren retornar; passá la nit á la casa.
Quinas nits més cruels per aquella pobre mare á l' espona del llit de sa filla, sola en companyia de la claror vacil·lant de la mariposa!... — Ay! Verge Santa! no me la prengau!... ó prengau los dos!... La veya vestida d' angel y li semblava que estenia las alas pera envolarse; allavors, ab sos ulls de llágrimas, mirava al cel; seguia son vol radiant en las esferas lluminosas hont los Serafins rodejan la Verge inmaculada. La salut torná, ab ella la alegria de la casa. La Lluisa creixía esvelta, robusta baix la influencia d' eixos ayres tant purs de la montanya. Ajudava á sa mare en las feynas domésticas. Corria com una dayna pel cim de la serra hont pasturavan las vacas. Tornava al mas ab rams de flors bosquetanas que posava dins los dos gerros del petit altar de la Mare de Deu que té en sa cambra.
Als 14 anys, sos pares la portaren al convent del Sagrat Cor de Perpinyá pera adquirir la instrucció indispensable á sa educació. Als 17 anys surtí del Sagrat Cor; era dona feta, de formas graciosas, cara simpática, mirada dolsa y expressiva, molt guapa.
La Lluisa retorná á la casa payral conservant sols del convent la bona educació é instrucció rebudas. Prompte reprengué la vida y costums de pagés, ajudant á sa mare, cuydant la virám, munyint las vacas, fent mantega y formatges; era una pageseta cumplerta.
Los dias de festa, al baixar á la vila se transformava, se vestia de senyoreta de bona societat, se tornava gentil damisel·la de ciutat. Sos pares que tant l' estiman li deixan fer lo que vol; á demés que son vestir no desdiu del llinatge de la familia de la Freixineda.
A la Freixineda la Lluisa es com una flor bosquetana de vius colors, de perfum suau, perduda, amagada dins la malesa.
Los hermosos dias de primavera, calsada de espardenyas, s' en vá á la castanyeda de prop del mas; s' en porta la feyna pera cusir, brodar, ó bé un llibre, s' assenta sobre una penya, cariciada per l' oreig de montanya, sota un dosser de verdor; sent á refilar los aucells, lo remoreig d' una font qual aygua cristallina corre á sos peus, dins un aygol covert de creixens; deixa la feyna, s' entrega á la melancolía; clou los ulls; sa imaginació vola per l' espay; veu á voltas, en mitj de flors, en una clariana de llúm, una hermosa papallona de vius colors que voleya apropantse d' ella, se posa sobre son cor; allavors ressent una impressió indefinible que apressura sas palpitacions y son respir... al despertarse se troba tota commoguda. Los dias que no veu la papallona, la crida, la desitja. — Oh! papallona hermosa!... ahont ets?... Vina!. . vina!... te vuy!... te desitjo!... Que dolenta!... per qué fujes?...
Lo matí de St. Joan, demaná permís á sa mare pera anar á cullir la bona ventura. Al arribar al torrent, s' agenollá á la vora de l' aygua, retrossá sos brassos, mullá sos dits, feu lo senyal de la creu, desfé las trenas de sa llarga cabellera, se pentiná enmirallantse en l' aygua cristallina, se posá sul cap una corona d' eura, y, lleugera, aixerida, s' en pujá torrentada amunt, cullí una garba de flors; se presentá devant sa mare donantli 'ls bons dias. — Que t' has posat sul cap, filla meva? — Qué no m' esta bé?... miri quanta flor y flor de la bonaventura! n' hi haurá per la Mare de Deu y pera fer la creu de la porta forana. Desfé la corona d' eura, ne feu una garlanda que posá á l' altar de la Verge.
Un dematí que la Lluisa estava seguda dins la castanyeda en son lloch preferit, brodant, llegint, pensant, entregada á sa melancolia, vegé venir son pare que conversava ab un jove desconegut, vestit de dril, barret de palla, portant á la mà una caixeta de caoba. Al ésser devant de la Lluisa li feu un profón saludo. — Es ma filla, digué en Freixineda... lo senyor es lo fill de D. Francesch Desplá, de Barcelona qual familia arribá ahir á Prats pera passarhi l' estiu, fugint de la calor. La Lluisa, roja, mitj sofocada, s' incliná. Se dirigíren ensemps vers la casa. Lo Sr. Jaume presentá lo senyoret Manel Desplá á sa muller, la Sra. Margarida, qui tot seguit pará la taula esforsantlo á refrescar. — Mil gracias, senyora, no 's molesti. — Vaja, menjará un bossí; lo jovent sempre té gana. Li traguéren llonganissa, formatge, cireras, mantega; sols prengué un bescuyt y un vas d' aygua fresca. — No fassi cumpliments, li digué 'l Sr. Jaume, aquí es á pagès. — Gran mercé, se 'ls hi estima.
— Vostá es aficionat á fotografía? li digué la Lluisa al véurer los aparells fotográfichs.
— Si, senyora, moltíssim; á fé que en eixa hermosa vall de Prats hi ha punts de vista admirables. La situació pintoresca del más de vostés m' ha cridat l' atenció. Ab llur permís ne pendré una vista de dos parts diferents: una de eixa part de sol ixent, y l' altra de dintre la castanyeda, y si la senyoreta fora prou amable pera tornarse á posar en lo lloch qu' estava, surtirá retratada, y si surt bé tindré lo gust de oferírloshi.
— Mil gracias per l' obsequi, digué la Lluisa que aná corrents á demanarho á sa mamá.
En efecte la fotografía surtí moll bé. Lo fotógraf molt satisfet se despedí de los Freixinedas que li oferiren la casa, y li feren prométrer de tornar pera retratar á tota la familia.
En Manelet Desplá es fill únich, molt mimat de sos pares. Ha sigut educat al colegi de Jesuitas de Saragossa. Té 21 any, estatura alta, morenet, mirada expressiva, maneras distingidas. Al sortir del colegi, son pare l' iniciá al comers; lo feu viatjar á Inglaterra, Alemania, Francia; així es que parla molt bé las llenguas de eixos tres paysos.
En Manelet s' extasia devant tot lo hermós. Molt inteligent en pintura, en música; es artista entussiasta. Catalanista, admirador de la llengua catalana, que coneix á fons, parlantla y escribintla molt bé. Ha presentat als Jochs Florals poesías que han sigut premiadas.
Al anar ab sos pares á passar l' estiu en los Pirineus Orientals que no coneixía, s' emportá tots los aparells fotográfichs pera péndrer vistas, recorrent las montanyas, visitant casas de pagés, iglesias de pobles, tot lo notable del Alt Vallespir.
La visita que feu á la Freixineda li produhí una impressió agradable, nó per los sitis pintoreschs que fotografiá, pero sí, per lo coral aculliment que li feu la familia Freixineda. La imatge de la Lluisa, dins lo bosch, assentada sobre la penya, en posa melancólica, no la podia esborrar de son pensament. Se mirava al jove fotógraf que la retratava ab un sonriure graciós y simpátich. Al tornar, en Manel, á casa seva, després de revelada la fotografía, se mirava aquella nina que una clariana de sol dins lo fullám del bosch iluminava de viva claror. No necessitava sa fotografía: per tot veya sa imatge ab sa dolsa mirada. Li degué produhir molta impressió, puig qué, al vespre, escrigué á son cosí Lluis, amich íntim de colegi, fentli part de sas impressions.
Estimat Lluis: fa tres dias qu' hem arribat á eixa delitosa vall dels Pirineus que 'n diuhen la vall de Prats. Lo camí que havém recorregut desde Amelie les Bains fins assí es de lo més hermós y pintoresch; verament n' he quedat emprendat. Hem trobat en aquesta vila familias de Barcelona conegudas, com las familias Ros, Lacase, Oms, que com nosaltres estihuejan, fugint del calor pera respirar l' ayret fresquet y pur d' eixas floridas y regaladas montanyas.
La casa hont estem es tota nostra, ben amoblada, provehida de tot, de manera que nos hi trobém molt bé. Hi ha en las familias dels estihuejants tres joves de la meva edat que ja son mos companys d' excursions; compta si ne farém en aquest país en que hi ha tant que véurer! Que 'n portaré de fotografías á nostre retorn á Barcelona! Ne quedarás admirat.
A propósit de fotografías, te vuy contar la excursió que vaig fer ahir. A las vuyt del matí, provehit de mon aparell, me dirigí montanya amunt vers un siti admirable que ja m' havia cridat l' atenció, vist desde la carretera, ans d' arribar á Prats: una casa de pagés mitj amagada dins frondós arbrat, dominada per altas cingleras calcáreas, á la falda de la montanya, al cim de la qual se veu una torra ayrosament situada, que 'n diuhen del Mir.
Quan vaig arribar y me disposava á péndrer una vista, se dirigí cap á mi l' amo del Mas, senyor molt amable y obsequiós quí al saber que era lo fill del Sr. Desplá, me feu entrar en lo más, y volgué de totas maneras ferme menjar un bossí. Vingué sa senyora á quí me presentá. Me ensenyá los voltants de la masía, los punts més apropósit pera péndrer vistas; nos dirigírem vers una castanyada. Quina sorpresa! amich... una joveneta seguda sobre un roch, en positura graciosa, un llibre obert sobre sa falda, las mans plegadas, sa mirada dirigida vers l' espay, com si un punt li fixés l' atenció. No 'ns veya venir; al ésser á prop d' ella, al véurens, s' estremeixé com despertada d' un somni. Se torná roja, pero prompte s' en vingué vers nosaltres somrient. — Es ma filla, me digué son pare; me presentá a ella y ensemps nos dirigírem á la masía.
Quina gent! Com se coneix que son de la lley vella! Quedí sorprés de rébrer tan franca y amable acullida. M' ensenyaren la masía, lo bestiar,... que 't diré, semblava que sempre 'ls havia coneguts. Ans de despedirme prenguí dos vistas; en una d' ellas hi ha la pageseta que tingué la amabilitat de posarse sobre la penya, en la mateixa positura en que estava al sorprénderla ab son pare.
Noy! tinch de confessarte que may haguera cregut trobar, en eixos cims de montanyas, uns pagesos tant sociables tant hospitalaris, y una pageseta tant guapa, tant simpática. Jo 't prometo que no será pas la darrera vegada que iré á la Freixineda — es lo nom del más. — Ah! me oblidava de dirte que 's diu Lluisa... Eh? es pas nom montanyés!...
Disposa de ton cosí
En efecte en Manel torná al cap de pochs dias á la Freixineda; era tanta sa impaciencia que si hagués gosat hi hauría tornat l' endemá. La Lluisa li havia produhit una impressió que no 's podia explicar, impressió per ell encara may sentida. No hi valian distraccions, excursions, tertúlias entre los estihuejants: hi pensava tot lo dia.
Posá sa fotografía dins d' un álbum, ben arrecatada en un calaixet tancat ab clau, sense volguer ensenyarla á ningú. Aixó no deixava d' ésser singular, puig que en Manelet se feya un plaher d' ensenyar los punts de vista que tenia ja fotografiats per cert molt ben reixits. Francament era una estranyesa; la volia per ell tot sol.
Pochs dias després en Manelet torná á la Freixineda; trobá la Lluisa á la sala, prop de la finestra, al costat de sa mare, que surgian la roba de la bugada. Las dos s' aixecáren, lo féren assentar demanantli novas de sos pares y demés familias dels forasters de Prats. Las hi ensenyá las fotografías dels voltants del más, menos la última en que la Lluisa estava retratada.
— Perqué no la portava? li digué la Lluisa.
— Perqué no 'm satisfá prou. Las dech recordar la promesa del altre dia.
— Qual?
— La de deixarse retratar.
— Es veritat, mamá; vaig á cercar al pare y nos retratará en un grupo.
Aixís se feu.
— Vosté es un ver artista, digué la Sra. Margarida.
— Senyora, no més aficionat.
— També hem sabut qu' es vosté pianista.
— No ho creguin... no val la pena.
Continuaren conversant de Prats, de las familias distingidas que s' hi trobavan. La Lluisa molt ocupada en cusir, á voltas se mirava á 'n Manelet; pero quan llurs miradas se creuhavan, la Lluisa baixava 'ls ulls, cusint ab més afany.
En Manelet feya més de dos horas que estava al más; las horas li havian passat sense adonarsen. Per fi, se despedí. Al empéndrer la baixada, ans de pérdrer lo más de vista, se deturá llarga estona, mirantse la casa rodejada d' arbres seculars, pensatiu, plé de recansa. Si algú li hagués preguntat si eran los sitis pintoreschs de la Freixineda que lo tenian embadalit, es ben cert que no haguera sabut que respondrer. Emprengué la baixada; arribá á Prats ja vespre. A taula, per sopar, no tingué gana á pesar del llarch exercici que havia fet.
— Qué tens? li digué sa mare, que no 't trobas bé?
— Sí, mamá.
— Pero si 't veig tan capficat! alguna t' en passa.
— No, mamá. Eixa tarde he anat á la torra del Mir, he baixat per la Freixineda hont he prés algunas vistas y me trobo cansat.
— Has vist los Freixinedas?
— Sols m' han rebut las senyoras, per cert ab una amabilitat, una franquesa que n' he quedat emprendat. M' han fet brenar; ja se sab: en las masías de la vall de Prats, á qualsevol hora que s' hi vagi, tot seguit tenen la taula parada, y un, tant si vol com si no vol, ha de brenar; en la Freixineda seria férloshi pena de no aceptar lo que ofereixen de tan bon cor.
— Si, es una de las principals familias del Vallespir de molta noblesa y honradés, digué D. Francisco; lo nom de Freixineda no m' es pas del tot desconegut, puig que avans la revolució del 93 era una de las familias de més importancia de la comarca. Un Freixineda figura en la historia del Rosselló; per cert que que com los d' Ortafà y d' Oms y demés capdills d' aquell temps, no volgué ésser francés y protestá llarch temps contra l' anexió del Rosselló á Fransa.
— Papá ¿com ho sab?
— Me n' ha enterat lo Sr. Rector que he anat á visitar.
— Pero, lo Sr. Freixineda coneix á vostè?
— Si, nos coneix com nosaltres lo coneixém: la honradés y l' hombría de bé s' agermanan en tots los paissos.
Com era tart en Manelet doná la bonanit á sos pares y se retirá en sa cambra. Sa tragué de la butxaca una claueta, obrí un calaixet, ne tragué lo retrato de la Lluisa, lo contemplá llarch rato, lo torná á posar dins lo calaix y se ficá al llit. Fins á las primeras horas de la matinada no s' adormí.
En Manel Desplá, á 22 anys, havia viscut indiferent á tot lo que atany eix sentiment que enterneix lo cor. 22 anys!... primavera de la vida, edat hermosa en que l' home ressent las primeras impressions de l' amor, de eix amor pur, súblim com un estremeixement, un suspir de l' ánima envers son Creador; eix amor que nostres primers pares ressentiren en las delicias del Paradís terrenal ans lo pecat, una emanació divina qual reflexo encén, sols una vegada, nostre cor, com un raig radiant de divina claror. En Manelet ressentí eix amor que li produhí una commoció psicológica fins llavors desconeguda.
La Lluisa ressentí las mateixas impressions. De joyosa, alegra, riallera, se torná trista, melancólica, cercant la soledat. S' en anava dins la castanyeda, s' assentava sobre sa penya preferida, y ja no era la papallona lo que veya si no la imatge d' aquell jove artista que feya glatir son cor.
La societat d' estiuhejants de Prats s' havia fet numerosa. Algunas familias havian arribat de Barcelona. De dias, tertúlias á plassa, al hermós passeig del Firal, ombrejat d' oms y lladoners seculars, brenadas á las fonts, excursions per la montanya; joves y senyoretas un galantejar y flirtejar del matí al vespre. En Manelet, ab son carácter jovial ho anima tot: es lo cap de colla del jovent; las senyoretas se 'l disputan; ell sempre amable, de bon humor, las obsequia á totas; es una papallona capritxosa que voleya de flor en flor sense pararse en cap d' ellas. De cop vegéren son carácter cambiar del tot; d' alegre s' havia tornat sério, y lo pitjor que passava dos y tres dias sense que comparegués á passeig y tertúlias.
— Que s' ha fet en Manelet... Ahont es?... Ay! gracias á Deu que 'l veyém!... Vingui aquí, desertor, li digué D.ª Cárme Lacasa, á donarnos compte de sas accions... Miri que lo trobém molt á faltar... Ahont se fica?
— Senyora, no tinch cap culpa: he trobat sitis tant admirables que tot lo dia estich corrent per la montanya pera péndrer vistas.
— De alguns dias aquesta part, s' ha tornat molt laboriós.
— Vosté ho creu, D.ª Carme?... donchs, Jo nó, digué la Pepita Ros.
— Ay! ay! ¿perqué no ho creu? digué en Manelet.
— Ah! Manelet! Manelet!... vosté haurá prés també la vista d' alguna pageseta montanyesa que li haurá fletxat lo cor...
— Jo també ho crech, digué la Lola Ros.
En Manelet se torná roig; volgué donar una explicació y s' embolicá:
— Voldria que 'm diguéssen en quina masía de la montanya podria trobar una pageseta que 'm fletxés lo cor; no 'n conech cap.
— Oy! que mentider! digué la Lola... ¿y la masía del Boix?... ¿y la Freixineda?... Ha de saber, D.ª Carme, que 'l senyoret hi ha anat á pendrer vistas... si senyor... vistas de bosquets poétichs hont resideix una ninfa montanyesa.
— Que té això de particular.
— Vaja, Manelet, digué D.ª Carme, m' apar que eixas senyoreias tenen rahó . Tinguis compte; pero desd' ara li dich que si lo trobém á faltar a la tertulia y no 'ns dona rahó satisfactoria, será posat en penitencia.
Arribá la festa anyal, l' Assompció. Los Freixinedas baixáren á la parroquia per l' ofici. Que eleganteta la Lluisa, vestida de senyora com sa mare! Al entrar á l' iglesia, dirigintse á llur banch, rosari y llibre á la má, totas las forasteras se giran. En Manelet, agenollat al peu de la trona, ressentí com una commoció eléctrica. Ab quina devoció pregá!... enternit, commogut!... Verge santa, protegiu aquest ángel de mos amors!... No se la gosá mirar de tot lo temps que durá l' ofici; li semblava que tothom havia de llegir á sa cara l' impressió que ressentia.
Al surtir del ofici, á la porta de la iglesia, la Lluisa y sa mare prengueren l' aygua beneyta que las hi oferí en Manelet. Surtiren junts ab D.ª Cisa y D. Francisco Desplá. En Manelet presentá los Freixinedas á sos pares. La Lluisa y sa mare se juntaren ab la senyora Desplá; D. Francisco y 'l Sr. Jaume, després d' haver encaixat afectuosament, seguian detrás ab en Manel, parlant d' agricultura, de las bellas montanyas del Vallespir... conversa que poch interessava á 'n Manelet. Pero, que poch galant! Per qué no havia d' acompanyar las senyoras?... ell tan amable, tant obsequiós!... ¿per qué? Ni ell s' ho podia explicar: era prés d' un temor tonto, absurdo que de cap manera se podia avenir ab la urbanitat y obsequis que havia rebut d' aquellas senyoras.
Al ésser á la plassa, devant de la casa hont los Desplás estavan allotjats, D.ª Cisa volgué de totas maneras ferlas pujar. No fassin cumpliments, pugin á descansar. Pujaren y al cap de curta visita, en Freixineda digué que tenia que trobarse al más á la una, hont l' esperava un mercader.
— Que contenta estich d' haverlas conegudas! digué D.ª Cisa al despedirse de la Lluisa y sa mare; vinguin sovint; no fassin cumpliments; no puch oferírloshi la graciosa hospitalitat de vostés, á la Freixineda, pero tant eixa casa llogada, com á Barcelona, carrer de Sta. Agna, serán á casa de vostés.
— Visca molts anys; pero será á la condició que nos afavorirán de llur visita á la Freixineda, respongué la mare de la Lluisa.
— Será ab lo major gust.
— Los Freixinedas se dirigíren vers lo portal d' Espanya; las senyoras pujáren sobre dos borriquets ab llur silló, y emprengueren lo camí del más.
La Ros, las Lacases, las Rieras, tota la societat estiuhenca parlá dels Freixinedas, de llur ayre distingit com si visquessen á ciutat.
— Alsa! Manelet! li deyan sos amichs en Cisonet Oms y en Josepet Flaquer, quina polleta més guapa acompanyavas!... Ahont l' has desniada?... No pot esser que sia de montanya.
— Donchs, ho es: es del más de la Freixineda.
En aixó la Lola, la Pepeta, l' Amalia y altras senyoretas: — Vaja! Manelet sigui la enhorabona, digué l' Amalia. — Hem vist la ninfa que li ha fletxat lo cor, si, si... la poética pageseta de la Freixineda, digué la Pepita. — Tóquila, digué moll burlona, la Lola...
Li 'n feren tal broma que las deixá mitj enfadat. Se 'n aná á casa seva á tancarse dins sa cambra.
— ¿Mamà, digué la Lluisa, ha vist quantas familias forasteras hi ha á Prats? Hi haurém d' anar més sovint; me faria amiga ab aquellas senyoretas de la meva edat. Qué me diu de la senyora Desplá? qué senzilla! qué bona ha d' ésser!... sa fesomía té un no se qué de bondadosa, d' atractiva que se deu fer estimar per totas las personas que la coneixen; li asseguro que m' ha inspirat molta simpatía... y á vosté: mamá. — A mi també, filla meva; es familia distingida, estich ab tú que com més la coneixerém més l'apreciarém. D. Francisco Desplá ha conquistat ton pare, parlantli d' agricultura de bestiar... conversa de pagés que sabs li agrada tant. Demá vindran al más á fernos una visita.
— Ay! mamá, quan me 'n alegro! qué contenta n' estich!... Se tirá sobre sa mare, abrassantla, fentli mil petons.
L' endemá en Manelet no tingué repós. Era convingut anar á la Freixineda á las tres; encara no havian tocat las dos que menava pressa á sos pares; avansá la péndula del menjador de dos quarts pera que toqués més aviat.
S' en pujaren, tot passejant, á la Freixineda. A las envistas de la casa, al cap del gleber, lo Sr. Jaume, la Sra. Margarida, la Lluisa los rebéren; entráren al más. Després de saludos amistosos, la Lluisa y sa mare las ensenyáren la casa, lo petit altar de la Mare de Deu, l' horta, los coloms; la Lluisa reclamá la virám, tot seguit ne vingué un estol; n'estavan tots rodejats. Al cap d' un rato passaren al menjador, hont la taula havia sigut parada per la Lluisa duas horas avans. Era adornada al mitj d' un gerro ab preciós ram de flors de montanya rodejat de falgueras, cireras, maduixas, albercochs, formatge fresch, mantega, lo tot disposat ab gust y simetria. Després de brenar surtíren á passeig als voltants del mas; anaren á la castanyeda.
— Aquesta es la penya hont, dins la fotografia, la Lluisa está assentada, digué en Manelet.
— En efecte, afegí, sa mare, lo retrato está molt bé.
— No mamá, no está tant bé com jo voldria. S' hi sembla, si, pero may la fotografía podrá reproduhir sa mirada ni l' expressió de sa fesomia. No es veritat, mamá?
— Realment tens rahó; pero tal com está trobo que t' ha surtit molt bé.
Continuaren passejant y conversant d' aucells, de flors. Trobaren un cirerer tot vermell de cireras; en Manelet ab un ganxo feu baixar las brancas y ne oferí á las mamás, á la Lluisa quí, tota joyosa, s' en posá un penjoy á cada orella, com arracadas. Que n' es de guapa ab sos ulls expressius, sa cara animada, sas galtas rosadas! Cullí un ram de floretas que oferí á D.ª Narcisa. En Manelet feu un ramet de campánulas [1] que oferí á la Sra. Margarida, y un pom de miosotis [2] pera la Lluisa.
— Quina floreta més hermosa! digué al rébrerla; miris, mamá, quin blau de cel més pur!
— Sab quin símbol té? digué en Manelet.
— No, digui.
— Es la flor de no m' oblidis.
— Oy! que símbol més hermós... Allavors prengué lo pom de miosotis, lo partí, y n' oferí la mitat á 'n Manelet: tingui... en recort de la Freixineda... y li doná las floretas ab má tremolosa, tota commoguda, sens gosarse'l mirar.
A las sis se despediren de la Freixineda. Las senyoras las acompanyaren fins á mitj camí. La conversa del Sr. Jaume y de D. Francisco fou tan animada que sense adonarsen las acompanyá fins al portal de la vila.
Oh! miosoiis hermosa! deya la Lluisa, al trobarse sola... se la posá dins son pit.
En Manelet, tancat en sa cambra, se mirá lo pom de floretas, aspirá ab delicia llur perfum, las portá á sos llabis, besantlas ab efusió: Oh! flor de mos amors!... bell miosotis!... fes que no m' oblidi!... Las posá dins l' album ab lo retrato de la Lluisa.
La nit mateixa en Manelet escrigué á son amich Lluis. Després de contarli lo passeig á la Freixineda, li parlá de la Lluisa, del ramet de floretas: Lluis, amich meu, la Lluisa es un ángel! me ha robat lo cor... eix cor fins ara indiferent... Penso tot lo dia ab ella... la veig en mos somnis... l' estimo d' un amor pur com á un ángel... Fujo de la societat... cerco la soletat... vuy ésser sol... no vuy que me distreguen de pensar ab ella, de veurerla, de contemplarla.
Te dirás, sens dubte, al llegir eixas ratllas: pero, qué té? qué li ha succehit á mon estimat cosí?... Al dirte que estimo t' ho dich tot. Ets may estimat? nó; donchs jo m' trobava com tú; pero, ara hi ha entre tú y jó una diferencia com la nit ab lo dia. Eix sentiment no 's pot explicar, s' ha de ressentir, y com no 'l ressents, te planyo.
Pero, me dirás: eix gran amor ¿es correspost? Eixa gentil pageseta ¿t' estima? Fill, no ho sé... pero que m' importa, si pera mi es una estrella, un ideal que ha despertat en tot mon ser eixa sensació desconeguda, deliciosa, que 'n diuhen amor! Després dech dirte que eix gran afecte deuria ésser correspost; perqué, ben cert, s' ha d' establir una corrent misteriosa, que emana del que estima al ser estimat. Eixa simpatía atractiva de dos ánimas la Lluisa l' ha de ressentir lo mateix que jo, lo cor m' ho diu: si no fos aixís, sería pera mí un desconsol, un desespero... No vuy pensarhi, no vuy ideas tristas que puguin enterbolir mon amor. Deixam creurer que m' estima com jo l' estimo... Ah! si sabesses quin sentiment més pur m' inspira!...
Que filosop s' ha tornat en Manelet diu que son afecte no 's pot analisar y l' analisa. Li hem de perdonar perqué en lloch de pensar ab lo cap pensa ab lo cor com tots los que 's troban com ell.
En Manelet fou per la Lluisa son primer amor, ressentia los mateixos sentiments qu' ell; pero quina diferencia: l' amor de la dona es pur, cast; estima no més una vegada; tanca dins son cor l' idol que adora; es lo santuari hont crema durant tota sa vida la llantia que no s' apaga may; resplandent sempre de viva claror.
Durant la temporada estiuhenca se feren excursions, fontadas, comedias de saló. La comitiva joyosa de la jovenalla continuá bromejant á 'n Manelet; lo veyan trist, fugint de las diversions, tot cap ficat.
Anava sovint á la Freixineda, pero, cosa singular, se contentava de mirar la casa, la horta, la finestra hont la Lluisa sol cusir ab sa mare, per si la veya, y quan tenia la ditxa de véurerla de lluny, la seguía ab sa mirada fins tant com la veya. S' entornava trist; entrava en sa cambra, mirava son retrato y besava ab tendresa lo ramet de miosotis.
Un dematí, á las 9, s' en pujá á la Freixineda. Fa un dia hermós, lo cel seré; baixa dels cims nevats un ayret fresquet que tempera la calor; las carlinas son badadas al sol, las abellas hi xuclan la mel; lo gleber de la serra es matisat de floretas hermosas; l' ayre es tant pur que lo Canigó sembla á tocar.
En Manelet se ficá dins la castanyeda, s' assentá sobre la penya, seti preferit de la Lluisa, obrí son álbum y dibuixá un faig vell arrapat d' eura. De cop, vegé venir la Lluisa que se dirigía vers sa penya preferida. En Manelet se torná palit, puig no podia comprimir los glatits de son cor. La Lluisa al véurel se quedá parada, commoguda, y apropantse vers ell, rihent: — Ay! Manelet quin susto m' ha donat!... no sabia que fos aquí.
— Dispensim, Lluiseta, de no haver anat primer á saludar á vostés al más; ho volia fer després de terminat aqueix dibuix.
— Veyamlo... oy! que bé!... es lo faig del llamp; un llamp lo va mitjcorsecar... Quina llástima! tant frondós qu' era!
Al dir aixó, la Lluisa alsá sos ulls vers en Manelet; llur mirada se creuhá; baixáren 'ls dos los ulls. Moment de silenci. — Deixim fullejar son album, veyám.. oy! quins versos més bonichs!... á qui van dirigits?
— A una estrella.
— A una estrella?... Perque dirigir versos á una estrella qu' es tant y tant lluny y que no pot respondrer!... Y eixos?
— A una silfida.
— Qui es eixa silfida?
— Es la que veig en mos somnis... que voleya dins l' espay... que 's posa sobre mon cor! té las alas irisadas, blavencas, com las petals del miosotis, de eixa flor humil, hermosa, que exhala un perfum, una aroma que aspiro ab delicia... que m' embriaga!...
La Lluisa, tota commoguda se quedá silenciosa. En Manelet, la cara animada, los ulls brillants, no semblava 'l mateix; sa fesomia semblava radiar del amor que la transfigurava.
Se dirigiren los dos al mas.
— Mamá: en Manel Desplá.
— Creya, Manel que nos havia oblidat; fa dias que no l' haviam vist.
¿Com están sos papás?
— Bé, parlant molt sovint de vostés.
— Demá, diumenge, tindrém lo gust de visitarlos.
Després de conversar un rato en Manelet se despedí. Al empéndrer la baixada, avans de pérdrer de vista la Freixineda, se girá; vegé la Lluisa á la finestra que sens dubte també 'l mirava; allavors se deturá y li enviá ab sa má un bés que ben cert la Lluisa no pogué distingir, per la distancia.
Vers lo 20 d' Agost vingué l' ajust del santuari de St. Salvador. Feya dias que la jovenalla ne parlava. Se determiná que tots los estiuhejants de Prats hi havian d' anar á peu, los papás, las mamás, y tot lo jovent. Los Desplás havian convidat á la Lluisa y á sa mare que no hi feren falta.
A las tres de la tarde la comitiva joyosa surtí de Prats; s' emprengué la pujada vers lo Santuari. Las senyoretas Pepita, Lola, Amalia, Pilar, Rosita, Maria, Elodia, Justina, Lluisa, en falda curta, elegant barret de palla, espardenyas enflocadas, l' alpenstock á la má, passavan devant. Los jovenets en Cisonet, en Carles, en Josepet, en Francisquet, en Manelet, se barrejan ab ellas. Qué lleugeras! que joyosas!.. tot son riallas. Las mamás y los papás segueixen més endarrera. Arriban al santuari; hi ha sols una horeta de Prats, es un passeig; se segueix la hermosa carretera de la Preste que passa al peu del roch del Frare, sempre agenollat.
Lo santuari de St. Salvador se troba á la falda de la montanya, domina 'l riberal del Tech, en un siti admirable de verts glebers, d' ombrívolas arbredas d' oms, freixas, verns. Lo caminet que va a la font es covert de falgueras; en mitj d' ellas se cull la diminuta maduixa de montanya de rich aroma. L' aygol de la font es rodejat de jordoneras, de falguerars, ombrejat de verns y muixeras [3] quals penjoys de grana vermella donan, en mitj de son vert fullam, una nota viva, soptada. Sota 'ls oms frondosos, sobre 'l gleber s'hi veuhen taulas de joguinas, fluviols, xiulets, rosaris, medallas, goigs del sant; més enllá rosquillas ensucradas, carquinyolis, panets de pessich, melindros, secalls, bolados, xarops de gers, de maduixa, pera refrescar. Prop la font en una plasseta del gleber, sota 'ls arbres, tres joglars assentats sobre un marge: cornamusa, gralla y fluviol ab tamborí. Quins salts los fadrins y pagesetas montanyesas! quinas corrandas! quina animació!
Nostra comitiva joyosa, seguda sobre 'l gleber, admira aquellas ballas tan alegras; se fon de ganas de barrejarshi,.. Anémho á demanar á las mamás... Ja tenim lo permis, digué la Pepita; totas pican de mans de contentas. Quin cop de vista més pintoresch aquell ball de barreja de senyoretas y pagesetas! en Cisonet ab la María, en Carles ab la Pepita, en Josepet ab la Lola, en Francisquet ab la Rosita... en Manelet ab la Lluisa... ab sa estimada Lluisa!... Qué 's digueren?... No ho sé; no crech que 's gosessen dir res de tant commoguts qu' eran 'ls dos. Sols en Manelet li estrenyé la má y la Lluisa feu lo mateix.
A la cayguda del sol s' emprengué lo retorn á Prats. Tots portavan ramets de flors cullidas al voltant del santuari: farigola, romaní, salvia, xucla mel, poms de pinjoys vermells de muixera que las ninas se posaren sobre llur barret de palla, y los jovenets á la botonera de la americana.
La temporada estiuhenca s' acabava; las humitats de Setembre comensan á ferse sentir. Ja dos familias se havian marxat. Los Desplás parlaren de tornarsen á Barcelona; lo dia era fixat per lo cinch de Setembre. Anaren á despedirse dels Freixinedas y demés familias conegudas del riberal ab qui s' havian fet amichs. En Manelet, trist, afligit, semblava una ánima en pena. Y la Lluisa?... Oh! La Lluisa se postrá devant la Verge, plorant, demanantli forsas pera poguer resistir á tan cruel separació.
Lo dia 5 los Freixinedas baixaren á Prats pera rébrer los adeus de la familia Desplá. Ja tot l' equipatge estava carregat. Arribá lo landau... Quinas abrassadas!.. — Lluisa, Margarida, Sr. Jaume, recórdinse de la promesa que nos han fet de venirnos á veurer á Barcelona, digué D.ª Cisa; si no venen renyirem. — Recordis, digué D. Francisco al Sr. Jaume, que á Barcelona té un amich per tot lo que li puga ésser útil; disposi de mi ab tota franquesa. — Y vostés, respongué 'l Sr. Jaume sápigan que en eixas montanyas hi han deixat lo més coral recort; recórdinse de la Freixineda. — No 'ls hi dihem adeu siau, sinó á revéure, digué D.ª Cisa, estrenyent la ma á tots; fins á l' estiu vinent, no es veritat. Amalia, Pilar, Lola, Pepita? cap hi ha de fer falta. Ja los caballs son impacients; lo cotxero fa petar lo fuhet y lo landau fuig en mitj de adeu siau! adeu siau! á revéurer!... Ja es lluny que los mocadors se agitan encara, Adeu! Adeu! Lo landau s' emporta en Manelet trist, neguitós; ab sa melancólica mirada se despedeix; diu adéu á eixas verdas montanyas, á la torra del Mir, á la vila de Prats qual cloquer surt detrás la serra, la neu de Canigó, l' altívol Costabona, la Freixineda; y los ulls plens de llágrimas: — Adeu! adeu! hermosa vall hont he deixat mon cor!... Adeu siau!... adeu siaul... O silfida montanyesa!... nina estimada!... Lluisa meva! adeu!... adeu! y las llágrimas li enterbolian la vista lliscantli galta avall!...
La tardor no dura gayre en nostras montanyas; prompte l' hivern hi fa sa aparició ab geladas, neus, frets, tramontanals. La Lluisa al costat de sa mare á la vora del foch, cus, broda, llegeix, prega, sempre trista, melancólica. — Qué tens, filla meva? li diu sa mare. — Res, mamá... es aqueix hivern que may s'acaba que m' entristeix. Quan vinga la primavera, veurá que contenta estaré.
Vingué l' Abril. Un dia que la Lluisa estava á la finestra, aspirant la fresca brisa del matí, pensativa, mirant l' horisont vers sol ixent, vegé volar una aureneta, sens dubte la primera. La seguí ab sa mirada y vegent que no s' allunyava del más, li parlá: — Oh aureneta hermosa! gentil missatgera! tú que vens de mitjorn, dígasme ¿l' has vist?... Quinas novas me 'n portas?... tornará? .. Allavors se 'n aná á la castanyeda, qual fullam comensava á puntejar; cullí una margaridoya, s' assentá sobre la penya, la desfullá de sos petals una tras altra. — Floreta de primavera no m' enganyis... veyám... m' estima?... un poch?... molt?... moltíssim?... gens?, m' estima?... un poch?... molt?... moltíssim?... gens?; y anava trayent las petals de la margaridoya.. Ay! floreta no m' enganyis... m' estima?... un poch?... molt?... moltíssim?... la margaridoya se quedá sens petals; alsá sos hermosos ulls al cel. — Ay! si fos veritat!!!...
Prats de Molló 15 de Setembre de 1886.