Pla y montanya/Lo derrer cornamusayre
Era conegut en tota la vall de Comprodon y de Vallespir; las coplas se 'l disputavan. No hi havia casament ni bateig en las masías de la montanya en que no fos llogat pera animar ab son joyós instrument las ballas y corrandas de fadrins y pagesetas. Se deya Francesch y per diminutiu Xico, Xiquet, Xitu; lo jovent li deya Xitu-bot, sens dubte per lo bot ó cornamusa que feya sa reputació. Un vellet de 70 anys, alt, magre, cara arrugada, cellas fornidas, ull viu, calvo, portant sa barretina al clatell, lo que feya ressortir la lluhentor de sa closca; sempre serio, inmutable, penetrat, absorvit per lo geni musical, per las joyosa armonía de son instrument.
Donava gust véurel en un casament, passant tot davant de la comitiva, seguit de la quitxalla, lo bot sota 'l bras, enflocat, ab sas tarotas guarnidas de pinjorellas viroladas, embocat lo canonet, sas galtas inflades... També, al arribar á la masía, cóm corrian las ninas á portarli 'l porró!, puig que bufar tan seguit lo deixava assedegat. Li posavan un brot de fábrega al plech de sa barretina y la núvia li clavava ab una agulla un pomet de flors á la botonera del gech. Qué content al véures rodejat de ninas tan bonicoyas!... Encara que vellet no li faltavan galanteigs pera las més guapas. Se las mirava, rihent, tot rejovenit; sos llabis se juntavan en O com si xuclés lo canonet... — Ay, si 'm pogués tornar jove!... — Qué fariau, Xitu? — Vos clavaria á totas un petó caragolat que se sentiria de lluny.. — Ah! ah! ah!... rihent totas; qué traydoret sou encara!... y seriau capás de ferho? — Vaya si ho faria!... — Pobre vellet; ensalivava com si tingués 20 anys!
Era l' únich cornamusayre que havia quedat en nostras valls montanyesas.
La arribada de la locomotora á Ripoll produhí un aconteixement que afectá molt la fí de sos dias.
Los pobles de montanya fóren invadits per coplas del pla ab llurs instruments de coure barrejats ab tenoras, que tocavan per las festas majors. Ja ningú feya cas del bot de 'n Xítu. Lo tenia penjat ab un clau dins sa cambra, ficat dins son estoig de tela de cotó blau, al costat del sarró y de la carbasseta, arrugat, pansit, penjantli sas tarotas mudas, polsosas. Que n'haguera calgut de buf pera reanimarlo!.. Se 'l mirava ab ulls enternits, plens de llágrimas .. Oh joyós company de ma jovenesa, que t' has fet!... com t' has tornat!... tú que has fet bategar d' alegria lo cor de tantas noyas montanyesas!... ja no s' recordan de tú... ja no 't volen!.,. Sa pobre muller, la Catarina, al véurel tan trist, probava en vá de consolarlo...
— No! no! may cap de llurs instruments de coure igualará aquest!... mira aqueixas tarotas... quan esclatan en joyosa armonia ellas solas valen una copla... en Pau lo fluviolayre pensa com jo... lo pitjor que ja no 'm puch guanyar la vida!... jo que per la fira de Camprodon te volia comprar gipó y faldillas de canem y llana!...
En Xitu demés d' ésser cornamusayre era teixidor. Vivia á Espinavell; tenia sa casa prop la rectoria.
Al ohir lo trich trach de son teler, avans joyós, alegre, acompanyat d' una cansoneta ben refilada, y sentirlo ara monótono, de moviment lent, intermitent, se coneixia que lo teixidor era pres de fonda pena.
Un dia en Pau lo fluviolayre, al passar pel carrer, entrá á casa de son amich Xitu. Lo trobá segut al teler, son cap inclinat apoyat sobra sas mans. — Qué tens, Xitu? perqué estás tan trist? — Ay! Pauet tu m' ho demanas!... com vols que no estigui trist!.. he perdut l' alegría per sempre!... vina, vina.. — s' alsa del teler, lo fa pujar á sa cambra... — mira com s' ha tornat!... fa temps que ha perdut la veu — despenja lo bot del clau, lo apreta contra son pit ab carinyo, mirántsel, enternit, los ulls negats de llágrimas, lo palpa, lo regira, redressa sas tarotas, é instintivament se posa lo canonet á la boca... las arrugas se desfán, lo bot s' infla y de cop esclatá en só agre, estrany com un gemech dolorós... lo tira, desesperat, demunt la taula... lo gemech continua ab veu apagada y 's mor en un singlot planyivol. En Xitu, la mirada atónita, apretant ab má febrosa lo bras de son amich — 'l veus?... sa agonia es la meva!... 'ls dos nos n' aném d' aquest món emportantnos los recorts del passat!...
Aquell xiulet estrident que se sent á Ripoll ha mort per sempre las costúms de la terra, ha revolucionat nostras valls! .. lo cornamusayre d' Espinavell es posat de recó!... pobre bot meu! tu que has sigut lo company de mas glorias... tu que feyas l' admiració de la jovenalla... ¡com t' has tornat!.. y duas llágrimas vessaren de sos ulls.
— Pero, home, li digué en Pauet, no hi ha motiu per tant desespero. Ja que sabs de solfa aprén un altre instrument de coure, un trombon, puig que ja hi tenim cornetí. Donchs aprén lo trombon. — Vols dir, Pauet? — Esta clar; vindrás á la nostra copla y té guanyarás la vida com avans. Ves á Camprodon; en Missot, lo cap de juglars, te lo ensenyará.
Tal fet tal dit: al cap de pochs dias en Xitu possehí un trombon ab diners enmatllevats á sos amichs, y comensá á rebre las primeras llissons d' en Missot, que li donava los diumenges, per no perdrer lo travall de la setmana.
Los vehins del carrer de la rectoría, fets al trich trach del teler, al sentir, á voltas, á casa del teixidor un bruel estrany, se demanavan lo qué podia ésser.
Mossen Bernat, lo senyor rector, turbat en sas meditacions piadosas, enviá sa majordona á can Xitu per saber lo qu' era. Lo trobá bufant dins una gran tarota de coure, fen trontollar la casa; los gossos del carrer barrejavan sos údols ab los de l' instrument. Fou tant l' alborot del poble que 'l pobre Xitu tot avergonyit determiná, per no incomodar, continuar sos estudis de trombon en lloch apartat y distant de la població. Se 'n aná en un frondós barranch, prop del mas de la Boixeda.
Hem de advertir que en Xitu may se las havia vist tan grossas. De cap manera hi podia entrar; sols treya de son instrument una nota forta, esquerdada, regullosa, com lo bramar d' un badell. De manera que en Joan, del mas de la Boixeda- al sentir aquells bramits, digué al boher — ves allá, vers lo barranch de la fajosa, hi tens un badell esgarriat; feslo venir. Al arribar lo boher ab son garrot trobá en Xitu segut sobre un roch, las galtas infladas, afluixant y estirant son llarch instrument, fent retrunyir las cingleras de sos brams desaforats. Mitj espahordit se 'n torná al mas. — Y donchs, lo badell?
— Ay senyor amo, es pas un badell, es en Xitubot que ben cert s' ha tornat boig; toca una trompa estranya que 'ns fa aixaliar la vacada. — No vull trompas en mas terras; que se 'n vagi trompetejar á coll Pregón... ja li pots dir de part meva.
D' aquell dia ensá se corregué pel poble que 'n Xitu havia girat, que tenia una aranya sota la closca.
Pobre Xitu! era un artista, un virtuose incomprés. Se mirava ab menyspreu sos bárbaros conciutadans que eran insensibles á aquell art súblim que conmou fins las pedras.
Penjá lo trombon ab un clau al costat de la cornamusa; cremá sos papers de solfa y reprengué son teler, qual llensadora corria convulsiva entra la tela, ab lo trich trach monótono de costúm produhit per lo traqueig de sos peus.
A voltas sas mans deixavan la llensadora, los brassos estirats, inerts; son esguart fixat á un punt de l' espay, veya un estol d' alegre jovent saltant y ballant al só joyós de sa armoniosa cornamusa, rodejat de bonicas pagesetas que 'l miravan ab amable sonriure... se despertava frissós, inquiet... son front cremava.
Un dia que en Pau, lo fluviolayre de Molló, lo vingué á véurer, lo trobá al llit; feya quatre dias que jeya. — Aprópat, Pauet... escolta... me 'n vaig d' aquest món... quan seré mort portarás la trompa de coure á 'n Missot per lo travall que s' ha prés d' ensenyarme. Portarás una tarota del bot, la més llarga, á l' ermita de St. Pallari; una altra á la de St. Antoni y la més curta la guardarás com á recort meu. Quan á la pell, se la guardará la Catarina que li podrá servir pera posar olis y vins... Se 'l feu portar al llit; probá de xuclar lo canonet, pero ja no tenia forsas; se morí ab lo canonet á la boca y los dits convulsius, crespats, sobre 'ls traus de las tarotas... Pobre Xitu! fou sols quan fou mort que lo jovent de la comarca apreciá lo que havia sigut, que se recordá de las corrandas alegras que tocava ab son joyós instrument. Es la sort dels grans genis, d' ésser incompresos. Paguém un tribut á sa memoria; doném un recort inolvidable al darrer cornamusayre de nostra valls montanyesas.