Pla y montanya/Una ascensió atrevida al pich de Balatg
Mon amich Mossen Francesch P., rector del poble del Tech (Alt Vallespir), es un capellá trempat com no n' hi ha gayres. Té 56 anys, molta salut, magrot, carácter jovial... de delit com un jove de 25 anys. Fá molt temps que 'l conech; may l' he vist sério; de molt de bé, caritatiu; representa lo tipo del rector de nostres pobles montanyesos, estimat y venerat per sos feligresos; apreciat per sos amichs pera quí sa taula es sempre parada, no faltant á postres la botella entarinyada de bon vi ranci de Banyuls que 'ls ángels hi cantan. Amich de casseras, excursions, sempre de bon humor: ab ell ningú pot estar trist; es un montanyés ferreny, plé de salut; may ha fet un dia de llit, burlantse de las intemperies, indiferent al fret y calor. Complerts los debers de son sagrat ministeri, sempre está apunt pera qualsevulla excursió que 's propose entre companys.
Lo 8 d' Agost d' aquest any (1887), alguns excursionistas estiuhejants de Prats, En Francesch Sunyol, En Joan Sunyol, En Joseph Carreras y mon fill Cárles, lots jóvens entusiastas é intrépits, projectárem anar á visitar per segona volta lo gloriós Sant Guillém de Combred, sempre ficat dins sa capelleta fosca, rónega, humida, hom no s' hi pot entrar suhat, segur d' hi pendre mal.
Sortírem del poble del Tech de bon matí; mon amich lo Sr. Rector, se juntá ab nosaltres. Pujárem montanya amunt, seguint un camí molt pintoresch, ombrejat per frondosas fajosas A las 7.h arribárem á la ermita. Mossen Francesch digué la missa, y per cert que li succehí un percás que podia tenir per ell malas conseqüencias; lo coronament del altar de fusta corcat y pudrit per la vellura y la gran humitat de la neu, que té la capella sepultada tot l' hivern, li caygué demunt son cap, precisament quan estava ajupit pera la comunió. Rebé un esboranch al clatell y l' altar fou cobert de runa. Per 'xó no s' inmutá gens; se separá del altar alguns passos y quan vegé que ja no queya més runa ni trossos de fusta, continuá y acabá la missa com si res hagués sigut. Sols tenia un bony al clatell que 's refrescá ab aygua fresca de la font.
Després de missa anárem pe 'l esmorzar: una ollada de cols y trumfas, un bon tall de bou estofat, y una truyta ó empedrat. Tot catalá deu saber lo qu' es un empedrat: es lo plat de resistencia que l' excursionista troba sempre en las masías de montanya; es una truyta d' ous ab talls de butifarra y pernil. Quan es cuyta, que 's treu de la paella, rossa y rodona, sembla un mosáich y encara mellor lo que 'ls inglesos ne díuhen pudding.
L' esmorzar se prolongá fins á las 10. Anárem pera pendre vistas. En Joan Sunyol, nostre fotógraf aficionat y per cert molt hábil, tragué del caixonet los seus aparells: fotografiá la capella y sa célebre campana pastada per Sant Guillém, la font de la ermita ombrejada de faigs seculars, lo Canigó, etc.
A la 1.h de la tarde, després d' haver fet un cluch, estirats sul gleber, á l' ombra dels freixos, nostre company, Mossen Francesch, nos va surtir ab aquest ciri trencat:
— ¿Voléu qu' aném al pich de Balatg? (pich més alt del Canigó. — 2785 m.)
Dech advertir que l' ermita de San Guillém se troba á uns 1300 m. d' altitut. Donchs pera anar al pich de Balatg havíam de pujar 1485 m. Es una excursió que 's pot fer desde Sant Guillém, més á condició de surtir á las tres del matí pera poguer tornar á las 8 del vespre á l' ermita.
A l' altitut de Sant Guillém, á 100 metres més amunt, cessa del tot la vegetació arborescent y s' entra de plé en la comarcada núa, pelada, árida, d' esllavissadas, clapissas, escorranchs y xaragalls, seguint la falda de la montanya sense gayre apartarse del torrent de Comalada que vos porta á la collada de la Portella de Canigó (2720 m.), en lo meteix punt hont se troba l' estanyol que té forma d' embut. Desde la collada de la Portella se domina tota la vall de Cadí ab son círcol imponent enclós per los cingles del puig de Tretzevents y lo pich magestuós, agut, espadat de Balatg que 's presenta al devant. Pere ferne l' ascensió, se té que baixar á la vall de Cadí, remuntar la vall fins á la barraca de refugi consiruhida per la secció del Clup Alpí de Perpinyá; se vorejan los gorchs de las fadas celebrats per Mossen Verdaguer en son poema Canigó, y s' emprén la pujada del pich, pujada d' uns 700 m., seguint un camí en zig-zag, relativament bó, hont se pot anar á cavall fins arribar al peu mateix del pich encinglat de Balatg. Allavors, agarrapantse de peus y mans, se puja uns 79 m. quasi á pich seguint una esquerda del cingle com trinxera perpendicular, que 'n diuhen la ximeneya. Aixó de fer aytal escalada, després d' haver caminat moltas horas rostos amunt y avall, á 2,785 m. d* altitut, trobantse un cansadíssim... se necessita tenir bon pulmó pera resistir á la sofocació que un experimenta. S' arriba al cim tant rendit que un se deixa anar estirat á terra sense tenir habilió pera res, estragat per la fadiga y la set y enfebrat per la rarefacció del ayre.
Lo cim del pich de Balatg consisteix en un ras d' un rectángul de quatre metres per tres, vorejat de precipicis. Lo Clup Alpí de Perpinyá hi ha fet construhir una petita barraca de pedra seca ab volta, que tot just hi cáben tres personas y encara tinguentse ben ajupidas. Eixa barraca serveix sols pera posarse á redós del fort vent huracanat que bufa en aquella altura; sense ella l' estada d' aquell cimal sería inaguantable, sobretot pera qui hi vulga fer experiments meteorológichs. La temperatura, de dias, hi sol ésser de 3 gr. sobre 0, y de nits á 2 gr. baix 0, al mes d' Agost.
Pera baixar del pich, se té que seguir la mateixa esquerda del cingle per hont s' ha pujat, tornar á la vall de Cadí, empendre la pujada de la collada de la Portella y rostos avall fins á la ermita de Sant Guillém.
Pera fer aytal excursió, se necessita portar bona capa, bon vi, queviures, y ferse acompanyar per un bon guía.
Donadas eixas explicacions tornem al propósit de Mossen Francesch.
— ¿Voléu qu' aném al pich de Balatg?
— ¡Qué hagué dit!... Mos joves é intrépits companys respongueren tots á la una: ¡Ja está dit!... !Avant!
Las mevas observacions fóren inútils; en vá vaig fer valguer ma experiencia de vell excursionista, la falta de queviures, d' abrigalls, la gran fadiga, la boyra, la nit en aquells deserts... Sort que la broma cubrí las alturas, y se sentiren alguns trons esquerdats d'aquells que precedeixen la pedregada! Era una temeritat volguer anar á Canigó.
Nos várem despedir de Sant Guillém y emprenguérem lo retorn á la vall, determinant fer l' ascensió de Balatg un altre dia, degudament preparats.
Mossen Francesch se quedá sol á Sant Guillém. Li ballava pe 'l cap lo pujar á Balatg; se separá de nosaltres ab recansa. — «Nó se 'n vagin... aixó dels trons no será res... la boyra se desvaneixerá... ¡ara que som tan aprop!... may mellor ocasió...» Ja éram un tros avall que quitllat sobre una penya, gesticulant ab sos brassos nos cridava: ¡ja que no voleu venir, aniré jo sol!..
En efecte, á las 3h de la tarde, empunyá son garrot, lo breviari sota 'l bras, un tros de pá y formatge á la butxaca, arremangá sa sotana y com qui se 'n va á passeig, emprengué la pujada amunt, vers la Portella de Canigó.
Ara li donarém la paraula, referint sa relació tal com á son retorn nos la va contar.
«Després de dúas horas de pujar sempre dins la broma y sense gayre apartarme de las voras del torrent de Comalada, trobí un pastor ab son remat de bestiar de llana. Me conduhí á sa barraca hont vaig reposar un quart d' hora. S' oferí d' acompanyarme fins á la collada de la Portella, diguentme que feya un disbarat y que m' anava á perdre. Jo acceptí de bon grat y endevant y fora. Al arribar á la Portella, la densa broma s' extenia baix nostres peus; lo cel blau, ab un sol ruhent que cremava; més á la collada bufava una tramontana molt freda. Eran las 5.h de la tarde. Lo pastor se 'n torná vers son remat després de donarme l' adeusiau.
»Vaix baixar ab quatre camadas rostos avall, atravessí la vall de Cadí y emprenguí desseguida la pujada del pich de Balatg.
»Podia passar la nit á la barraca de refugi, pero la trobí tancada y barrada. A dos quarts de vuyt vaig arribar al cim de Balatg, resolt á passar la nit dins la barraqueta d' aquell pich. Vaig sopar d' un bocí de pá y formatge; com hi havía encara prou claror de dia resí lo breviari, y després d' haverme encomenat á Deu, me fiquí dins la barraca tot arronsat, lo cap damunt d' un roch per coixí. A las 9 h s' embromá y comensáren á roncar los trons. A las 11.h esclatá una tempestat horrorosa ab uns llamps y trons que feyan trontollar la montanya; bufava un vent glacial; los degotalls de la barraca m' atravessavan los ossos; lo fret me tenia estemordit: tremolava com una fulla.
»A las 2.h pará la tempestat... los trons y la pluja no m' espantavan pas, mes si los llamps, puig temia no 'n caygués un sobre la meva pobre barraca. A las 3.h trencá l' auba; lo cel asserenat; sols se veya la nubolada á ponent vers Puigmal y las montanyas del Capcir. A las 5.h vegí la sortida del sol de mar: un disch rojench sense raigs. L' ayret de tramontana me portá lo só moll distint d' una campana que tocaba l' angelus; vaig suposar que era del campanar de la vila de Prades que veya molt bé al fons de la vall de Conflent. A las 6.h resí lo breviari; esmorzí de pá y formatge y com era mitj glassat de fret y tenía camas y brassos enrampats, eixí del meu refugi pera picar de peus y estirarme. De sobte, vegí vers ponent, á cent passos de mí, dins lo cel, un ser negre, fantástich, d' estatura colossal que feya los mateixos moviments que jo.[1] Allavors si que 'm vaig esglayar: fugí depressa vers la vall de Cadí y d' allá, amunt, á la Portella. Arribí á Sant Guillém á las 2.h de la tarde.»
Lo que té de notable eixa excursió es que Mossen Francesch ha sigut sens dubte lo primer de passar la nit al bell cim del pich de Balatg; puig no crech que may ningú ho haja fet encara. Sol, sense abrigall, rexop, sense aygua ni vi, ab un trosset de pá y formatge... content, satisfet, de bon humor com si vingués d' uns funerals... Aixó proba sa robustés y son delit. Deu li conservi molts anys; es tot lo que li pot desitjar lo seu bon amich.
- ↑ Lo ser negre, fantástich, de colossal estatura, era lo mateix Mossen Francesch, qual silueta se reflexava dins l' atmósfera boyrosa que cobría lo cel de ponent. Es un fenómeno de refracció que 's manifesta sovint, al sortir lo sol, en las grans altituts, sia en globo ó en pich elevat. Es degut á la desigual rarefacció de las capas d' ayre.