La papallona/Capítol III

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




III


Dilluns al mati, la Toneta comparegué ab puntualitat militar. Al primer cop d'ull, ja va escaure á la senyora Pepa. Era una noya d' uns vint anys, alta, ben entallada, d'un moreno encès, tota ayroseta, de posat serio y mirar modest. L'energia de son perfil y l'arruga vertical que se li dibuixava molt sovint entre cella y cella, davan extraordinaria serietat á sa expressió y delatavan, tot ensemps, un geni fort y resolut, qu' esqueya bé á la magestat total de sa figura esculptórica. Parlava ab un ordre y una claretat sorprenents en personas del seu bras, y sa veu, pronunciadament acontraltada, arribava al cor ab especial encís. Los amichs de lo extraordinari haurían dit qu' havía sigut robada d' algun bressol de blondas.

Com que ja comensava á calorejar, la senyora Pepa li posá la tauleta de cusír al peu del balcó de sa cambra, extenent la cortina llistada de blau, per esmortuhir la claror y deixar correr la fresca. Prengué després siti á l'altra banda de taula encaminant tot seguit la conversa á l'alabansa de la casa pera tranquilisar á la noya respecte 'ls estudiants á qui temia la Madrona, que no havían d' entrar allí per res, tot escorcollant al meteix temps lo passat y present de la cusidora. Son parlament rondallayre durá prop d'hora y mitxa, y en ell eixí, punt per punt, tota la conversa de la Rambla.

—Ja veurá,—feu la Toneta,—no té d'estranyar res de lo que li va dir la Madrona: m'estima com una mare, com no li podré pagar may, y 's pot dir que té més conte en mí qu' en sas fillas, potser perque m'ha vist més desvalguda. Es molt bona, molt bona! Y lo que més esverada la té es la temor de que cayguém á las mans d'un mal home... Tant, que ¿sab? fins devegadas nos fa riure, perque sembla que no tinguém encara enteniment pera coneixer quíns son els bons y quíns els dolents... Se creu que m'ha sermonejat poch ahir y avuy!.. «Que no t' escoltis cap estudiant, que no 't deixis acompanyar pe 'ls carrers... que 't guardis prou de dir ahont vius...» Are afigúris vosté; com si jo fós una gran cosa, pera que tots s' enamorin de mí y 'm volguessin seguir y vindre á véurem á casa! Míris, es tant lo que tém lo dir de la gent, qu' estich ben segura que, si 'm veya un día ab algun jove pe 'ls carrers, ó notava que 'm venían á fer papos per sota 'l balcó de casa com á noyas ben honradas los hi fan, me treya de casa; oh, sí, 'm treuría de casa!

—Sí qu'es ben rigorosa?

—En aquestas materias, com no 's pòt creure. Però ja ho veurá, ho fá á fí de be y l'hem de respectar. Ja 'm guardaría jo prou de trencarli 'l respecte en aquest punt y en altres, anch que no fós sinó per estalviarli 'l sentiment que tindría. Pobra dona, després qu' ha fet tant per mí!

—Senyora Pepa, la demanan;—feu la cambrera, treyent el cap per la mitx badada porta.

Eixí la despesera, y, al cap d'una estona, sentí la Toneta corredissas feixugas que venían acostantse. Aquella criada, cametas ajudéume, en quant sentí á 'n en Lluis trastejar pe'l seu quarto, hi va entrar á dirli que tenían una cusidora com un serafí, que la senyora Pepa semblava volérsela confitar allí dins. L'estudiant doná un bot com si's sentís foch als peus. Una xicota nova y guapa quant estava ja gayre bé cansat de las del barri, era per ell un premi de la rifa.

—Que se la vol confitar, diu? Vagi á cridar á la senyora Pepa.—

Pregá, demaná, suplicá, posá en jòch totas sas manyagarías, feu Poblet y Santas Creus pera amansir á aquell Cancerber ab bata estiriganyada de quadrets, y vejent que se li escapava ab propósit de tancar á pany y clau aquell tresor, apretá á correr derrera, y, agafantla cómicament pe 'l clatell, entrá ab la despesera al quarto.

Aquesta 's deixá caure á la cadira esbufegant; la Toneta, de primer un bon xich sofocada, acabá per tíndres d'amagar el riure ab la feyna, sentint los acudits del estudiant que feyan saltironar la rialla al ventre de la bona despesera, roja com un perdigot.

—Ara vegi, com si jo fós un lladre y vosté una reliquia: diu que no me la puch mirar, Toneta. M' han dit que 's diu Toneta... ¿oy?

—Es veritat. Però, si li agrada mirar noyas lletjas, ja 'm pot mirar, ja.

—Sí, jo tinch aquest mal gust—feu l'estudiant ab accentuada ironía. Y arreu, encarantse ab la patrona:—Vèu, ja tinch el consentiment d'ella, no 'm cal el de vostè.

—Vági á passeig!—esclamá la senyora Pepa, encara rient ab aquell gust que deya cóm li tenía robat el cor la papallona.

En Lluis prengué una cadira y 's quedá allí garlant bona part del matí pera tornarhi á la tarde, ara á solas, ara en presencia de la despesera. Trobá bonica, molt bonica á la Toneta, y aquesta quedá emprendada de la lleugeresa, de la gracia, del cor d'en Lluís. No 's cambiá entre 'ls dos ni una sola paraula d'amor; van conversar de mil cosas diferents, y en totas ellas manifestá l' estudiant un criteri tan original, enginyós y alegre, qu' encisá á la noya casi tant com la forma lleugera y franca ab que aquell sabía vestirho.

Arribá 'l capvespre, y mentres la cusidora s' apanyava al còs l'ayrós mocador gran y 's feya sortir las orelletas per la vora del que duya al cap, donant l'esquena á 'n en Lluís, aquest passejant embadalit sos ulls per l'elegant contorn de tota la figura de la noya, deixá anar baixet un:

—Si vol que l'acompanyi, Toneta?

—Això sí que nó,—respongué ella, tota resolta y encesa d' un plegat.

«Y donchs, pensá, ¿potser sí que tenía raho la Madrona?„ El cor li feu un salt com si l' haguessin afrontada de debò.

L' estudiant no insistí, y veyentlo callat, la bona opinió d' ell abans formada torná á referse ben prompte en l'esperit de la Toneta. Ja tranquila y esvahida la rojor de las galtas, allargá la má al estudiant y 's despedí modestament. Al replá de l'escala, parlant ab la despesera, va dirli:

—Vaja, que'l senyoret Lluis es ben divertit, ben divertit, oy?

—Ja ho ha vist, un plaga de la parroquia, que 'ns fá riure tot lo día;—respongué la Sra. Pepa, repetint desseguida per vigéssima vegada:—Fins dilluns, eh? No se 'n desoblídi.—

Y per l' ull de la fosca escala, va sentirse la veu de la Toneta, trencada per las martelladas del ataconador, fer:

—No perdi cuydado, no perdi cuydado!—

La Toneta vá atravessar el carrer del Hospital y, trencant pe'l passatge de Bernardino, aná fent dressera cap al carrer de Montserrat ahont vivia. Caminava procurant salvar ab constants giragonsas las empentas de la munió d' obrers que, en aquella hora de plegar, inundava tot aquell barri, ja bastant enfosquit per las ombras del capvespre. De tant en tant, tombava 'l cap, temerosa de que l'estudiant la seguís. A voltas creya descobrir lo seu busto entre las onas de blusas y caps que bellugavan derrera y semblavan espessirse més y més en los confins de sa visual. Quan això succehia, escursava 'l pas, deixava avansar l'ona en que havía ficsat sa atenció, y, un cop convensuda de qu' ell no hi era, emprenía altra volta 'l camí ab major dalè. Las cantonadas la feyan altra vegada retardar, tement á cad' una qu'ell li eixís de trascantó; mes, una darrera l'altra, anaren desfilant sense l'encontre temut, y, á la fí, s'acusá ella meteixa de tonta per haver ni un sol moment sospitat qu'un senyoret com en Lluís hagués de pensar en ella y posés tal afany en saber ahont vivía. Atravessant el carrer Nou, quan aixís rumiava, de sobte se li segan las camas. Devant d'un apardor d'armer ahont l'esplendorosa llum de grans jochs de gas se multiplicava al infinit al refractarse en las brunyidas armas, vegé á 'n en Lluis, entretingut ab una desgraciada. La claror d' aquell carrer, y sobre tot el doll que n'eixía d'aquell aparador, los posava á la vista ab tots los detalls y no deixava dubtar; era en Lluís. Lo primer moviment de la Toneta fou apartársen, trencar per l'altra banda; mes, sense voler, aná atansants'hi y 's trobá gayre be fregant ab la parella. De cua d' ull primer, y, després clavant ja de dret l'ullada, va veure ab goig que fins aquesta volta s'havia errat. Era un desconegut. «¡Còm diantre havía suposat tan desvergonyit al bon estudiant! Y còm diantre 'l confonía ab tanta gent! ¿Per ventura tenía un ayre de tothom que portés levita? Tan adotzenat era, qu' aixís se 'l pogués confondre?» Y altra vegada s'acusá de tonta é injusta de més á més; perque, certament, en Lluís no li havía donat motius pera créurel degradat, y al recompondre ara ab l' imaginació la seva figura, veya ben be qu'era guapo, ayrós é inconfundible.

Y aixís pensant, tot son esperit plè d'en Lluis, arribá á casa y s'hagué de mossegar la llengua diferents cops pera no explicar á las fillas de la Madrona la coneixensa feta aquell dia.

Més tart se ficá al llit y va somiar á l'estudiant.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)