La papallona/Capítol XV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




XV


La llevadora comparegué tan d' hora que ni boy s'hi veya. Havía passat la nit en dansa, com de costum; perque ho tenía ben observat, allá á trench d' alba, á 'n aquella hora en que tants las emprenen cap á l' altre mon, ne venen també molts á 'n aquest. Si l' esperit fos visible, quin rigodon no veuriam pe 'ls ayres!

—Ah,—respongué la Madrona, que li havía obert la porta.—Y si's poguessin parlar anants y vinents, quants d' aquestos trencarían de camí!—

Cambiaren una d'aquellas riallas que portan sempre derrera las veritats enginyosas de sentit comú, y entraren abduas dònas al dormitori de la Toneta.

La llum esblaymada del sol naixent l' aclaría ab prou feynas lo bastant pera determinar la calitat dels objectes allí escampats.

El menut estava fondament adormit, ab els punys closos, los brassets en l' ayre mal encreuhats, la punta de la llengua fòra, llepant el llabiet superior, com somiant que mamava.

—Miréulo que bufó!—va dir la mare, apartan 'l còs y tirantse amunt la musclera de la camisa pera taparse las finas carns que sota la gola li alenavan pausadament.

Las duas entrants van allargar el coll pera contemplarlo ab la tendra rialleta qu' inspiran sempre las criaturas. Mes la senyora Rita, la llevadora, prenent ben prompte un tò doctoral, exclamá sériament:

—Lo que dich: aquest nen no vá prou tip. No somia que mama; remuga, busca, perque no está satisfet.—

Y aquestas paraulas, llensadas en aquell moment d' éxtasis, van glassar la rialleta de las oyents. Ab els ulls térbols de llágrimas, la mare clavá la vista á la senyora Rita reptantla durament, mentres que la Madrona, per altra banda, procurá esbargir la nuvolada, excitant á sas amigas á vestir depressa 'l nen pera que poguessin trobarse d'hora á l'iglesia.

La Toneta prengué 'l caldo qu' en aquell moment entrá la Sió, saltá després del llit, y las tres van posar mans á l'obra, mal que fas hi repugnés despertar tan bruscament al angeló. La llevadora, ab l'inseparable mantellina desfeta del pit y penjant del monyo per derrera la cadira, va posarse destrament el nen á l'ampla falda, y manejantlo com un coixí de puntas, treyent agullas, desfent llassadas y escorrent benas, va desvolcarlo en un obrir y tancar d' ulls, mentres la mare, per son cantó, anava plegant cuydadosament tota aquella robeta qu' apilonava ab amor demunt del genoll, y la Madrona entebiava ab el calor de sos brassos, embolicats ab el devantal de llana, los volquers nèts.

Al sentirse deslligat, pará el nen de plorar y estirá brassets y camas ab emperesit deliqui. Pe 'ls ulls de la mare 's gronxava temps há una llágrima, qu' en aquell moment li va saltá cara avall. Oh! era veritat; el nen no s' omplía! A la claror ja més forta que 'ls illuminava, 'l veya ben bé, nuet, destacant las moradencas carns de la blancor del culatxo, esprimatxadet y flonjo. Oh! quinas pelleringas allá hont els muscles havían de rebotre ufanosos! La pobresa de greix permetía més á la sanch trasparentarse per la finíssima pell, que prenía aixís un tò sagnós y contristador, y la magror general de tot son tòrs dava evident desproporció al cap, evocant á l' afligida mare comparacions dolorosísimas.

Per sòrt d' ella, las noyas de la Madrona venian á temps á distréurela ab una sorpresa agradable. Li ferent present d' una gorreta tota enflocada, un fassetet y un volquer afistonats y una capeta avalonada, de piqué; tot blanch com ho somiava la pobra mare, tot amorosament fet y brodat per las amables donadoras.

Aquesta delicadesa produhí un esclat d' alegría. La Madrona no cabía á la pell; la Toneta ja no plorava d' amargura, sinó de goig. “Son fillet, lo desgraciat pedás de sas entranyas, podría quan menys presentarse vestit del color de la puresa á rebre 'l sant sagrament del baptisme.„

Cad' una d' aquellas pessas aguantada en l' ayre per las puntas dels dits, fou mirada y remirada de devant y de derrera, resseguida en tots los detalls y alabada y comentada com robeta de nina, entre joyosas exclamacions.

L'acudit de las fillas de la Madrona no podía ser ni més oportú ni més ben executat. A mesura que la llevadora anava volcant ab aquellas prendas al nen, se veya mellor la justesa de cad' una d'ellas. Se hauria dit que li havían près la mida, si las mánegas del fassetet no resultessin un xich llargas. Be que, ab un senzill doblech, li queyan que ni pintadas. L' Angeleta explicá 'l motiu d' aquella llargada: la moda ho exigía aixís pera que las manetas eixissin com de dins d' un lliri blanch, ab lo qual la criatureta tenía las mans més calentonas. Precisament estavan talladas sobre 'l patró meteix qu' havía servit pera la cistella de la marquesa de Valldeflors, “que tot s' ho fa fer al Casmin.„ Lo únich que hi mancava, era un llasset punsó á las munyequetas, y si no li havían posat era per considerarho massa luxós. Fòra d'això y demés gorniments, en quant á tall y á midas, tot era igual.

La Toneta ho aprobava tot ab l' esguart plè d' agrahiment y de joya; mes, l' instant suprem de sa ventura fou quan, al posar la gorreta al nen, va veure que no li venía xica com havía temut; proba evident de que no tenía 'l cap gros, com ella ho creya pochs moments abans.

Arreglat el nen, s' endressá la Madrona, posantse 'l vestit negre de quan se casá, una mantellina de panyet del meteix color, ribetejada de vellut com s' estilavan á la seva terra abans de vindre á Barcelona, y un mocador blanch á las mans, pessigat pe 'l mitx de manera que s' obría com un lliri d' aygua colltorsut.

Las noyas glatían per anar de companyonas; mes la Madrona no ho vá creure prudent. Ella sería padrina y ja ni hauría prou; aquell bateig no permetía re més.

La senyora Rita presentá 'l nen á la mare. Aquesta 'l besá ab deliri, y extenentli demunt de la carona un mocadoret pera preservarlo de l' ayre, llevadora y padrina emprengueren silenciosament el camí de la parroquia.

La Toneta 's deixá caure á la cadira y esclatá en plors, sens que poguessin aconsolarla las reflecsions de l'Angeleta y la Sió. Era la primera vegada que's veya separada del nen; si 'ls pronóstichs de la llevadora 's cumplían, l'hauría de passar ben aviat al pit d' una estranya, y ¡quina soletat llavors! Al mitx de sa desgracia, aquell fillet, lluny de ser agulló de vergonya, ja era'l seu consol, l' únich amor de la terra; en vuyt dias d'existencia, se havía ja ensenyorit de tot el cor de la mare, li omplía tot l'esperit. Ah! quan ella se'l mirava, quan el tenía al calor dels seus brassos!... Per ella era món, vida, tot; fòra d' ell, què?... Y que li haguessin de pendre! que la 'n separessin ja ara! Ni un moment volía que li escatimessin de companyía!

Y s' aixecá, se va tirar un mocador gran á l' espatlla y 's dirigí á la porta.

Els prèchs d' aquellas noyas van ser inútils: la parroquia era á quatre passas y, ben tapada, no hi havía por de que la salut ne valgués menys.

—La mare s' enfadará...—cridavan las noyas.

—No'm veurá; me'ls contemplaré de l'altra bandada d'iglesia. Deixeume: jo no vull perdre de vista al meu fill, jo vull veure com el batejan, vull ser allí per darli mamar, si plora; vosaltres no ho sabeu lo qu' es un fill; ja us podeu estimar be á la mare, ja!

—Donchs, també vindrém nosaltres: t'acompanyarém.—

Y van eixir duyent al mitx á la partera. Y van entrar per la portella esquerra de Santa Mónica y, amagantse dins d' un altar fosch, hont clapejava misteriosament la plorosa imatge de Jesús al pilar, van veure á la senyora Rita asseguda y á la Madrona agenollada á l' altre cantó del temple, de cara al altar major.

Dos sagristans, un d'ells expolsant ab l' irreverencia de qui está fet á tractar la casa de Deu com casa propia, l' altre afilerant y arrossegant cadiras que grinyolavan al lliscar pe'l enrajolat, y tres ó quatre vellas matineras qu' estossegavan per recons invisibles, trencavan el repós del temple ab discordants ressonancias. La desmayada llum d'aquell' hora, atravessant pe 'ls migrats finestrals del devanter, se reduhía á alluhentar feblement l'estuch dels archs de la nau y els cayres del altar major, deixant las parts baixas envolcalladas per la resombra trasparent del crepúscul matiner. Destacava no obstant, del mitx d' aquella misteriosa tenebror, la capella baptisteri, inmediata á la porta, que, rebent claror directa y viva per sa finestra quadrada y vulgar com la d' una cambra qualsevol, tenía per tot adorno de sas parets estucadas una estampa petita dins d' un gran march barroch y pintat de blanch. Y la vista d' aquella especie de quarto de bany feya tal impresió de fret, que á la Toneta se li va estrenyer el cor, pensant qu' allí dintre 'l seu fillet podía costiparse.

El temps caminava emperesit. De quan en quan, atravessava l' iglesia á grans gambadas algun sacerdot, saludava 'l Santíssim Sagrament aixecantse 'l solideu y fent una rápida genuflecció, y despareixía per la sagristía.

Y á cad' un qu'atravessava aixís l'iglesia, aquellas dònas exclamavan impacientadas: “Aquest, aquest será.„

Però 'l temps seguía cansoner, la llum del dia, invadint majors espays, fentse mes remorós l' exterior y la pobra mare, arraulida á l' ombra, ' s sentía defallir.

Finalment, eixí de la sagristía 'l senyor Vicari ab sobrepellís y estola; darrera d'ell, un escolá. Totas las dònas se van remoure, la llevadora y la Madrona ' s van parlar á l' orella y seguiren al sacerdot.

Obrí l' escolá 'l reixat del baptisteri y, desde 'l fosch recó hont romanía, la Toneta, ab llágrimas de pena y goig barrejats, vejé batejar al seu fill sens l' acompanyament alegre d' aquestas cerimonias, dins d' aquella capella freda y en mitx de sepulcral silenci.

Mentres la llevadora tornava á abrigar al nen, la Toneta y sas amigas eixiren de l' iglesia. La pobra Toneta duya 'l sufriment pintat á la cara. Son cor de mare no podía avenirse á que 'ls primers passos del seu fillet fossin vergonyants y sigilosos com los del fill del crim. No desclohía 'ls llabis; però per sas galtas descoloridas rodolava tot un desfet de llágrimas; en essent á casa 's negá á pujar al pis, y quant hi arribaren padrina y llevadora, la van trobar asseguda, mitx defallída al primer grahó.

—Mare de Deu, criatura; però perquè fas això?—exclamá la Madrona ab el cor trencat.

—Donéume 'l meu fill, jo 'l vull pujar á dalt!—

Y l' agafá, l' omplí de petons y, com revestida de novas forsas, avansá escala amunt, arrossegant el mocador qu' abans li abrigava 'l còs. Derrera d' ella, plorant de pena com el dol de un enterro, seguían las demés.

Un cop al pis, la Toneta, qu'ab las nerviosas apretadas d' amor havía despertat al nen, s' empenyá en darli mamar abans de que 'l mudessin. Llavors hi hagué una escena esgarrifosa. La criatura prenía y deixava 'l pit á cada moment, plorant, desesperantse cada volta més, y la mare, á sa vegada, xuclantse 'l plor, mossegantse 'l llabi, probant inutilment d' asserenarse per' acumular tota la vida á la font que gruava 'l seu fillet, bregava en vá. La Madrona probava d' arrancarli dels brassos la criatura; la senyora Rita la volía convéncer de que, plorant, estant tan afectada, era inútil y fins perillosa aquella probatura; una de las noyas corría escala avall á cercar llet de cabra pera fer una munyequeta; l'altra, amagant el plor, li aconsellava paciencia, calma, y ningú lograva aconortar á'n aquella mare que veya al seu menut enardirse y amoratarse ab el plor nerviós d' una criatura que 's sent aixut als llabís el mugueró matern. Consells, prechs y fins obras eran inútils. La Toneta trobava forsas en l' exaltació del seu sentiment y no eran bastants las de la Madrona pera arrancarli la criatura del pit.

—Però, filla, que 't malmets la salut!... Qu' ofegarás al nen! Qu' encara l' enrabías més!.. Que Deu l'enguart de mamar ara... El matarías, dòna, 'l matarías!—

Res; la Toneta seguía arrapada al nen, bregant ab el dolor y la naturalesa, cruixint de dents, la mirada esbarriada com d' un boig, y 'l menut plorant, plorant á rebentar. La brega, la lluyta, lluny de parar, creixía, exaltant fins al desvari més complert á tots els presents. Aixis arribá un instant en que ja tots van perdre 'l seny, ningú obrava per rahó; una obstinació instintiva, exaltada per la resistencia, com la del foll que's bat contra un obstacle material, s' havía apoderat de totas aquellas dònas. La meteixa criatura corría perill d' ser víctima de la forsa posada en jòch per son consol.

A la fí arribá la llet de cabra; la Madrona y sas fillas s' atropellaren per fer la munyequeta, corregueren á posarla als llabis del pobre menut, y la mare cedí, soltant els brassos alhora en que tot son còs topava ab la calaixera que tenía al seu costat. Havía caygut en basca.

—Un metje, un metje!—cridá la senyora Rita, sens abandonarli 'l pols.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)