La papallona/Capítol VIII
A las vuyt del matí del dilluns següent, sentada altra volta la Toneta en el consabut balcó de la despesa, tenía ja á son costat al estudiant, qui ab el cap moix y cot demunt del vetllador, escursant maquinalment á petitas estisoradas un tròs de veta, li jurava y perjurava que sentía per ella una atracció seria, irresistible.
—Donchs, agafi 'ls llibres y vágissen á estudiar,—exclamá la Toneta, procurant dar á sa veu tota la tranquilitat possible.
—Això vol dir que?..
—Vol dir, que si fòs cert lo que vostè suposa, hauría de seguir el meu consell, perque... ni jo puch picar tan alt, ni vostè mirar tan baix.
—L'amor no té categorías, Toneta.
—Pobra de mi, si així ho pensés!
—Vostè creu impossible...?
—Parlém d' una altra cosa, si es servit.
—A vostè li han dit mal de mí!
—Re d'això. Fòra d' aquesta casa, no conech á ningú que 'm pugui parlar de vostè, y els d' aqui ja sab en quin concepte 'l tenen.
—Ne tenen un concepte fals, Toneta. Per ells só un baliga-balaga, incapás de pendre rés en serio.
—No ho crech pas. La senyora Pepa 'l té per alegre y distret com cal á la edat de vostè, lo compara á una papallona, però al meteix temps confesa que li té 'l cor robat. Per alguna cosa bona será.
—Si 'm creu tan bò ¿perqué no 'm vol dir ahont viu vostè?
—Si no crech que ho sápiga ¿cóm vol que li digui? Y fòra d'això, li haig de repetir que no tracti de saberho, que no 's proposi pas seguirme ni aturarme en públich, ni passejarme 'l carrer, si no vol que deixi de mirarli la cara pera sempre més. Será una aprensió, será una tossudería com diu vostè, será lo que vulgui; però es una resolució meva. Tinch motius molt serios pera péndrela y vostè l' ha de respectar. ¿Qué li costa? ¿Qué 'n treuría?—
Y al dir això, ab la agulla de cusir sota la roba y aquesta mitx doblegada y tibant, trassá nerviosament el doblech d' una vòra á dret fil, com si trobés complascencia en fer una llarga esguerrinxada á l'alba tela. En Lluís s' havía tret una llapidera, y dibuixantse no sabía què á l'ungla del dit gros, callava. La Toneta comensá á embastar la vòra. En mitx del silenci que regnava, arribavan á dalt, clars y propers, tots els sorolls, tot el trahut del carrer d' en Roig, sens que, per això, logressin trencar el reculliment d'aquells dos esperits. El cor los hi glatía desaforat, la pensa 'ls hi bullía brollant ideas que deixava escapar, una darrera l'altra, com corren las boyras al buf del vent. De sobte, en Lluís, ab veu enérgica, preguntá.
—¿Vòl una proba?
—¿De què?—saltá la Toneta, tremolant.
—Fòra papererías. Toneta: jo l' estimo; vostè m' estima; las grans felicitats son las temudas... Vostè tem... jo temería també, si no 'm sentís aquí dins un foch que 'm dóna forsa, que m' aixeca, que 'm fá home per primera vegada; però home resolt, ferm y ardit pera salvarho tot, pera guanyarho tot.—
La Toneta 's posá com una brasa, se 'l mirá sorpresa, fit á fit, y, de sobte, invadida d'estrany dolor, deixá caure de las mans la feyna per apoderarse del mocador y ab ell amagarse la cara y taparse ben fort la boca pera ofegarse 'l senglot.
—Vostè plora, Toneta...—feu l' estudiant, més enardit cada volta y agafantla amorosament pe'l bras. La cusidora sacudí 'l colze y, aixecantse, se'n entrá á la sala, deixantse lliscar per la paret, fins á caure á la cadira més próxima.
—Sí, Toneta, plora, plora á doll. ... óbram el pit..... desfoga 'l cor!—Y ab veu suau, enmelada, però trencada pe'l sentiment, afegía, casi á cau d' orella:—Jo t' estimo, t' estimo ab tota l' ánima, com tu, sí, com tu. ¿Ne vòls una proba? Demánamela. Dilluns ja no 'm veurás; aquesta setmana me 'n tinch d' anar. Vòls una proba? Demánala ara. Dilluns ja no podrás, y devant teu hi há tot un estiu de dubtes, de torments. Devant meu, nó; perque jo ho conech, perque t'ho he llegit als ulls, perque m' ho diuhen tas llágrimas... perque jo veig qu' ets un ángel incapás de fingir. Tu, tu, que m' has vist jugar fins avuy, potser encara dubtas; potser no 'n tens prou ab el foch de las paraulas que 'm surten flamejant del cor, ab la cremor, que no podrías aguantar, d' aquestas mans; té, toca....—
Y posá honestament lo revés de la seva má frèch á frèch de la ab qu' ella s' apretava 'l mocador als ulls.
—Sí, Toneta, una proba; estich disposat á darte la que vulguis. Demánam una proba gran, ben gran. Tot ho faré.—
La Toneta 's plantá de peu, imponent com una estátua, y signantli la porta, ab veu ronca y resolta á la vegada, va dir:
—Una proba? Donchs surti en aquest moment d' aquí y no hi torni á entrar d' avuy.
—Oh! massa, massa....
—Ni una paraula més;—replicá la cusidora, sens perdre 'l posat sever é imponent, ni al rebre 'l bès que des la porta li tirá l' afligit estudiant, ans de tancarla ab estrépit derrera seu.
En Lluís arribá al seu quarto sense esma, vensut, esclavisat. D' un bot se deixá caure demunt del llit, y girantse boca avall, la vista enterbolida, las mans al front cremós, va romandre mitxa hora sens poder coordinar una idea.
Per sa part, la Toneta, aixutas las llágrimas y creyentse ja refeta, va tornar á asséures al balcó y reprengué la feyna pera dissimular; però l' agulla no corría, li queya desmayada dels dits, y fondament remoguda per lo passat, en debades procurava fer cor fort y ofegar el sentiment. La retirada d' en Lluís l'afalagava y esporuguía alhora: la afalagava, per quant veya en ella un sacrifici qu' era una revelació, una proba manifesta d' amor; l' esporuguía, en quant l' amor de l' estudiant no li podía portar més que perills y disgustos com ja li havía indicat á'n ell meteix. En duas setmanas, el sentiment de simpatía que despertá la primera entrevista, esperonat per la privació d' un contacte freqüent, exaltat per las ilusions que l' imaginació congría en los carácters apassionats, encès y més encès per las dificultats qu' ella veya en perspectiva redressarse temerarias y tossudas contra l' uniò de dos cors que li semblavan nascuts l' un per l' altre, s' havía convertit en desitj tormentós de reveure al estudiant, lo desitj en necessitat, y aquesta necessitat en amor incipient, però amor en fí. Posada nit y día en torment, á voltas el cor li aflacava, sentía l' abatiment de las grans crisis, y llavors, recobrant l' enteniment son domini, li mostrava la impossibilitat de l' unió somiada, acabant per ferli brollar dels llabis una rialleta irónica, depnadora de sos deliris passats. Mes, derrera la reflecsió, venía la fantasía oferint armas destructoras ab las quals la victoria era segura, l' imaginació rodejava d' esplendent aureola al sér volgut, lo desitj, dantse ayres d'espert, prometía serenitat y fermesa pera mantíndres á la ratlla deguda, y l' cor, banyantse en aygua de rosas, tornava á assaborir ab deliqui las fruicions del amor. Escenas d' amor sorpresas entre donya Mercé y son marit li removían l' ánima ab certa gelosía. Ella sabía 'l desnivell de fortuna que hi havía entre marit y muller y riallejava al pensar que de casaments consemblants s' en fan cada día.
Si pensava això, l'invadía una esperansa dolsa com la llum del alba.
Volent y dolent aixís, havía tornat á la despesa y esperat la tercera entrevista ab l' estudiant. Desconfiant encara de las declaracions del segon día, s' enganyava á sí meteixa, suposant que tot alló no era sinó un simulacre divertit, gens perillós per un y altre; que 'l torment passat á casa seva era un desvari de l' imaginació que res com la realitat dels fets aplacaría tan facilment. En Lluís era prou viu pera no encapritxarse per una noya de tan humil llinatje, y ella, fredament pensant, no podía somiar ab en Lluís. ¿Que témer, donchs?
Mes, quan l' estudiant se presentá sotmès y enamorat, quan ella vá veure que s' enardía y arrebatava fins á desafiarla á que li exigís probas heróicas, quan li semblá oure 'ls accents del amor tan gruat, se vá sentí al cor un llampech d'extraordinaria joya, á sa llum, vejé tot-d'-una la timba á qu' anava á abocarse y, esgarrifada del perill, tractá de salvarse allunyant al estudiant. Derrera d' ell, havía d' eixir ella pera no trepitjar may més aquella casa.
Tal fou lo primer impuls de la noya; mes las forsas li mancaren, la corprengué 'l temor de sembrar sospitas ofensivas á l' honesta conducta d' en Lluís, y fins no trigá en sentirse invadida d'una certa compassió per ell, que 's presentava disfressada de remordiment fundat. Al cap y á la fí, el pobre xicot què li havía fet pera tráuresel del devant d' aquell modo?.... Quín motiu tenía pera dubtar de las sevas intencions?.... Quí podía probarli l' absoluta impossibilitat del casament ab ell, tenint y tot en compte 'l desnivell de posició?... Un amor pur, un amor gran, un carácter noble y sencer no podrían unirlos com al matrimoni de ca 'n Castellfort?.... Anch que fós reyna, no estaría ella disposada á lluytar fins á la mort pera conseguir aquella unió? Oh, y tal! Vès si no ho faría, vès si no daría trono y corona y tot pera l' amor que la corsecava! Y donchs? No era una ofensa, no era una injuria suposar altre d' en Lluís?....
Y al arribar aquí de las anguniosas reflecsións, sentí esgarrinxar l'enrejolat. Un paper havía entrat com sageta per sota la porta. Lo cor li doná un salt, s' aixecá corrents y plegá 'l paper. Era una carta. Oh, malehida ignorancia, no sabia llegir!
No coneixía sinó la primera plana de las becerolas, las lletras mayúsculas.
Y així y tot, descloguè la carta y l' estengué devant seu, clavantli'ls ulls, fentlos correr ab neguit de ratlla en ratlla, com si esperés una miraculosa infusió de saber.
Al peu de las ratllas llargas, veya en geroglífich, mès petit y fácil, la firma, que per estranya intuició desxifrava. Sí; allò era una Ll, la lletra ab que comensa 'l nom d' en Lluís, una Ll que parlava.
Els pals prims y decantats li venían á ser com duas canyas que xiulavan al buf del vent, produhint un sò molt semblant al de tot lo nom Lluís. Y després la í punxaguda, ab l'accent pesantli á sobre, y la s final voleyant com róssech ondulant per l' ayre, acabavan de darli la clau d'aquell geroglífich. Oh, sí; allò deya Lluís, ho hauría llegit fins en las tacas de la lluna; no li calían las becerolas pera enténdreho: Llu... ís..., Llu... ís, la meteixa llengua ho deya, lo meteix paper ho havía pronunciat al passar per sota la porta. Però fòra d' aquí, res; fileras de fistons de tinta recargolats, enrevessats, prims com sobre-fils negres d' una aprenenta que no sab tenir l' agulla. De segur qu' en ells hi havía las paraulas amor, llágrimas, juraments; crits de l' ánima qu' ella sospitava, que li brunzian á l'orella. ¡Oh, malehida ignorancia que d' un tresor ne feya un torment! Res, re més que la firma Llu... ís lograva llegir! Y á qui fer confident d' aquell secret? A qui entregar aquell paper, sens revelar l' amor del seu cor? Còm confessar al meteix Lluís una ignorancia tan vergonyosa, que, per sí sola, empetitiría l'objecte estimat d'un modo deplorable, crudel! Y còm viure, sense saber lo qu' allò deya! Potser la desesperació, lo despit, hi havían dictat condicions, que, de no acceptarlas, produhirían un atentat, un suicidi, tal volta!
Aquest pensament la foragitá de la cadira, y, arrugat lo paper d' una grapada, va correr, fòra de sí, cap á la porta, sens plan ni idea de lo qu'anava á fer, quan, al obrirne una fulla, veu allá, al extrem del corredor, guaytant per la de sa cambra, á'n en Lluís en actitut interrogant. La Toneta 's sentí descarregada d' un gran pès, y ab lo cap y la má cridá al senyor de son cor. Aquest hi volá rabent, com entra l' oronel al niu.
La cusidora estava cayguda á una cadira, brassos penjants, son coll de colom enarcat al pès del cap que li apuntalava 'l respatller; ab una má estrenyía encara la carta, y ab l' altra 'l mocador, y de sos ulls rodolavan cara avall llágrimas y llágrimas.
—Sí, só teva, Lluís, só teva; no puch lluytar més, no puch amagarho més.... me faltan forsas. Só pobra, no'm voldrás, mátam, trosséjam, però t'estimo, t' estimo y....
—Ah, sí, sí; es lo que jo volía sentir de tos llabis;—exclamá en Lluís, ajehentli 'l sedós capet en l' amorós niu que formava son bras esquerre, mitx creuhat demunt del cor.—Sí, Toneta meva, sí;—afegía, reproduhint los conceptes de la seva carta, sens ni sospitar que no hagués sigut llegida,—resolt estava á cumplír el teu manament; però, abans d' anármen, de passar tres mesos de torment y d' angunias, volía sentir dels teus llabis aquesta confessió consoladora.
—Oh, nó, no t' en vagis, Lluís. Ja es inútil callar; jo t' estimo, t' estimo, no puch amagartho, no puch més.... Ay! ay del meu cor, si tu m' abandonas!—
Y al dir això, 'ls llabis li van caure involuntariament á la tremolosa má d' en Lluís, y 'ls d' aquest van clavarse al front cremós de la donzella. Per las venas d' un y altre serpejá una alenada fresca, enervadora.
—Es per la meva mare que tinch d' anármen,—feu l' estudiant.
—La teva mare t' ha tingut tota la vida.... Però nó; véshi, véshi.... Ditxosa ella!.... ditxós tu, que tens mare!—
La Toneta abaixá 'l cap pera plorar més lliurement.
—Oh! no ploris, no ploris, que 'm fas mal!—exclamá 'l jove, lluytant pera aixecarli 'l cap, entendrit de debó.
—Y bé,—feu la cusidora, de sobte y aixugantse las llágrimas,—no m' oposo á que t'en vagis á casa; però no 'm oferías una proba? Donchs, vuyt días més ó menos, no han de fer infelissa á la teva mare, si tu sabs trobar una bona excusa.... No t' en vagis fins la setmana entrant: tindrém un dia més, dilluns podrém tornar á véurens.—
Y pronunciá aquest prèch ab accent de passió y abrassant tendrament á en Lluís per la cintura.
—Oh, la gran proba! vès quin sacrifici 'm demanas!—exclamá en Lluís, somrihent y amanyagantli 'l cabell de sobre'l front.—Sí, dòna, concedit.... però d' això no 'n diguis proba ni sacrifici.—
Las mans d'abdós van ajuntarse estretament com pera celebrar l' arribada de la pau que comensava á clarejar en llurs cors, y, cambiant una llarga mirada plena de passió, la Toneta s' aixecá y corregué á rependre la tasca pera evitarse una sorpresa fins allavors no temuda.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |