La papallona/Capítol XIII
Era 'l mes de Mars de l' any següent.
Lo primer raig de sol que llepá ja de matinada la humil alcova, sorprengué la llágrima vergonyanta que rodolava cara avall de la Toneta. La pobra cusidora, enfonzada en el seu llit, marsit el semblant per la pena, contemplava tota enternida l' angélich caparronet del filló, qu' estrenyía contra 'l pit ab sens igual amor. Feya vuyt días que 'l covava dins d' aquells llensols sens deixarlo de mirar un moment. «Què bonich, què dols, què tendret! Un ángel caygut del Paradís per' omplir de felicitat tota la vida d' una familia! Y son pare no 'l veya, no l' havía vist encara, no 'l voldría veure may, potser! Ah, si 'l vejés! Ben segur que li daría 'l seu nom, que no se 'n voldría separar ni un instant! El cor més crudel no pot ser sort al vagit del feble, á la mirada dolcíssima de l' ignocencia. En Lluís está ben lluny de tindre un cor de pedra. Es la vergonya, es la seva familia, es el dir de la gent que 'ns han robat el teu pare, fill meu! Que si 't vejés, si ell te vejés tan bufó, tan petitet, tan desvalgut, ab aquestos ditets que no poden pinsar un cabell, ab aquesta boqueta que no pòt empassarse un pinyó, ab aquestos ullets tan esparvillats....!„
Y al dir això, los ulls de la mare 's van arruixar de llágrimas, ab sos brassos doná una nova apretada al fillet y sos llabis se clavaren per una estona en el tendríssim front d' aquella criatura.
El nen se desxondí un xich, remogué las cametas dintre 'l volquers, obrí 'ls brassets com cercant quelcom ab els punys closos, y plorá un breu instant; no més lo indispensable pera que l' amatent mare pogués acompanyarli 'ls llabis al dols mugueró, ahont trobava, el petit, consol y nudriment.
—¿Ja 's desperta, ja 's desvetlla 'l nostre gafarronet?—cridá alegrement la Madrona, tot entrant.
—Tot just,—respongué la mare, aixugantse las llágrimas ab un santiamén.
La Madrona obrí de bat á bat els finestróns, amarant la cambra de viva claror, y entrá á l' alcova ab una escudella de caldo á la má.
—¿Que tal, heu dormit bé?
—Bé. ¿Y vos, Madrona?... ¿Ja'm porteu caldo? Cóm us pagaré tantas bondats!
—¿Quínas bondats? Sempre 'm díus lo meteix! ¿Que no ho farías tú per mí?... Y donchs?... Estaríam bé á 'n aquest món, en bona fe, si no 'ns ajudesim los uns als altres!—
Y dihent això, dreta á l'espona del llit, la corpulenta Madrona refredava aquell brou aixecantne culleradetas que deixava caure en daurats rajolins entre la suau fumareda que de l'escudella eixía.
La Toneta, la malhaurada Toneta la contemplava en aquell moment ab la respectuosa admiració que la vera, la pura caritat imposa, y 's sentía petita y desvalguda pera recompensar un día 'ls afanys que, per ella, havía passat aquella dòna. "Perqué—pensava ella, tornantse á mirar 'l nen—tú, fillet del meu cor, li dèus potser la vida, y jo... ah! jo, l'honra devant del món". Y l' agrahiment se desfeya en llágrimas, que la pobra Toneta procurava amagar fregantse dissimuladament ab l' amarat coixí.
Aquest moviment de la Toneta no se li escapá no á la Madrona, que, tot bufant los daurats rajolins, la veya ben bé de cua d'ull. Mes com son delicat instint substituhía tota l'educació de qu' era faltada, en semblants casos dissimulava pera no arrancar involuntariament dolorosas confessions y solía fingirse més distreta que may de la situació aflictiva que devant tenía. Per això deixá transcorre 'ls moments que necessitavan las llágrimas pera esvahirse y, de sobte, feu ab vèu alegre:
—Vaja, noya, prèn el caldo, que ja 'm triga petonejar al nostre peladet del niu. Té, filla, té, y déixam pendre aquest fartonet. Què tantas metas! Tot el dia mamarías, tú, gorrinet!—
—La Toneta, ants d'agafar la escudella ab sos dits afilats y esblanquehits de partera, deixá passar el seu fillet á mans de la Madrona, qui, acotxantlo ab son davantal de llana, se 'l menjava á petons. En brassos d'aquella humanitat, la criatura semblava una nina, y la mare expressava ab cert dolor aquest sentiment, preguntant:
—¿No pesa res, oy, Madrona?
—Sí que 's va omplint, dòna; no tingas quimera. Pobret, si no mes té vuyt dias! Digas: ja faig el meu pès, ja, ratolinet de casa!—
Y sens voler, desmentía sas afirmacións moventlo, aixecantlo ajegudet, com si fes equilibris ab una ploma que l'ayre li arrabassés dels brassos.
—¿Y las noyas, Madrona?
—Ja son al treball. No 't sentía moure y he privat que 't despertessin.
—Cá, filla, cá havía de dormir jo! Que 'n feya d'horas qu' estava desperta!
—Y perquè? Ja rumiavas? ¿Ja tornavas ab las tevas caborias de sempre? Ah, si jo 't pogués girar el cervell com una mitja! Els afligiments, las llágrimas deslligan el cor, lo desembrassan es veritat, però no curan, no aparían res. Jo sempre ho dich: poden plorar, y encara en prou feynas, els richs, que tenen qui'ls hi fa la feyna; però 'ls pobrets no podém perdre els ánimos, hem de fer cor fort y, aquí caych, allá m'aixeco, hem d' anar fent sempre. Am la passada d' en Lluís, no pòts pensarhi més, perque se 't pedrejaria la salut quan més te 'n cal pera criar aquest angeló.
—No, si precisament no he pensat ab lo dels altres dias, ni he plorat... com us creyeu.
—Vols dir, traydorota...?
—Pensava ab que hauríau de ferme la caritat de córrer lo del bateig, perque 'l nen ja té massas dias.
—Avuy, avuy parlaré d'això ab D. Miquel, que té bò ab el senyor rector de la parroquia. No passis angunias, tot s'arreglará; el nen está sá y bò, no corre cap perill y no 'ns mancará temps pera batejarlo. Casualment D. Miquel va batejar el seu, ahir; jo esperava qu' estés bona la senyora per' encarregarli á 'n ella 'ls passos.
—Ah, nó; ja sabeu que las senyoras no solen eixir de casa fins als quaranta dias. Y don Miquel, quín un pera deixar sortir á la seva!
—Es ben cert... però jo feya temps, perque, no ho sé, me fá més frenta explicar lo que t' ha passat, al senyor, que no pas á la senyora...
—Ha sigut un engany, Madrona...
—Prou qu' ho sé, santa cristiana!
—Una seducció; y això no deshonra á ningú, perque totas las ignorantas hi estem subjectas. ¿Quí ho havía d'esperar d'en Lluís...?
—Y sí, dòna; prou qu' ho sabém. No 't desconortis per això.
—Donchs no tingueu reparo: escondiu 'l meu nom y res més.
—Sí, filla, sí; ho faré aixís, y tot s'arreglará...—
Y al dir això, la Madrona deixá caure una llágrima involuntaria á la gorreta del menut, á qui acalentava ab son alé, mentres la mare, á sa vegada, ofegava 'l singlot del plor, violentment girada de cara al coixí.
Lo desconort de la pobra Toneta seguía encara. De sa pensa, excitada pe'l dol, brollavan sens parar pensaments negres que li trencavan el cor. May s'havía sentit á l'ánima una veu tan eloqüent y esgarrifosa. Derrera las tristas reflecsions que se li acudian sobre l'infamia d'en Lluís, venían estalonantse pensaments d' agre escepticisme contra la societat que la miraría de mal ull y la rebutjaría sens compassió ni justicia; y després d'aquets, sense solució de continuitat, l'assaltava una dolorosa exclamació: "ah! tenirlo de batejar sense pare, presentarlo al món deshonrat, com un bordet, com fruyt del vici, lo fillet de mas entranyas!" Era la nota dominant d'aquella dolorosa elegía que de tant temps há li destrossava 'l cor. Las lleys socials y 'l què dirán pesavan demunt d' ella com una llosa insoportable y li semblavan mil voltas més crudels que la meteixa infamia de qu' era víctima. A la fí, la fiblor dels desenganys se soporta ab l'esperit tranquil; però la rojor de la vergonya remou tot el sér, nos empeny sempre cap al recó més fosch, ens foragita de nostres semblants, y 'ns ofereix per únich refugi una soletat que prompte's pobla de remordiments y recorts enverinats, perdent aixís el carácter consolador de la soletat veritable. Sa vida sería un infern, tant més terrible en quant hi queya ja al naixer aquell fillet irresponsable é ignoscent. Ah! quan el pobret tindría us de rahó, cóm se li encendrían també las galtas! Y llavors, quinas miradas de torment per ella! Cóm la reptaría desde 'l fons del cor! Al costat d'això la pobresa, la miseria, la fam, potser! Ah! y que n' era de terrible 'l quadro que li pintava l'imaginació, aqueixa companya llunática que tant s' ensanya enfernos pagar avuy los goigs que 'ns proporcioná ahir!
La Madrona, que tot gronxant el nen, sentía desde la saleta 'ls singlots, mal ofegats, endevinant com si 'ls llegís tots els torments de la seva afillada, tractá de distráurela, parlantli de cosas indiferents y excitantla á abandonar la quietut del llit com massa propicia á l'entristiment. Lo moviment, el treball, pera la gent que'n tenen abitut, es un consol insubstituhible, no un cástich ni una pena. La Toneta, trobant encertat el consell, no 's feu pregar gayre: se vá llevar, y ab sa bona amiga, rentá y vestí al menudet al escalf del sol qu'invadía la cambra, y aquest entreteniment fou per la mare una vera compensació. Després, la Madrona va refer el llit y endressá l'alcova, tirá á las espatllas de la partera un mocador gran y 's mudá per' anársen á fer feynas á casa'l senyor Castellfort.
—No súrtis pas de casa en tot avuy, ¿ho sents, Toneta? Estás massa flaca encara. Els fogons quedan preparats y, si vóls caldo, ne trobarás á l'olleta; á la una vindrán las noyas y podreu dinar—digué la bona dòna, clavantse la darrera agulla de picar al mocador del coll. Y fent un altre petó al adormit menut, tancá la porta y baixá l' escala espurnejantli 'ls ulls.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |