La papallona/Capítol XIV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




XIV


En arribant al portal de ca'n Castellfort, la Madrona 's sentí cremar la cara de vergonya. Tot esperant que l'obrissin, després d'una bona estrebada al lluhent tirador de la campaneta, deixá perdre la vista per las alturas d'aquell cel-obert, plè de balcons barrats, tots ells velats per transparents de colors esmortuhits. La gran quietut que hi havía, dava al cant d'un canari, presoner dins d'una gavia penjada á las alturas del quart pis, un tò d'anyoransa qu' arribava al cor. No era la primera volta á la vida que la Madrona experimentava en aquella escala aquest ayre de sepulcral tristesa; que prou se recordava de cóm s' havía esperat al meteix replá, l'any 53!

En aquell moment li torná tot á la memoria. Eran las nou del matí, si fá no fá, la meteixa hora d'avuy. Acabava de deixar malmesos, morts, á l'Hospital de Santa Creu, als pares de la Toneta, víctimas de l'explosió de la fábrica de D. Ramón, Deu l'haja perdonat! Venía ab el cor traspassat, ab la Sió al bras y, arraulidas á las faldillas, l'Angeleta y la Tona, qu' ab prou feynas caminavan. Venía com afollada, perseguida per la desgracia, á demanar un tròs de pá, més que pe'ls seus, per aquell angelet de Deu, que quedava sens amparo á la terra. Oh! quín dia aquell, Senyor, quín dia! Per sòrt de tots, Don Ramón no sols se portá com un cristiá, sinó com un pare; y si un día la pobra viuda 's vejé ab una criatura més, que l'amistat y la desgracia li tiraren als brassos, las mans generosas de D. Ramón, com més tart las de D. Miquel, son fill, no li van deixar coneixer la miseria. Derrera aquella porta no hi hagué may més un nó per ella, es veritat; però, ay! aquella escala, aquell cel-obert, si n'havian sentit de sospirs d'ella! Es tan trist tenir de demanar!

Y aquí de sas tristas recordansas, torná á trucar més fort com pera trencar materialment el curs de sas reflecsións. Una má arrugá 'l transparent del balcó de devant, y entre 'l vidre y la tela verdosa va apareixer la cara esquerdalenca de la cambrera.

Tot seguit se sentí una corredisa de passos sumorts que s'acostavan, y la brunyida porta s'obrí.

—Vos, Madrona?—feu l'Agneta, acompanyant la porta al tancarla.—Qu' havíau trucat un altre cop?

—Sí, ja fa estona.

—Perdoneu, era al terrat expolsant alfombretas; la cuynera es á plassa y en Manel á cá l' apotecari.

—¿Que no va bé la senyora?...

—Cá, filla, cá!—respongué la criada, movent el cap que duya lligat ab un mocador á la viscaina, abaixant els ulls y fent ab els llabis sorolls de xarrupeig.

—Y donchs, què té, pobra donya Mercè!—exclamá, alarmada, la Madrona.

—No sabém lo que se li ha girat. Lo certus es que no'ns deixan entrar al quarto; n' han tret fins á la dida y 'l nen; se la cuydan el senyor y la seva cunyada, y no fa mitj' hora que hi ha hagut consulta de tres metjes.

—Válgam Deu, válgam Deu!—exclamá entre dents la Madrona, contrariada y plena de confusió alhora.

Una darrera l' altra se 'n anaren á la cuyna, ofegant els passos en la tovor de l' estora y sens dir un mot. La cambrera deixá 'ls draps y expolsadors que duya y, assehentse abduas, van rependre la conversa.

—Bé, y donchs, no 's diu què té? Sembla que 'm parlas ab cert misteri, Agneta.

—¡Misteri, misteri!... Ells sembla qu'ho vulguin aixís. Es á dir, ells; es ella, aquella saberuda de donya Tuyas; que lo qu' es el senyor, don Miquel, n'ho faría això. Prou lo coneixeu. Però la manifassera de la seva cunyada, en aquestos moments me 'l goberna com no 'l pòt gobernar la senyora; té la porta del quarto sempre ajustada, y si 'ls hi cal alguna cosa, veuréu qu' estira la campana y encara no sou á duas passas, al posar la má á la porta, ja sentíu qu'ella es darrera, la bada no més un xich, us entrega l'escudella, la copa ó lo que sigui y, en havent dit “porti tal cosa„ ja heu acabat, ja torna á tancar. Això sí, trigueu una mica, perque l' aygua no estigui prou calenta ó be perque l'heu de refredar un xich!.. ja me la teniu aquí, ab uns morros de tres dits y prenentvos la feyna de las mans. ¡Vos dich que n'estich tan cuyta y recuyta que, si no pe'l senyor y la senyoreta, ja 'ls hauría plantats!

—Nó, dòna, nó; prèn paciencia. Quan hi há malalts per las casas, ja se sab, no's gasta humor.

—Oh, es que lo qu' ella no gasta es modos. ¿Que per ventura hem d' enmatzinâ 'l quarto, per privâns d' entrarhi? ¿Que per ventura no 'n sabém tant com ella de cuydar á la senyora? ¿Quí l'ajuda á vestir y á despullarse quan está bona, sinó jo? De vegadas, el senyor, perque jo la pugui despullar, no's fica al llit abans.

—Potser els metjes han encomenat molta quietut... Quí ho sabrá?...—

La Madrona responía ab l' indiferencia d' una persona capficada per altras cosas.

—Què quietut, quietut! ¿Que soch una barrauhera jo? ¿Que porto cascabells demunt?...—

Una campanada del dormitori de la malalta trencá la paraula á l'Agneta.

—Té ¡ja hi torném á ser!... Ara ho veurèu,—digué la cambrera, aixecantse ab ayre enfurronyat.

—Espérat,—feu la Madrona.—Escolta: jo voldría veure al senyor, si pòt eixir un moment, y si nó, pregunta també si hem de fer dissabte ó si'm necessitan per' alguna cosa.

—Ah! cá, cá, cá! Voleu que 'm respongui á tantas cosas aquella senyora Mins? Ja us dich que nó.

—Vaja, noya, vés... vés...—feu bonament la Madrona, empenyentla cap á la porta ab la dolsura del quí 's sent lliure de mesquinesas. Torná á asséures y, deixant vagar l'esguart pe'ls ámbits d'aquella cuyna plena de lluhenta batería que revelava ben estar, y ab tot y 'l seu encaparrament, son natural de dòna no pogué deixar de ficsarse en l'inusitat desordre que regnava pe'ls fogons, taulell y ayguera.

—Era 'l senyor,—feu l' Agneta, tornant ab la cara plena de goig.—Anéu cap al escriptori qu'us espera. Volían saber si havía tornat en Manel de ca l'apotecari. Res, cosas de aquella; perque vès si no hauríam entrat ja las medici...—

Al arribar aquí, la Madrona ja havía desaparegut pe'l passadís del escriptori. L'Agneta va pendre altra volta 'ls expolsadors y 's perdé per corredors y salas.

L'entrevista de la Madrona y don Miquel, fou curta: aquest estava fondament capficat per la malaltía de la seva dòna, á la quí estimava cada día més. Los metjes se reservavan encara 'l pronóstich y fins exposavan ab alarmadora vaguetat el diagnóstich. Aparato d'una malaltía més ó menys seria, perillosa sempre en l'estat de donya Mercè; semblavan inclinats á creure que sería una peritonitis. La Madrona's quedá sense capir gens ni mica aquest llenguatge. Un y altre, massa preocupats per lo que'ls passava, s'escoltavan distretament. Don Miquel, volent guanyar temps, parlava depressa, ab frase trencada, y quan tocá á sa interlocutora exposar la seva pretensió, se veya bé qu' ell tenía'l cap á tres quarts de quinze, com se sòl dir. Dret al peu de la taula, feya ballar una bola feixuga de cristall y sos ulls inquiets tan prompte 's ficsavan sense expressió en los de la Madrona, com resseguían la taca d'un mapa, la cornisa de la caixa de ferro, ó queyan ab igual indiferencia sobre las mostras de cotó en rama que hi havia apiladas en paquets demunt del copiador de cartas.

Per altra part, travada la llengua de la Madrona per la vergonya, temerosa sempre de que 's sospités que l' enganyada era una de las sevas fillas, no lograva la pobra dóna explicarse sinó ab molta dificultad y no se li acudía un mot frappant ni una frase concisa ó prou enérgica com requería l'esperit de don Miquel pera ferirli l' atenció y obligarlo á escoltar ab interés.

—Bé,—digué finalment ell,—què m' heu dit que desitjavau? ¿Que veji al senyor rector de santa Mónica? No puch: ja compreneu que no estich pera eixir un moment de casa.—

La Madrona, las mans plegadas demunt la falda, no interposá un mot. Tapantse mitja cara ab la má oberta y esgratinyantse una cella, qu'era posat seu al reflecsionar, D. Miquel digué per fí:

—Ja veuréu, ferém una cosa, vos hi presentaréu ab una tarjeta meva. Es lo que basta.—

Escrigué á peu dret quatre mots, una vaga recomenació en la cartolina, y entregantla, se disposá á entornársen al costat de sa muller.

—Digui, senyor,—preguntava, seguintlo, la Madrona,—donchs que no ferém dissabte, avuy?

—Ré d' això,—respongué ell, tot baixet y sens pararse.

—Estich al servey de vostè.

—Gracias.

—¿No m'han pas de menester? Ja sab que poden manar.

—Gracias, gracias,—seguí ell fent, caminant entregirat de puntetas y signant silenci ab el dit.

Y la Madrona pará sos passos al véurel internarse pe'l saló inmediat al dormitori de la malalta; saló que tenían fosch, plè de reculliment y ahont alguna bravada de medicina que hi arribava feya escursar el pas ab respecte.

Al tombar la cara, topá la Madrona ab la cambrera, qu' agaifantla per la má y enmenantla altra volta á la cuyna, feu:

—Y bé, qu' heu pogut esbrinar alguna cosa?

—Que no volen que fem dissabte. Ab això me 'n vaig, que tinch feyna.

—Nó, dòna. De la senyora; qué té la senyora?

—Qu' encara no ho saben be... Alguna foguerada... alguna d' aqueixas marfugas que, grat sia á Deu, no tenim las pobras. Vaja, noya, á Deu y paciencia; no deixis tan bons amos per cosetas que passan.—

En aquell moment soná la campana de la porta. Era en Manel que venía suant de la farmacia. Li havían fregit las sanchs... Tot plè de gent, y més cansoners!...

—¿Y bé, y l'apotecari, tampoch t'ha dit que té?—preguntá l' Agneta.

—¿Y com vòls qu' ho sápiga per la recepta? Ni menos li he preguntat. Dimoni de xicota, es més tafanera! Ala, ala, á escombrar!—

Y despedint ab una rialleta de benevolensa á la Madrona, tancá la porta ab molt de conte, penjá la gorra y se 'n aná á grans'gambadas ab la medicina á las mans cap á la cambra de donya Mercè.

La pobra Madrona baixá l'escala plena de confusió, emprenent el camí de la rectoría, y confonentse ben prompte ab el trahut de gent y carruatjes que tranzitavan per las Ramblas.

La confessió qu' havía de fer l' avergonyía molt. Sols l'amor que duya á la Toneta, la compassió que li inspirava 'l nen y l' esperit de caritat que may l' abandonava, podían encoratjarla á dar aquell pas. Li semblava que tothom li havía de llegir á la cara que tenía fillas y que, al sentir aquella revelació, tothom havía d' atribuhir la cayguda á una de las sevas noyas. Ja veya 'ls ulls del senyor rector mirantla fit á fit fins á ferli abaixar els seus, no gosant á reptarla de paraula per la seva falta de vigilancia, pe'l descuyt de sos devers de mare, dubtant potser de sa exemplar conducta, atribuhint de segur el fracás al mal exemple; y aquets temors li oprimían el pit com may se l' hagués sentit oprès en sas majors desventuras, li feyan escursar el pas y anar com á las palpentas per entre aquella mar de gent indiferent, que l' empenyía y copejava com las ònas á un còs mort.

Tot aquell trasbals abigarrat de carruatjes que corrent á dreta y esquerra de la Rambla ompla l' espayosa vía de terratrèmol, el bumbum de las conversas, la canturia dels aucells entaforats pe 'ls plátanos ja verdejants, las veus discordants dels revenadors cridaners, dels venedors de periódichs y mistayres, tot aquell clam de vida que fá de la mellor vía de Barcelona un dels carrers més alegres del món; no arribava à l' orella de la pobra dòna sinó com una maror llunyana, per demunt de la qual ressortían ab veu més forta y vibrant los crits agudíssims del seu esperit. Y aixís, caminant en zig-zag per entre'ls rotllets de conversants y compradors de flors, obrintse escletxa entre las collas de treballadors qu' esperan feyna pe'l Plá de la Boquería, passejant com discordant taca de color son vestuari esblanquehit d'obrera per l'aristocrática Rambla del Mitx ó banyantse en el boyri sol que campeja pe 'ls amples espays de la plassa de las Comedias y de la desembrassada Rambla de Santa Mónica, arribá per fí á la de Santa Madrona y, enfilant una escaleta mesquina y pobra, trucá á la rectoría.

S'obrí la porta, entrá en una saleta petita, modesta, ahont esperavan cinch personas més sens badar boca, algunas ab paper sellat enrotllat á las mans, y s'assegué pera pendre tanda.

De quan en quan s' obría la porta inmediata, eixía la persona despatxada y n' hi entrava un' altra. Darrera d' ella, ne venían de novas á engroixir las filas dels que esperavan. Y 'l temps se li feya cansoner, pesat y endormiscador com la quietut que allí regnava, trencada no més de tant en tant per sorolls somorts de plats, que venían de la cuyna, ó per suspirs de fadiga qu 's permetían los més impacients ó enfeynats.

A la fí la Madrona pogué entrar. Eran tres quarts de dotze. Un sacerdot brunós, grassilló, ab semblant d' amohinat, cobert el cap per un casquet de vellut negre, y á las espatllas un balandrán, prengué la tarjeta, va asséures á la taula escriptori y, apoyant els colzes sobre un gran llibre registre que tenía obert, llegí á frech d' ulls la recomenacíó.

—Lo senyor Rector no hi es; però ja 'm pòt dir á mí què vol,—feu el sacerdot, badallant de fadiga y ab l'indiferencia d'un home d' oficina amohinat de feyna.

La Madrona, vejentse lliure de la mirada de qui l' escoltava, explicá ab pocas paraulas la seva pretensió. Tot l'embalúm que duya al esperit se li esvahí com foch de palla devant de l' acullida purament oficinesca que li feu 'l vicari, prou avesat á casos consemblants pera estranyársen.

—Vinguin ben matinet, demá, sense aparato de cap mena, y 'l batejarém.—

Y ditas aquestas paraulas, aixecá 'l llibre de registre y se l' acostá 'ls ulls tot esperant un altre parroquiá.

La Madrona arribá á casa seva descarregada d' un gran pès. Sa impensada arribada coincidí casi ab la de las noyas. La felicíssima resolució qu'havían tingut los passos donats per ella aquell matí aygualí la pena qu' en altres moment los hi hauría causat la malaltía de donya Mercè, á qui tant estimavan totas quatre.

Van dinar juntas, ab alegría en ellas estranya d' algun temps ensá, lo nen á la falda de la mare, y tota la conversa 's consumí discutint el nom que posarían á 'n aquell angelet. Van convenir en que 's diría Ramón, com el vell Castellfort, lo protector d' aquella familia, com el sant tantas voltas invocat per la mare, tantas voltas repetit per la Madrona quan, gronxant al nen pera ferlo dormir, li cantava al compás apendulat de la cadira:

Sant Ramón Nonat
fill de Vilafranca,
confessor de reys,
de reys y de papas...


Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)