La papallona/Capítol XVIII
L' esglay d' aquell matí causá á la Toneta un altre atach d' asistolia més greu y llarch que 'l primer. Sols á copia de ventosas, mostassas y excitants de gran forsa lograren desnuarli 'l cor. Lo metje veya cada día més encertat el seu primer diagnóstich; era evident que la Toneta tenía una endocarditis molt arrelada; la més petita contrarietat provocaría un altre atach, posant en perill la seva existencia. Convenía, donchs, sobre tot, una gran tranquilitat d' esperit.
—Bé, no será rés, no será res, ja tornaré;—va dir al despedirse, notant en las caras d' aquella familia l' expressió de l' alarma. Però, tot baixant l' escala, l' home rodá 'l cap ab la tristor de qui acaba de sembrar confiansas sabent qu' ha de venir el desengany.
—Sempre lo meteix!—murmurá entre sí:—cercar la veritat per' amagarla als demés; remenar la brossa, clavarse un meteix l' espina y convertir en rialleta l' ay que voldría escaparse dels llabis. Sòrt que ja hi tenim la pell ben adobada!—
D' aquell jorn ensá, la Madrona passá per totas las alternativas de confiansa y defalliment que portan ab sí las malaltías de debò. La pobra dòna havía vist morir massa gent pera no coneixer que 'l mal de la seva afillada era per' alarmar de veras; mes á fí de no encomanar la por á las noyas s' engolía las llágrimas. Altras vegadas, presa del enlluernament consolador que l' amor porta, s' enganyava á sí meteixa, donant importancia inmerescuda á las fantásticas flamaradas de vida que la mort troba pe'l camí y que no son més que fochs follets anticipats. Sos llabis tan aviat repetían aquell "cá! cá! pit y fora!" com exclamavan ab veu de llágrimas "pobre angelet de Deu! malaguanyada mare!"
A mitx accident de la Toneta havía comparegut la dida, atreta per l' amor que duya al pobre nen. La bona montanyesa s' havía figurat ja 'l tripijòch en que 's veuría de moment aquella familia y no volía que 'l menut patís fretura. Al veure 'l trasbals, va ajudâ á curar á la malalta y s' oferí á alletar al nen, ni que fós de franch. Estava disposada á quedarse allí, á tot lo que volguessin, be que, essent possible, desitjava portar un parell de días el nen á casa 'l senyor Castellfort pera que la senyora no rebés el cop tan de sobte. Abans d' eixir, D. Miquel l' havía trastornada ab els prechs qu' en aquest sentit li havía fet.
Per gran sort, al retornarse, la Toneta mostrá una tal flaquesa de voluntat qu' ho facilitá tot. Esguardá 'l nen ab aquells ulls d' indiferencia que l' ensopiment dona, lo besá y, ab veu feble y dolsa:
—Ja se 'l podeu endur, si me 'l porteu cada dia una estona. Pobra donya Mercé, prou pena ha tingut!—va dir, tot girantse de l' altre cantó ab aquella peresa adolorida dels malalts.
A mitja nit, desvetllantse, tot d' un plegat demaná 'l seu fill.
—No sabs que l' has deixat á la dida?—feu la Madrona, que s' havía empenyat en vetllarla.
—Ah, sí, es veritat! He somiat tantas cosas, que 'm sembla lluny, lluny, aquell moment. Enceneu llum, que ja estich cansada de dormir, y aquella xinxeta me fá una tristor!....—
La Madrona l' obehí, y la malalta comensá á garlar com si res tingués. A ben segur que l' endemá 'l metje la donaría ja d' alta: quan una está mala no té somnis bonichs, y ella acabava de tindren de dolcíssims. Tots els bons moments de la seva vida havían renascut plens de llum, de vida, de veritat, com si tornés á trobarshi. ¡Ah, quina edat mes bonica aquella!
—Quan penso que 'l nen encara l' ha de passar, ja estich contenta. Y dura! ¿oy que dura?.... Perque, fins qu' una té disset ó divuyt anys, tot son flors y violas encara que una haja de treballar. Y está clar; si jo 'm recordo que, quan me feyan cusir, nos feyam conte ab la Sió y l' Angeleta que cusíam robeta de ninas; y quan m' enviavan ab el cabasset de bitllas á la fábrica, sempre trobava pe'l carrer companya pera jugar á qui corra més y fer el badoch pe 'ls aparadors... fins que passava algun xicot y 'ns en distreya clavantnos una bona estirada al mocador del cap que se 'ns plegava al coll, mentres qu' ell fugía corrent y fentnos ganyotas. Jo 'm dalía devant de las ninas, m' hi dalía! Me 'n recordo d' una de grossa, molt grossa, com una criatura de tres anys, qu' anava ab gorra de cop, faldilletas, devantalet, las sevas mitjas y sabatetas y tot, que servía de mostra, penjada al bell mitj del portal d' unas cotillayres del carrer de la Cera. ¡Si me n' havía causat de gustos y d' espants! No podía passar per allí que no m' hi aturés: deixava 'l cabás á terra, y plantada com una doneta tafanera, escorcollava ab els ulls per entre 'ls enagüets si li veya las camas. Una nina ab camas ben fetas y fortas me semblava un impossible, y jo pensava (¡ara veyeu ab qué m' encaparrava!) pensava ¿còm la deuhen posar al despenjarla? ¿dreta ó ajeguda?... Un día, tot mirántmela, ixen de tras cantó dos gats enfurrunyats, que, d' un bot se 'm fican al cabás, y ¡ay Deu meu! ells que 'm fan caure á terra y m' escampan pe 'l carrer duas ó tres dotzenas de bitllas totas esbulladas. Miréu: vaig tenir tal espant, que las cotillayres me van haver de retornar.
—Ah! y tu no m' ho vas dir, dolentota!—exclamá la Madrona, ignoscentment entretinguda.
—Oh, perque no 'm renyessiu per lo de las bitllas; be frou qu' ho va fer el majordom, aquell Nasi, qu' era tan ferreny.—
Aixís, garlant com una criatura, seguí encara bella estona, y la Madrona, escoltantla anava animantse ab igual candidesa. Aquell dalit d' enrahonar, aquellas recordansas alegras, no podían ser sinó senyal de salut.
—Cá! cá! pit y fora! Ja la salvarém.
L' endemá, ja fou una altra cosa. La Toneta 's despertá de mal humor. Semblava fins que la veu se li havía tornat aspra, esquerdada. Ben dejorn, s'oposá á que la tinguessin fosca, y com que, per no contradirla, van obrir els finestrons, las doná, llavors, contra 'l cel qu' estava ennuvolat y trist. Haventse retirat á dormir la pobra Madrona, se negá á pendre la medicina si no li servía la Sió.
—No veus qu' es á plassa? Prénla, dòna; quan tornará, ja 't cuydará ella,—feu l' Angeleta, afligida de véures tan injustament rebutjada.—Mira que vindrá 'l metje y 'ns renyará, que 'ns ha manat que te'n donessim cada tres horas y 't convé; te fas mal á tu meteixa, prénla dòna, prén.—
Per tota resposta, va cloure las dents com una criatura tossuda y demaná que tornessin á tancar els finestrons.
—Per veure una claror tan tèrbola, més m' estimo no véurehi!—
En arribant la Sió, sa germana va correr á explicarli aquella rebequería.
—No he gosat á despertar á la mare, perque la pobra va tan enderrerida de sòn.... Però, ¿cóm ho farém, si avuy s' empenya en tenirte aquí, demanante com la mestressa 't demana?
—Ja verás; primer es la salut de la Toneta; hi anirás tu, y jo faré la teva feyna aquí. Que se 'n fassin compte.—
Entrá la Sió ab la medicina, y la Toneta no sóls la prengué á grat-sient, sinó que, mudant l' expressió del rostre y 'l tò de veu, va conjensâ á conversar ab sa amiga.
—Tanca la porta, que no entri ningú. Tinch fam de parlar d' en Lluís. Pobre Lluís! ningú 'l compadeix sinó jo; y ja veus qui n' ha rebut més dany!.... Deu me 'n guart de confessarho als altres; peró tu, única ab qui n' he parlat del primer dia ensá, ja te'n fas cárrech, ¿no es aixís?.... Estich ben segura que si ell sabés lo que m' ha passat, el tindría aquí, ben penedit, al costat del seu fillet. ¿No es cert? Creume: no té mal cor, nó. Es que no m' ha vist, es que no se 'l pensa 'l mal que 'm va fer.... Ah, si haguessim tingut pit per' anar á Ripoll!.... Ré; els homes son com las criaturas.... daleixen per nosaltres y no paran fins á malmétrens, com las criaturas ab las joguinas.—
Y seguí parlant bona estona en aquest sentit, com si posés empenyo especial en redimir la figura de son sacrificador al ulls de l' única confidenta que ella tenía.
—Jo callo, m' aguanto y fingeixo devant dels demés, sols pera no sentir altre cop aquella expressió tan agraviadora qu' un dia li va tirar ta germana...
—Dòna, es per lo molt que t' estima, no te 'n has de agraviar aixis...
—No m' estimas tu?.... Y donchs, còm ès que no 'l maltractas com ella?—
La Sió no sabía com eixirse d' aquesta argumentació. «Hi há molts genis.... l'Angeleta es d' aquellas que no saben guardarse res al pap...»
—¿Es á dir que, tu, no l' insultas perque sabs fingir?....
—Ay, nó, filla meva; res d' això.... y ara!—respongué l' amiga, roja, sofocada de véures tan pobra d' arguments mellors.—
Y tractá encara de desvaneixer aquell dubte ofensiu. Però la Toneta comensá á fer una rebequería com l' hauría feta als quatre anys. «Es dir que ja no podría refiarse de ningú, ni de la mellor amiga? que tothom l' enganyava? que tothom fingía menos los quí parlavan com l' Angeleta? Pera viure aixís, valía més morirse. Ja ho sabía qu' en Lluís l' havía deshonrada, qu' havía fet un gran pecat; però quí 'n rebía sinó ella? No 'l perdonava ella? no 'ls hi deya ella qu' havía sigut sense mala intenció? Donchs, perquè 'ls menys interessats no l'havían de perdonar com ella? Quan menys los quí sabian qu' era 'l pare d' en Ramonet, be 'l podían respectar.»
Y aixís, plorant y cridant y replicant ab foch extraordinari á las rahons conciliadoras de l' aturdida Sió, vá estar mitj' hora per persuadirse de que la seva confidenta no pensava ni obrava com ella presumía.
Notantli 'l metje certa inflor en las extremitats, ordená que procuressen tíndrelashi ben calentonas, afegint que no 'n fessin cás del malhumor; era que sentía 'l temps.
—Encara no 'm deixa llevar?
—Per avuy diu que nó. Però ja 't llevarás aviat, dòna.
—Sí, al altre món!—exclamá, deixant escapar una llágrima.
Entrá la dida ab el nen, y, apoderantse d' aquest, la Toneta l' omplí de petons y se 'l va ajeure al costat pera contemplarlo, pregant á la montanyesa que eixís una estona á esbargirse. Aquella bona dòna obehí á un signe dissimulat que li feu la Sió.
Un cop fòra, la Toneta va dir:
—¿Sabs perqué me la treta del devant? Perque 'm fá enveja: tot el dia 'm té 'l meu fill; me sembla que me 'l roba.... y pe 'l temps que 'l podré veure....
—Quíns pensaments téns avuy! No siguis aixís; lo qu' has de pensar, es que te 'l cría com una flor.
—Mira: per si 'm moro, te voldría demanar una gracia: que no te 'l separessis may del teu costat, encara que 't casis.... ¿ho sents?.... encara que 't casis. Jo ja sé que te l' estimarás com si fós teu....—
La Sió s' aixugá 'ls ulls ab la camisa de batista qu' estava cusint, y al véureho, la Toneta se li abrassá al cap estretament, barrejant abduas las llágrimas bona estona, mentres el nen, vermellet com un panalló, dormía ab la plascent tranquilitat d' una criatura sana y satisfeta.
A la tarde, trobantse sola ab la Madrona, manifestá desitxs de confessarse sense que 'ls hi pogués desvaneixer aquesta ab las reflecsions que li feya pera arrancarli de l' enteniment l' idea de qu' anava á morirse aviat, que semblava tenir clavada al cervell. De sa desgracia ensá, no s' havía atansat al cònfessonari per la vergonya de declarar la seva falta; mes, ara, se sentía prèsa d' unas temors y unas caborias esgarrifosas que la tenían en torment. L'escándol promogut ab motiu del enterro, el disgust causat á D. Miquel, lo pensament egoista de pendre el seu fill d'aquella familia baldament se morís donya Mercé, feyan ab sa cayguda una tal suma de pecats, que la tenía condemnada sense remisió, y, en cambi, una veu interior li prometía la cura, la sòrt del seu fill, la tornada d' en Lluís, si acudía ab tota contrició al tribunal de la penitencia. May s' havía sentit tan plena de fè y de desitx. Aquella era, donchs, l'hora d' anar á cercar el pare confessor.
La Madrona demaná al capellá que no li parlés de combregarla, ja que l' havían anat á cercar no més que pera satisfer el desitx de la malalta y sense haver indicat el metje que hi hagués necessitat de sagraments, ni perill de mort. Mes, ab tot y això, aquell acte produhí entre las dònas un tal estemordiment, que las arraulí totas á la cuyna plorant, com si vejessen per primera volta 'l principi d' una fí fins allavors no temuda.
—Es que se sent la mort, la pobreta!—deya la Madrona singlotant.
—Tant que'ns hem estimat! Oh, sí, que se la sent venir, sí! Veji allò que 'm deya avuy meteix!....—afegía la Sió, feta un devassall de llágrimas.
Y sa germana Angeleta, amagant la cara entre sos brassos encrehuats demunt la taula, pantejant ab grans sacudiments, no sabía acabarse com, havent sigut tan amigas sempre, cap als últims de sa vida li prengués aborriment sense haverli fet cap tòrt.
No obstant, al dia següent d'aquesta escena, torná á renaixer l'esperansa dins d'aquella casa. La confessió pruduhí á la Toneta aquella tranquilitat d' esperit, aquell plascévol benestar del creyent que 's sent lliure del pès de la conciencia. L' Abril s' havía llevat rioler, vessant torrents de llum qu' una boyrina grisenca y transparent semblava endolsir. Alegrada per aquella claror, la malalta sentía desitxs d'abandonar el llit, la primavera de fòra semblava despertarli á dins un altra primavera, que li allunyava del enteniment l' idea de la mort. Tot esperant el metje, volgué asséures, demaná la cadernera y s'entretingué netejantli la gabia, posantli escayola á la menjadora, contemplant com entre piulets y saltirons plegava 'l grá, lo despallofava ab la punta esmolada del bech y se l' empassava aixecant graciosament el pintat caparró.
—L' hem de cuydar ben bé, que será la joguina del nen. Ja veuréu com s' hi entretindrá, pobrissonet.—
Y veyent gronxarse com garlandas las tendras enredaderas que verdejavan á fòra 'l vidre, demaná que portessen l' aucellet al balcó perque s' alegrés. Semblava que volía comunicar son alè de vida á tot lo que la voltava, com si ella fós el centre de l' existencia universal. Sa imaginació cobría de flors els camps, poblava la mar de barquetas llatinas ab l' ala arrebolada pe 'ls esplendors del sol y li feya compareixer en Lluís, penedit del seu acte y abrassant á son fill ab incomparable tendresa. La caritat, l'amor, sobreixían de sos ulls hermosos, que la malaltía havía engrandit y purificat de color. ¿Quí podía sustráures á la forsa d' aquells sentiments generosos que dominavan á l' univers?
Lo metje li va prometre deixarla llevar l' endemá; primer havía de nudrirse un xich més.
Llavors comensá á assaborir las delicias dels treballs que 's proposava empendre. «La dida li tindría 'l nen, lo passejaría, era una bona dóna á qui 'l podía ben bé confiar. Ella, per un cantó, s' afanyaría forsa, de claror á claror, pera guanyar diners, y, á las vetllas, vinga fer robeta ben bufona. Això, si no compareixía en Lluís ab la fortuna de tots á las mans, com el cor li deya. Y si de cás la dida se 'n hagués d' anar á montanya, ella l' acompanyaría, anch qu' hagués de fer de pagesa: qu' un cop forta, encara li sería bò pera la salut.»
Quan més tart comparegué la dida, entregantli 'l fillet ja lliure de casa 'ls senyors, per haver ja rebut donya Mercé la trista nova ab tanta resignació que'ls deixá á tots parats, la Toneta exclamá:
—No ho veyeu, com cal ser cego d' enteniment pera negar qu' avuy se 'ns obra nova vida, Madrona? Deu me premía la confessió d' ahir. Veuréu, com d' avuy enllá, tot nos anirá vent en popa.—
Y despertant el nen á petonts y abrassadas, l' aixecá en l' ayre com si 'l volgués fer ballar.
Y aixís, llevantse y ajeyentse, entregantse uns dias á l' alegría boja pera caure després en dolorosas melangías que partían l' ánima, aborrint avuy la persona que l' endemá volía á son costat, unas voltas mostrant entusiasta esperansa en lo saber del metje, d' altras malehint la seva ignorancia y deixantse entregar ab cega fé á remeys de curanderos que la fustera y demés vehinas venían preconisantli, ara tossuda com el bou, després dócil com l' anyell, plena en fí d' aquell malestar, d' aquella inconstancia abrumadora ab que s' exteriorisa la lluyta tremenda que sostenen l' esperit y la materia quan vé la mort á afluixar las llassadas de sa unió, anaren passant dias, sempre aquella pobra familia sacrificada per la capritxosa tiranía del mal y sotmesa á un trángul constant de desilusió y d' esperansa.
La Madrona, avergonyida de l' ocorregut quan l' enterro, havía reparat en posar més els peus á casa de sos protectors ab tot y haver empenyat ja la major part de las pobresas pera anar comportant la malaltía, quan se li presentá un jorn en Manel ab recado de la senyora de que volía véurela. La bona dòna no deixá de córrehi, trasbalsada y tot com anava pe 'l tropell de casa seva y la vergonya qu' hauría de passar.
Però donya Mercé, lluny d' insinuar la més petita queixa, parlá com una mare desventurada que podía imaginarse quan terrible degué de ser la sorpresa passada per la pobra Toneta, y mostrantse plena de tendre remordiment d' haverne sigut causa involuntaria. L' única cosa que la tranquilisava era el que la meteixa Madrona havía presenciat la puresa d' intencions del seu marit y que jamay ningú podía presumir qu' aquella infelís mare acudís en el precís moment del enterro pera esser víctima d' una alucinació tan crudel. Aqueixa desgracia tan inesperada y la posterior generositat de la Toneta de deixar encara'l fill, que tantas llágrimas li havia costat, en poder de don Miquel, havían aumentat sas antiguas simpatías per la malhaurada noya, y 's creya en el cás de recompensar tants sufriments ab tots los medis qu'á la seva má estessen. Prometé, donchs, enviarli aquella tarde meteixa una cistella de robeta pe 'l petit, de la destinada al seu fillet, prometé, ademés, anar á veure á la Toneta pera demanarli perdó y regraciarla, tant prompte com li fòs permés eixir de casa, y vá allargar la má á la Madrona pera darli delicadament un paquetet de moneda.
La Madrona baixá l' escala benehint á Deu.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |