La papallona/Capítol XVII
Vuyt días després, á las nou del matí, devant de casa Castellfort, s' anavan afilerant algunas berlinas. El nen de don Miquel se havía mort com per sorpresa, d' una pulmonía, que 'ls metjes no havían sabut coneixer fins á darrera hora.
Aqueixa desgracia era tant més trista, en quant l' estat de donya Mercé no permetía esbravar, ni tan sols deixar entreveure, lo dol qu'á tots acorava. Feya vintiquatr'-horas que, germana y marit, se rellevavan devant de la malalta ben sovint pera correr á vessar las llágrimas retingudas y entrar de nou, fent cor fort, á parlar ab forsada rialleta de las excelencias del nen, com si estés plè de salut. Era un torment infernal, que l' estat de donya Mercé imposava, so pena de pérdrela á 'n ella y tot. Don Miquel, al mitx de sa desgracia, estava tocant ara 'ls resultats de la caritat tinguda ab el fill de la Toneta, que vestit ab la roba del mortet, era presentat á donya Mercé com son fill propi quan mostrava desitjs de véurel... Si això passava, 'l pobre pare eixía de l' alcova, ab el cor trencat y dant al meteix temps gracias á Deu de poder váldres d' aquesta estrategema tan necessaria á la vida de sa idolatrada esposa. Donya Tuyas ronsejava per la sala com qui endressa mobles desarreglats, y la dida, xuclantse las llágrimas, passejava l' emboyrada vista pe 'l sostre. Tots s' aferravan á la necessitat de descans tan recomanada, pera escursar aquellas escenas de terrible tivantor, y la mare, en benefici de son fill á quí no volia deixar orfe, cedía y reprimía fácilment sos desitjs.
Aixís havía arribat l' hora tremenda del enterro, qu' anava á ferse sense pompa ni cerimonia religiosa de cap mena, á fí de que ni 'l menor ressò de cants litúrgichs arribés á orellas d' aquella mare. Acompanyarían al petit albat al cementiri no més qu' una dotzena d' amichs y parents particularment convidats, á quí rebía llavors don Rafel, l' afligit avi, en las pessas del devant, las més llunyanas de l' alcova de la malalta, y expressament incomunicadas, de més á més, per una porta tancada ab pany y clau.
En Manel, vestit de negre y ab la cara moixa que li imposava la tristor del moment, obría pás als convidats en quant se sentía qu' anavan á posar la má al tirador, y'ls introduhía á'n aquellas salas amobladas de setí, ahont els finestrons ajustats y las cortinas penjant no deixavan traspassar la llum del carrer ensemps qu' avivavan la daurada resplandor de la cambra mortuoria oberta als ulls de tots.
—Home, m' ha sorprès! ¿Y donchs, què ha sigut això, qu' ha vingut com una escopetada?—exclamavan tots al entrar, abaixant la veu y aumentant els rotllets que la simpatía anava fent.
—Res, una pulmonía mal entesa! Los metjes hi van tan enganyats ab las criaturas!
—Cóntimho á mi,—feya, ab la vista plorosa, un pare escarmentat.
—Què s'hi fará! Quinze días enrera ¿quí ho havía de dir? tanta alegría en aquesta casa meteixa, y ara... ¡Pobre Miquel!
—Psè! Aquest es el món... ¿Y la Merceneta, crech que va millor, eh?
—Sí, gracias á Deu, va millor; però també ha estat leri-leri, també!—feu don Rafel, interpelat al pas.
—En fí, del mal el menos. Pitjor hauría sigut que s' hagués mort ella... Del nen se 'n olvidarán aviat; ne tindrán d' altres y...
—Es lo que passa. Mirin, en Pauhet Puigbò, que tots vostès coneixen...—
Y anavan á contar historias d' amichs y coneguts, quan aquell pare escarmentat girá l' esquena y aná á juntarse ab un altre rotllet ahont se parlava de la baixa del cotó. D' altres se declaravan, més enllá, conformes en que 'ls metjes no saben rés y que la Medicina es impotent, ó poch menos, per' aturar una malaltía séria.
—Cá! la planeta de cada persona, que dich jo.
—Y sí, home, sí; desgraciat de qui ha de morirse. Tots vivím de miracle,—exclamava son interlocutor, parant desseguida orella á certas riallas sofocadas que venían de la saleta inmediata.
—Gent jove; l' edat felís, vél'hi aquí!—
Eran, efectivament, tres jovenets, que s' havían apartat allí dins pera parlar lliurement de l' ópera del día abans, del xasco donat per una ballarina á un amich de tots ells, y d'aventuras tan propias á la llur edat com impertinents á l' ocasió.
Llavors, entraren dos cotxers dels morts, precedits de don Rafel, á la cambra mortuoria. Van entregarli la clau, y posantse un d'ells el petit bagulet á l' aixella las emprengué cap á l' escala, seguit de tota la comitiva, que no gosava piular ni trepitjar. La dida, el servey y la Madrona guaytavan ab ulls plorosos, mitx caygudas unas demunt las altras, desde 'l fons d' un requartet que dava al recibidor.
Aquell qu' havía sigut, primer, dolsa esperansa, després, enlluhernadora realitat, sempre, el més bell somni d' or d' un matrimoni amorós, se 'n era volat al cel com el perfúm d' una flor; flor de la que ja no se 'n duyan ara, ceremonialment, sinó 'l calzer marcit, assecat pe'l baf de la mort!
Ja havía arribat aquest á baix al cel-obert, quan, de prompte 's sentí un gran xiscle d' esglay. La comitiva 's pará en sèch á mitja escala; tothom s' abalansá á la barana pera veure què ocorría, y tot lo servey eixí al replá, empès pe 'l mateix crit.
Una dòna, una jornalera demacrada, ab els ulls fòra del cap, la color espalmada, prèsa tota ella de tremolor nerviosa, agafada al petit atahut, ab veu baixa y trencada y accent suplicant y conmovedor, demanava que no se l' emportessen:
—Es meu, es el meu fill! Jo no l' he vist morir; me l' han mort, sí, me l' han mort!—
Una confusió de crits y moviments succehí á semblants paraulas, sentidas ab indignació per uns, ab llástima per altres, per tots ab sorpresa. Lo cotxer atacat comensá á disputar la possessió del atahut, aixecantlo tant com podía. Son company se tirá ab don Rafel, demunt de la pobra jornalera, clavantli urpada als brassos pera arrancarli la prèsa.—¡Es boja, es boja!—cridá tothom. Y arreu, la comitiva arremolinada, gayre be rodolant els uns sobre 'ls altres, se despenyá per l' escala, confonent sos crits ab las vèus discordants que pujavan de la entrada, ja plena de badochs, mentres que la Madrona, fòra de sí, deixant caure sa atlética persona demunt la massa, forcejava pera obrirse pas, cridant:
—Toneta! Per Deu, Toneta! No es el teu, no es el teu!—
Mes la confussió creixía. Apilotat tothom entorn de la lluyta, tothom estirant els brassos y cridant alhora, los prechs y amenassas se perdían dins la remor general; á l' estrebada dels cotxers y de don Rafel responía l'empenta del desordre, y com que aixís la fugida era impossible, las mans de la Toneta 's clavavan altra volta al bagul. L' avalot anava atrayent públich y més públich, l' entrada tota se omplía de badochs, y en las disputas comensavan á dibuixarse dos partits contraris: los uns, y ab ells tot el dol, calificavan d' escandalós l' atach de la boja y reclamavan l' auxili de l' autoritat pera que deixés pás franch al enterro y s' amparés d' aquella desventurada; los altres, quasi bé tots gent de poble, commoguts pe'ls clams de la mare y excitats per l'esperit de classe, abogavan en favor de la Toneta y demanavan també la presencia de l' autoritat pera que obrís l' atahut y disposés després lo que calía. Però com á las paraulas ajudavan las obras y la lluyta esgarrifosa que sostenía aquella mare exaltava tots els cors, lluny d' enténdres, uns y altres aumentavan la confusió per moments. Als crits agudíssims de la Toneta, que de quan en quan, se sentían dominar per demunt de tota aquella maror de veus roncas y acaloradas, s' ajuntavan també els no menys forts que dava la Madrona á mesura qu' anava avansant penosament per entre l'atapahit garbuix. Quan se li veya descollâ 'l cap sense mocador per entre'l lluhents barrets, son bras nú al ayre, la fas suhosa, la mirada suplicant y contreta pe'l temor tota sa viril fesomía, cridant, plorant, pregant, infundía basarda y respecte alhora: tothom la creya mare de la pobra boja.—¡Féuli pas, féuli pas!—cridavan molts.—Fássinhi vostè: ¿no veu que no 'm puch moure?—responía 'l qui 's sentía á l' esquena 'l panteig d' aquella figura gegantina y á l' espatlla l' alsaprem de son bras de ferro.
—Un municipal! ¿No hi há un municipal per aquí?—cridavan contínuament varias vèus.
Cada moment era mes formidable y atapahit el pá de gent allí format, de més difícil arreglar se presentava 'l conflicte. De la sorpresa s' havía passat ja als comentaris, y, ab l' acalorament de la masega, se davan com á fets las suposicions més gratuhitas y comensavan á brotar ja disputas particulars de las que n' eixía no pas poch mal parada la reputaciò de D. Miquel. Ja comensava á correr de boca en boca la veu de qu' allí 's tractava d' ocultar un crim misteriós. «Aquella treballadora no era una boja, nó; era una mare desesperada: no calía sinó sentir com s' exclamava pera véureho.» Algunas dònas ja aixecavan els punys amenassant al primer pis. Hi havía qui somiava ja en parar el pas al cotxe dels morts, si de cás hi arribava 'l cadavre sense permís de la justicia. De tota l' escaleta havían anat baixant els vehins á reforsar la defensa de D. Miquel, y 'l servey, presoner en els balcons del cel-obert, se feya esplicar el fet á grans crits per la xerrayra de l' Agneta, que no sabía compendre com la Madrona s' havía guardat al pap la desgracia de la cusidora. Los demés criats de D. Miquel, un cop enterats de lo que passava, havían tingut el bon seny de retirarse y, en Manel, de correr á avisar al senyor.
Però mentres aquest, tot esgarrifat, s' enterava del succés, ja la dida botava escala avall ab el nen de la Toneta, confonentse ab las empentas d' aquell garbuix y demanant pas ab tota la forsa dels pulmons pera acabar d' un cop el conflicte. Al meteix temps, municipals y polissons s' obrían vía per la portalada, arrencant protestas y crits dels meteixos que 'ls demanavan abans, y D. Miquel, ab el cor traspassat y erisats els cabells, baixava per l' escala de marbre gayre bé sens esma.
Per fí 'ls municipals se van amparar de l' atahut y 'ls polissons sostenían y contenían á l' hora á la Toneta, que, de genollons, volía perseguir als primers. Però per sòrt arribaren als peus d' aquella mare desolada, la Madrona, ben aviat la dida y, després, D. Miquel.
—No ploris, no 't desesperis, filla; no es lo teu el qu' enterran, es el de donya Mercé.—
La Toneta 's negava á escoltarla, rodant el cap, ab l' abundosa cabellera desfeta, que li queya á embulls per la traspostada cara.
—Mírat el teu: té en Ramonet, té. Assosségat, filla, assosségat per las cinch llagas de Cristo!—
Y tomá en l' ayre la criatura plena de flòchs y puntas, que li allargava la dida, y la posá demunt de la falda de la Toneta.
Hi hagué un moment de general espectació. La Toneta agafá 'l nen ab desconfiansa, clavá á 'n ell sos ulls grossos y encesos, li apartá la brodada gorra pera mirarli una de las orelletas ahont hauría de tindre una piga com un cap d' agulla, y reconeixent al seu fill, comensá á petonejarlo com una boja, l' empresoná entre sos brassos y esclafí á plorar ab uns singlots qu' arribavan á l' ánima.
Un aaah! d' expansió desitjada desennuagá tots els cors, y d' entre la multitut, no foren pochs los que 's sentiren espurnar els ulls.
—Sí, Toneta, sí; felisment pera vosté, es el meu el nen qu' enterran!—exclamá D. Miquel, fent un suprèm esfors.
Y caygué desseguida en brassos d' un amich, desfentse en llágrimas, mentres d' altres, eixint de la sorpresa, van correr á rodejarlo y á empenye 'l cap al pis. Una mirada de fonda compassió, escapada fins dels qui pochs moments abans lo creyan infame, l'acompanyá escala amunt, quan ell, entregirat, plorant abundosament, no perdía de vista l' atahut.
Assossegat el tumult, lo disputat cadavre ocupá 'l cotxe d' albats, el dol las berlinas y 'l trist convoy 's posá en marxa, oprimint els rotllets de gent que comentavan el fet, escampats pe 'l carrer.
—Quín malentés més terrible! Pobra dòna, pobre pare!—sentían arreu, desde dins de 'ls carruatges, los esgroguehits acompanyants, tot raspallantse ab la mánega 'ls esborronats barrets, y refentse 'l nús de las corbatas.
—Cá!—exclamá un d' aquets senyors,—si passan unas cosas, que si las trobessim dins d' una novela, diríam que son mentida!.... Pobre Miquel!—
Mentrestant, un esbart encar nombrós rodejava á la Toneta, que, asseguda en el primer grahó de l' escala de marbre, seguía exhalantse, apretant amorosament el nen. La Madrona á son costat y, al devant, la dida, procuravan aconsolarla. De tots cantons eixían consells y prechs. «Suhava, estava destrossada de robas, allí feya ayre.... que li tiressin un mocador al coll, que li tapessin el cap.» Y tres ó quatre parells de mocadors se disputaren el favor ab las prendas de vestir de la Madrona, que queyan com una exhalació demunt del còs de sa afillada. Un altre feu notar que la pobra dòna anava desfallint, y arreu la dida ab cuatre camadas arribá al pis y baixá una escudella de caldo, mentres que d' altres cantons, plovían com per art de bruixería, copetas de malvasía, ayguanaf y licors estomacals. La caritat feya miracles, la compassió vessava de tots els cors.
Arribá 'l moment en que 'l nen se posá á plorar. La Toneta l'aixecá ab amor fins á sa boca y comensá á besarlo y á estrényel ab perillós neguit. Sols ab grans prechs y asseyentse al seu costat la dida, van poguer convenser á la engelosida mare que li deixés donar mamar. Ella 'l volía tocar, no pérdrel un moment dels dits, y, tot d' una, al contacte de la dida, sentía una repulsió de rival que la feya estremir de cap á peus. L'amor ab qu'aquella dòna tenía 'l nen li feya mal; en son cor lluytavan contradiccions monstruosas. La crudel realitat s' oposava á sos afanys de mare, obligantla á recorrê á serveys d'altri, y quan se la servía ab la generositat d' aquella dòna, la gelosía li matava l' agrahiment. Hauría preferit una cabra á una dida, qualsevol sér.... que no se semblés á la dòna, que 'l nen no pogués confondre ab sa mare.
Fins que 'l nen quedá satisfet y ella se 'n ensenyorí altra volta, no comensá á desfilar la gent.
—Bé, què fém? Aquí no 'ns hi podém estar pas tot lo dia,—feu la Madrona ab dolcesa.—Doném que dir á la gent. Are ja 't trobas refeta, oy? Ja estás tranquila, ja veus que 'l nen, lluny d' estar malalt, está tan rodanxó que ni 'l coneixías. La dida te 'l cría bé, te l' estima molt....—
La Toneta se l' apretá contra 'l cor ab un sacudiment sèch, que no vejé la Madrona. Aquesta continuá:
—Aqueixa bona dòna m' ha promés seguir criantlo y D. Miquel te pagará 'l didatge pe'l favor que li fas aquets días.
—Quín favor?—preguntá, alarmada, la Toneta.
—Lo de poguer amagar á donya Mercé, mentres s' está refent, la mort del seu fill.—
La Toneta, arrugant el front, semblá concentrarse en una idea que 's desplegués misteriosament á sos ulls.
—Es una obra de caritat que no't costa ré y que devem ben bé á qui tant ha fet per nosaltres,—afegí la Madrona, vejent naixer els reparos.
Però llavors, com moguda per una molla, la Toneta s' aixecá, y arrapada al nen, apretá á córrer cap al carrer, esferehida, esquerpa, tota resoluda.
Tomhom li va obrir pas respectuosament, ningú gosá á detenirla, á escepció de la Madrona, que li va correr derrera y l' agafá pe 'l bras al brancal de la porta.
—¿Però, per què fas això, filla?—li preguntá, esguardantla alarmada de que s' hagués trastocat.— Escólta, dòna, assossegat, reflexiona un xich. Podrás venir á véurel cada dia; t' hi podrás estar tant com vulguis.
—May més, may més me 'l apartareu de mí!....
—Mira que te 'l crian be....
—Que vingui la dida á casa.
—Hi vindrá d' aquí uns quants días. Are deixa acabar aqueixa bona obra.... podém matar á donya Mercé.
—De poch me moro jo ara meteix.
—¿Però per què tens aquest magí?.... ¿quin motiu tenías pera creure que s' havía mort en Ramonet? ¿Còm podías pensar qu'al seu enterro hi anessin tants de cotxes, ni senyors?
—No m' hi he ficsat en això. Ahir no vâu ser á casa en tot el dia; quan vâu arribar, ja eran las onze de la nit, y aquest matí, á las sis, ja n'erau fora. Feya tres dias que no m' havíau dut el nen, vos veya trista...
—¿Però, no 't deya qu' estava bò?
—Vès què m' havíau de dir? Però jo rumiava, jo espiava tot lo que feyau, y á la que m' he pogut escapar de la Sió, he corregut cap aquí.... veig el cotxo dels morts á la porta.... y ja no veig res més. M' enganyavan!—he pensat.—Mort, es mort lo meu fill! Y quan anava á embocar l' escala, topo ab la caixeta! ¿Què hauríau pensat vos? Igual que jo, sí, igual, igual!—esclamava la Toneta ab la veu trencada pe'l singlot y per un panteig cada moment més sensible.
La compassió nuhava 'l coll de quants la voltavan altre cop. La dida y la Madrona ploravan á raig fet. Refetas ja del plor, la Madrona repetí ab veu suplicant.
—Te pagarán el didatge...
—Ja me 'l sabré pagar jo; treballaré nit y día, si convé.
—Però, filla de Deu, tu encara estás malalta. Has de reposar...
—Cinch vidas que tingués, las daría per ell, el fill del meu cor.
Y ploran, lo besá per miléssima vegada.
—Donchs, mallor pòts fer aquest sacrifici, que no es tan gran. Podrás venir á veure al Ramonet tant com voldrás... será per pochs días ¿què vòls més?
—Nó, nó, y nó!... Y anéuvosen á passeig totas plegadas;—cridá ja fòra de sí.—No me l'arrencaréu dels brassos no; me costa massa y es meu, y no hi teníu cap dret. Y deixeume anar, ja está acabat!
—Senyor, senyor! Però, dòna, si aquí estará més bé qu' á casa!
—Mellor qu' á casa! Deu m' ho perdó! Anéu á dir disbarats á un' altra ximpla qu' us escolti. Potser el día que plorés, perque no 'ls amohinés l' enjegarían á la golfa com un gat.—
La Madrona 's persigná esgarrifada, y creuhadas las mans, pintada la pietat al rostre, exclamá:
—Còm pòts pensar això de quí tan de bé 'ns ha fet!—
Aquesta exclamació arribá tant al cor de la Tonèta, que sa cara s' amará de llágrimas de penediment. Mes, de sobte, moguda per la temor d' amollar, estrenyentse ben bé 'l nen al pit y escampant duas llambregadas de fera perseguida, apretá á correr cap á la Rambla, ensopegant ab els farbalanets descosits de sa fandilla, fets penjíms-penjáms sos mocadors, cridant l' atenció del públich ab sa embullada cabellera, sos ulls esbarriats y son color trencat d' esglay. La pobra Madrona 's resigná á seguirla, muts els llabis, el cor partit de pena. Darrera d' ellas, cautelosament arresserada per las parets, seguía també la dida, com atreta per l' imán de la criatura, y quan vejé, que, ben aviat, una colla de badochs y xicots insolents comensavan á acompanyarlas formant desseguida un d' aquells escamots que fan girar tots els caps y parar per un moment al indiferent vianant, la bona montanyesa s' omplí de vergonya y 's ficá dins d' una entrada á plorar. La colla 's perdé Rambla avall, y milers de personas, al dispensar una mirada á la Toneta, exclamaren entre sí: "¡Una boja, pobreta!"
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |