La papallona/Capítol V
Per un d' aquells capritxos que la vida presenta més sovint de lo que saben veure 'ls carácters poch observadors, en Miquel Castellfort, aquell jove reposat, reflecsiu, meláncolich, retret del mon y entregat en còs y ánima al treball, s' havía enamorat d' una dòna qu' era una estornell, tota expressió, sempre disposada á bromejar y á fer lluhír son enginy inestroncable, mal qu' exposés á voltas fins la reputació que 's mereixía per son fondo serio, sa conducta inmillorable y sa excelent bondat.
Filla d' un patriota sempre embolicat en conspiracions y bullangas, tingué, essent noya, de seguir l' accidentada vida del seu pare, avuy fugint á Fransa per viaranys y montanyas, demá cercant l' hospitalitat á Italia, un altre jorn refugiantse á Inglaterra, passant á tot' hora per aquell trángul del polítich militant que tan bon punt l' enlayra á menjar ab reys, com l' estimba á aprofitar las engrunas de pá d' una fonda de sisos. Crescuda ab aquest va-y-ve de la sòrt á la desgracia, de la desgracia á la sòrt, la Merceneta, si havía pogut enfortir son esperit com pocas, havía també après á no dar al món més importancia de la que 's mereix als ulls de qui ha vist los nyinyols que 'l fan ballar, y contret, aixís, una sòrt d' independencia, un tan se me 'n dona pera tot lo que no era verament fonamental, qu' havia de sorpendre á quants no la coneixían á fondo.
Son pare, ja vell y cansat d' aventuras, després de rodar el món, havia tornat al Born, á esperar tranquilament la mort entre las duas fillas que, faltadas de mare, havían hagut de seguirlo sempre. Se comprén que qui havía dut una vida tan agitada 's trobés á sas vellesas sense diners, tenint en compte que 'l patriota no era un patriotero ó busca vidas, sinó un home plè de bons desitjs y d' imaginació tan desbocada com calía pera jugarse la vida cada dos per tres á fí de portar la llibertat á Espanya. Aixís es que aquella trinitat vivía ab dolorosa modestia quan la casualitat la posá en contacte ab l' hereuhet Castellfort, qu' era gayre bé un potentat disfressat de senzill fabricant. La Mercé y en Miquel s' agradaren potser per la lley del contrast, que té un imán secret pera realisar armonías sorprenents; potser perque un y altre estavan tocats de misantropía encara qu' en oposats tons; potser perque lligava á abdós un meteix sentiment de caritat, un esperit igualment entusiasta per tot lo bó y lo gran.
Sí; perque aquell jove, tímit y reservat per excelencia, era entusiasta y entusiasta de debò; sols que 'ls seus entusiasmes eran íntims, no eixían del sagrari del seu cor, com si temés profanarlos ab l' acullida esbojarrada del públich que tantas voltas crida y gesticula més mogut per la vanitat ó la moda que pe 'l foch sagrat d' un sentiment veritable.
Cal coneixer un xich sa historia de noy pera compendre bé aqueixa fas secreta d' en Miquel. Cal saber qu' ab tota la llibertat que li deixava 'l seu pare cada vespre per' anar á esbargir l' enteniment afadigat del treball del dia, ell no s' acostava als teatres sinó quan hi havia espectacles extraordinaris, artistas de justa anomenada. Llavors, ab lo cap cot, la má dreta dins del pit de l' abotonada levita, las ulleras á la butxaca dels faldons, emprenía 'l camí, assaborint ja per endevant las delicias que l' esperavan y ocultantho per això de tal manera que qualsevol hauría cregut qu' anava á vetllar un malalt. Se ficava al teatre, s' aclofava á la butaca ó 's confonía entre 'l públich, y, dins d' aquell reculliment, plorava de goig ó 's fonía pera aplaudir, entregat en cos y ánima al espectacle, sense que ningú 'l vegés fer altres moviments que 'ls de fástich, si per desgracia tenía algun vehí xerrayre ó insustancial. Eran sas horas de goig suprèm, los mellors moments de sa vida, sobre tot si l' artista era una artista, fós del género que fós.
En aquest cas, calía veure com aquella imaginació, tan freda en apariencia, s' escalfava fins al punt de confondre l' emoció estética ab l' admiració personal, l' entusiasme d' espectador ab una sòrt d' amor platónich, d' enamorament, per la dòna que l' havía conmogut, fingint afectes pura y senzillament artístichs. Quan li passava això, ja 'l teníau filtrantse com una ombra per las taulas, no més que pera flayrar de prop aquella dehesa, sens jamay gosar á parlarli, envejant, aborrint gelós als atrevits que profanavan el seu camerino, per ell veritable camaril, esperant després, arrambat á l' ombra, la sortida del teatre, pera correr dissimuladament derrera 'l cotxe y veure ahont posava aquella senyora del seu pensament, espiant l' endemá totas las entradas y eixidas de la fonda y mirant ab amor tot lo que li duya recorts d' ella, totas aquellas parts de la companyía qu' ab ella creya més á gust lligadas. Y tot això ho feya en Miquel sense comunicarho á ningú, sense perdre son posat trist é indiferent, covant, covant ab religiós secret las més dolsas y candorosas fruicions.
Una sola vegada, per bons oficis d' un amich, s' atreví á entrar á saludar á una d' aquellas estrellas, que, per llunatisme del públich, no havía escaygut prou als barcelonins. La compassió li doná tot aquell coratge que l' admiració li robava. La comedianta 's va planyer amargament de la fredor del públich, mostrantse esmaperduda, dubtosa del seu geni, desesperansada dels èxits qu' anava á cercar á Ultramar, als Estats-Units. En Miquel eixí tan contristat, tan excitat y afligit de l' entrevista, que, en arribant á casa, ab má febrosenca y en castellá, escrigué 'l següent anónim que, traduhit, diu aixís:
«No s' arriba al cim de l' art sinó per un camí plè d'espinas. La bellesa no es més qu'un dels carácters de la veritat, estrella sempre entelada pe' ls vels del dubte, que l' humanitat perseguirá eternament ab lo major afany pera reconquistar la felicitat que sos primers pares en lo Paradís perderen.»
«Jesús volgué predicar el bé, qu' es altre dels carácters de la veritat, y crucificat morí. No hi há apenas un descobridor qu' haja pogut assolir lo llor de gloria que de fet li pertanyía y en conseqüencia qu'haja sigut felís.»
«Lo saber ab l'ignorancia, lo sentiment ab l'insensibilitat, estarán eternament en pugna, y res val que 'l sabi y l'artista plorin per la conducta que 'l vulgo'ls guarda. Naixer artista ó sabi, vol dir naixer desgraciat.»
«Lo talent creador, lo sentiment creador son privilegis qu'avassallan, y 'l vassall aborreix sempre al senyor per noble y gran qu'aquest sia. Al cap y a la fí, lo vassall no fá sinó obehir á la veu del orgull humá, que la generalitat confon ab la dignitat.»
«Cal, donchs, armarse de voluntat y resignació pera sostindre aytal lluyta de titans y no escoltar més veu que la del sentiment de la missió qu'un ve á cumplir á la terra.»
«Parlar de desenganys y d'ingratituts, vé á ésser com dir:—no só superior, dech figurar entre 'l vulgo, qu'es víctima de contínuas sorpresas.—Pera l'home, pera la dòna que val com vostè, no hi há desenganys, ni l' ingratitut pòt víndrelshi de nou; més hauría de sorpéndrels trobar plá y aixut aquell camí que tots los grans atravessaren plorant amargament y á ensopegadas.
“Ab lo sentiment, donchs, de la válua propia, ab l'orgull sant de la superioritat que revela major parentiu ab Deu, l'artista y el sabi deuhen cobrir de flors las espinas que l' Humanitat los hi ha tirat al pas, á fí de que, aquesta, embromada per la llur aroma, se llensi per aquell camí y ab lo pès feixuch de sos peus se clavi las arestas qu' ab tanta mala fè hi havía escampat. A las vostras mans teniu la pena.»
«A América, donchs, y no defallír. Molta dignitat; sempre en l'art fits los ulls; jamay abaixarlos fins á las debilitats del vulgo, com no sia pera compadirlo; y avant, sense por.»
“Lo públich de Barcelona no vos ha comprès! Nó, no digau això. Es una part, una part tan sols. N'hi ha un' altra, que sempre vos consagrará un recort entusiasta y que sentirá glatir el cor pera revéureus tan gran com ara y ab més sòrt. Adéu.»
L'endemá torná á llegir aquesta carta, y trobantla pretenciosa é ignoscent, no la tirá al correu; mes lo sol fet d'haverla escrita, revela ben bé quina lley de cor tenía en Miquel y fa compendre mellor aquella elecció que tots los seus coneguts estranyavan. Trobava á la Mercé de pasta d'artista, lo meteix encís.
No obstant son amor, aquellas apariencias de que hem parlat, apariencias que trascendían fins en lo vestir, barallat ab la moda corrent, un bon xich extravagant, plè de ressabis portats d'Inglaterra, que, si esqueyant perfectament bé á son cap rós, á sa figura esprimatxada y alta, al modo de dur els brassos sempre cayguts y en moviment de péndul, topavan ab els gustos de Barcelona com nota desafinada; eixas apariencias qu' en Miquel no podía corretgir, lo contingueren molt temps á casarse, temerós de que son pare no 'n rebés mala impresió y compartís ab molts barcelonins l' opinio erradíssima que tenían d'aquella noya original. Mes, morí 'l vell Castellfort, y en Miquel se casá, emportántsen, plè de goig, á la Mercé á casa; sa casa, llavors solitaria, qu' ella alegrá ben prompte com rossinyol que s'escau á fer niu dins d'una gruta.
Estava, aquesta, situada á la Portaferrissa. Tenía cinch pisos d'alsaria, quatre balcons de rengle, tot son devanter estucat, botigas á peu plá y al mitx una portalada gran. Entrant, á má esquerra, se trobava l'escaleta dels pisos, d'embocadura un xich fosca, y, més endins, aixamplava la entrada un celobert quadrat, estucat també, ahont cada pis hi tenía quatre balcons sense solana y s' hi desplegava l'escala del primer, tota de marbre de Carrara fins al peu d'una porta de caoba y llautons brunyits. Al fons del cel-obert hi havía 'l magatzém-escriptori, que tenía comunicació privada ab el pis, vidrieras ab reixa al jardí y rebía ademés llum cenital del terrat per claraboyas de vidre gruixut. Lo pis respirava comoditat, ben estar; mes la completa ausencia de bon gust en lo parament y las esquifidas dimensions de las pessas principals, del terrat y del jardí, que devían servirli d' esbarjo, davan á l'habitació un ayre marcadament menestralench.
—Tu sabs que 'l pobre pare, amohinat ab lo negoci, no pensava en luxos ni guarnits,—digué en Miquel á sa muller.—Jo desitjo que'l posis á gust teu. Talla y cus, fes lo que vulguis.
—Quant destinava á gastarhi?—preguntá la Mercé, somrihent.
—Tres, quatre, cinch mil duros...
—Bé, gastémnhi mil pera rentar la cara á las nostras habitacions... y dónamen altres tants... pera 'ls pobres.
—Què vas á fer, que vóls fundar un hospital?—exclamá aquell, á punt de riure.
—Dèixaho correr: potser, potser no 'm durarán una anyada. Ja pots afegir al presupost de gastos igual pensió cada any ab l' inscripció següent: «Egoisme.»
—En Miquel no capía. Donya Mercé, llegintli á la cara, se li repenjá al coll y, tot baixet, va dirli:
—Vull que 'ls pobres beneheixin sempre aquesta unió.
—Un petó plè de tendresa segelá son front.
—Però y las pessas de respecte pera la gent de compliment?—feu, aprés, l'enamorat espòs.
—Oh, la gent de cumpliment farán pujar el lacayo, lo rebrá 'l nostre criat y, tomant la tarjeta, dirá que no hi som. Quan los del cotxe rebrán la nova, farán un salt de satisfacció... é tutti contenti, tutti. ¿No't sembla aixís?... En cambi, las nostras salas de confiansa estarán á disposició dels amichs.
—Ets la meva mitxa taronja!—exclamá en Miquel.
Y...
—Es la seva mitxa taronja! deya ab enveja y tota consirosa la Toneta, eixint d'aquella casa hont havía sorprès per indiscretas escletxas á abdós esposos en colóquis de lluna de mel, després d'haver conegut á 'n en Lluís.—¡Que dols, qu' hermós ha d'esser estimarse!... Dilluns? Quan será dilluns?...
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |