Los trovadors moderns/Agravis y venjansas

De Viquitexts
AGRAVIS Y VENJANSAS.


I.

LOS AGRAVIS.


 En una modesta sala
de una casa molt humil,
sentat se trova un varó
en ademan pensatiu.
Es del bras eclesiastich
lo diputat Pau Clarís,

l' ánima de Catalunya,
lo canonje de mes pit
que ha produit en tans sigles
la Iglesia de Jesucrist.
 Per la centésima volta
llegeig uns vells pergamins,
y á cada una se queda
mes malhumorat y trist.
 A la fí llensá ab molta ira
aquells groguenchs manuscrits
y parlán ab sí mateix
los següents mots ne va dir.
 — Los pergamins no menteixan,
lo que está escrit, está escrit.
¿Es posible, Phelip cuart,
que no sapigau llegir?
¿Es posible que tingau
memoria tan poch felís,
que 'l jurat en Barcelona
olvideseu en Madrid? —
¿Es posible que en lo oido
de un rey com vos, D. Phelip,
de la turba cortesana
lo funestísim burjit
sufoquia de eixa provincia
las llágrimas y suspirs?
¿Quí de vos no fa molt temps,
senyor Rey, ho haguera dit,
cuan posantne la ma dreta
sobre 'l llibre del antichs,
diguereu devant del poble:

«Juro las lleys mantenir,
«y si no obeesch ab ellas
«vullne no ser obeit?»
 D. Phelip, tornau en vos,
tornau en vos, D. Phelip;
que si aixís los reys ne faltan
á un solemne compromís,
al péndrer llisó dels grans,
¿que deurán fer los petits? —
 Aixís parlá lo canonje:
cuant sos oidos ferí
un rumor que allá á lo lluny
de prompte se feu sentir.
Mes com lo espert navegant
en la broma més sutil,
adivina la borrasca
que estalla á la cap y al fí;
Pau Claris comprengué masa
lo que el murmull ne vol dir.
 Trau lo cap á la finestra.....
Lo murmull ne va seguint.....
Cuant los gosos ne murmuran
¡viva Dèu no estan tranquils!...
 Ja lo bon senyor canonje
se disposaba á sortir,
cuant entrá lo diputat
Francisco de Tamarit,
lo soldat del bras de ferro,
lo mes valent paladí
de los drets de Catalunya,
que de llibertat ne viu

com del amor de las mares
se alimentan los bons fills.
 — D. Pau, ja ha arribat lo dia,
ja lo poble ha sacudit
lo fre humiliant de Castella,
la brida del rey Phelip.
 — ¿Qué diheu? Aquet murmull...
 — Aquet murmull ne vol dir
que aquells que al poble aplastaren
baix lo peu com un reptil,
olvidaren que la víbora
trapitjada, llensa bri.
 — ¿Pensau que hi haurá disturbis?
 — Suposo que aquet matí
correrá sang de Castella.
 — ¡Ay de tots, si succehis!...
Tamarit, las bonas causas
las perdan los mals amichs.
Un poble pot serne jutge,
pero may deu ser butxí.
 — Ahont se trovan castellans
¿parlau de butxins, Claris?
digaume ¿quin nom mereixen
aquells que entraren de nit
en poble de Riu de Arenas
que de sang ne feren riu ?
¿Quin nom mereixen, D. Pau,
puig es noble el de butxí,
los que en Castelló de Ampurias
ne cometeren lo crim
de sablejar sens pietat

la imatje de Jesucrist?
¿Com tractarian als homens
si á Dèu tractaren aixís?
¿Quin nom mereixen, digau,
los que en Cabrera y Rupit,
Manllen, Roda y Torelló,
varen matar tans vehints,
que ja tothom porta dol
en lo cor y en lo vestit?
Y 'ls que en Sureda y Maurellas,
saquejant com may se ha vist,
robaren fins á las mares
lo menjar de los seus fills,
digaume lo diputat
¿quin nom ne mereixan, quin?
Los drèts nostres ¿qué se han fet?
Aqueixa cort de Madrid
que mos escup á la cara
¿qué acredita del país?
Jugan ab los nostres dols
Castella 's va entretenin.
¡Ay de ella! si 'ls catalans
buscan de aquets jochs desquit.
 Callá lo brau diputat
y continuá lo burjit
parescut al de las aiguas
cuant ne revenan los rius.
 — Ascoltau, lo bon canonje,
¿sentiu lo poble, sentiu?
 — Es lo huracà que amenasa.
 — Es lo tró que 's deixa oir:

No hi ha remey per Castella...
Dèu ho vol, D. Pau Clarís.
 — Dèu ho vol!.. També jo ho crech.
Lo dret del poble es diví.
Si per cas romp la barrera
¡ay de vos, rey D. Phelip!!!

II.


LA VENJANSA


 Era lo dia del Corpus
de mil sis cents y cuaranta,
dia de festa y bullici,
de flors y de lluminarias.
Lo poble de Barcelona
bullia en carrers y plasas,
y dominan lo burjit
de sas confosas paraulas,
de cuant en cuant se sentia
lo corn de gent de montanya
que á camp ras ne feya nit
per tot lo llarch de la Rambla.
 Y era per cert de estranyar
una cosa molt estranya;
que tanta gent reunida,
devota com catalana,
trevalladora com tal
y en la estasió senyalada
de profesóns y de sega,
no donás cap importansia,

ni á contractar los jornals,
ni á parlar de la tarasca,
dos cosas que ádhucli abuy
tenen la gent preocupada.
 Serian las onse y mitja
cuant se observá en la canalla
un moviment furiós.
Y al mateix temps, desusadas
se feren sentir mil veus.
 — ¡Muyra la gent castellana!
 — ¡Muyra lo Santa Coloma!
 — ¡Muyra tot, menos la patria.
 Y tot seguit se va oir
una terrible descarga;
y mentres los uns fujian
dels canons de la Dressana,
y los altres pels carrers
una sortida buscaban,
com gráns de arena polsosa
que un cop de roch desparrama;
las tropas del castellá
ab l'arma al bras s' adelantan,
deixan en lo camp estés
y sens vida á un pobre diable
ab lo pit atravesat
de part á part per tres balas.
 Regná un moment de silensi.
Pero tot seguit sen' alsa
un somaten tan encés
que la ciutat sen' entraba.
Y com riu encaixonat

que romp de promtesas vallas,
y per cent punts diferents
llansa sas terribles aiguas;
aixis un humá torrent
invadeix carrers y plasas.
Brillan nusos ganibets,
se blandeixan centas dallas,
surten sabres robellats,
trabuchs que portan metralla;
y vint ó trenta mil bocas,
furiosas, enrogalladas,
aixécan ja fins al cel
unánim crit de — ¡Venjansa!
 En aquell mateix instant
ne comensá la batalla,
que una volta romp lo vent
la flecha que l' arch dispara,
en lo blanch sense cap dupte
un moment despues se clava.
 Sospresos los de Castella
ni tampoch lo que 's fan saban.
Los uns demanan perdó,
los altres prenan sas armas;
moren renegant los uns,
moren perdonant los altres;
y las donas infelisas,
tremolant, desesperadas,
se abrasan ab sos fillets,
y fetas un mar de llágrimas,
— ¿ahont son los nostres marits? —
ab veu llastimosa esclaman.

¿Ahont son? No ho vulgau saber.
La turba desenfrenada
en la sanch de los seus cosos
las mans y brasos se banya.
Tot son ays, tot son renechs,
tot son suors y son llagrimas...
 Ministre que aixó has portat,
causador de eixas desgracias,
D. Gaspar, lo compte duch...
ó nasqueres sense entranyas,
ó no tens perdó de Dèu,
ni del rey, ni de la Espanya!!!
 En va per calmar las turbas
los concellers se adelantan.
 — Res de sanch, barceloneses,
que la sanch ab sanch se paga, —
diuhen de son zel portats.
 Y lo poble mata y mata.....
que si sanch se cobra ab sanch,
sanch déu la gent castellana,
perqué 'ls pobres que obeheixan
pagan deutes dels que manan.
 En va també presurosos
per contenir la matansa,
lo Santísim Sagrament
los frares trauhen de casa;
perque com están las turbas
no hi ha Dèu que ab ellas valguia.
La Iglesia crida.— ¡Perdó! —
Y el poble respon:— ¡Venjansa! —
 En va per fí, de las tombas

en la espantosa morada
búscan alguns salvació....
Lo poble furiós avansa,
y sens pietat ni respecte
las emprén á punyaladas
ab los vius y ab los difunts,
puis tal la sanch lo emborratxa,
que fins romp los ganibets
en lo pit de las estatuas.
 — ¡Via fora!— cridan uns.
 — ¡Som atents— ne cridan altres.
Los uns viva, los uns muyra!
Y el bom.... bom.... de las campanas
diu á los pobles vehints:
 — Imiteu eixa matansa,
que si Barcelona pren
compte de injurias pasadas,
injurias á tots ne sobran,
agrávis á cap ne faltan.
 Per coronar la tragedia
falta no obstan una hasanya.
 Lo compte Santa Coloma
surt fujitiu de sa casa,
y en dos galeras de Génova
los ulls llagrimosos clava.
 Lo virey de Catalunya,
lo alter nos de lo monarca,
trapitja de San Bertran
l' arena que el sol abrasa,
y fan plorar á las rocas
los sospirs que del cor llansa.

— Adeu siau de Queralt
las pintorescas montanyas,
Adeu sias, Barcelona,
que un jorn me vas rebre' ab palmas...
Jo men' porto ton recort
á las platjas de la Italia;
y per mes que 't sigué ingrat
no 'm maleesquias, oh patria!
 Aixís ne parlá, y los ulls
en la mar congoixós clava,
en la mar que al compte roba
la postrimera esperansa.
 Las galeras genovesas
sense ell á la mar se llansan,
y prompte son pal mes alt
s' enfonsá en las onas blabas.
D. Dalmau no pogué més,
la fatiga lo desmaya,
y allí hont son cos ne caigué
deixá l'arena mollada.
Un suspir surt de sa boca
murmura algunas paraulas,
y á lo Dèu que l' abandona
rendeix solitari l' ánima.
 Peró descubert al punt
per la gent de la Dressana,
corren ab ell tot seguit
y fret com ja s' encontraba,
lo cor que nadaba en fel
li cusan á punyaladas.
 Y no habent fera mes fera

que un poble cuan se desmanda,
prosegueix la degollina
en los carrers y en las plasas.
Tot es crits y destrucció
la sanch de cent cosos raja,
y la venjansa del poble
puja de Dèu á la estansia
entre los ays dels ferits
y entre lo fum de las flamas.