Los trovadors moderns/A don Lluís Cutchet
Fill de Cerdanya, ceretá indomable,
fill de las verges selvas que algun dia
repetiren ab ecos de alegria
de la trompa de Otger lo bronch accent,
torna als teus llars, y la ciutat no envejes,
abandona eixa turba tumultuosa:
la ciutat més poblada y més faustuosa
no val un bri de l'herba de un torrent.
Torna als teus llars, que al fill ausent esperan.
Purs són en élls los aires que s' respiran,
com purs són los espays que allí se admiran
entre los raigs de foch de un sol brillant.
Tórnaten, sí; te esperan, per ma enveja,
las selvas seculars y misteriosas
ab sas frescas ubagas deliciosas,
de las que ets tu tan sols l' hoste constant.
¡Oh, quí com tu! los boscos te coneixen,
tu sabs la llengua dels torrents furiosos,
tu entens lo cant dels aucellets graciosos,
y lletras són per tu las veus dels rius.
Tot canta llibertat entorn ta vida:
lo aucell, la herba, los arbres que florejan...
Jo moro entrel's esclaus que aquí m'rodejan.
¿Que es la ciutat sinó un panteó de vius?
Aquí tot es engany. Virtut, justícia,
paraulas són que nil's honrats entenen.
Falsas ideas de moral se aprenen;
tot parla aquí als sentits, res parla al cor.
Se juga ab lo més sant. De la conciencia
mercadería vil se en fá; la vida
fins es en la ciutat una mentida;
sols són vritat la enveja, l'odi, y l'or.
¡Metall odiós! Per l'or jo veig als hómens
béurers, la sanch uns d'altres com las feras,
per l'or jo veig á mares usureras
sas fillas, sí, sas fillas prostituir.
Per l'or se veu véndrer sens fre, sens tassa,
sa fé la Iglesia, sòn pudor las bellas,
per l'or de Dèu las santas maravellas
se veuen trepitjar y destruir.
Tot es miseria y corrupció y mentida.
De ellas fugint las crapulosas galas,
veig á la llibertat bátrer sas alas
y l'mòn de las ciutats abandonar.
La veig al lluny fugir, solcar la esfera,
lo front ocult pel' vel de la dolencia...
Fuig de la corrupció, fuig, y sa ausencia
gotas de fel y sanch nos fa plorar.
¿Qué se han fet, Barcelona, de tos avis
las santas lleys, las consuetuts sagradas?
En va jo entorn passejo mas miradas,
ni sombra veig tan sols de llibertat.
Tos ciutadans de avuy, sens fé y sens gloria,
senten xiular lo fuet á sas orellas,
y van esclaus com un ramat de ovellas
á obeir la lley del sabre de un soldat.
Fugim, ó Lluís, també. Fugim, deixemla
eixa ciutat que no es la de nos avis:
fugim, y allí murmurarán nos llavis
himnes sagrats de llibertat y amors.
Anem á respirar en la Cerdanya.
Lo esperit allí, entre auras deliciosas,
perfums respira de timó y de rosas,
y aquí respiran entre fanch los cors.
Allí soná ab lo primer crit de guerra
lo crit primer de patria independencia;
un regne allí'ns llegaren per herencia
nou valerosos aguerrits barons,
los primers que sas armas empunyaren
per disputar als moros la victoria,
y que entre l's raigs candents de un sol de gloria
vencedors tremolaren sos pendons.
¡Anem, partim, fugim ! Tinch fam de véurer
las vastas soledats de la Cerdanya.
Sota l's roures coputs de la montanya
vull respirar la vasta inmensitat.
Vull véurer eixas terras tan regadas
per la sanch de una turba belicosa,
vull véurer eixas terras hont briosa
doná l' primer vagit la llibertat.
Quedat' aquí, ciutat. Deixa als Atilas
que, fent un foch dels pergamins que esqueixan,
ab vellas llibertats que not' serveixan
se calenten las mans. Dorm entretant,
dorm amarrada al jou, i ¡ay no despertes
á ton amo y senyor! Fes centinella,
reten l'alé per no turbar sa orella,
filla pigmea de un antich gegant.
Jo men' vaig á cantar entre las selvas
los fets brillants de nostra antiga historia.
Almenys allí podré evocar la gloria.
Prohoms degenerats, aquíu's quedáu.
Encorvats sota l' sabre que os ensenyan,
prop del caliu y cendras remogudas
de vostras santas llibertats perdudas,
gossos de la ciutat, lladráu, lladráu!
3 de novembre de 1857.