Los trovadors moderns/Fantasia
Lo Sol brillant plegant sa cabellera
de blau y d' or, s' en fuig á un altre cel,
embolicant gelós la llum primera
per entre ls' plechs de núvols de sòn vel.
Lo rossinyol buscantne sa estimada
á Dèu aixeca sòn postrimer cant;
cant apagat, tristíssima tonada,
despido dols pels ' fochs que ja s' en van.
La flor pobreta, tendra y ruborosa,
ne tanca suau son calis matisat,
que l' aura besa alegre y bulliciosa
murmurant un cantar enamorat.
Y en formas caprichosas y confusas,
en tant las sombras van cubrint la vall;
lentas, pesants, dins sòn mantell reclusas,
als rius las boiras roban sòn cristall.
Y cuant la llum sòn raig derrer amaga
y de la nit la reina va sortint,
grata pluja de perlas pel ' cel vaga,
que com llágrimas dolsas recullim.
Vina hermosa de la nit
á respirar lo parfum,
vina , y sobre de mon pit
tos ulls donaran mès llum,
que donan los estels d' or en sòn llit.
Mès encant tindrá ma veu
y mas trovas mès dolsor,
y l' temps passará mès breu;
pus prop la prenda del cor,
mès vida tot ne té, mès goig, mès preu.
Míram', que tos ulls per mí
atrauhen mès que l' iman,
y al poeta peregrí
las perlas que van plorant
Eternitats de pler li fan sentir.
Vina hermosa , vina y calma
eix afany que sent mon cor;
vina, y m' darás la palma
que sols mereix la trova del amor.
Vina , si , que entre mos brassos,
morirás, nina, de amor,
y estrenyerás mès los llassos
ab que has lligat ton pobre trovador.
A la vora del Ter sè una cabanya ,
que ab grácia encantadora ls' peus ne bany;
l' oneta murmurant.
Pels' árbres que la voltan, bulliciosa
ne juga l' aura dolsa y carinyosa
sa finestra besant.
Adintre niu ha fet la tortoleta
que perdut sòn marit, trista y soleta
morirne sap d' amor;
Y ab sas álas abriga acongoixada,
á sos tendres fillols que en la ramada
contará sòn dolor.
Vina, y allí en tos brassos, ma ventura
igualará, ma vida, la ternura
que sènt per tu mon pit;
Y allí, sentats sobre l' herbeta fina,
ab dolsa veu jo t' cantaré, ma nina,
un cant adolorit:
Pus en fóra insultar la desventura,
cantar trovas d' amor y de dolsura
barrejadas ab plor;
Y la tórtola plora dolorida,
de son enamorat ay! la ferida
que feu lo cassador.
Cuant dols es lo soroll de l' aigua cristallina
que fuig serpentejant de perlas dins sòn llit;
cuant bella s' y reflecta ab grácia peregrina
la deesa dels estels , la reina de la nit.
Y l' dèbil murmurar de l' aura bulliciosa
qu' escapa dolsament los arbres agitant,
semblant al tendre cant de mare carinyosa
que gronxa en sòn bressol l' encodormit infant.
Y l' olorós parfum de púdica floreta,
que sols obra sòn pit al aire enamorat;
donantli sòn amor , donantli tot, pobreta!
sa gala , sòn parfum , sòn rich vel matisat.
Y com las flors estiman al aire que las besa!
com son lo pur emblema del veritable amor!
estiman sens pensar que sobre d' ellas pesa
la mort , qu' enmusteidas las deixa y sens olor.
Com eix volguéra jo lo tèu amor nineta,
perquè per tu daria mil vidas si tingués;
estimo sens pensar, com la tendra floreta,
que mort ja not' veuré, ja not' veuré may mès.
Oh! no , que allá en lo cel, de Dèu en la morada,
se troban altra volta ls' cors enamorats;
morim, morim nineta, la vida m' es pesada
si han d' ésser nostres cors per sempre agermanats.
Que es la vida sens tos ulls
sino tristura y dolor!
vina hermosa que t' espera
la dolsura del amor,
que n' els tu mès seductora
que la llum del dematí,
que la rosa mès galana
mès rica de mon jardí
cuant modesta y ruborosa
tira sobre l' front lo vel;
y tant l' ánima t' adora,
que fins té zelos del cel.
Oh! si com se mira un llibre
poguesses mirar mon cor!!..
Vina hermosa que t' espera
la dolsura del amor.
En vá l' pobre poéta
dòna sa queixa llastimosa al vent,
pus no veu sa nineta,
y sa cansó se perd amoroseta
per entre mitg dels plechs de la corrent.
Ay! pobre bardo que suspira y canta!
Ay! pobre bardo de la nit serena!
que uneix sa veu al cant de la sirena
y del bosch al incógnit trovador.
Hermosa era la nit; tranquila, ab calma
la lluna divagant pel' cel volaba,
y la rica estrellela titil-laba,
brodant lo blau mantell ab granets d' or.
De cop ne cámbia tot; la nit hermosa
un núvol enfosqueix de forma estranya,
y l' vent que entra á la mísera cabanya
apaga l' pobre foch que encés hi ha.
Canta l' mussol; los árbres tots ne ploran,
y fins la font que dolsa resquitllaba,
per entre las herbetas que llepaba,
infla sòn pit volentne gemegar.
Ay! pobre bardo que suspira y canta!
Ay! pobre bardo de la nit serena!
que uneix sa veu al cant de la sirena
y del bosch al incógnit trovador.
Ha mort la hermosa nina que adoraba,
ha mort la rica font de sa ventúra,
y l' cant de amor, la trova de ternúra,
s' ha cambiat ab un cant plé de tristor.
Oh! pobres los que estimau,
y á una dona santa, pura,
dolsa y tendra criatura
vostre ditxa confiau.
Que val esserne estimat,
si la mort terrible y dura
tanta ditxa y hermosura
de un sol cop ha marxitat!!...
Vindrá lo jorn; per entre sa llum pura
sos cabells d' or pentinará y de rosa,
y ensenentne l' antorxa lluminosa
lo Sol foguejerá lo firmament.
Vindrá la lluna; entorn las estrelletas,
y així se passará dia tras dia:
pobre cantor! cuant lenta ta agonía,
sentne sòl per plorar ton fat advers!
Oh! no, no; que tos plors ne seran trovas,
mès trovas de dolor y de amargura,
y l' mòn coneixerá ta desventura,
y ab tu per ta nineta plorará.
Y teixirá de llor ricas coronas
per coronar ton front d' eterna glória,
que endolsiran la fúnebre memória
y la tristor de tos dolorits cants.
Un jorn extenentne sa ma descarnada
la mort de ta vida lo fil tallará,
y als peus del Altíssim, la verge estimada,
obrintne sos brassos ton cor ne rebrá.