Vés al contingut

Los trovadors moderns/Lo Trobador Romeu (Adéu á la patria)

De Viquitexts
LO TROVADOR ROMEU

(A Deu á la patria).

I.


L' hora soná, en que plé l' cor de tristesa,

deixant las voras que mon riu banyaba,

fugia l' cos, mès l' ánima s' quedaba.

que sempre amant la té mon sol natiu.
Fugia si, portant l' arpa á la espatlla,
que aixís ho vol lo cel, y á terra estranya,
vaig a buscar remey per ma companya,
la que mas nits endolsa de tristor.
La vall atravessava melancólich,
guiantne mon camí brillant estrella,
fent sentir del á Dèu! la cantarella,
que s' escapava trista de mon pit.
Y l' jorn vingué després, y ple de pena
tenia encara l' cor y de amargura,
com la flor del estiu cuant no murmura
á sas aurellas l' aire enamorat.
Eras' un' hora fatigant, pesada,
un' hora d' eixas que a dormir convida,
que la cigala ab ronca veu ne crida
fins que cau morta á forsa de cantar.
Un' hora d' eixas en que l' Sol envia
sòn foch, deixant la plana calsinada;
emblema de passió desenfrenada,
que sols tocantlo l' cor seca mès pur.
Un' hora en fi sens goig ni poesia,
un' hora que sols prosa revelava
y en que l' enteniment se replegava
tras la muralla que l' Criador li feu.
Llavors pujaba jo per la montanya
últim confí, ay! de la patria mia !....
de roca en roca anant me entretenia,
per poder contemplaria mès llarch temps.
Que costa tant deixar lo que s' estima,
com costa al que es felís deixar la vida.

cuant de la mort la trompa fera l' crida,
ab sarcasme una caixa senyalant,
Arrivat al estrem de la pujada,
y sentat á la sombra de una alsina,
divagavan mos ulls per la marina
buscant la débil hombra del Castell [1] .
Y la cinta de plata que, en la plana
serpentejant, al mar porta sas onas,
y que m' diu quets' tu oh riu! [2] que fresca donas
á la barraca humil del trovador.
A Dèu siau! riberas encantadas,
riberas ahont ne dorm la filla meva,
que la mirau sonriurer cuant se lleva,
que retratau sa imatge de angelet.
A Dèu siau! y encara que ara os deixe
y men' vaja á cantar en terra estranya,
no hi trovaré, no, l' goig de ma cabanya,
ni la hermosura de mon sol natal.
Pare, germans, filleta, prendas caras!....
árbres, riu, prats, montanyas, vila vella! [3]
A Dèu siau!.... ho vol ma negra estrella!....
jo vos estim á tots !!... A Dèu siau !!...

Y ls' plors corrent anavan per ma cara,
com la pluja del cel pels' monts ne corra,
y fet l' últim á Dèu! treta la gorra,

trepitjaren mos peus de Fransa l' sol.
Baixant llavors al pla, de la montanya,
de lluny una ciutat [4] veyent anava,
y encara que distret la contemplava,
poch á poch m' acostava de sos murs.
Arrivat d'ella prop tova catifa
estesa jo mirí de fresca herbeta,
que rebentne mon cos amoroseta,
mas llágrimas vejé trista rodar.



II.

Fransa.- Lo primer jorn.


Un immens platanal sombra m' donava

omplint de un aire pur y fresch mon pit:
la campana de vespres ja sonava...

camina, trovador, que ve la nit!!...

Los árbres cap' al cel llur bras alsavan

com volentne doná l' mòn al olvit:
las brisas de la tarde ja m' deixavan...

camina, trovador, que ve la nit!!...

Un Dèu pren á grapats las estrelletas,

pel' firmament llansantlas atrevit:
fujan las unas, altras quedan quietas

camina , trovador, que ja es de nit!!...

Y la nit dels misteris es la hora,

y se apaga per tot de vida l' crit :

ple l' mòn es de poesia, l' cel ne plora...

camina, trovador, que ja es de nit!!...

Y era una nit quieta, hermosa, pura,

com la oració de la innocència a Dèu ;
un vent suau va divagant, murmura,

murmura amors pels' valls del Pirineu.

Dormint la mar sobre l' llansol de arena,

y reflectint la reyna de la nit,
que allá en lo cel brillantne va serena,

com es seré de una nineta l' pit.

Esmaltadas de blau y argent las onas

melancólicament mira l' cantor:
ay! no han cenyit sòn front de llor coronas,

ni en sa gorra s' hi véu cigala d'or!...

Y va cantant, cantant á Dèu que envia

al poeta humil la santa inspiració
barrejant ton record, oh patria mia!

als sons de l' arpa plena de tristor.


Record ple de dulsura
cual cant de Filomena,
que sobreixint de pena
gemega dins lo bosch ;
y encara que gemega
sos cants son de armonia,
que al cel també ls' envia
cual pobre trovador.
Y pensa que eixa terra
no es terra mòlt estranya,
pel' pla, per la montanya
s' hi parla llemosí!!...
Aqueixa llengua hermosa

en que ab amor cantava
ma mare cuant gronxaba
al que la plora avuy!....
Aqueixa llengua diva,
la glória del poeta,
que á l' arpa amoroseta
s' uneix tant dolsament;
y en fi, la rica llengua
per qui mon cor suspira,
la llengua que m' inspira
la que m' ha fet cantor [5]
Mès ay! no es eixa terra
la plana que l' Ter banya,
voltant mans la cabanya
ahont ma filla viu;
y la mia veu no canta
sino la pátria mia
L' estim' tant, que voldria
que fós per mi tot sòl!..



III.
Peregrinació.


Deixat que agué l' cantor sòn llit de herbeta,
y l' platanal que volta Perpinyà,

s' encaminá solet per la ribeta
del riu [6] que sas murallas volta ufá.

Rodant per entre 'ls arbres verdas onas,

que al plá de las neveras van baixant,
y coronant las rocas ab coronas

tant blancas com la neu de ahont van rajant.

Esquitllant aquí suaus, mansas, quietas,

allí cabent de lo alt ab gran remor,
espurnantne de perlas las floretas

que á sas boras lin' donan rich color.

Cascadas bramadoras que pregonan

de Dèu lo immens poder y magestat,
y que la vall y la montanya atronan,

repetintne llurs brams l' eco espantat.

De cuant en cuant y en mitg dels prats trobava

poblets, que portan tols negres taulats,
altres que un bosch espès los amagava,

altres dalt, prop del cel edificats.

Y sòn camí l' cantor seguint anava,

guiantlo en mitg del mont del nort lo estel,
y la nit pas a pas se retirava

tranquilament plegantne lo rich vel.

De totas parts, ab calma aterradora,

precipicis se alsavan y enderrochs,
llurs peus banyant dins l' aigua bullidora,

que s' llansava cridant pel' mitg dels rochs.

Al peregrí llur front amenassaba,
llur front que s' inclinava cap' al sol,

y espantat de mirarlos caminava
presa sòn esperit de por y dol.

Y fugia!... mès sempre precipicis

en torn de sòn camí posats miran!...
com se mira voltat lo just de vicis,

que guerra fera al ánima li fan.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Caminant, caminant, tras ell deixava

ricas vilas, y minas, y castells,
Prades de verts jardins encatifada,

Vilafranca ab sos murs mès que ella vells.

Los Pirineus la testa coronada

de núvols vaporosos y de neu,
despertavan sentint la matinada

que l' aucell saludava ab dolsa veu.

Y sacudint las blancas cabelleras,

com irritats de véures' despertats
llansavan l' aigua al pla de las neveras

que s' desllisava mansa en mitg dels' prats.

Y reunintse després, torrents formavan

cambiant la mansuetut en curs fogós,
que á las aiguas del riu se barrejavan,

fentne de un petit riu, riu caudalós.


IV.
Escaldes.


Cansat de caminar per la montanya,
á un altre vall baixaba diligent,

y passat lo torrent que sos camps banya,
clara vegí una font [7] y transparent.


Era l' aigua que buscava,
lo remey de ma companya ;
es la pau de ma cabanya,
es la vida de mon cor.
Entre mitg d' herba y floretas
mansament fugint anava,
y pel' bosch serpentejaba
que li dava hombra y frescor.
Mès dels árbres y la herbeta
la frescura no volia,
y calenta ella surtia,
barrejabas' al torrent,
que fogós sòn llit obria
á la font sa desposada,
la fonteta enamorada,
la fonteta del remey.
Dèu te guard la mervellosa,
la de l' aigua cristallina;
dòna ta virtut divina
dóna al pobre trovador,
y de l' arpa dolsa trova
ecsaltantse carinyosa,
dirá quets' oh font! hermosa,
la fonteta del remey.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

V.
Dèu y lo mòn.


Cuant gran y majestuosa es la bellesa
del Pirineu; y com la fortalesa
va pregonant de Dèu!...
Lloch es aqueix pel' poéta de armonía
lloch de ahont mès pura sa pregária envia
ab religiosa veu;
lloch ahont compren la forsa creadora,
ahont la véu brillar com la senyora
que la terra vesteix,
comparant la humiltat de la criatura
á la de aquell que dóna la hermosura
á tot lo que existeix.
¿Y qui al mirar las puntas blanquejadas,
ylas rocas que s' troban com llansadas
per la ma de un gegant;
y sentint lo rumor de la cascada,
que de dalt de eixas rocas despenyada
al plá baixa bramant;
y veyent com lo llam un arbre inflama
serpentejan pel' tronch y per la rama
al ressonar del tro;
qui no humilla sòn front, qui no s' inclina
devant la magestat que allí domina,
l' bras del Criador!!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .



Trist es mirar com lo mortal se llansa
en aqueix mòn d' engany y de falsia,
de un plaher en pos que l' extasia,
que dura sòls lo que dura una flor.
Brillant com ella, del jardí la reyna,
respirant rich perfum, goig y dulsura,
sens mirar á sos peus la sepultura
que li diu que sòn brillo será pols.
Pols y no mès que tot lo de la terra
puig que de ella sortí, tornará á ella ;
sols l'ánima esplendent com una estrella,
tornará d' ahont vingué, als peus de Dèu.

Cent donas vetg, que al só de alegre dansa,
inflamada de amor la cara hermosa,
atrauhen als galans, com mariposa
que s' deixa fascinar per viva llum.
Y cremant las aletas voladoras,
rendits los miran caurer a sas plantas,
tributantlashi cult com a unas santas,
demanant per favor sols un esguart.


Y voltan y revoltan
en mans de sòn deliri,
sens véurer que l' martiri
vindrá ab la veritat;
y passan y repassan,
frenétichs ab la dansa,
l' cor plé de esperansa,
prenyat de illusions;
vivent dins una esfera
de amor plena y de vida...

mentida tot, mentida !...
engany y mès engany!...
que un jorn ay! la ventura
perfum de las hermosas,
fard com fan las rosas,
s' esfullan poch á poch;
quedantne per memòria
de aquella flor sensible,
sols calavera horrible
a dintre un llansol blanch,
y tota la esperansa
de juventut passada,
veuréula evaporada
devant la eternitat.


Sols trobareu goig cert en eixa vida,
á l' hombra del sant arbre de la fé...
Amor!.... en Dèu tan sòls y en la familia,
llas que inmortal la societat manté.



VI.
Dèu te guard fonteta hermosa.

Ja la terra l' adrés deixat habia

regalo de l' estiu, de flors brodat,
y l' Sol, dèbil sòn raitg, pel' cel corria

de núvols ab un vel embolicat.

Despertabas' inquieta la llaguna,

remoguda sentintse de un fort vent,
y las fullas dels arbres una á una
grogas anavau cap' al sol cahent.

Volant se véu la tribu de orenetas

negre lo cos, y l' pit ple de esmalt blanch,
en torn d' ellas portant, pobres maretas!

los fills que ploran sòn palau de fanch.

Van á la patria, des' la terra estranya,

als oasis dels avis, plens d' amor;
y al deixar las verdors de la montanya

envíanli una llágrima del cor.

També l' cantor prenent l arpa y la gorra

al sol natal alegre tornarà;
á contemplar amant llurs puigs de sorra,

á contemplar l' riu Ter y l' Ampurdá.

Y per última volta a la fonteta

encamina llurs passos pressurós,
cullintne per record una floreta,

y entonant un á Dèu! ab to melós.


Dèu te guard fonteta hermosa,
la fonteta del remey,
jo t' estim' la mervellosa
mès que estim sòn cetro un rey.
Que has tornat la sua mareta
á la filla de mon cor,
donant vida a la nineta ,
l' estimada de mon cor.
Cuant, sentat prop d' eixa nina,
inspirat jo cantaré,
diré que es, oh font! divina
la virtut que l' aigua té;

y mon riu, y la montanya
que l' castell ostenta ufá,
y l' meu bosch y ma cabanya
tal cantar repetirá.
Corre, corre pressurosa
entre herbetas al torrent,
ondulant ton cos graciosa
al suau bufa del vent.
Que ell enamorat t' espera,
dolsa queixa murmurant,
y qui espera desespera
si no l' van aconsolant.
Dèu te guard fonteta hermosa,
la fonteta del remey,
jo t' estim' la mervellosa
mès que estim' sòn cetro un rey.



VII.
Vernet.

Al peu de una montanya, que en diuhen Canigó,
Vernet, floreta hermosa nascuda en mitg de espinas,
com núvia engalanada, sas formas peregrinas
ostenta tot mirant sos plátanos gegants.
Desplega sòn mantell, en mitg de immensas rocas,
sembrat de fina herbeta, d' horténsias y de rosas,
que l' aire embalsamaban, de sòn alé orgullosas,
mesclantne eixos perfums als purs dels tarongers.

Y boscos y riberas, y fonts, y frescas hombras,
y música, y aucells, y cants richs de armonia,
un mòn en fi ideal, prenyat de poesía,
que l' cor aconsolaba omplintlo de dolsor.
Fugian, en eix lloch, de un clima ardent cent damas,
cent damas catalanas, sensillas, amorosas,
que mos pobres cantars oian carinyosas,
y cuant jo trist plorava, ploravan també ab mi.
Y entre ellas dos ninetas, que quinse abrils contavan,
dos ángels de candor, de goig y de ventura,
que un cel ne prometian llurs cors plens de ternura,
un jorn a llur espòs, de virginal amor.
Dos ninas destinadas per fer créurer
al que dubta de potestat divina,
de aqueix immens poder que l' mòn domina
com inclina lo vent l' herba dels camps.
Hermosas com las flors, candidas, puras
com la rosada cuant de dalt ne baixa,
com en nit del estiu de estels la faixa
que del cel blau guarneix lo rich mantell.



Grabat quedarà en mon pit
lo record de eixas ninetas.
com en lo cor dels poétas
las primeras impressions;
y fins que l' últim vagit
ecsale l' ánima mia,
en mas horas de alegría
murmuraré llur nom en mas cansons.

VIII.
Tornada.- Al descubrir lo Ampurdá.


Pátria! mon ídol! de mon cor Senyora!...
planas, montanyas, rius, mar y cel blau!
al trovador, que torna y que os adora,
una llágrima al véureus' de l' ull cau.

Jo t' am oh pátria ! mès que al Sol la terra,
mès que la papallona estima al flam,
mès que l' héroe als llorers fills de la guerra;
ab l' ánima jo t' am', pátria, jo t' am'.

  1. Las minas del Montgrí.
  2. Lo Ter.
  3. Torroella de Montgri.
  4. Perpinyà
  5. Aixó era en 1856. Desde llavors lo Autor ha estat premiat dos vegadas. (Nota del Editor.)
  6. Lo Ter
  7. Aigua sulfurosa de grans virtuts