Vés al contingut

Los trovadors moderns/A la Reyna de Espanya Isabel segona

De Viquitexts
A LA REINA DE ESPAÑA
ISABEL SEGONA

Siñora:

El mateix achuntament,
que li feu en mars pasat
á Cristina un pediment,
li diu hui á Sa Machestat.


Que si del paper c' han dit
no s' ha fet cás ara ni antes,
estant, com estaba, escrit
en la llengua de Servantes,
repetirlo es nesesari
en valensiá ben claret,
mesclantli també un poquet
de llatí de boticari.
Pues hiá qui te el cap tan dur,
que sols perque mencha, creix,
y á estos tals no es lo mateix
el dirlos adios, que ahúr.
Ni es tampoc ninguna mengua,
que el que a una Reina idolatra,
li diga en la seua llengua
lo que fan alguns en atra.
Que de los rústicos labios
entre algunas necedades
salen á veces verdades
que no las dicen los sabios.

Els que asó, siñora escriuen,
homens de saria y cabás,
no són com aquells que diuen
ego sum... y nadie mas;
Pero tampoc es presis
ser un Sen Tomás de Aquino,
pera dirli clar y llis,
al pan pan, y al vino vino.
Que si per aixó despues
hiá algun tonto que els critica,
sapia el tal de que eixa es

la pusa que manco els pica.
Y al que vol que uns mentecatos
parlen com l' Apocalipsi,
li dirán lo que Pilatos
«Caballers... quod scripsi, scripsi»
Pero, siñora, es fá tart,
y es hora que la lletuga
del millor modo que es puga
la aném lligant en espart.
Vos estrañaréu tal volta,
si algú este escrit vos enseña,
que una chunta de espardeña
tinga la llengua tan solta;
Mès no esquiveu la paraula
que conté este memorial,
perque en farieu molt mal,
si el tirareu baix la taula.
Que de los rústicos labios
entre algunas necedades
salen á veces verdades
que no las dicen los sabios.

Este mon está perdut
si atra aurora no mos naix,
perquè per dalt y per baix
només reina el gafaût.
Y com tots van buscant coca,
siga tart, ó siga enchorn,
no hiá prou pasta en lo forn
pera tapar tanta boca.
La chent que hui mos goberna
deu asó pendreu en conte,

si no té ganes que pronte
cantem la requia paterna.
Pues no es temps de aventar mosques,
y tapar de mel el plat,
cuant la llum s' hacha apagat,
y mos quedém tots á fosques.
Dihuit ó vint corifeos,
de cada partit que mana
s' encáixen en la pavana
les pesetes y els empleos;
y el que es home de sa casa,
y no va á Sierra-Morena,
despues de viure en gran pena,
mor... tamquam tábula rasa.
Molt posat en l' orde está
en este limbo de Abrám,
el que á aquell que tinga fam
se li done un trós de pá;
Pero al manco menchem tots,
pues no es chust que estigam uns
badallant sempre, y dichuns,
y atres de farts pegant rots.
Y ya que parlant en plata
la vina té poc raim,
¿perquè no mos el partim
equis partis, y porrata?
El poble es retrato viu,
y pintura molt completa
del chic, que fá la esqueneta
pera que atre alcanse un niu;
y mentres molt satisfet

servix de burro ú caball,
esperant pel seu treball
á lo manco un pardalet,
aquell sampa hasta el parot,
de la gabia el posa dins,
baixa, li pega un calbót,
y s' emporta els teulains.
Y despues de la gran pena
que sufrix en tal postura,
sols li queda la blaúra,
que li fa el pes en la esquena.
Este es el pueblo Siñora,
que apesar de tanta oferta,
sempre está en la boca uberta,
lo mateix antes que ahora.
¿Ni com s' ha de fer may grós,
si nunca pot tastar l' olla,
y cuant plega alguna molla
es sempre arrimada al ós?
Ell patix, súa y treballa,
menchan malament, y poc,
y el pobret may entra en choc
en este treset en ralla;
pues si á voltes s' enrecorda,
y algun puesto buit divisa,
va á la iglesia cuant la misa
ya está al manco al sursum corda.
Que asi hia un tall de escolans
y un planter de acolitets,
que tenen curts els roquets,
però molt llargues les mans.

En fi, la insendiaria tea
de estos nous fills de Israel,
no es atra, Reina Isabel,
que el dómine labia mea.
Este, siñora, es el crit
de tota eixa chent gandúl,
que al vore mort á Saúl,
mos unfla en — ¡viva Davit!
y demá cantant á duo,
com qui chua al quita y pon,
dirá — ¡viva Salomon!
i viva el... espiritu tuo!!!
Remedieu pues vos el mal,
que en la má el remey teniu,
y penseu bé en lo que diu
este cós munisipal.
Ni prengau per tonteries
lo que vos posa en lo cap
una chunta que sols sap
cullir naps y chirivies.
Que de los rústicos labios,
entre algunas necedades,
salen á veces verdades,
que no las dicen los sabios.

Ni hiá ningú á qui no halague
la igualdat de siudadanos;
¡fuera tirios y troyanos!
qui la fasa, que la pague.
Y si la patria perilla,
tindreu á un poble que ampare
á la escelsa Reina Mare,