Los trovadors moderns/Balada

BALADA.

que lo autor dedica á sa cusina la senyoreta donya

Elisa Soler y Clariana.

Aucèllets que al dematí
al matí cuant naix lo sol
sortiu dels niuets calents
murmurant cansons d' amor:

¿No coneixeu á la prenda
á la prenda del meu cor,
la que un dia de fermesa
de fermesa 'm và fé 'l vot?
A ella vos prego que anau
que anau á ferli recort,
de que un dia jurá meva

meva ser fins a la mort.
Galas dels prats y jardins
dels jardins, hermosas flors,
voleu ab alas del aire
del aire que vida os don!
Sempre frescas, no parau,
no parau lo vostre vol,
fins que os aturia l' hermosa,
l' hermosa que 'm roba 'l cor.
Os adornará en son pit
son pit que val un tresor,
y de llurs suspirs podreu
podreu fermen relació.
Ja la llum del sol llansaba,
llansaba trist resplandor,
cayen tot esmortuit
esmortuit sobre l' mon.
Jo esperaba als misatjers,
misatjers dels meus amors,
sentadet devall la soca,
devall la soca d' un chop.
De repent sento á prop meu,
á prop meu sento rumor;
era una veu que m' parlaba,
que m' parlaba ab accent dols.
«Deix que eixas serras habitian
habitian carnicers llops»
diu la veu: y es la nineta
la nineta del meu cor.
« Vina ab mi, jo vull portarte,
jo vull portarte á la cort.

y allí tindrás balls y festas
balls y festas tots los jorns.
Si aquí no tens alegria,
alegria ni consol,
allá regnan las riquesas,
las riquesas y l'amor.
Y si acás pretens quedarte,
pretens quedarte en los boschs,
estich resolta á deixarte
á deixarte ab ells tot sol.»
Al oir eixa sentencia
eixa sentencia de mort,
mon esperit glasat queda,
queda sens vida ni acció.
Ma veu volia parlarli
parlarli frases d' amor,
y en la garganta la veu,
la veu morí d' ofego.
Vaig probar segona volta,
segona volta un esfors;
y revestit de coratje,
de coratje plé mon cor,
resolut digué á la nina
á la nina digué jo:

«En las pintadas plácidas florestas
trobo festas,
festas contentes, ilusions y amors.
Son mas galas, mas glorias y riquesas,
las bellesas
las bellesas que naixen de las flors.

Al eixir la grandiosa llum del dia,
d' armonia
d* armonia á torrents se alsan concerts,
que derraman ab fina veu sonora
á tot hora
á tot hora los pichs dels aucèllets.

Amor exhala l' aigua en la planura
cuant murmura
cuant murmura corrent riuet avall.
Amor publica cuant llur front de plata
lo sol retrata
lo sol retrata l' mar en son cristall.

¡Yo deixar eixos rius, eixas montanyas,
mas cabanyas
mas cabanyas hont regna dolsa pau!
¡No veurer al matí l' hermosa Aurora
que enamora
que enamora cuant surt de son palau!

¡No veus, nineta, eix cel tan trasparent
d' estels poblat?
¡No respiras l' olor d' aquest ambient
embalsamat?

No abandonias, per Deu, cara nineta,
eix camp de flors,
ahont gosarem junts la pau quieta
dels tranquils cors.

 

Jo tots los jorns, los teus cabells de rosas,
coronaré,
Jo plé d' amor, baladas carinyosas
te cantaré.

Mes si per tú lo camp no té bellesas,
plahers, ni amor,
ves á la cort, y olvida las ternesas
de ton cantor.

Plorá la nina
sense consol
y de nou jura
ques meu son cor.
Jurá per sempre
deixar la cort
y estar contenta
ab mon amor.
Teixint coronas
jo tots los jorns,
de flors adorno
llur pulit front.
Y ab sas caricias
felis só jo
y felis ella
ab mon amor.

Estanislau Clariana.