Los trovadors moderns/Idealisme y positivisme
Cuand per Dèu, ó la patria, algun solemne dia,
un home pót donar la vida honrosament,
lo cor sent per instinct y véu lo enteniment
que l' postrimer respir no es plany sinó alegría.
L' home-ventre dirá que es evident deliri
trobar bella la mort fundada en lo ideal;
tapat sòn esperit ab denso vel carnal,
¿qué sab éll de debers, de gloria ó de martiri?
No tè ni fé ni lley, se riu del patriotisme,
se plau en ensenyar sos pobres ulls de talp;
créu sols en lo que pót êxaminar lo palp,
y de sòn bestiejar ne diu positivisme.
Als qui, lletrats ó incults, per terme de sòn art
veuhen tan solament ignobles apetits,
deixaulos fanguejar, un dia arrepentits
sabrán si es sols la vida un prolongat vil fart.
Mal comprén la viram que está en corrals ficada,
al libre y fort aucell de las regions serenas,
las del ambient més pur, de resplandors més plenas;
volátils de foscor llum volen apagada.
Los hómens prepotents en lletras com en armas,
de amor patrio y diví se senten inflamats;
soldats del pensament, ó del coltell soldats,
són del país escut en sos perills y alarmas.
Cuand vènen enemichs á profanar la terra,
corrent y saquejant, matant y destruhint,
de l'honra nacional en lo més viu ferint,
¿quí devant dels traballs més fácilment se aterra?
¿La patria salvarán, mare de tots comuna,
los hómens de ideal, ó los positivistas?
No será certament á baixos egoístas
á qui fiarém l'honor, la vida y la fortuna.
¿Quíns són en tals moments los hómens necessaris?
¿los del cor flamejant, ó bè los del cor mort?
De quíns hi ha que esperar auxilis y confort?
¿quíns van ab peu més ferm á rébrer als contraris?
Pobre de aquell país hont los instincts més nobles
se apagan, car regnant ja sola la materia,
ab sòn ceptre funest de escarni y de miseria,
ben prest són degradats los més heróichs pobles.
Així sempre se ha vist que cuand per las nacions
lo puntes arribat de trista decadencia,
los ciutadans millors, de més fervent creencia,
llurs mérits van purgant en forcas y presons.
Llavors vènen los temps de turbas y tirans,
llavors lo ben obrar forsosament es crim:
si per gobernador á Llucifer tenim,
los més mals á sos ulls serán los bons cristians.
Recordes' lo de Roma al comensar lo imperi:
no bè fou destruhit lo libre antich gobern,
semblá que per los bons allí regís lo infern;
per élls hi hagué sols mort, desterro ó vituperi.
Cuasi en lo mateix temps, allá en la Terra Santa,
vingué al mòn lo anunciat per tantas profecías;
los hómens del cor fret negaren al Messías:
aqueixa gran historia eternament espanta.
Un ginebrí famós, ab ben laudable zel,
de Cristo celebra la resplandent doctrina;
en temps de negacions la confessá divina;
diu: tal sublimitat sols pót venir del cel.
Un jorn nasqué un infant del seno de María;
ningun fill de altre mare ha obrat aquells prodigis:
ni sabi, ni guerrer deixá jamay vestigis
de tanta potestat: ¿ab quí s' compararía?
¿ab lo profeta alarb del sabre y del Koran?
Sa fé cuasi ja viu tan sols de tolerancia;
passats los dias són de la mora arrogancia:
dol al cristiá fa avuy lo pobre Gran Sultan.
Y lo Evangeli en tant, més fort com més antich,
sa marxa vá seguint, y sòn orígen proba;
cert no ha fallit sòn nom, sòn nom es bona nova:
sí; Cristo es fill de Dèu, de tot mon cor ho dich.
La justícia imperial, que ja ni la presencia
dels vells romans aguanta, hauría de sufrir
que als jueus arribás Jesús á pervertir?
Sols ho pót esperar la culminant demencia.
Lo divo emperador, en mitj de sas orgías,
tè servidors atents, y la virtut cristiana
ha de agradar poch més que la catoniana:
columnas del Estat sòn sos discrets espías.
Jesús predica amor y fé y desprendiment;
comet un altre crim mòlt més imperdonable,
parla horriblement clar contra l' varó honorable
que de ángel tè l' parlar ab obras de serpent.
¡Infame! diu irat lo digne fariseu,
de nostre públich orde es un perturbador;
traidor á nostra lley, al César fins traidor:
¡Muyra lo criminal! exclama en alta veu.
Abans, la multitut ab palmas lo rebía,
cuand per las poblacions l' Home de pau anaba;
axí que estigué pres tothom lo abandonaba,
més éll fluix y refluix de multituts sabía.
L'Home del sentiment, de totas las dulsuras,
morí sentenciat com un facinerós;
may, may se ha consumat un fet més horrorós,
ni may un innocent passá més amarguras.
Dels africans deserts los tigres y panteras
tenen dolsos instincts si ab l' home l's comparam:
dimoni tentador, ¿fins cuánd ton vil reclam
als descendents de Adam ferá pitjors que feras?
Sayons, lligáu ben fort, claváulo bè lo Anyell:
donáu fel á sa set: ¡Justicia, mata al Just!
Búrlat', canalla cega, en ton ferós ajust,
á cada horrendo cop del infernal martell.
Riu y dorm, turba immunda, al César victoreja;
tos jutges te han ofert dramátich homicidi;
si alguns senyals estranys indican deicidi,
serán deliraments, blasfema bè y bromeja.
La Sinagoga tem la idea propagada:
deixebles tè lo Mestre, han de ésser expulsats;
serán tots perseguits per llochs y per ciutats:
hebreus, jeiheu en pau, la patria está salvada.
Sepulcres blanquejats había gosat dir
Jesús de Nazaret á pits de pudridura;
tan sols los malfactors de boca tan impura
las criminals llissons podían aplaudir.
¡Tremolen los malvats, y visca l' gran Tiberi!
visca després Neron! y guerra á lot sectari
que professo la lley del Mártir del Calvari:
guerra del un extrem al altre del imperi.
Guardar las libres lleys volían grans patriotas,
sempre poch positius; foren al fi vensuts:
quedáren los romans ab tots llurs drets perduts;
fou cónsul un caball de un poble enter de idiotas.
Ja la romana gent sols ama la brutesa,
teatros plens de sanch y plers ben positius;
los quimérichs cristians serán cremats tots vius,
ó á las besiias donats per la imperial grandesa.
Fins véurerse podrá una fera menos fera
que aquell poble embrutit; sa fam respectará
certs mártirs, puix acás en llur mirar veurá
com algun raig diví del premi quel's espera.
Y aixó fa redoblar las iras del poder:
religiós ó patriótich, ¡abaix tot ideal!
crit lógich, puix, manant representants del mal,
vá contra lo establert qui vol lo bo y lo ver.
Entre tants scelerats que en Roma gobernaren,
alguns, de alts pensaments, volgueren bonas lleys:
era ja massa tard; á pobles vils, vils reys;
tots los fets successius ben clar ho demostraren.
Un poble digne deixa al cap que se extravía
per los camins del mal; fins lo mateix corser
no creu, ó llansa lluny al cego caballer
més amat ó temut, si al precipici l' guia.
Tot César, bo ó pervers, assessinat moría,
finant pochs bè; y llavors lo bo veya ab tristura
que cangrena social tampoch tè fácil cura:
¡qué hi fá! un altre senyor á Roma divertia.
Y aquell poble holgassá frenétich aclamaba
al nou tirá elegit per turbulents soldats:
¿qué valian per éll antigas llibertats?
l' amo li daba blat y al circo l' convidaba.
De aquell Senat de reys, de aquells tribuns ardents,
mantenidors de furs, fins passa la memoria;
sols visionaris van per alts camins de gloria;
ab pa y feras llurs nèts se donan per contents.
Á alsarse de llur fossa aquells il-lustres morts,
«¡estos no nos són nèts! sens dubte exclamarían,
«uns verdaders romans aixó no engendrarían ;
«miserables cobarts no naixen de hómens forts.
«Matronas ¿ahónt sòu? vostras indignes fillas
«se haurán á llurs esclaus donat sens cap rubor;
«sols de valent es fill aquell que té valor,
«lo cor fá l' parentiu, lleons no engendran guillas.
Y tindrían rahó: tot fill que á noble pare
deshonra baixament, per éll negat déu sér;
¿quína més lletja infamia al mòn hi pót haber
que ennegrir lo clar nom de un pare ó de una mare?
Més ¡bah! llenguatje tal demostra sols follía:
honor, debers y drets, paraulas enganyosas
són per lo nou romá, que ja no créu més cosas
que materialitats de torpe fantasía.
Y cuand ja feya temps que en sòn sibaritisme
com en un jas de llot se revolcaba Roma,
cuand per petits y grans semblaba ja á Sodoma,
cuand hagué dat sos fruits lo franch positivisme,
cuand de Lucrecia l' nom no fou més que un sarcasme
com tants altres grans noms de venerables avis,
cuand sols hi hagué menspreu per los consells dels sabis,
en vicis moviment, y en lo demés marasme,
un soberá salvatje als seus soldats convida,
avansa lentament lo godo formidable;
la colossal caiguda es per fi inevitable:
romá, aquí está Alarich, prepara bens y vida.
Al saqueix de Alarich altres saqueixs seguíren;
oberta estaba al fi la pestilent caverna,
coneguda en lo mòn per la ciutat eterna;
los plors dels habitants cent pobles divertiren.
També vestits de pells, manats per un rey sèu,
uns hómens ben estranys á Roma ja arribaren;
venian de mòlt lluny, y tot ho travessaren;
Atila es aquell rey, dit lo Flagell de Dèu.
També un cartaginés centurias enderrera
hi aná, y jamay se ha vist un capitá més gran;
á sa vista l' Senat fèu tráurer al encant
lo terreno campal ahónt Aníbal era.
Lo temps cesáreo encants tingué igualment famosos;
era cuand pretorians al més dihent donaban
la suma potestat, y al de més or nombraban,
incontestable fet de temps tan vergonyosos.
A un vol de flachs aucells no espanta lo esparver,
ó la áliga valenta á la infelís gallina,
com espantada ne es la capital llatina
al véurer de escarments á aquell nou missatger.
Llavors s'en vá á trobar al terrorós monarca
un home de ideal; pren de Jesús la imatge,
parla á Atila un moment, y proba ab sant coratje
que la barca de Pere es de salut la barca.
Pero lo Etern volgué que l' cos de la Senyora
que tant se deshonrá, fos trepitjat encara;
que la ignomínia al mòn mostrada fòs ben clara:
veniu, nacions, ¡mirau la gran dominadora!
De aquells aixams del Nort parlant los escriptors,
diuhen, y es veritat, que uns á altres se empenyían;
efluvis singulars los vents los transmetian,
per fills de aspres deserts efluvis tentadors.
Cuand rossas véu lo llop damunt de un camp tiradas,
llansa alegres udols per altre repetits,
y axí de bosch en bosch volant de festa l's crits,
animals carnicers acuden a manadas.
Qui sols créu en la carn, que acabe com carnús,
axí com acabá Roma, la bestia immensa,
sens que li baste ja com á final defensa,
tanta es la corrupció, ni l' manto de Jesús.
¡Viva Dèu! humá orgull, ¡quínas llissons tan duras!
Virgili habia dit ab sòn superbo dir:
romá, tu ten present que als pobles déus regir[1],
y may rassa de esclaus sufrí majors torturas.
Gosa, Roma imperial; vestals, proslituívos:
no hi ha patria ni Dèu; las palmas, los martiris,
de cervellots malalts aquestos són deliris:
llatins, culto á la carn, en ella sumergíuvos.
Antes que lo estranjer tingués lo Capitoli,
ensenyant al romá que cárrech es viril
lo gobernar nacions, y que éll es mòlt servil
per seguir aspirant del globo al monopoli,
hi habia ja llarchs temps que un altre gran ciutat,
la del Profeta-rey, Sió la deicida,
tremendíssimament habia vist cumplida
la predicció fatal del gran Crucificat.
Allá en Jerusalem, ¿quí la Escriptura ignora?
fá erissar los cabells lo bíblich êxemplar;
per mares y per fills immens es lo plorar:
després de tants cents anys lo hebreu encara plora.
Senyor, habeu probat, per fausta é infausta guerra,
per desventuras grans y grans prosperitats,
als fills de mon país; mès may són apagats
en élls los nobles flams de Dèu y de la terra.
¡Oh! cuánt vos ho agrahesch, Dèu méu, car nostra historia
es proba ben patent, es proba decisiva,
de que si á una nació se enterra tota viva,
baixant ab féal sepulcre n' surt radiant de gloria.
Monarcas catalans en una edat passada
mantingueren triumfants la causa gibelina;
Danle diu llur valor, pero la gran doctrina
del Home-Dèu per élls fou sempre venerada.
Que negue lo insensat del univers lo Autor,
peró resplandirán lo Sol y las estrellas;
lo ateo diu devant de tantas maravellas:
¡Cuadro, te has fet tot sol! ¡cuadro, no tens pintor!
Veihem, sentim á Dèu; tot canta sa presencia,
está per totas parts, se troba en tota esfera;
proclama l' sòn Senyor naturalesa entera:
¿quína es la veritat més viva de evidencia?
Tenim en la conciencia ab netedat escrita
la regla del obrar; conté lo bè y lo mal,
clar porta lo de Dèu com lo de Belial,
es franca veu del cel, perdut es qui la evita.
Dèu es lo Sol moral de nostra humanitat;
són raigs de est lluminar los nobles sentiments;
no han de apagarlo, nó, los més horribles vents;
sens éll, ni amor, ni fé, ni patria, ni amistat.
Aquell qui no tè Dèu, es mer irracional,
sa patria es lo país hont més tranquil pastura,
per éll importa poch dels sèus la sepultura;
tipo de positius, nega lo mòn moral.
Que tot bon pensador la Providencia admire;
Dèu significa vida, y lo ateísme mort;
al poble corromput goberna l' poble fort,
que cregue en la virtut y que en sas fonts se inspire.
Tal es la eterna lley que al príncep desespera
dels ángels del orgull, puix sab que sas victorias,
no consentintlas Dèu, han de ésser il-lusorias,
que en resultat final tan sols es Dèu qui impera.
Barcelona, 10 de abril de 1859.
- ↑ Tu, regere imperio populos, romane, memento.