Los trovadors moderns/La creu del terme
Al mitj de un camí apartat
y que s' divideix en dos,
sobre un sócol mal tallat,
jo viu lo símbol sagrat
de nostre dogma gloriós.
Una creu de pedra obscura,
voltada de gradería
y posada á gran altura,
era senyal de ventura,
que en un, dos termes unia.
No era pirámide vana
per honrar als paladins
que han delmat la rassa humana,
era de la fè cristiana
padró de recorts divins.
Ab los brassos sempre êxtesos
y á contraclaror del cel,
deya als pits del odi opresos:
— Allí dalt sols sòn admesos
esperits de cors sens fel. —
Y deya en tal lloch posada
sens las pompas mundanals
de una majestat prestada:
— De genolls sobre esta grada
xichs y grans son tots iguals. —
Deya al pobre caminant,
fatigat y congoixós :
— Nollanses ton feix pesant
descansa aquí y tira avant
que te espera un dols repós. —
Y ab benéfica influencia
pareixia dir la creu
á la turbada conciencia:
— En va excusas ma presencia,
por tot trobarás á Deu. —
¡Oh, cuant ab sa llengua muda
eixa creu expressá al cor!
Parlá al ánima abatuda
y á la intel·ligencia ruda,
mots de fè, consol y amor.
¡Cuant y cuant, en passats dias,
son llenguatje benehit
mitigá las penas mias,
y ab célicas armonías
deleitá mon esperit!
¡Creu del terme, creu preciosa!
ara en va jo t' cerc' per tot,
com en la nit tempestuosa
lo trist marí ab vista ansiosa,
busca lo fanal de un port.
Puig sols enruna y malesa
circundan ton pal trencat,
y de ta veu la grandesa,
ja no es oida ni entesa
y s' pert en la immensitat.
¡Ay del qui en la creu campestre
tan sols una fita veu!
¡Neci qui la flor silvestre,
sols com producto terrestre
mira y trepitja ab menyspreu!
Ay del qui al ocás arriba
de sa vida, y ha olvidat
de la població nativa,
aqueix signe de fe viva
per los seus avis plantat!
Jo penso en la creu amiga,
companyona dels meus jocs
y alivio de ma fatiga.
ab lo carinyo que lliga
nostre ser als natius llocs.
Recordo las deliciosas
vespradas del mes de matj,
que ab altras ninas joyosas,
la coronaban de rosas
perpetuinas y fatj;
Recordo la tortoleta
que en sas motlluras fèu niu,
sens pòr de mortal sageta,
com felís l' ánima asceta
comfiada en lo Etern viu;
Recordo cuan retornaban
de cassa los potentats,
que humilment la saludaban
y silenciosos passaban
descubrint llurs fronts torrats.
Y al pobret que si acullia
y al amor del sol de ivern
fiat en Dèu s'hi adormia,
com lo infant del pit que l' cria
se adorm al calor matern.
Recordo que cuant furiosas
bramaban las tempestats,
y ab las ratxas impetuosas
de las aiguas borrascosas,
solcaban los llamps irats,
Dèvant de eixa creu divina,
lo sacerdot, bon pastor
de la població vehina,
pilot á quí no acoquina
del uracá lo furor,
Al rumor de la tronada,
mesclant son piadós accent,
conjuraba la bromada
que de destrucció prenyada
cubria lo firmament.
¡Oh recorts plens de ternura!
ma vida may mès tindrá
horas de tanta ventura,
com las que en ma infancia pura
prop de aqueixa creu gosà.
Com jo també la voltaban
altres petitets infants,
y ab los grupos que formaban,
angels purissims semblaban
guardadors dels viandants.
A las festas hi acudian
los ancians de eixos endrets,
y pacifichs discutian
y ab rectitut mantenian,
de las llurs vilas los drets.
Puig de la creu la presencia,
fou en eixos llochs vehins,
lo sant fré de la conciencia,
y apaciguadora influencia
dels vicis y afectes ruhins.
Creu del terme, creu gloriosa,
á qui habian respectat
dels sigles l' acció danyosa,
y la fúria desastrosa
del llamp y la tempestat,
Creu del terme, protectora
del dos pobles comarcans,
¿Quína fúria destructora,
ab rabia desoladora,
posá sobre tu las mans?
¡Ay! mòlt ton recort me agrada.
mès ta vista me entristeix
al vèuret' tan afrontada;
puig hont els tu profanada,
felicitat no êxisteix.
Ja la blanca tortoleta
no fá en tas motlluras niu,
ni á ton peu la pastoreta,
aixambra sa ramadeta
las matinadas de estiu.
Ja de ton pal no s' adonan
los transeunts, com avans,
y los que igualtat pregonan,
trovantse, ni manco s' donan
lo salut com a germans.
Grans y xichs de tu s' desvían,
y en dias de extrems perills
las donas que á Dèu temian,
no t' pregan, com ans solian,
per llurs marits y llurs fills.
Tampoch la donzella hermosa
te enrama ab fistons de flors
ni te invoca, religiosa,
comfidenta misteriosa
de sos virginals amors.
Ni lo rich prop teu se atura,
ni lo pobre si soleja,
ningú l' uracá hi conjura,
y al teu pal sense figura
escupen l' odi y la enveja.
Y per fi, ja derrocada
y mitj cuberta de fanch,
no estás com ans rodejada
de pacífica maynada,
sinó espurnada de sanch.
Creu, dels pobles protectora,
torna á difundir de nou
ta influencia salvadora,
parla al qui fidel te adora
y al indiferent commou.
Res hi fa que sepultada
estigues devall lo vel
de aqueixa enruna apilada,
ta véu misteriosa agrada,
vinga de terra ó del cel.
Prou muda has estat tans dias,
prou entregada al olvit,
y prou en tas cercanías,
als que ab llas fratern unías
la discordia ha dividit.
Camparols, á la creu santa
¿per qué olvidada deixau ?
á la que de ditxa tanta
vos colmá, sobre sa planta,
¿per qué novament no alsau ?
¿Ahónt êxisteix memoria
de ningun brau campeó,
que per la pols y la escoria,
de sa noblesa y sa gloria
arrossegás lo pendó?
La creu, es immortal signe
de gloria y fraternitat;
y qui la insulta , no es digne,
de tenir lo nom insigne
de cristiá, ni de home honrat.
Sens la fé que de ella emana,
lot trist y desunit es,
lo mon es llacuna insana
y la societat humana
llot corromput y no mes.
En va certs malvats tronxaren
eix simbol de pau y amor
que vostres pares honraren,
y hont las mares vos donaren
la dolsa sanch del seu cor.
Puig de sas pedras sortida
la véu de ignocencia y pau
que als dos pobles daba vida,
encara benigna crida
que units á son péu tornau;
Y entre la bardissa seca
permaneix son pal alsat,
com un bras sense munyeca
que un mort de la fossa aixeca
senyalant la eternitat.