Los trovadors moderns/La benedicció de la mar
(Poesia mallorquina dedicada á n' es meu apreciat y sabi mestre
D. Joseph Lluis Pons y Gallarza.)
Flamèjant sa cabeyera
y precedit de s' aurora
coménsa 's sol sa carrera
benèita y consoladora.
Agonisa ja s' aubada ,
sas flors ha bèsada trémola
ab s' alé de sa roada.
Es matiné monasteri
sas llèngos de sas campanas
llibérta de cautiveri ,
vèntan alégrès y ufanas.
Es cél corre sas corlinas
com si obrí volgués s' Empíreo
ab aquéll toc de matinas.
Fins la mar que sacudia
sas onadas destruidoras
contra la costa sombria
de sas barcas pescadoras,
acala son front altiu
y bèsa ab sas onas frájiles
sa platja que taya' s riu.
Croxí fá es poble sas payas
ahont dormia pereròs;
aquí s' escoltan riayas,
allá renou venturos.
Y es gall de sa matinada,
mèntras es atlots fan sótolas,
canta dèvall sa porchada.
Las pastoras garridètas
s' ajustan prést es gipó,
es nins ja de sas marètas
abandonan es mugró.
La vida per tot circula,
es sol ha sigut un tónic
que la sang de un cor regula.
Creix es renou; s' obran portas;
sas métlèras á ruxadas
animan vinyas y hortas
omplintlas de codoladas;
grans esbarts de gorrions
van voltantlas com sas bótigas
que fá s' aigo dalt d' un fons.
La nina hermosa suspira,
suspira es seu estimat,
suspira s' aire que gira
es ventet enamorat;
aparèix que las passions
bátre fan sas alas májicas
per fojir de sas prèsons.
Aquell mon abans dormit
d' es primer á n' es darrer
miraulo de nou vestit
prónte, refermat, fanér.
Y mirau ab cara franca
com s' aplegan es seus rústichs.
brots units en una branca!...
Perfums sortits d' una flor
els pajèsos de sa vila
á Deu li prègan dedins
l'iglèsia de la Purísima.
¿Mes que voldrá dí' aquést acte
solemne que s' improvisa
y pèr el cual á la mar
desde 's tèmple s' encaminan?
Van dèvant en procesó
coranta atlotas fadrinas
duyènt á sas mans grans ciris
rodèjats de semprevivas.
Las seguèixan cuatre joves,
dos, tamborinos repican
y ets altres inflant sa cara
fan soná dos xirimias
tant grossas com ranohuéras,
tant agrèncas com polidas.
Tot d' una passan bandèras,
ganfarons d' or, rams de olivas,
qué, tremolantlos sas mans,
alguns bons vèyéts trajinan.
Demunt d' un brillant mistèri
vé una imatje de Maria
ab un vestit tot brodat
d' estrèllas de pérlas finas:
¡de bó y milló no 'n volgueu
vèurer mes en tota s' illa!
plèna de llums sa capèlla
de maca tropa asistida,
rodètjada de palomas,
cobèrta tota de cintas
y flochs, lluenta de jóyas,
tributs de nóbles familias
ó de 's honrats moradors
que á son pas son front humillan.
Derrèra hi cantan sis frares
las sagradas lletanias
que responen sòlfetjant
ets escolans desa vila.
Y tancan aquell devot
concurs, unas cuantas ninas
mudadas de xèrafins
ab unas alas llarguísimas
de colom sauvatge, vérges
tan puras com la Purísima.
Homos hèy van á la fí
ab atributs de marina
y atlotèts que tiran trons
per demostrá s' alegría.
La generació que mou
aquell séquit no és de èscriure;
de cent llégos en contorn
vé gènt de sa pajèsia
y causa un cop vertader
repará allí com s' hi fican
es rèbosillo d' es pobre
ab sa manta de sa rica.
Pero ahont van? van cap á s' aigo,
sen van de ves Costa-viva
per afinar 'hi una altura
que sempre la ma' escaliba
pus may la ma hey ha pujad
per mes que pujá hi voldría.
Cuant la pompa relijiosa
arriba dalt, la divina
imatje de aquella nada
sènsa taca depositan
en tèrra y de jonoyons
si posa sa turba mística.
Un respectable prèvere
qu' ab un gayato camina
s' atura enfront de s' altár
y adornat de sas santíssimas
vestiduras, alssa ets brassos
plé d' unció y ab veu tranquila
entona seguit d' es poble
lo venerat Pange lingua.
Aquells cants devots pareixan
els cants d' ets antichs levitas
devant sa gentil Sion,
ó de Israel que camina
per es desert, la demanda
de piadosa missería.
Si ls' hi preguntau á un homo
aquell pas, qué significa?
vos respondrá que aquell pas
de benèí s' aigo altiva
es perqué els hi donga fruits
en ès que de la mar viuen.
«La beneihexen, dirá,
«com si fos un camp d' espigas,
«que s' aigo en es mariné
«li dona blat de copinyas.»
Si á un navegant preguntau
perqué axí se solemnisa
tal funsió, vos respondrá:
«S' Occeano, oh gent amiga,
«es lo nostro cemèntéri
«natural, ja el benèiran
«mols antichs, com noltros are
«per trovar' hi llosa pia.
«Axí logram sè' enterrats,
«tal volta en sos fiis y fias,
«en sepultura cristiana.»
Y per fí, si á colca nina
li demanau de alló conta
vos respondrá empegaida
que «la mar deu sé beneita
«perqué répiga sumisa
«las ánimas d' ets infants
«que d' es continènt arriban.»
Es sacerdot alssa s' hostia
sacrosanta, tots humillan
son front en terra, ets soldats
rendeixan armas, repican
las campanas de s' iglesia
y la mar estremordida
sacud ferèstas xiuladas
com fogos caball que bridan!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sa fésta acaba en responsos
per cuants navégant moriren
y per tornar á s' iglesia
la Santa Verge Maria.
Ets uns parèns en ets altres
á fé' una véga 's convidan;
se asseuen demunt sa murta
de s' hort, trehuen llangonisas,
ó sobrassada coenta
(que sarna ab gust mol poc pica)
y omplind es tassó de ví,
que mes s' umpl com mes se buida,
ni un rey que guanya un imperi
péga mes bots d' alegria.