Los trovadors moderns/La Filla perduda
Una noya més hermosa
que hermosa n' es la ilusió,
més pura que l' sol al náixer,
més casta que un raig de sol,
ab passos segurs y ferms
atravessa un espés bosch.
En sa espatlla va penjada
un arpa de cordas d' or,
en sas mans un plec ne porta
de pergamins y cansons.
Cuant troba algú, li pregunta
per lo regne d' Aragó,
per lo regne a qui llurs glorias
donaren un gran renom.
Sentat al peu d' un castany
ne troba un senzill pastor.
— Pastor, me direu ahont es
lo regne del Aragó ?
— ¿Nineta que m' preguntau,
me direu primer qui sou ?
— Só la filla de la musa
que va fugir de sa cort,
de la qué, al morir, un dia
me digui que en aquell lloc
la honraren ab molt carinyo,
la cuidaren ab amor.
Jo vaix buscant la qu' amava
á la que m' ha prés la mort.
— Aneu caminant, noyeta,
que aquest no es l' Aragó.
Y la pobre nina avansa
ab lo front ple de suor,
pus lo cos repós ansía
y no troba may repós.
Un poble molt lluny ne veu
á la punta de un turó,
las casetas ne son blancas
blancas com la llum del jorn.
La nina l' véu y sonriu,
son cos s' estremeix de góitx.
Ja arriba ahont hi ha una nina
sentada aprop d' una font.
— ¿Me direu bona germana
per anar al Aragó
quin camí cap allí porta,
pus me crida allí lo amor?
— Avansau, avansau, nina,
que n' es molt lluny l' Aragó.
Y la nina, altre vegada
camina sense repos.
Han passat dias y dias
y la nina está cansada,
y ningú hont es Aragó
li sab dir, ni sab hont para.
De cop, dalt d' unas monianyas
que dominan moltas planas,
que á sos peus los rius serpejan
y en sos pics la neu regala,
un pastor veu que ab tristesa,
mes trista cansó entonaba.
— Deu vos guart, lo bon pastor,
¿sabreu dirme, si os agrada,
hont es Aragó, lo regne
de mes preu y de mes fama ?
— Mirau nineta allí baix,
beureu allí sa germana.
Mirau aquell mon de casas
que mulla la mar galana.
Aquella n' es Barcelona,
la que ha tingut mil esclavas ,
que á sos peus la mar mugía,
que á sas veus lo mon callaba.
Aquella n' es Barcelona ,
la ciutat mes forta y brava
que n' hi hagué en los temps passats.
La ciutat que ab sas espasas
se va fer de eix pla la reyna
y del mar la soberana.
Mes ay! nina, avuy no tè
lo que altre temps empunyaba.
Son cetro li van trencá,
posantli l' collar d' esclava.
Avuy plora Barcelona,
plora sa gloria passada.
Ves, nina, que l' Aragó
va ploránt com sa germana.
—Y digau, bon pastoret,
¿no fou en aqueixa plana,
ahont cantaba ma mare?
—¿Qui sou, nina? ¿Qué cantadas
fer solia vostra mare?
—Só la filla de la musa
de Provenza la galana,
y vaig buscánt de ma mare
la hermosa y alegre patria.
Jo vaixaré á aquestas vilas,
jo vaixaré á aquestas planas,
y al recordar á ma mare
me darán bona arribada.
—Aneu, nina, aneu al pla
y si us es la sort contraria
tornau aqui dalt ab mi
que jo os daré ma morada.
—Ja trobaré jo palaus
bon pastoret en la plana.
Y la nina va baixant
va baixant de la montanya.
— ¿Ja tornau la nina hermosa,
ja tornau á la montanya ?
— Ay! pastor ja allí no m' volen
no m' volen en sas moradas:
ningú coneix á la filla
de la que llurs fets cantava,
tots son ingrats al recort
y al amor que 'ls demanaba!!..
— Veniu ab mi, nina hermosa,
que 'us donaré un llit de ramas
del mes florit romaní.
De fullas del bosc, las galas
ne faré pel' vostre fron,
lo bosc vos dará cantadas
ab sos aucells y sos rius,
la tempestad ab sas aiguas
vos dará concert hermós,
y l' cel ab son blau, las alas
del camp de las ilusions.
Veniu, nina abandonada....
— Ay! pastor, ab vos me quedo
que molt aquest lloc m' agrada.
— Nineta, sols vos demano
en cambi de ma morada
no deixau sense tocar
la hermosa lira penjada
qu' en vostre espatlla gemega.
Una cansó vos demana
avuy, nineta, l' pastor.
— Dexaume avuy retirada
y demá pèl fons del bosch
ressonarán mas cantadas,
pus vuy tan sols sè plorar
y mos cants avuy son llágrimas.