Los trovadors moderns/La Pastoreta

De Viquitexts
LA PASTORETA.


 Devallant per la alta serra
y fent mil saltirons van
unas cabretas hermosas
com un vol de coloms blanchs.
 Detrás de ellas va una nina,
una nina de pochs anys
que es la flor de las pastoras,
y la enveja dels sagals.
 Sota un sombreret de palla
llisca son cabell rissat,
son cabell ab qui 'l vent juga,
besantlo ab continuo afany.
 Sos negres ulls carinyosos

son dos sols de tan brillants,
y sos llabis, no son llabis,
son dos cintas de coral.
 Sa cintura es tan primeta,
que se li empunya ab dos mans,
y sa planta tan lleugera,
que en lloch hi deixa senyal.
 L' aigua li diu que es hermosa
cuant se enmiralla en lo estany,
y li dihuen que es divina,
vensuts de amor, los sagals.
 Mès ¿qué importa á la pastora
que assó li diga lo estany
si en mitj de sa sensillesa
no sab lo que es vanitat?
 ¿Qué li importan las finesas
dels pastors y dels sagals,
si no compren la innocent
son llenguatge enamorat?
 Sos amors son las cabretas
que ella guia ab tant afany,
las cabretas saltadoras
que ara corren serra avall.



 Arribaban á la plana
la nineta y son ramat,
cuan la claror de la tarde
acababa de espirar.
 Era aquella hora tranquila

en que 'l vent dorm reposat,
la font dolsament suspira
al rumor de sos cristalls,
las flors ja tancan porugas
sos botons embalsamats,
y los aucellets descansan
en brancas ó llits de gram.
Era l' hora en que á la terra
sol la obscuritat baixar,
cuant de repent lo galop
se ou de un caball desbocat:
las cabras, estemordidas,
se remolinan al pas,
y en va la pobre pastora
las empeny cap á un costat,
que, espantat de las cabretas,
se posa dret lo caball,
y lo caballer que 'l munta
vacil·la un moment, y cáu.
 Esglayada la nineta,
tota tremola de espant;
mès corre á donar auxîli
al caballer del caball,
que está desmayat en terra,
banyat en sa propia sanch.
 La nina cobra mès forsas,
vehent lo perill tan gran;
en busca vá de aigua pura,
y lo retorna ab afany;
luego 's despulla la espatlla,
y fa venas de son xal,

y la sanch de sas feridas,
poch á poch li vá estroncant.
 Al fi 'l caballer respira,
y llansant del pit un ¡ay!
clava sos ulls melancólichs
en la nina del ramat.
 — ¿Quí sóu, li diu, verge pura?
¿Quí sóu, que axí me amparau?
¿Sóu lo mèu ángel custodi? —
 — ¡Ca! mon senyor, no só tal.
Só la pobre pastoreta
que estas cabras va guiant. —
 — ¡Ay, pastora, la pastora,
ben haja ton cor humá! —
 — ¡Ánimo! bon caballer,
apoyáuvos en mon bras:
prop de aquí está ma cabanya,
hont hi ha hospitalitat
per los pobres sense alberch
y 'ls desvalguts passetjants.
Veníu, veníu, bon senyor;
ma mare vos cuidará. —
 Assó li diu la pastora,
y 'l ginet ensangrentat,
defallit y sense forsas,
li pren agrahit lo bras.
 Las cabretas los segueixen,
lo caball las vá detrás,
y 'l eco de las montanyas
repeteix á cada pas,

« ¡Ay, pastora, la pastora,
ben haja ton cor humá! »



 No molt lluny de una riera
en mitj de un ombrívol bosch
se alsa una caseta blanca
tota cercada de flors.
 Es la cabanya tranquila
hont se gronxa lo bressol -
de la hermosa pastoreta
que es la enveja del contorn.
 Allí ha crescut ignorada
al aroma del timó,
pura y tendra com las rosas
que obren sòn calis al sol.
 Allí visqué ajogassada
com un daurat papalló,
y llibre com las xixellas
que alsan als núvols son vol.
 Mès ¿qué té la pastoreta,
que ja no cuida las flors,
ni amanyaga las cabretas
que eran tots los seus amors?
 ¿Qué té, que un vel de tristesa
ara ennuvola sòn front,
y no 's sonriuen sos llabis,
sos llabis sense color?
 Tres dias ha que suspira
sense saber lo que vol;
tres dias ha que no menja,
y tres nits ha que no dorm.

 ¡Ay! aquell caballer noble,
tan noble com carinyós,
ha robat sols ab tres dias
la dolsa pau de son cor.
 Cuant éll dins de la cabanya,
postrat al llit del dolor,
rebía ple de ternura
los sèus purissims consols,
 Prengué sa ma alabastrina,
y, apretantla sobre l' cor,
li féu sentir una flama
que ara l's abrasa á tots dos.
 Li ha parlat de una ventura
que avassalla tols los cors,
li ha parlat de un Dèu que es cego,
y tira fletxas per tot,
dins lo alcássar del monarca,
dins la casa del pastor,
y ara ja comprén la nina
lo llenguatge del amor.



 Un dia en la casa blanca,
la caseta de las flors,
tot era profundas queixas,
tot era suspirs y plors,
que, curadas las feridas,
pero mal curat del cor,
lo galan de la caiguda
sen' tornaba ja á la cort.
 La nina, la pobre nina
estaba sense consol;

en va l' caballer la abrassa,
y li promet sòn retorn;
en va li jura mil voltas
recompensar sòn amor;
en va li diu que l's sèus cotxes,
sòn palau y sos tresors
serán de ella, de ella sola,
y éll será lo sèu espòs.
 Alguna pena secreta
té la nineta en sòn cor......
¿Quí sab si plora perduda
la millor flor de sas flors?
¿Á la que salvá sa vida
de las garras de la mort,
á la que 'l vetllá amorosa
en sas horas de dolor,
será fidel mentres visca,
ó la olvidará traidor?
¡Quíu sab! — Cuant lluny de la nina
deixaba l' ombrívol bosch,
encara trist exclamaba
ab sòn accent carinyós,
« ¡Ay , pastora, la pastora,
ben haja ton tendre cor !



 Dos anys passaren, dos anys,
y no torná 'l caballer;
sos juraments amorosos
¡Ay! sel's emportá lo vent......
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
 Detrás de la casa blanca

y sota un negre xiprer
hi ha una fossa solitaria,
una fossa y una creu;
fossa que guarda 'ls amors,
los amors de un ángel bell.
 La mare de la pastora
esta abrassada ab la creu,
y totas las altras ninas
li llansan flors als sèus peus.
 ¡Ay, mare, la pobre mare,
pobre mare, no ploréu,
que ha mort mártir vostra filla,
ha mort mártir, y es al cel!