Los trovadors moderns/Mare meba!
Cubert de una boira d' or
lo sòl lentament baixaba,
sòn front brillant amagaba
detrás dels núvols vermells.
No hi porta pintat lo goig
sino dolor y tristura;
ay! ell véu la desventura
que avansa á pas de gegant.
De las montanyas en torn
la nit las sombras cridaba,
y ronch lo vent gemegaba
en los ecos de la vall.
No s' véu ni lluna ni estels
en eixa nit tempestuosa,
sa llum brillant, tan hermosa
l' ha apagada l' huracá.
Pluja sofocant, ardent,
vomita 'l cel per mil bocas,
y 'l llam calsina las rocas
ab sòn látigo de foch.
Avansa 'l geni del mal;
sa ma la teia tremola,
que inclement lo mòn assola,
ab sòn alé corrumput.
Era terrible sa llum
com los fochs de la estrelleta,
que en la nit trista y soleta
es emblema de la mort.
Y espanta al alarb errant,
cuant perdut en la planura
del desert, en sa amargura,
la véu en lo cel brillar.
Com un torrent fogós de lo alt de una montanya
saltant, saltant ne baixa al ressonar del tró,
y arrastra en sa caiguda á la infelís cabanya,
y del bosch als gegants que ploran de tristor;
Axí la peste avansa, sa baba verinosa
pels pobles escampant del fértil Ampurdá;
no para fins que troba del mar l' ona espumosa,
y dins sa immensitat rabiant perdentse va.
Ay! que per tot terrible desplegaba
la descarnada mort sòn trist mantell,
y ab un riure sarcástich ascoltaba
los plors del jove 'l gemegar del vell.
Y sòn bras implacable á tots immola,
sens que ningú perdone sòn furor!...
per entre ls' apestats sa espasa vola,
com la faus en las mans del segador.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Ab llarchs y flotants vels,
las sombras de la nit
ne van embolicant
la cima del Montgrí.
Per sobre de la mar,
y l' pit de plors lot plé,
sos llumets tremolants
ensenen los estels.
Dels boscos en lo cor
se sènt lo vent xiular,
y l' silenci cubreix
la plana d' Ampurdá.
Las ánimas dels morts
pel cel van desfilant,
inclinantne llurs caps
pers sobre ls' núvols blanchs;
Y tristos, compassius,
ploraban pels malalts,
sòn vol misteriós
tornant á comensar.
Postrada sobre un llit, en apartada estáncia,
ab sòn tendre fillet que amant sòn front besaba,
lo postrimer sospir una mare exâlaba,
despedintse de tots ab la calma del just.
Sòn front ardent corona de llum una aureola,
com voltan fugitius vapors una montanya,
cuant ab sòn raig d' azur lo sòl graciós los banya,
del tendre á Dèusiau donantlos hi l' pató.
L' aureola es de la mártir; ab llágrimas amargas,
per sòn fillet la trista ploraba en sa agonia!...
desventurat fillet!... encara no sabia,
lo qu' en eix mòn de dol val l' amor maternal.
Sa veu que s' apagaba murmura debilment,
com lo vent de la nit plorant entre las canyas...
A Dèu! á Dèu! fill meu!... lo fill de mas entranyas!
digue, tancá sos ulls, y s' en pujara al cel.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Ja torna l' sòl brillant
á desplegar la roja cabellera;
del rosinyol se sènt lo tendre cant,
que saludantne va la llum primera;
y prega en sa cabanya
l' llaurador que trist ne gemegaba
veyent del mal la sanya.
Ay! tot es goig; ha fuit á sa morada
la peste fera que Ampurdá assolaba,
sols lo fillet per sa mareta plora,
per sa mareta, que estimaba tant!...
que li cantaba un jorn trova sonora
sòn bressol ab dulsura tremolant.
Avuy canta l' trovador,
sols per tu mare estimada;
sas trobas son de dolor,
pus sanch li raja del cor
que ab plors sentits y amarchs surt barrejada.
Ascolta sòn cantar,
ascolta sa agonía;
per qui millor un fill ne cantaria!...
Per qui millor un fill ne pot plorar!!...
Mare meva t' estim !!.. per tu daria
mos bens, es de venir y fins ma sanch,
per poderte abrassar rossegaria
mon front eternament per entre l' fanch.
Vina sobre l' alé d' aura amorosa
que va besant de la floreta l' pit,
fesme sentir ta veu tant carinyosa,
dolsa per mi com V harpa de la nit.
Jo t' veitg sortir del cel prenda estimada....
vina, vina á parlam' de ton amor,
que de tos ulls val tant una mirada,
com per l' ángel la vista del Senyor.
Perqué, oh vent, has deixat del riu la bora,
y dels arbres las fullas agitat;
Ay! de la vista del fillet que plora,
la suspirada sombra n' has borrat.
Mès era ma mareta; s' destacaba
sa imatge enamorada del cel blau,
y un raitg de sòl sa túnica dauraba,
com daura l' aigua que dels núvols cau.
Ara altra volta, en soledat amarga
pobre infelís ne tornas á quedar!!...
es eixa vida terrenal mòlt llarga,
y sols ne puch plorar, sempre plorar!!...
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Trist com la plana n' es mon pobre cor;
cuant va ls' turons la sombra embolicant,
lo fosch mantell ab calma desplegant
per sobre ls' camps que il·luminaba 'l sòl.
Com l' aucellet que dins la gábia d' or,
sa llibertat de un temps perduda plora,
trist com los ulls de la captiva mora
sentada en los divans del rich harem.
Trist pus li n' falta avuy al trovador
sa mare, com li falta á la captiva...
ella la te en apartada riva,
y jo la tinch, pobret de mi, en lo cel!!...
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
May mès mareta meva sentiré
de tos cants melancólichs la dulsura,
may mès de tos abrassos la ternura,
ay! que per sempre n' has tancat los ulls!!...
Jo he vist ciutats, castells y richs palaus,
y festas, y saraus, y ricas galas,
sempre abatudas de mon cor las alas,
sempre perdut, trist sempre, sempre sol.
Jo he vist donas hermosas com las flors,
que ab llastimosos ulls m' contemplaban,
y al pobre fill en chor li preguntaban,
perqué ploras?... perqué mare no tinch!!...
Sol, solet sobre eixa terra
sembrada de dol y penas,
perdut entre las arenas
d' eix immens y ardent desert.
M' has deixat mareta meva,
m' has deixat veyent que ploro!...
jo no sé perqué no m' moro,
y vinch á trobarte al cel.
De que m' servirá la vida,
si flors per mi son espinas;
si mos cabells no pentinas,
si he de víurer hórfan, sol.
Sens haber pogut compréndrer
lo que un tèu pató valia,
sens véurer com responia
jo á ton amor maternal.
Benehit, mareta meva,
benehit lo jorn quem' mora,
lo meu cor que avuy trist plora,
de un sol vol á tu vindrà.
Si un jorn llegeixes mos cantars, hermosa,
tu que ploras també per ta mareta,
prega per totas dos amoroseta,
que ellas pregan á Dèu per sos fillets;
y cuant mústias las flors de aqueixa vida,
volem units del cel á la morada,
hi trobarem la prenda suspirada;
allí ns' espera l' maternal amor!!...