Carta al senyor Arcalde
«Ja no basta'l jou de la moral pera contenir les farisayques cobdicies de l'especulació, ni per abatre caps massa ensoperbits... Fora necessari tallarlos per la circunferencia ab l'arma terrible de que's valen los adroguers pera partir lo savó, y senyalar càstichs molt ferms y de gran perjudici pels que intentessin tornarlos a juntar.»
Magnífich Senyor: ab reverenta cortesía, tal com us pertoca rèbrela per lo lloch insigne hont us pujà la general comformitat del poble, com per les excelencies qu'us abonan, m'inclino devant vostre, y díuenho per mi estes lletres, ja que d'altre terme no m'es avinent mostrarvos ni fervos sabedor com axís y de semblant manera quedo acotat en senyal de compliment y ver respecte.
Ventades que portan malestrugansa, ò veus volàtils de pròxims trastornaments físichs y morals, tenen encongit y temerós a una gran part del vehinat de Barcelona... Tothom us estima, egregi ciutadà; però, no basta l'afecte pera dominar esporuguiment tan arrencat; se'n diuen moltes y de molt crespes, don Francisco... jo us les contaré en esta audiencia.
Acabem de passar tribulacions molt amargoses. L'infausta quimera del subsidi y dels embarchs nos ha llevat hores de repòs y'ns ha envellit molt, desmerexentnos la naturalesa. Per sòrt, ha vingut una composta y n'ha exit una capa mal tallada; mes, de les angunies rebudes ni dels esglays no se'n resa y per ara y tant ningú'ns rescabala'l perdut sossego. Axís mateix se pot dir que'l senyor Camacho (que Deu lo perdó) era un xich porfiat y tenía errades que per sapiguer de números tal vegada eran massa fortes. Allò de pendrens a tots per hidalgos, y embestir ab semblants falconades que'ns dexavan sense cambi a la butxaca, més eran imaginacions floralistes que càlculs d'una persona avesada a manejar la nombra com un tirabuquet. Oh! si en les contribucions pogués establirse la moda de quedarles a deure, com molts fan ab lo sastre, lo forner, l'amo de la casa y altres primeres materies essencials a la vida y a l'alimentació, ja podrían venir allavors ministres ferrenyos a posar auments en los pagos, que tots quedarían ben escrits y mal cobrats...
Oblidèm lo passat, no retreguèm óssos morts, y cubrím ab persianes aquexa desavinensa que'ns donava un mal viure ab lo govern.
Però, va venir altra sotragada; jo no sé si abans ò després de lo que s'acaba de fer referencia. Un altre ¡ay! adolorit nos arrencaren, senyor, y era'l segon, y va ser ab lo tractat de comers! ab aqueix pacte que'ns dexa sense plomes, com la Patum que espeternega en la fatxada del diari català... que farà infelissa a la Fransa! qu'ab la rebaxa dels quinze quartos per mesura cedida als nostres vins, ella matexa s'ha dictada la sentencia! ¡Pobres, pobrets francesos! desconexen les traydoríes del vi de la nostra terra; alguns voldràn gastarhi xanxes, y si no hi tenen condicia, quan se'n adonaràn ja'ls hi haurà encès lo nas com una grana; que'l nostre vi té sanch àrabe y es traycioner y felló y té ardiments de petrolero. ¡Ja acabaràn d'entendre què cosa es lo meridional, si Mr. Daudet no'ls ho ha esplicat del tot!
Dexèm també'l recort d'aquesta discordia, que la sensibilitat m'obre la porta al dolor, lo pols se'm sega, y no podría tirar avant l'instancia.
Les cèdules tot seguit baxaren pel correu a complicar lo trastorn; y vingueren afamades ab unes fesomíes de xexanta rals—les mitjanetes—que no hi hà hagut forma de plantàrleshi cara. En aquest punt, tots los que pagan contribució han quedat definitivament axafats... ¡tals zumzades no les resisteix cap persona que tingui principis y hagi vist sempre exemples de bon comportament a casa sua!
La classe d'empleats també n'ha sigut sofridora; aquesta classe tan bescantada, que per la justesa del sou sempre té de contar de cap, fent sustraccions imaginaries, qu'allí ahont no hi hà cantitats es difícil operar; estalviant lo puro'l dia que pren cafè; suprimint lo bullit del dinar quan vol recrearse ab postres; prolongant les estacions més enllà dels termes naturals, en contradicció contínua ab lo calendari, vestint patents y chinchilles per Corpus, ò dril y llinet per Sant Tomàs; aquesta classe, flagellada per tots los governs, qu'ab l'aborrició que té a l'oficina—per que allí li descontan lo sou y allí li fan pagar la cèdula,—lograràn al últim que no més hi comparegui'l día de firmar la nòmina, quedant ab una indisposició de gravetat per ocuparse de cap assunto tots los altres díes de la mesada, segons paper del facultatiu que donarà l'imforme.
Després d'aqueix pertorbament y de no dexar en sossego anant amunt y avall les anelles de la bossa, nos ixen de tras cantó ab lo pago de la sal. ¡Ahont som!... ¿per quí'ns prenen, y quína carrera's pensan qu'es la nostra?...
Aquesta es una contribució errada y pertoca a altres provincies més sandungueres. Aquí es la terra del pebre... y ya se ve! Atràssinla, si percàs, als de Vich que tenen aficions a les banderilles y a que'ls bous los empaytin per ponent. Ademés, si's paga, agraviarèm molt a María Santíssima.
Ja veyeu, senyor, com fins ara tot nos ho han fet anar en orri, prenentnos d'esquila, mortificantnos y donantnos dòls y quebrantaments cada día, y com si axò no fos prou pera aterrar la naturalesa més robusta, ara qu'ab la convalecencia comensavam a apendre a fer tentines, nos ve de sobte l'embaxada de que's pensa destruhir Barcelona pera reformarla; que'ns volen traure de casa, llensarnos al carrer sens misericordia, sens atendre reclamació ni escusa de cap llinatge, per que la societat dels Trescents pams pugue arrodonir lo negoci y córrer a jugar, com si fossen criatures, en les divertissions de la bolsa.
Senyor, axò no ha de ser, y vostè ha de posarhi'l conforme. Díga vostè axò no siga, y no serà, y veurèu luego com lo mandato ha sigut bo.
¡Què! Nosaltres fòra de casa, los vehins de la ciutat!... nosaltres, los fills d'aquest pom de flors de l'Argentería, del histórich carrer de Basea, de la famosa plassa del Angel, de tots aquests carrers ombrívols y sanitosos, modestos y arreconats com per no fer nosa a les víes més orgulloses, voltat de temples superbos, ab una congregació de campanars que'ls rodejan y que'ls contemplan nit y día per que assí encara hi veuen guardades ab amor les costums honestes que fan del vehinat una familia, de la casa patriarcal tabernacle, y conservan ab lo perfum de l'antigor, aquell jayent dels avis nostres qual fama quedarà sobrevividora a tots los sigles per les nobilíssimes paraules del immortal Cervantes!
¿Y axís s'atropellan los recorts? ¿Y les afeccions? aquexos candors que fan agradosa la vida, ¿seràn pagats a un tant per cent, com si fos ganancial usurari? ¡oh vosaltres, marxantons enriquits, los dels negocis famosos, axís mercadejarèu?... ¡Que be va dir l'Autor que fa d'abanderado en aquexa carta, qu'una volta els vostres caps haguessen sigut tallats ab lo filferro de partir savó, fossen penyorats ab doble paga los qu'intentessin tornàrvosels a juntar!
¡Senyor! me mancan altres coses a dirvos, y'l regent d'esta imprenta fa mala cara y s'aconsella ab lo corrector de probes per que dexi passar totes les errades si a última hora li envío l'original massa llarch. Dexèume estar be ab exes dues potencies, y prenent vostre comiat, us besa les mans y's despedeix atentament fins a diumenge (Deo volente) lo vostre devotíssim admirador,
fill de Barcelona.
La vostra mercè, senyor Arcalde, podrà haverse quedat ab lo dubte, desde'l diumenge passat, en que vaig tenir la honra de besarli les mans, de que tota la meva parlería no fos una protesta llagrimosa contra la reforma de la ciutat y son necessari embelliment.
No era aquest lo meu sentir, y prechvos, senyor, qu'esmeneu semblant idea, que fora errada y lluny de la meva intenció. Solament volía indicarvos, y avuy torno a insistirhi, que si la necessitat de la reforma es reconeguda per tothom, n'hi hà molts que temen no's fassa una etzaguellada y's prenga pretext d'una millora pera ferne exir un negoci desequilibrat.
Ja que la època present es tan democràtica... víngan los procediments democràtichs; víngan noves barriades en lo cor de la ciutat, ab habitacions modestes y senzilles, a fi de que'ls menestrals y obrers que viuen en aquexos carrerons, que a tan llastimer compadiment mouen als filàntropos benignes—y negociants al mateix temps,—tinguen ayre, sol y carrers amples, axís com los desitjan tan generosos benefactors; però no's prenga com a falsa escusa la reforma y servèxi pera allunyarlos y tràurels de sos niuets dexant lo lloch a altres classes que, encara que molt dignes y més acomodades, no per axò han de tenir la privativa de gosar més ayres y més sol que la menestralería.
Lograt aqueix empenyo, ¡a terra los carrerons, que ahir un company de redacció, per acabarlos de disfamar, los suposa encubridors de maldats, enquibiment de lladres y de furts y d'accions lletges, lo mateix que si parlés de la Plassa de Catalunya, ò de qualsevol carrer del Ensanxe!
¡A terra desseguida exos carrers malvats, ab tants obradors d'argenters, y aquestos apilotaments d'estutxistes y polidores, ab exes fornals d'obrería de plata, de càlzers, salpacers, canadelles, bergancins y presentalles! ¡avall los artífices esmaltadors de metalls richs, montadors de pedres fines, gravadors, llapidayres, bijoutiers, finistes, cullerayres, negociants d'argent y d'escumilles, torners de gerros y canalobres y custodies! ¡avall, tota exa belitralla industriosa! que Barcelona vol esclatar com una taronja que s'obre en grills y necessita que'l sol la toqui,'l vent l'auregi y'ls colors sanitosos li sían retornats... ¡Avall la pobrería que no pot pagar crescuts lloguers de casa! ò ¡amunt, si per cas, dret a la Montanya Pelada, a les Hortes de Sant Bertran ò al cap del diable, a treballar per pochs diners! ¡y amunt ò avall d'una vegada si us plau, a recobrar la salut qu'us manca, y a cambiar d'ayres y de dificultats en altres llochs més espayosos!
Y vosaltres, botiguers de galindaynes, perxers d'elàstichs y lliga-cames, cadirayres, barbers, menestrals, ebanistes y herbolaris, ¡ansia, fèu quatre petons als parroquians que no'ls veurèu may més, y a vivir, qu'entra'l rumbo y l'abundancia, y campèusela com pugueu, que no sou de la conxorxa, ni la broma's fa per vosaltres, ni la ganancia, que prou tràfech us vindrà per sospirar y doldre'l be perdut!
Ja qu'estem en lo capítol de les súpliques, y que cadascú pot demanar pel seu profit, convertèxinse estos carrerots esquifits y de mal viure, en víes amples y magnífiques, ab esteses soleyades, arbres frondosos que les hermosegen, ab dolls de aygua que, surtint de les mangueres, ran de terra, aparentin xàfechs que's desfan al revés, y que de tant luxo y maravella'n siguem gosadores les families de posició senzilla que hi tinguem nostres morades, y puix que la casa es la sepultura de la vida, y ja que per nostra grandíssima culpa ningú està prou desprès de les coses de la terra per despreciar exes boniqueses que nos venen del cel, dexàunos gosar, senyor Arcalde, les millores que tots esperem en altra vida ab certa comoditat, mentres paguem lloguers y contribucions en aquesta per quedar be ab lo govern y ab los propietaris de les finques.
Ningú més que vos pot lograr aqueix acte de reparació y de justicia, vos qu'haveu lograt coses de més vàlua ab aplauso d'anants y vinents y ab les futures norabones dels qu'estan per néxer y obrir los ulls a tantes maravelles ab que haveu enriquit la nostra ciutat. Vos qu'haveu fet un Park que Deu se l'ix a guaytar tots los díes, encantat de que tan bones coses se fassan a Barcelona, que hi envía una delegació de sol pera que no resti de ferhi gasto y gaubansa, y uns correus alats y ayrosos per que olorin tanta lley de flors y n'hi pugin qualque mostra dels seus aromes per veure si son tan fines d'olorar com les que's crían en la seva gloria... Aqueix Park, que vos l'haveu fet, y que ningú l'avansava mentres erau fòra, té la benedicció celestial, y ningú podrà tenir trassa a alabarlo com se mereix. Allí tothom hi està be: aquells espantosos drachs qu'estan ab la boca oberta, no es que vulgan estemordir a la gent ab ses ganyotes, sinó que com no saben mesurar lo temps, se pensan que prenen la mañana, y engolen, sens vèuresen tips, aquell ayre qu'es un arrop de dolsors embaumat ab flayres de roses fines y garbelladures essencials molt sutils y pintoresques.
Les nimfes y'ls amorets del frontó, s'estan allí dalt tan escarides de roba y sens quexarse de la tivantor dels vents, ataleyats en fer bromes y jugar y riure tot lo día, y tan placenta felicitat la compartexen ab les orenetes que hi niuan y omplen aquelles alsaries ab una xerradissa que no hi hà cap intèrprete en lo moll de la Barceloneta que'n pugue donar trasllat. L'aygua que cau d'aquesta cascada d'un gerro al altre, desfentse en granets de cristall, com si a sa manera passés lo rosari alabant sa ditxa y benehint la ventura de tal cayguda que la converteix en música sonora y en resplandors matisats pel mateix sol que'ls hi pinta gota per gota... Aquelles palmeres que's gronxan ab tan senyoriu, saludant als mascles que venen d'Elx per allotjarlos al passeig de Colon—altre ornament que la ciutat us deurà, ínclit Arcalde,—ni anyoran sa patria, ni envejan millor estada ni major recreyo que'l que gosan en aquelles voreres florides. Les magnolies, que no tenen competidores en cap jardí del món, prou ufanes de fer renglera tirada y correcta, ja's migran per donar ses flors blanques y delicades a olorar als ayres y als aucells, ben segures de que ningú s'atrevirà a profanar lo seu candor, encara que posades baxes y a tret arreplegadís, com oferint als passejants l'ilusió d'uns merengues perfumats tentadors a la lleminería.
En Prim se veurà allí rodejat de flors, y'ls moros a qui humilià li tindràn enveja del paradís qu'haurà lograt sa memoria.
Lo Museu Martorell enalteix per sempre la fama y la generositat d'aqueix fill ilustre de Barcelona... y, finalment, jo'm quedo sempre encantat devant d'aquell lletrero que'm fa hereu comú de tantes esquisitats, y cada día vaig a pendren possessió com si cada día rebés nova herencia, benehintvos a vos, senyor Arcalde, que poseu franquicia a tanta riquesa, tantes flors y tanta bellugadissa d'aucells; y d'esta alegría, ò la sossegada tristor que sento contemplant les galanures de la naturalesa, us ne sento grat, y'l compartiu ab tan excelsa companyía que be podeu estar ufà, que ningú més lo logra, per que vos sol ne sou merexedor.
Per lo tant, y referintme a lo exposat en l'altra y en aquesta carta, senyor don Francisco benvolgut, se li prega que fassa'l que puga en benefici dels que's quexan y major lluhiment de la ciutat; y ja qu'avuy es la diada de Sant Jordi gloriós, fèu com ell, senyor Arcalde... ¡fèu lo miracle, avuy qu'es Sant Jordi gloriós!