Una visita
— Deu hi siga!
— Y la Verge Maria. ¿A qui demana?
— ¿Qu'es del diari vostè?
— Sí senyor, per servirlo.
— Viva! Un servidor venia per tenir una assentada; per qu'es un escàndol lo qu'està passant en lo segon pis de casa, y voldria, com ara l'època es critica, ab aquexa brama que
corre del còlera, voldria que vostès passessin una maneta al estadant...
— Perdoni. So repartidor y d'axò no me'n cuydo. Vostè deu volguer qu'en virtut d'una gazetilla'l diari manifesti'ls seus què dirs ab la gent del vehinat.
— Àngela, aquestos son, sí senyor; ja veig que m'ha entès. Una... ¿còm ha dit que'n diuen d'una quexa?
— Segons y comforme; però, no'ns emboliquem; sí senyor, una gazetilla.
— Y que fos més forta que les de sis y mitx; ¿enten l'idea?
— ¡Prou! ab dotz'anys que trafiquejo ab axò del diari, no hi haig de entendre! Tan be com ells.
— ¿Quí vol dir?
— Los qui'l fan, los senyors de la redacció; que, axis com no tinch lletra manuscrita'n tingués, ab les noticies
qu'inquirexo y les coses que veig passant lo diari, tota la primera plana la voldria omplir ab feyna meva. Però, ara, fillet, los que som tontos... — per que la lletra es la sòrt de la persona.— Jo tinch les meves opinions, que no les amago; jo no so republicà, ni carlista, ni manco, ni de la esquerra. So dels lleyals ¿m'enten? que'ls que governin governin be, y una protecció a la clase obrera, y'l que la fassi, requisitòria al acte y que la pagui segons l'article que marqui la lley. La lley, sempre dreta com una corda, y fuetada al que se'n aparti un gruix de duro. ¿Què li sembla d'aquesta Espanya, no fora una bassa d'oli que's podria anar ab los diners a les mans per tot arreu?
— Nó...
— ¿Còm que nó?
— Un servidor no venia per rès d'axò. Déxim dir.
— Be, ja ho sé lo que vol. S'haurà d'entendre ab los senyors; ara no hi son; venen més tart.
— Jo'm pensava, com ja son quarts d'onze...
— Oh, es un estament aquest, que treballan molt de nit, y un cop son a coto no contan les hores; se fan cridar per la terrayra. Es una carrera que's va molt contra la naturalesa. Miri, tot lo qu'ha passat avuy, ells quan ho escriuen diuen que va passar ahir; cada dia'ls hi noto aquesta errada, però com lo diari surt l'endemà, queda esmenada. ¿Veu quines coses? Desenganyis, tot son combinacions; hi hà vegades que vostè diria qu'ho saben tot, y no saben rès; ¡si més de quatre cops los he tingut de corretgir! «No senyors, —los hi dich,— tal cosa va passar axis y axís.» L'altre dia, ab la bomba; no sé
quin diari deya que'l carril que de què no l'agafa. Errada. Si jo ho vaig veure! quan la bomba va caure,'l tren era qui sab ahont. ¿Veu? y no se'n volen refiar; ni'ns hi podem assombrar allí hont escriuen, al quarto de les mentides que'n dich jo, per que ab la cara no més ja'ns ho fan a saber que fem nosa.
— Sí qu'ho tinch malament! jo que contava que vostè'm faría'l favor d'escoltarme y ferne una relació, ò ferla fer si vostè no abastava.
— Prou que la faría, ja li torno a dir. Míri, aquí tenen un subgecte, qu'es un home de be;'ls altres, per axò, no hi hà rès que dir; però, aqueix es trempat, falaguer, molt, no està may quiet, sempre amohinat a la seya taleya; sempre furga per sapiguerne de fresques per omplir la primera plana, y mentres es al escriptori'l veurà de cap a les quartilles que'n diuen.
«Senyor Xavier, avuy n'hi sé una de nova, — comenso jo, (aqueix sempre m'escolta, axís com los altres desseguida, abans de dexarme esplicar, me diuen que ja ho saben;) — a tal banda ha passat axò y axò, ò en tal carrer s'hauría d'avisar al Arcalde qu'hi hà un munt de runa que ja cría aucellets, ò qu'han robat un
pis, ò un carril, encetra;» ell, desseguida zas zas, ab un garbo que té a la ploma que sembla que jugui, apunta'l dato y pataplàm: a la edició de la tarde ja veu representada la noticia, d'una manifatura que fa una planta que jo la torno a llegir com si me la fessen a sapiguer de cap y de nou. Si ara aquest senyor fos aquí, aviat quedarían entesos. Ab la meytat que vostè li digués y l'altra meytat qu'ell sempre se n'empesca, conjuminaría un patracol que tots los demés diaris n'hi traurían copia de la sustancia per que ho trobarían curiós.
— Malaguanyat que no hi siga. Y aquell senyor qu'ara ha passat no es del diari?
— Sí, però d'aqueix no se'n refíi, s'embranca ab altra lley de qüestions
y sempre parla a tall de xanxa. Encara vostè'n sortiría perjudicat si li divulgava.
— Y donchs ¿còm ho podría compondre? per que lo que'm passa ja
no's pot resistir: ja he sofert prou. Fàssis compte qu'a dalt de casa hi hà un subgecte que té un engrescament a derrera, les bestioles, que tots los vehins ne sortim perjudicats; afigúris... Oh, y sempre animalets estranys y mitx feréstechs. Ab escusa dels ratolins, té un mussol però anèm per parts. Quan van venir a estarhi van comparèxer ab una cotorra, que no he vist en ma vida un animal més pallús; tot lo día'l passavan ensenyantli a dir coses, rès, ximpleses, y may van lograr qu'obrís lo bech. Un cop que jo ja estava amohinat de tanta academia, vaig dir aposta per qu'ells me sentissen: «Noy, vés, guàyta si a dins de la gavia hi hà la cotorra ò algú altri.» Y'l xicot, que va entendre a lo que jo anava,'m respon tot seguit: «No senyor, la qu'enrahona es fòra de la gavia...» Allavors, fentme'l condolit y sempre cridant, vaig esclamar: «Malaguanyada cotorra!'s coneix qu'es de les reservades ò està empeguehida, que diuen a Mallorca; si la portessen a ca'l manescal que li tallessin lo bech, potser rompería a garlar; ò sinó, a Sant Gayetano, que allí hi hà gent prou entesa, y d'una mirada li dirían desseguida: aquesta cotorra té tal ò qual defecte a la parladora, y no se'n refíin que no los amohinarà per rès.» ¡Amigo, què vaig haver dit! Ella, la senyora, se va posar com un basilisco, ab una vista qu'haguera tallat lo vidre; semblava una bruxa; quasi be'm va malehir!
«Vostè té fills y no sab lo que se'n té de veure; mofero, burleta, ríguissen dels esguerrats, que Deu té un bastó...»
«Ahont và, donya Nievas! que ve a retreure besties ab persones! que'n té poch de discurs! — li vaig respondre; — aplíquis a les seves obligacions y no vínga a xeringar la paciencia dels vehins donant classe de llegir y escriure a aquest animalot.»
Ell, qu'es un home com una figura de drap d'arres, que tota la roba li va baldera de tant minso y canyiula, ab una veueta que sembla que'l papo l'haja esporuguit, va sortir a la galería y'm va desafiar.
«Home, fíquis dins, que fa llevant y una ventada se'l pot endur. No m'hi tracto ab gent valenta, y si vostè està fet a rebre, llògui un maco pera barallarse.»
«¡Sastrinyoli!»
Vèt aquí la paraula més forta que'm va dir; la seva dòna'l va fer entrar tot seguit a dins per retornarlo ab una beguda de María Lluisa y aygua del Carme per veure si li passava'l tremolor. Bueno, aquesta va ser la primera. La cotorra, vull dir la seva dòna, no's va sentir més. ¡La bestiola ray! ella hagués enrahonat, que potser nos hauría distret. Crech que va morir d'un enfit de sigrons y la va fer dissecar per un aficionat que'ls la va retornar bo y geperuda, que no la volían admetre per cap estil ni la reconexían per seva. Cà! hi va haver un sacramental que s'hi podían llogar cadires. L'endemà, per distreures, ja tenían afillat un gos brinxet ab una vista tan carregada y vermellosa que feya angunia de mirar. Ella li feya petons y li rentava la llana ab sabó del fi; lo seu senyor se feya pendre'l terrosset de sucre de la boca. Jo deya: ¡veyàm si un día, d'una brivada se li endurà una llenca de nas! Com qu'es lo que li treu més ufana de la cara!... Ab aquest gos falder, com aquell; encara'ns hi feyam uns tips de riure que s'ho valían; però ara'l senyor Antonyito (crech que descendeix d'americanos, y per axò li minvan lo nom; tal vegada s'haguera tornat ètich si l'hagués hagut de portar sencer) nos compareix ab un gos petener que li deuría vendre un gitano com una esquisitat. ¿Y'n vol d'escàndol y de grinyols? sempre sembla que'l trepitgin. Com es cadell, anyora la mare, y nit y dia es un desfici; li han de tenir un rentamans plè d'aygua a la vora del morro per que no se li assequi la gola. Nosaltres no podem cloure l'ull. Jo no m'hi barallo més ab aquell entecat, no fos cas que se m'hi quedés al bò de la disputa. Al Arcalde no'l vull anar a trobar, per que sembla un Si senyor: «Ja ho arreglarèm, déxiho estar per mi,» y al cap de vall no fa rès y qualsevol me'l tomba: es del derrer que li parla; no serveix per tenir la vara.
Ara crech que tindrèm qüestions, un verbal, per que diumenge hi va haver un pas de comèdia. A aquell lladrayre feya bona estona que no se'l sentia. Gracies a Deu,—vaig dir jo,—potser li han donat dormitori. Però, amigo, al cap d'una estona, xap, (nosaltres treballem en lo pati, sota la galeria,) damunt lo vetllador nos cau la perruca de don Antonio. Semblava un estrenyinador; lo gos la debía arreplegar de damunt la tauleta de noche a la cuenta, y quan la va haver ben destriada y malmès la clenxa, la va llensar ò li va caure per entremitx dels ferros de la barana. Aquells dos xavos que li venían als polsos y que li esqueyan tan be a don Antonyito, eran a ca'n pistraus; no s'hi conexían senyals de xavos ni de malles. L'aprenent la va penjar en un clau de ganxo, y a la nit, casi be feya feresa; semblava'l cap d'un home emparedat a la flor de la joventut que's consumís la vida menjant morter, ab los cabells erisats per la matexa angunia. Y de resultes de la gran boyrassa que nosaltres y'ls demés estadants hi hem fet, s'ha anat a quexar a casa l'Arcalde; y per interina providencia, ha comprat un altre cadell; conti que son tres, y'l mussol quatre; 'l xibarri que mou aquesta patuleya no's pot esplicar; y reflexioni'l pis còm lo deu tenir de curiós, per que aquestes bestioles son escandaloses per tots estils, per la qüestió de la netedat y per los grinyols; ja'ls poden atipar, que may callan. ¿Y ab aquests temors de pes
te que té'l govern, ¿no fora del cas que'l diari se'n quexés per que enviessen lo carretó dels gossos a recullir aquella llorigada de cadells?
— De tota la relació que vostè me ha fet no hi hà rès que dir: però'l diari no crech qu'hi pugui fer rès:
no se'n ocupa de la vida privada de les persones, y una qüestió de gossos, desenganyis, rebaxaría molt al diari.
— Corrent, està molt be; primer es la reputació: donses, que no'n parli dels gossos; que digui per exemple: En la calle de la Penosa, (tal número y tal pis), habrà pronto la groga si la autoritat no hi pren cartes al asunto.
— Déxim estar , ja m'arreglaré: sent per la salut pública, crègui que'm penso que seré escoltat. Miri'l diari de dilluns a la tarde, que conto qu'una cosa ò altra tindré medis per ferli posar.