Pompeyo Gener
La fama parisien, qu'es entre totes la que més axeca'l vol y la que logra més ressonància, va serli padrina; Mr. Littré va ferli de compare.
De modo que'l dia en que va aparèxer al món de la ciència, moltes notabilitats de la primera línea van tenir qu'estrènyer lo rengle pera dexar lloch per ell.
Com a sabi, cap dels altres l'ha tractat de tu, tots de Monsieur; que la ciència es molt rígida y ceremoniosa y no gasta franqueses ni satisfaccions que ni de lluny puguin semblar que regatejan mèrit; dos sabis que's tractin ab massa cordialitat, es probable que's mofan de totes dues sabiduríes, y al despedirse, per exemple, l'un diu: quin tonto! y l'altre murmura: quin àsinus!
Mr. Littré, qu'era dels únichsque podia parlar llealment de tu als seus colegues, li deya mon brave!...
Víctor Hugo, que'l tractava d'hidalgo, havia dit qu'era un mancebo réveur comme un Zingari; beau et gaillard tel qu'un Calife de Cordoue.
També jo alguna vegada, quan nos veyam a la taula del Cafè Nou, li havia preguntat si tenia'l camell a la porta. Escúsi'l lector la meva osadía; cadascú, segons lo rango, pot dir la seva. Potser may més en la vida podré tenir lo goig de que l'opinió de Víctor Hugo y un ditxo meu recayguin ab certa avinensa sobre'l mateix subgecte.
Lo primer cop que'l vaig veure va ésser en lo saló àrabe del Cafè Nou, y'l vaig pendre per un net del Rey Chico de Granada que venía allí a ilusionarse oblidant l'immensa desditxa del seu avi. Realment, tenía tipo d'heretge, si be armonisat en totes ses parts. Los ulls, negres ab aquella negror intensa que sembla que penetri molt endins del cap; les celles, també negres, y les pestanyes, y les primeres sedoses probatures de barba; les restants faccions, morenes; de modo que'n resultava del total una cara de nit.
En aquell temps publicava en lo Museo de Gaspar y Roig de Madrid uns estudis sobre l'Art Ogival, y de debò, quan los llegia jo'm sentía amagrir y decandirme, esperimentant les pròpies alucinacions que, segons ell, originaren la trassa d'aquexa arquitectura que s'idealisa cercant lo cel.
Y per aquelles llissons d'en Pompeyo, adoptades al meu sentir, m'he vingut a esplicar que si en la nostra època's revela un arquitecte del ayre, trobi gent dubtosa que posi reparos a la seva invenció, y mentrestant la atmosfera's queda sense edifici que haguera estat alegria contínua pels àngels y portento agradós a Deu.
Com escriptor, es clar y precís; esplica'ls secrets de la ciència ab tanta senzillesa que'l lector no's dona compte de que aprengui teories desconegudes, sinó que's fa l'ilusió de que repassa llissons oblidades. En lo seu estil hi hà riquesa de frases y de conceptes; es a dir, prodigalitat andalusa y concisió catalana. Per exemple: si'l fill del Betis..., posèmho per interessos; ja que va de paritat, fem córrer moneda. Lo andalús, donchs, dirà: tantos miles reales. Ell ab menos frases esmersa més capital, per que no més parla de dobles de quatre. O d'altra manera. Si l'andalús saludés a una damisela molt hermosa, ab tota aquella retòrica de donayres com: bendita sea su lámina y sus perfiles, suspirito de la hermosura, que es V. otro pasmo de las dos secilias; ell, li dirigiría sa mirada penetrosa, baxaría de l'acera per cedirli'l pas y, posant dos dits a l'ala del sombrero, esclamaría baxet com qui fa una confidencia: ¡Viva la Reyna!... Y jo opino que de pasmos poden passarne de tant en quant per les aceres: mes, de Reynes, ¡ah que poques!
Aqueix garbo aristocràtich lo conserva sempre; podría dirse, quan escriu, que va de gran toilette ò qu'està de visita entre senyores molt nobles y molt agraciades a les que vol guanyàrleshi l'estimació. Se senten, al llegirlo, suavitats de cabritilla y olors d'àmbar. No incorreré en la
bajanada de dir qu'escriu ab guants, però es segur que'ls té per allí sobre, ò que se li veuen sortir los dits per entremitx deies solapes del pardesú.
Aquella frase donosa y castissa, aquell enginy cortesà plè de gallardíes de vaporositat y espiritualisme, sembla qu'amagui alguna traydoría de més empenyo que la de cautivar als lectors; si hi hagués moltes dames aficionades a les ciències, podría creures que's vol fer simpàtich; però jo tinch pensament que lo que vol es guardarse una poma per la set; per que quan lo temps haja donat compte de tots los donayres y elegàncies que ara posseheix per que es jove, trobi un racer de temperatura dolsa hont acullirse: un cercle ahont l'admirin desinteressadament, ja que per les trapaceríes del amor y del galanteig haurà de dir abrenuncio veyentse'l canonet de llauna penjat al coll ab l'absoluta dins.
¿Y si no fos axis? Si a mi, com a pintor del seu retrato, se'm permetés bosquejar un fondo, jo dibuxaría perdut entre boyres ingleses la silueta d'un castell solitari ab torres punxagudes, voltat de muralles fosques clapades assí y allí per mates de verdura que logran vida y ufana oprimides entre les escletxes de les pedres, tenint per únich goig, en aquella tristor de boyres humides que'l sol no pot esvahir, la visita d'algun moxó que va a espigarhi brotets ò llevors, colmantles en cambi d'alegroyes carretilles de piulades que ni arriban a combinar un gorgueig.
Part de dins de la finestra d'arch apuntat s'hi veuría la filla del Baronet, una Miss d'ulls d'atur con Minerva, de cabells rossos ab tornassols, lleugerament enfonzada la boca de llavis rosats (per únich enginy de la naturalesa,) entreoberts ab mitxriure d'incerta alegria, que a aquella
boca li fora errador desplegarse per altra cosa que no siguessen dolsures ò rialletes. Artística confusió de rissos cauria sobre'l front, amagant esta part de sa hermosura, però s'admiraría son nas de curva delicada, l'òvol de sa cara tan fi y correcte y de tanta puresa, que llevat dels besos materns tot lo demés serían cabilaments de profanacions imaginades, que hi relliscarían del mateix modo que relliscan del cer polit les impureses del ayre.
Vestida de blanch, — diguèmne gelosies de seda, que dexarían veure y no veure uns brassos que, cabalment, no's podrà esplicar si eran més hermosos per sa forma ò sa blancura; y, per no fer mal averany en semblants dubtes, serà més consolador creure qu'eran un encís de bellesa tant per la blancor com per la escultura.
Un llibre tindria a la mà; en la primera plana, una dedicatòria escrita ab exos caràcters incorrectes dels sabis, que sembla un embriagament del abecedari, per que no hi hà cap lletra qu'estiga en sa posició verdadera, y que una al nar a ireuren sustancia no està ben resolt en si té de llegir ò si ha de portar lo compàs. Una firma al peu d'exa dedicatòria, qual primer nom, d'imperial recordansa, anuncia ab tota pompa que es presenta un eximi escriptor. La hermosa solitària no apartaría'ls ulls d'aquella combinació de fineses expressades ab lletres tan mal girbades...
¡Quí sab si'l llibre que li ha donat glòria fou concebut per rendir homenatge casi reyal a aquella estrangera d'Interlaken, a la turista de Pompeya, la castellana d'Escocia a qui no se li podia dir hermosa per que seria franquejarsc massa ab la etiqueta y esser comú ademés repetir lo que de sobres manifestavan los ulls pestanyejant per l'enlluhernament que produhía a tothom lo veure tan magnífica boniquesa! Era necessari proclamarho més alt, desde'l cim de l'inteligencia; y compondre un llibre y adquirir renom ab ell y fer exir una turba de nanets envejosos pera desdorar son mèrit, llambrichs, com los que's forman en les pomes que tenen massa dolsor, per poguer dir a la dama: No sé si t'estimo... tan sols per hermosa te'l dedico; qu'en la meva terra, en l'altiva Catalunya, a la que'ns sorpren y admira més que les altres li rendim lo més clar tribut que ve del enteniment; y quan nos estima... ¡oh! quan nos estima, som lo poble fanàtich de sempre, lo dels martiris de l'inquisició; nos dexem matar a copia de fiblades d'uns ulls amorosits!
Y veyam si, per acabar lo poema, la hermosa inglesa's casarà ab algun Lord, cansada d'esperar al espanyol llustre, que s'haurà distret d'ella derrera dels llibres.
Donchs, be; tan sabi, ab tanta t'ama, es la criatura més distreta, ab un ordre de distraccions qu'afavorexen als companys lleminers. Al Ateneu, més d'una vegada quan tira'l sucre a la copa, ja fa estona que s'ha begut lo cafè. Com a poeta, jo'l disculparia pensant: axò es que'l veu de color de rosa y no se'n adona; però'l beu com tots los demés, y, sense sucre, ja no es per poeta que s'erra; es que va a la babalà.
Al Cafè Nou... y allí no pot donar lo descàrrech de que s'amohina ab la serietat de les discussions, ab l'exàmen dels sistemes novíssims, ab la controvèrsia, etz., etz., per que allí també, esmorzant, li he vist fer unes irregularitats merexedores de la més enèrgica censura. Un dia que desarrollava, tot menjant, la teoría de l'espiral en l'avensament humà, marcant ab gestos expressius lo retrocés y l'embestida immediata que pega'l progrés per guanyar lo enderrerit, signava ab lo cetrill del oli les sinuositats de la espira sobre un platet de confitura de cabell d'àngel, y axis que la teoría va quedar desarrollada, ja no li mancava altre adorno que presentarlo al perruquer per que li partís la clenxa. Allò de tirar inconscientment llimona al gelat ò menjarse les ostres després del rahim, cada punt hi fora, si no tingués algun company que's cuyda per caritat de posarlo al corrent. Y com en lo dit Cafè als que van sempre depressa com ell los hi treuen plats y entremesos tot d'una, convertíntloshi la taula en una espècie de Virreyna de pisa fina,'l qui s'ensopega a estar distret com lo nostre amich, no més té que cantar y cusir sense necessitar mestre de sala per fer disbarats.
Alguna vegada l'he trobat-sol-y vern en un reco del Cafè Nou: com més ò menos tothom té propensió a la melancolía, les nostres converses han sigut tristes; los plats eran retirats sense tastarlos, dexant uns claros difícils de tornarà omplir; l'ampolla de vi's quedava a mitx ayre com si portés glassa al sombrero; tots dos restavam bona estona en silenci.
— ¿Per què no fas un pensament, Peyo? — li deya jo; — ¿per què no ixes d'aquesta vida solitària, que ni sols un sentimental gosset tens aquí a la vora que't distregui fent joguines ab la cua, ò que t'acompanyi siquiera per tirarli l'aleta de perdiu que no apetexes, un trist crostonet de pà, ò
una lamineta del formatge que tu refusas y ell ne faria gran festa coleccionantla ab altres ilustracions mengívoles qu'arreplegaría per son compte? ¿Per què no desdonas la
chambre de l'Avenue de l'Opera y te'n vens assí ab tos companys de les altres tardes, del 1868 com aquell qui no diu rès? Vína a renovar aquelles causeries en lo teu quartet d'estudi que sembla acasa en Vidal en miniatura! Vína, ja faré de furrier per avisar al Enrich Gómez, en Sardà, en Riquer, l'Estassen, en Pella, y tots llegiran cosetes agradoses. L'Apeles Mestres, per sortir de tants
dibuxos, torna a fer fàbules: les llegirà; Rahola, encara sab fer parlar altres aucells sense'l canari. Lo doctor Farreras també'l faré venir per que's distrega una mica de tantes mutilacions sanitoses; avisaré al condesito que hi tinch vara alta... y ¡lo pobre Bartrina!...
¿Per què no't casas, donchs, amich Peyo? —
Ell se quedà molt pensatiu; al cap d'una estona, m'esplica una Teogonía egipcia: Lo tot es en tot; com si diguéssim, un sistema heretge en que, llisament parlant, lo mateix sembla que blasfemin ab les idees com ab les paraules.
Jo insistexo en lo mateix: avuy en aquesta festa de cap d'any ¿a qui repartirà les neules y'ls turrons que exiràn a la seva taula, en exa taula de Cafè, nua y freda, sense estovalles, a la disposició del primer advenedís, que fa recordar aquella olor de llorer y dona anyoransa de familia? A ningú, com en los passats Nadals. ¡Quína abundància més desconsoladora! Més valdria no ser sabi.
¿Què hi fa soleta l'hermosa inglesa en aquell trist castell d'Escocia...? ¿t'estima? ¿l'estimas?... allarguèuse les mans y doneuse'l yés.