Un llibre nou

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Perladillo Un llibre nou
Gent de casa
Cartes als Reys







UN LLIBRE NOU












 La Mort y'l Diable, per Pompeyo Gener.

 Axis que n'apareix un, penso: malo, ja hi haurà discussió. De bon matí sortiràn los diaris, diran lo seu parer ab llealtat y, seriós ò riallers, aspres ò suaus, es ben probable que tots renyaràn al autor y gràcies que no hi hagi varapalo literari.
 Després, més tart, en les tertúlies del Ateneu, en la Penya científica y en les reunions de cafè,'s comentaràn los articles de la prempsa,'s manifestaràn opinions particulars, y ¡ay de la víctima si ha comès una etzegallada! que més li haguera valgut haver fet moneda curta, qu'axís no tindria tants fiscals ni tantes sentencies.


* * *

 ¡Fer un llibre! lo proposarsho no més ja suposa una paciència, una constància de pensament y un sacrifici d'estones, que s'hagueran dedicat al cafè, qu'esborrona imaginaries perdudes.
 Axò, donat per entès que l'autor quan s'assenta davant del bufet, ja renuncia de grat als espayosos vagars del enteniment, a la saborosa quietut de no fer rès, al descans natural y ingènuu que no ha necessitat la fatiga per trobarse bo, y que agafa voluntàriament la ploma y li agrada tirar amoretes sobre'l paper blanch y galantejar la seva inteligencia ab paraules fines ò idees boniques que'ls demés han de llegir y pèndreles a bona part, per que l'autor sempre es un currutaco a qui tothom li ha de fer de bo ab la seva estimada, si aquesta es la Fama y la vol de cor per que li ennoblexi'l nom.
 Tractantse encara de llibres d'enamorats, com son pel comú les noveles ò coleccions de poesies, en que l'autor s'ho apanya a la seva guisa y si vol fer consumir de melancolía a una donzella tantes hores com li plagui, ò mesos si axí li apar, ningú li dirà mal home, ò si li convé fer rondar al fadrí cinch amunt y cinch avall davant la finestra de l'enèmiga seva, en mitx de la nit crua, ab una temperie que les estrelles fulguran ab frisansa com si volguessen entrar en calor y en que'ls serenos no gosan cantar per no fer malaverany a la dentadura, empassantse una glopada de fret, tothom ho troba corrent y arreglat a la malicia que porta la historia, sens tenirhi rès que dir, sobretot si al final acomoda a la donzella, encara que sia torsantli la voluntat, y al jove'l dexa en bona preparació pera festejarne d'altres.


* * *

 Però l'assunto cambía d'especie quan lo llibre es de filosofia y se sab que l'autor es un jove qu'acaba de entrar en lo més bell y florit de la primavera de la vida, corrent de salut, ab alta y bona figura per fer quedar ayrós al sastre, ben perfilat de fisonomia, ab ulls negres prou capassos de rendirne d'altres més brilladors, moreno, qu'axò sol ja indica qu'ha de ser ben mirat entre les rosses, y que li val de salvo conducto per conseguir agasajo de bona rebuda entre les pàlides de cabell negre, perseguidores de tota tranquilitat.
 Quan se considera, donchs, qu'un jove ab tals avensos y riqueses se posa a escriure un llibre de tanta empenta, qu'ha hagut de comfrontar, y contradir devegades, als sabis de l'Alemanya y conseguir lo Visto bueno del mateix Litré; — per que entre aquexes eminències, encara que tinguin olvidats certs sacraments, axis que fan un llibre també cercan padrí y's comforman ab la lley de Deu per adquirir drets de cristians de bona mena; — quan se considera, anem dient, qu'un jove, tentat per totes les adulacions de la edat, per totes les boniqueses qu'hi hà escampades arreu desde Barcelona a París y qu'en sos múltiples viatges a alguna s'haurà escaygut acompanyarlo en lo mateix vagó, ò per menos saludarlo en lo taller de Shara Bernhardt, al Foyer de la Grand Opera, sinó a casa Víctor Hugo, en la embaxada espanyola ò en les distingides redoutes de la Julieta Lambert, no s'arriba a entendre com ha rebutjat voluntariament tan escullides conexenses per posarse a investigar les fal-leres que tenían los beneyts dels Iranis, Aris, Semites y Avansemites sobre la mort y'ls corresponents resultandos.


* * *

 Obro'l llibre, y a la primera ullada ja veig qu'un crítich l'acusa de haver eczagerat lo càlcul de 3000 anys abans de Jesucrist, que Gener fixa la època en que va comensar a tenir caràcter propi la civilisació. Indica y proposa que'n rebaxi uns quants. Si jo pogués aconsellar a n'en Peyo, ni cinch minuts treuría del computo. ¡Si s'haurà figurat aquell crítich que la historia y la filosofia han d'anar ab estalvis d'edats y falsificar lo batisme de tot un poble com si's tractés d'acomodos de damiseles que sempre intentan falcar lo temps!
 Ja m'ho veig venir que la obra d'en Pompeyo Gener ocasionarà molta discòrdia. Es veritat qu'ell sab moltes coses y n'assegura d'altres que jo ab la meva senzillesa y ignorància no m'hi puch avenir y no les hi sé disputar. Quan s'arribana possehir tants datos, a conèxer tants usos y tanta historia de les costums y idees de pobles, nacions y reyalmes de la més remota antiguitat, fins al punt de poder reconstruhir los seus sistemes y maneres de pensar, confesso qu'es tenir massa ciència y que la conexensa del passat perjudica a lo present, ja que, a forsa de cavilacions y comparanses, surten ab la flor de que dubtan de tot y resulta que pensan que no hi hà rès segur.
 En descàrrech de tanta ignorància podré dir solzament que no sempre al qui té més caudals y riqueses l'acompanya la rahó; axis tampoch lo qui té més ciència pot assegurar que coneix la veritat. Jo'n sé una que no dona lloch al dubte ni tan sols a la discussió.


* * *

 Per lo que fullejo del llibre, admiro'l prodigi d'estudis qu'en Pompeyo Gener ha hagut de fer abans de donarlo a l'estampa; y m'admira ademés la pompa del seu estil, clar, vigorós, trabat d'idees, acolorit, magestuós a voltes, senzill també, y sempre de sentit penetrós, comprensible y adornat ab les gales d'una imaginació somniadora de luxós y riqueses fastuoses.
 Tot lo que diu lo llibre no ho sé encara: però, mitx títol m'aterra; l'altre mitx m'esparvera. ¡La Mort y'l Diable!
 ¡La Mort! aquexa enemiga temuda de tots. Dels uns, dels que son bons, per que posarà terme tranzitori a totes les dolsors que gusta l'ànima en lo ben obrar y a totes les delícies de no sentir rancúnies ni enveges per ningú. Als dolents, per que'ls espanta l'idea d'anarsen de aqueix món ab los documents mal endressats ò, diguem, poch curiosos. Y als neutres, es dir als de mena comuna, sense inclinacions superiors ni idees perverses, per que'ls esfereeix d'un terme que tot ho proban abans de rendirse, no ja a la mort, sinó a la vellesa. Per ells la química treballa y vetlla per inventar tintures y elixirs per tenyir la barba, restituhir lo cabell y allisarlos lo cutis a fi de conseguirlos joventut rescabalada pera fer lo maco davant les madametes guapes, de les fadrines ayroses y fer caure del escambell als pretendents joves que parlan ab lo cor a la mà y desconexen les malicies y traydoríes del galanteig afinat. Però, a aquexos lo pensar que han de morir los atemorisa y'ls dexa a les portes de la mort.


* * *

 Pompeyo, quin llibre has escrit! ¡La mort, oh tristesa! Voltat de sers que us ploran; quatre llums engroguehits entorn del cadavre; un bagul negre, lo tap qu'ha de cloure eternament tota claror, posat de gayrell a la paret; un Sant Crist agonitzant que vetlla tanta desolació y tanta tristesa... Després, la quietut, lo sol post per sempre, les estrelles apagades... ni primavera, ni estiu, ni flayres de flors, ni cants d'aucells; y aquelles veus estimades, mudes, mudes per sempre. Acàs un olvit espès com la foscor de tota una eternitat... ¡Que trista es la mort!
 Tu consideras qu'ella no existeix; per que la veus com a terme de la vida, ab obres dexades als que venen, millors organisacions legades als que'ns succehescan, tiranies desterrades, fatalitats abolides, emancipació progressiva, perpetuació de tot lo gran y noble, sempre en la terra. Aquexa es per tu la mort... y'ls seus beneficis.
 Los Grechs t'han inspirat y l'ascetisme't fa horror.
 Jo penso que la mort es bonica: qu'es lo repòs alcansat després de tanta lluyta, un somni dols acomnyat dels murmuris dels que pregan pels qu'existiren, que'ls acompanyan fins al cel y logran descloure de bat a bat les portes de la beneventuransa.
 ¿T'hi comformas, Peyo?