L'última festa
Entre'l vetllador y la màquina de cusir, posats al peu de la botiga per arreplegar la llum que baxa escadussera en lo carreró, quedava embrassat lo llindar y tancat lo pas al mateix temps.
A quarts de set del matí comensavan a exir criatures, com de sota la màquina, ab un tros de pà a les mans; s'espargían pel carrer obrint més aviat la boca que'ls ulls, y tot seguit quedava animat lo barri ab los crits, les corredisses y les primeres rialles ab que saludava'l día tota aquella canalleta.
Lo Sidro sentat devant del vetllador, acotat sobre'ls genolls, feya'ls diferents exercicis y maniobres del ofici. A voltes, tot d'un plegat, axecava'l còs y comensava un jòch molt viu, que no se li veyan les mans, passant y repassant la falzilla a un costat y altre de les estenalles; agafava la forma, y ab pols segur contornejava la sola; després, com si li fes dolesa'l càstich, l'amorosía llepantla desde la punta fins a donar lo tom al taló, a la manera d'un pare benigne qu'aconsola l'infant, temerós d'haver extremat massa'l rigor. Tornava a subgectarla per ferhi'ls repunts, y donava gust contemplar ab la llestesa qu'extenía'ls brassos, que desde lluny, al entrar al carrer, se veya exir una mà fòra la porta y amagarse desseguida com si jugués.
La seva dòna, sentada també al peu de la màquina, treballava ab afany, sense distreures ni apartar los ulls de la roba que cusía. Y deya al seu marit quan les veus de la quitxalla s'allunyavan ò's sentía la remor d'algun carro que s'acostava:
— Vès, Sidro, guàyta ahont son aquelles criatures, que no prenguin mal.—
Lo Sidro treya'l cap fòra, feya un crit a la maynada que comparexía desseguida, els uns mitx temerosos fregant l'espatlla per la paret y acostantse ab molta cautela, y'ls més petits rient ab tota ignocencia y preguntant:
—¿Què'ns crida, pare?—
Al cap d'una estona ja havían tornat a escórrers dret a la plasseta, y tot se restablia en lo mateix ordre: la màquina brunzint, ella atenta, de cap a la feyna, lo Sidro fent repunts, y les criatures jugant.
Aquesta quietut y seguit de treballar durava hores, sense que ningú dels dos se distragués de la seva tasca. De sobte, sens cap indici ni preparació, quan més enfeynat semblava estar lo Sidro, rompía a cantar ab un doll de veu asprosa y robusta:
Guatlles y llebres
poblan l'ubaga
hont sempre vaga
l'ayre dolset...
Tornava a callar y a posarse serio, feréstech, los ulls clavats a la forma, que qualsevol haguera dit qu'era un altre'l qui havia cantat.
L'hora d'esmorzar era d'un recreyo molt delitós per ell y graciosa distracció pel qui l'observés. Exía al mitx del carrer en mànegues de camisa, ab unes calses de drap tan amples y unes arrugues tan folgades, qu'algun mofeta suposava qu'en lloch de trinxa anavan pel sistema de barreta y anelles, que'ls plechs podían córrer ensà ò enllà com una cortina. Portava en la mà esquerra un plat ab curull de corals y esmeraldes, ¡tan goig feyan lo pebrot y les olives regaloses d'oli y'l tall de bacallà ros com un riell d'or! Sota de aquexa riquesa, y en la matexa mà, com si'ls dits li fessin de prestatge, hi tenía'l tros de pà, la forquilla y un rave de fulles pomposes; qu'era verdadera confusió vèurel treure tan aviat la forquilla, enastar un tall, y desarla tot seguit per poder pendre'l mos de pà y sens destorbarse acudir al acompanyatge y tornarlo allí sota; rependre la forquilla, clavar llansada al pebrot, desar l'eyna , etz., etz.; y esmorzava d'aqueix terme complicat, fins que'l plat quedava buyt, apurat lo pà y abolit lo rave ab aquella brotada ufanosa de fullàm vert.
Ni envejoses ni envejats, compadits més be per algú que no podia compendre aquella felicitat relativa conseguida a forsa d'escarràs, pujant a cinch criatures, mantenintse tots y sent dos no més a guanyar, passavan los díes sens amidar les hores ni apressarles, ab la tranquilitat del treball, y saludantlo ab goig quan més ne sortía, per que'ls hi duya aument de pà a la taula, vestidets per les criatures y estalvi per pagar al corrent lo lloguer de la casa.
Ella, mancada de salut, aclaparada de tant fer anar la màquina, deya veyent aquells plechs de roba que enllestía: —¡Tant que treballem y may nos arriba pel gasto! — Lo Sidro no tornava resposta, seguía ab la feyna, martellejant sola ab dalit, indiferent, y potser després, quan no lograva distreures de les paraules de la seva dòna, era quan esclatava ab sa veu ingrata:
Guatlles y llebres
poblan l'ubaga...
qu'era l'únich senyoríu de menjar fi que li passava pels llavis; ¡guatlles y llebres ab la tonada d'en Clavé!
— Sidro, tindràs d'escriure al noy; si s'escapa aquest correu, estarà un altre mes sense sapiguer de nosaltres.— Al cap d'una estona parava la màquina, s'axugava'ls ulls, y altra volta reprenía la feyna y a pensar ab son fill, que'l tenia lluny, a Filipines servint al Rey.
De tart en tart, se veyan pel carrer uns minyons alts, secardins, lo color trencat, vestits de vions, guaytant los números de les portes, fins que topavan ab la botiga del sabater. ¡Quína alegría en aquella casa, y quína pressa a treure tamborets y cadires fent rotllo al vetllador! Eran llicenciats que'ls hi portavan recados del noy. Parlavan d'ell y de les fatigues sofertes en aquella terra assoleyada, mal sanitosa y dolenta pels castilas. Sa mare'ls hi feya més preguntes
que respostes conseguides...
Després lo Sidro's llevava'l devantal, cercava alguns quartos entremitx dels trossos de vidre y retalls de sola escampats pel vetllador, y tots plegats se n'anavan a refrescar. Ella sortía al llindar de la porta y contemplava ab emoció a aquells minyons qu'havían vist al noy, fins que la curvatura del carrer los hi amagava a la vista.
— ¿Lo mà va vestit com aquexos homes?— li preguntava la quitxalla qu'encara guaytava avall, per allí ahont havían desaparegut los militars.
— ¿Que tampoch porta sabre,'l mà?— reprenían, tombantse, alsant lo cap y mirantla fixament. — Cúyti, mare, dígui!... ¿que'n porta de sabre?—
L'escriptori del Sidro desseguida estava montat: una fusta de dos pams sobre'ls genolls; un full de paper blanch, de quarto; lo tinter, que de tan assedegat li remullían la gola ab un raig de vinagre; y les ulleres, que no més per aquesta gran solemnitat les necessitava. Y era feyna laboriosa la de fer una carta, que per axò se n'anava al cap-de-vall de les quatre planes... Ja calia que'ls bordegassos fessen quietut, per que en aquestes ocasions era quan voleyava'l tirapeu fóra de la botiga per arreplegarne algun, encara que no hi arribava, per que tots se posavan a salvo a l'altra banda de carrer.
Després, axis que la carta era acabada, la llegia a la seva dòna. Ella escoltava, los brassos apoyats en lo vetllador, fixa la vista en aquelles lletres groxudes, que potser les trobava tosques per les fineses y dolsors qu'ella li haguera volgut dir al seu fill, sense sapiguer la forma ni'l modo d'expressarles. Escoltava atenta aquell dictat castellà, y sempre li quedava una recansa que no era allò
lo que li deya'l cor, pugnant, en la vaguedat y núvols que se li formavan al enteniment, per poguer arrencar la tendresa del seu sentir y diria ab paraules.
Sobtadament, com una exhalació que tot ho abat, ha desaparegut de aquesta casa l'aconhortada pau conseguida ab aquella armonía tan costosa de realisar entre'ls pobres treballadors, per que'ls gastos no travessin alo que dona'l mesquí jornal.
Lo vetllador no embrassa'l llindar de la botiga; ja ha quedat més ample'l pàs. No més queda la màquina que cus, va cosint, voltant sa roda més rebenta que may.
Lo Sidro no canta ni surt a esmorzar al mitx del carrer, fent ostentació de sa pobresa regalada...
¡Ni cantarà may més!
Lo dia de Sant Crispí va fer festa: exí de casa en havent dinat, per anar a passeig. En tota la nit no hi tornà.
L'endemà tots los diaris parlavan d'una catàstrofe ocorreguda al carrer de Santa Madrona, ocasionada pel vent, qu'enderrocà una paret. Hi hagué un home mort, que ningú'l conexía, ni'n sapigueren dir rès.
¡Massa qu'ho saben, ara, una viuda y cinch infants desamparats!
Si fins ara per sòrt he lograt entretenir als meus lectors ab imaginacions que poch ò molt los hajan entretingut, avuy he relatat uns fets certs. Qu'es cert, per desditxa, que han quedat òrfens cinch nens y desolada una viuda, que tots los camins troba closos, si la caritat no vé a ampararla, y la Reyna no li retorna'l fill.