Lo cotxe d'Arbucies

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
La mona de Pasqua Lo cotxe d'Arbucies
Gent de casa
Perladillo







LO COTXE D'ARBUCIES









 — Oiga V., paisano, ¿cuántos cojen aquí dentro, que ya no queda espacio ni para cerrar los ojos?
 — ¿Aquí dins?... no s'amohini, segons; com les persones qu'ara se estilan no son iguales, que n'hi hà de primes y de revingudes... Entenèmse: ja té papeleta, vostè?
 — ¡Qué he de tener!... ni falta.
 — Donchs, mi primero, tindrà la bondat de baxar. Los que l'han presa a Barcelona, tenen la preferta.
 — Qué me està V. cantando? Yo no bajo.
 — ¿Còm vol dir? Aniría contra lley; no pot ser, dissimúli: los que tenen l'assiento pagat a l'Administració, son los amos. Es una cosa sagrada que's respecta per tot arreu. ¿Que no s'estilan los carruatges a la seva terra?  — Mejores que estos.
 — Per axò, qu'ho havía sentit a dir, sinó que'ls tenen desats per mor de les carreteres. (Aquestos feligresos que no parlan com nosaltres, semblan del Riu de la Plata: tot ho tenen millor y tot va a dojo.)
 — Ea, que no me muevo. Yo no me quedo en tierra.
 — Y per què s'hi ha de quedar? Ni usted ni ningú. Ja veurà, fàssi'l favor, bàxi, crègui a n'en Perico, que li vol be. Lo vaig a colocar arriba del imperial, que verà usted el país mitj'hora abans que'ls demés. Jo també n'he sigut de tropa y sé lo qu'es la consigna y'ls perjudicis que porta; ¡no n'he presenciat pochs de consells de guerra! jy la gent qu'he vist anar al Fijo! No s'hi quedarà en tierra, de destacament; primer no sortirà'l cotxe, ni's bellugarà cap cascabell, que vostè no estiga acomodat. Púgi, si es servit. No la palpi l'escala, ja es de confiansa.
 — Corriente, porque si nó, se armaba aquí el zipizape de la época. ¿Y van las personas decentes, ahí arriba?
 — ¿Què diu? (Aqueix també deu tenir un tio canónigo y serveix al Rey per distreures.) Fins generals hi han pujat. ¡No veu que's va arran d'arbres, qu'hi passa una fresqueta que no ha tocat la cara de ningú! Per axò'n diuen l'imperial, per que no hi hà rès més amunt: s'acaba lo edifici.
 — A mi no me venga V. con zirigañas; esto es una perrera. Oiga V., compadre, estaremos seguros? A ver si se me cae un baul encima y me habilita pa la enfermería.
 — (¡Quín pistolo més valent, tot li fa por!) Sènyis, home, sènyis, si té repugnancia. No tingui por dels baguls; van trincados com facinerosos. Lo perill li vindrà d'un altre costat; d'aqueix floreyo de minyones, qu'es la canela de les Espanyes. Si en arribant a posada no demana la llicencia ab la macita, ja pot embestir de frente l'enemich, que no li faràn rès les bales. ¡Apa, pubilles, no xisclèu tant, prou n'hi hà! ¡Quín guino! Feu un bossinet de lloch a aqueix cabo tan curro. ¿Què tal, mi primero? ¡A veure si'm pacifica la nació! ¡Vaja, plagotes, fèu bondat!—


* * *

 — Ara estich per vostès.
 — Míri que jo tinch delantera.
 — Ja m'ho figuro...
 — Ya jo, cupè.
 — Dallonses, cotxero, aquí té les papeletes. Vejàm, ¿ahont seuré jo?
 — ¡Tots tenen un sis ò un as! Be, corrent, señores, ja's compondrà. Catxassa, prudencia y satisfacció! Aquí, que no hi hà compromisos ni conxorxes, tothom ha d'anar ben colocat. Jo'ls hi represento pare.
 — Es que... cotxero, ¿ahont me assento? Jo he pagat y'l meu assiento consta en lo registre. ¿Y axò's comporta, tenir la gent entretinguda de aquesta manera al raig del sol?...
 — A tothom se li farà justicia; no se precipitin. ¡Si'l bestiar se neguiteja més que vostès, de la frisansa que té pera marxar! ¿Veuen? lo cabo, que tot ho volía atropellar, ja'l tinch arresserat allí dalt, ab aquelles minyones, que no cambiaría la graduació ab cap coronel.
 — Qu'havem de fer? ¡Que'n té de camàndula aquest home!
 Voy, senores; ¿quants n'hi hà aquí dintre?
 — Ja es plè.
 — Donchs, mirin... Ep, aquell senyor que no li proba'l sol, que té papeleta de Barcelona, ¿ahont es? Ah!... ¿no es vostè que té l'assiento pagat? Vègi d'acomodarse: n'hi manca un; es lo seu; que tinch ordres molt puntuals del administrador.
 — Mestre! ay, qu'estem de platxería! y aquí dins me tinch d'enquibir? Quins governs los d'Espanya! axò no's deuria permetre, estivar les persones com si fossin fardos.
 — Si té'l mateix lloch que'l sargento...
 — Y què té que veure! aquí no més m'hi entra una cama.
 — L'altra també té'l dret d'entrar-hi, ¿què vol que'n fassi de la que sobra? No'n carrego de presentalles. ¿Veu? lo que deyam: les naturaleses no son iguales. Lo cabo, es primet; vostè, d'altra complexió; lo que no's paga ab llàgrimes, se bestreu en sospirs: l'altre viatge, tots eran magres; topa com topa; ¿quí la governa la etxura de les persones? lo carruatge no fa trasmudanses; quan venen assientos de bon regent, s'amola, que li estampexen l'empostissat y cruix, però ell no s'axampla.
 — Y encara diuen d'anar ab diligencia, ab aquesta antigualla!
 — Y'l que'n diran! Desengànyis: tan be com al cel, no hi estarà en lloch. Ja pot córrer la seca y la meca.—


* * *

 — Ollà, Pinturero, Garboso! au, au, Noble, Coronado!
 — Cotxero, cotxero, atúris, que no sé si han carregat lo meu bagul.
 — Me caso ab ronda! D'hont surt aquesta dòna ab lo bagul? Ara que teníam una arrencada que la llansa tocava boy a Arbucies. No ho fassi may més axò, senyora. Que's pensa que vull matar los animals? Y quín bagul es lo de vostè?
 — Un de negre, ab llistonets de fusta y tatxes blanques.
 — Si no'm dona altres entressenyes entressenyes, ja li dich que no sé de que'm parla. ¡Oh, y'ls baguls, que son com la tropa, tots son iguals! Potser n'hi hà vinticinch a dalt de la vaca, ab llistonets de fusta y'l trage negre de cerimònia.
 — Míri, escólti, si es servit: hi hà una erre y una be, fetes ab clauets daurats.
 — Deu volguer dir: no t'hi encaparris. Sí, senyora, ja'l trobarèm, si hi es; ja'l tinch present. Son dues xifres que van soles: no'n passi ansia, mestressa: arribarà a posada al mateix temps que vostè.
 — ¡Quín home! Que's pensa que no l'he sentit? Veyàm, algú pagarà, si's pert.
 — Ansia, Primoroso! apa, que hi hà una costa que vé de pujada. Quina saragata qu'arma'l cabo! ¿Què tal, Don Cascante, va ben acomodat aquí a la golfa?
 — Mejor que en la gloria.
 — Permèti Deu que'l bagul no surti, que vostè'l pagarà.
 — Es que no n'hi hà de femenines tan curres a les Andalusíes.
 — Sí, las hay, però estan lejos.
 — Y'n corren moltes de xates; les catalanes tenen lo nas més proporcionat, com un timonet de barco. Al demés, senyora, no barbotegi, y no me'l fassi deturar un'altra vegada el tiro, que's fa malbé de la melsa.
 — Es dir, qu'un hom no pot reclamar lo qu'es seu?
 — No's despacienti; baguls ray! no n'hi mancaràn: cada viatge'n sobran!
 — Si no es lo meu, vostè'l pagarà; a tot rigor.
 — No'm fassi cremar, senyora, que tinch les espressions compromeses y no puch caragolarne d'aquelles que pican. Porto dos Reverents, y ojo, Peret, qu'aquí dins hi hà la censura. No tinguin por, senyors pares capellans: en Peret es de broma, y encara que l'ofici té mala anomenada, no'n dirà cap d'espressió lletja pera fer creure als animals..... ¡Coronado, ollà! A lo dicho y no dormim, que vaig ab les mans lligades y'ns tenim d'entendre ab paraules cobertes. ¡Què diu, que's mareja aquesta senyora del bagul? ¡Ansia, Noble, Pinturero, au, au!—

* * *

 Passada la temporada de portar malalts a Sant Hilari, s'acaban les presses, los compromisos y l'encotxar gent cap a la festa major d'Arbucies. Quan comensan a caure les fulles y'ls dies son més peresosos y més tristos, allavors ja no puja ni baxa'l senyoriu y vaig amunt y avall d'Hostalrich a Arbúcies ab lo cotxe buyt, que'ns adormim de migranya jo y'ls ca'alls. Ara qu'hi hauria lloch per tots, ara no venen. Ningú'l reclama a n'en Peret, ningú se'n recorda: ja estan servits. Algun dia tot era ell.
 L'amo que tinch fa deu anys, ve que's cansa d'apuntar setmanades sense rescabalar cap ganancia, y un dissabte'm crida y'm diu: «¿Comptem, Peret? qu'ara, ab la tartana no més, aniré servint la parròquia.» Passem comptes, y me'n enduch una mosta de pessetes que Deu n'hi do. Han estat ben escarrassades ab crits y fadigues y poch dormir, però quan arribo a casa, a Gracia, y revento'l mocador damunt la taula, s'esbarrían ab un trincar, y rodolan donant toms, que sembla qu'etjegui un vol d'aucellets de plata... Una pila de manetes s'aplanan allí sobre per deturarles, que jo les umplo de petons. ¡Quína alegria! ¡Sota d'aquells dits grassonets la paga de totes les enquimerades, y d'munt la meva ditxa, escampantla y tapahintla ab tants petons que'm cauen de la boca, però que'm pujan de dins del cor!
 — Axís, vicíals més,— diu la Madroneta....— Si cada vegada que t'he anomenat m'haguesses sentit, no te arrendo la ganancia. No m'hi vull quedar tants mesos sola; aquexa casa sembla Andorra. Cap me creu, me fan veure'ls ulls verts.
 — ¿Y en Pere, que no fa bondat?!
 — Es un dimoni serè.!
 — Y en Licos?!
 — Més dolent que'ls altres.!
 — ¿Y en Quim y'l Ton, y... y...'ls altres quatre?!
 — No me'n parlis; no's poden aguantar.!
 —¿Es dir, que tots presentan males notes?
 — ¡Per axò t'esperava, per que'ls arreglessis!
 — Ja veuràs, sopèm, que porto una gana que sembla que fassi tres mesos que no hagi sopat.—


* * *

 Cóntin, la dexo ab sis criatures, y jo me'n vaig pel món a guanyàrloshi'l pà. Per que totes menjan, 'ràcies a Deu. Y cada setmana entran set rodes de molí de nou lliures y'l dissabte no n'hi hà un a la post. Tots tenen la dentadura que no'ls hi manca rès; ab una rahó que'n donan miràntloshi les galtes, que sembla que'ls engrexin cada día y que les hi pintin ab colors freschs. Les senyores se'ls guaytan, qu'ab la vista sembla que se'ls mengin; com los veuen tan sanitosos, tan plens y sapats, s'hi encantan. ¡No, no'n necessitan d'oli de fetge de bacallà!
 Del modo que'ls hi agrada, y la dòna'ls ho combina, es lo fetge sol, ab ceba, y'l bacallà fregit. Ja ve a ser lo mateix remey y'ls matexos ingredients, però no passan per tants alambins...
 ¡La Seca de casa!... val un imperi; ja poden posarli'l collar al inrevés, que per axò tira. Ab sis malandandos, que l'un per l'altre ressurten ab sis esquinsos cada día, quan estan quiets, que no hi solen estar; y no parlèm de la curiositat, per que aquelles cares y'l sigronet que tenen per nas, si no'ls hi pasa'l sargil y no'ls hi rebrega dotze cops al dia, ni ella ni jo ni'l vehinat los conexeríam. Se les guarnexen tan be, que no més respectan lo blanch dels ulls: de lo demés ja's refían de sa mare.
 Encara no se'n adona, ja'n troba a faltar algun, y vínga desseguida llamada y tropa y passar llista; axis que'ls té plegats, ells tots sols s'escampan fins que torna a tenir ansia y altra vegada a repassar lo caudal.
 Ella s'hi crema. Jo li dich: «Paciencia, Madroneta. ¡Ara ray que tots senten a la lloca y venen! si algun dia contas y contas y veus que te n'hi manca algun!...»
 Y a la pobra se li trenca'l cor; y quan dormen, los fillets nostres, ¡los infants de Lara! los petoneja ab un desfici que jo li faig: «Prou, Madrona, que ja no n'hi caben més y relliscaran; los petons son com les madures, que apilotades no fan goig.» Jo los hi beso aquelles petxinetes closes, que quan s'obren son dos sols ne- gres de claror, los clotets de la mà y prou...
 Quan ha fet la estació, s'acosta a la tauleta, y allavors es l'hora més tranquil< per repassar la roba, que ni un día m'he assentat al pescante ab sets a les calses, ni les criatures han exit al carrer ab botons sense presilles, ò ab creueres de beta a la es- quena en compte d'elàstichs. Després quan ja son altes hores, no la puch cridar ni ferli cap pregunta del llit estant : no'm respon. Parla ab la Mare de Deu, li encomana la salut y la guarda dels nostres fills.
 Jo penso: ella prou nos la guardarà, si Deu vol; però'l govern se'ls quintarà tot sis, sense misericòrdia, que no tenen entranyes... allí dalt, a Madrid!
 Y per distreurem d'aquestos calendaris, m'enfilo al pescante, y per plasses y carrers passejo la tormenta esperant lo bon temps per tornar a Arbucies a disputar ab los passatgers y a ríurehi y fer aquells crits d'au, au, Garbosa, Coronada, Castellana... rebatuda!...