Les bodes d'en Ciril·lo

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Un pobre Les bodes d'en Ciril·lo
Gent de casa
Un poeta llorejat







LES BODES D'EN CIRIL-LO












 Podría dirse que's van celebrar per l'amor de Deu. Ell y la Quica, qu'eran los més compromesos, s'esperavan al rexat de les Gerònimes. La parentela era curta: ni l'un ni l'altre tenían pares que'ls acompanyessin en aquesta satisfacció, ni adherents a qui convidar. Tampoch havían tingut de menester la venia de ningú pera resoldre dificultats ò vèncer repugnàncies, sinó posarse en combinació ab la Curia, encararse ab lo reverent que despatxa les llicencies, satisfer la limosna establerta, y un cop enllestits y sellats aquexos instruments, cap potestat de la terra ni de marina tenía forsa ni contradicció pera oposarse al matrimoni convingut.
 Axís es qu'en Ciril-lo se'n anava a la cerimonia ab un pit molt desembrassat; no tenía ni debía; era pobre y honrat, que casi be vol dir pobre ab llicencia ilimitada, y's presentava al acte ab aquella satisfacció y axamplament de cor del qui rès l'enutja per que no li manca ni li sobra, que ell y la miseria eran coneguts de comfrontarse sovint, y tantes vegades com aquexa l'havía dexat sense dinar, altres tantes se'n havia rescabalat ab unes revenges d'àpats fòra de hora, tan seriós, que hi entrava la sustancia y amaniments de tot un dia d'alimentació y postres.
 La Quica també provenia de bon llinatge, ab la matexa pobresa, les matexes escassetats, y ademés honrada, que podria gastar blasó si s'estilés concedirne a les que'n son meredores per sa laboriositat y venciments de la misèria.
 Son pare morí ab lo picot a la mà, soterrat per una esllavissada. Ningú en sapigué rès, tret lo jutge y l'escrivà. Son amo ni'l conexía. Los diaris van dir qu'havía mort un manobra y ja no se'n resà més, fóra de la seva dóna que va volguer que l'acompanyessin a l'altra vida la piadosa ofrena d'una missa y les seves oracions. Y quan va haver recorregut prou aquexa vall de llàgrimes, l'abandonà, potser en hora anticipada, cridada per Deu, a conseguir lo seu marit en millor y més plascent estatge que'l que logra assi en la terra'l qui té fills y li manca pà pera sustentarlos.


  *   *   *

 Ab axó, s'estavan al rexat de les Gerònimes tots dos propietaris esperant los testimonis. En Ciril-lo menjant pinyons, obrintlos ab la fulla del ganivet; y trayentne una almosta de la butxaca, n'oferí a la Quica, dientli:
 — Té, dóna, ménjan uns quants; féste compte que son confits.—
 La Quica, apartantli la mà del devent seu, y mitx rient, li contestà:
 — No'n vull, que fan set.
 — Tens rahó, tu m'hi fas caure: de modo que m'arribo aquí dalt a pendre un reparo. Sí que'n portan de sequedat los pinyons...—
 Encara no havia donat quatre passes, se repensà tombantse pera dir:
 — Escolta, si venen aquells, que no tirin rès endevant que jo no hi sigui. ¿Entens, noya? Per que la conspiració's fa per mi. Si vols pèndrem lo nom per que no't casessin ab un altre, dígaho... que te'l posaré en un cap de paper.
 — Vés, boig, cúyta a tornar.
 — Oh... ¿si volguessis paga y senyal?...
 — Vaja, home, que la gent guayta.
 — Pènsathi be, qu'es pera tota la vida...
 — ¡No siguis cansoner!
 — Corrent, respecto l'idea. Me'n vaig a remullar lo bech pel susto.
 — No t'entretinguis, ¿sents?
 — Què'm contas! si avuy no comparexía puntual a la llista!... No'm fassas riure!—


  *   *   *

 Per l'altra cap de carrer venían los testimonis, en Pedassets y'l Diputat; tots dos texidors en vaga que's presentavan a la cerimònia ben mudats y curiosos, ab la seva pobresa de les festes. Es a dir, mudats: posada la brusa, que solían dur sobre la espatlla. Les altres prendes consistían en calses de vellut, espardenya oberta, mitjons blanchs, y faxa com los generals, però d'altre color, per que no s'hi errés algun quinto y s'estalviés de férloshi aquell saludo tan enravenat que'ls hi marcan los principis militars.
 — ¿Ahont es en Ciril-lo? — va preguntar lo Diputat a la núvia, fentli la mitja rialla.
 — Ja ve desseguida; ha tingut de fer una diligència.
 — ¿Que s'havia descuydat lo registre ò algun paper que feya forsa?
 — Nó, ja torna.
 — Es que, noya, aquesta corporació del Clero ho vol tot nèt: fins als morts fa declarar. No hi val dir que tens los pares al altre barri; t'ho fan constar en blanch y en negre, y quan se determinan a ferte la creu, ja pots dir que t'han ben enllestit, que no hi hà ningú que te la descarregui. Ja me'n tornaràs la resposta, Quica; fa deu anys que la porto, y n'estich capolat, y la de casa més que jo. Ab lo conqué que m'ajuda y també hi posa'l coll.
 — Què predicas, què predicas! no't van treure mal motiu; — va dir en Ciril-lo presentantse de sobte.
 — Ola, noy. Rès, que feya certes reflexions a la Quica. Ja veuràs, qui més hi sàpiga que més hi diga. ¿No es aquexa la qüestió? Ey, no faltant, y dient allò qu'es decorós.
 — Vaja, anèm, que ja hi som tots; — digué en Ciril-lo passant endavant.
 — Per que, — seguí dient lo Diputat, agafant pel seu compte a n'en Pedassets; un home té la obligació de ferho avinent: es un amich lo qui's sacrifica, y abans de que li posin lo visto bueno's deu advertirlo. ¿Tinch rahó ò no la tinch?...
 — Be... sí... però, mira qu'aquells ja son al altar, — digué en Pedassets entrant poch a poch a l'iglesia.
 — Es que jo'm recordo d'una paraula que'm va dir lo pare abans de casarme, y ha sortit certa. «Noy, càsat, qu'aniràs nèt y apedassat.» Que't dich, , que no's va errar ni de mitx gruix. Tota la vida he anat nèt de butxaca y apedassat de roba. Me va endevinar la planeta. Per aquest motiu, sempre qu'un amich se troba en semblant perill .. —
 La mampara del cancell, tancantse de sobte, li tallà la paraula als llavis, y si no es amatent a ferse enrera, arreplega la ventallada de plè a plè.


  *   *   *

 La cerimònia fou curta y senzilla: dos ciris devant del altar; lo Vicari ab roquet y estola; l'escolà fent llum ab. la palmatoria; 'ls nuvis y'ls testimonis escoltant ab atenció y reculliment. L'anell pel desposori tingué de trèuressel en Pedassets del mocador del coll; no hi havían atinat ni'l nuvi ni la núvia. Lo Vicari, després los hi digué que per la solemnitat del acte tant valia aquella tumbaga de llumenera ab diamant de got de aygua com qualsevol altra de pedres fines. ¡No'ls hi donà poca satisfacció ab aquexa paritat tan comformadora!
 — ¿Estàs, Quica? — va dir lo Diputat. — Lo pare capellà ha parlat ab dos sentits: que si avuy no teniu pistrinchs pera donar aquest senyoriu al dit de la mà, tal vegada més endavant, axís que'l temps vagi per be y les feynes s'arrenquin, ha volgut comprometre al teu home per que emparauli un anell d'or, ab tota forma, que no hi manqui'l seu solitari al mitx...
 — ¿Què dius de solitari?... —— reprengué en Ciril-lo; — el día que'm pugue desdinerar, has d'entendre que salto a l'Argentería y li compro un anell que hi haurà un picotí de diamants ab un espetech de claror capassa de retornar la vista y la claretat als qui n'estiguen necessitosos y gastin ulleres.
 — Està be, m'agrada, per qu'es una bona revenja. Conech que si tinguessis un revés de fortuna sabrías gastar la plata ab lluhiment.
 — Ara, minyons, si sou servits, us convido a sopar.
 — Fúig d'aquí! s'estima la voluntat. ¡Anèu, anèu a dirvos coses bufones!...
 Nada, es lo determini, y quedarem molt agraviats la dòna y jo si'ns feu aquest afront. Encara que siguem pobres, tenim criansa y punt pera quedar comforme. ¿M'has entès l'ideya? La vianda qu'exirà a taula es pagada. Vol dir que soparem ab tot descans, qu'he correspost ab tothom y no dech una malla ni aquí ni en lloch. Sinó, qu'ab aquesta havem dit: ¿còm se remulla axò de les bodes? Y rumiant, rumiant, aquesta salta: ab un sopar a casa nostra. Justa, la basa es teva qu'has tirat del coll. Enllestim: vínga'l duro fóra de la butxaca: carrega'ls fogons, y un per aqui, l'altre per allí desseguida. Apa, moviment; de frente a cercar lo que's necessiti. Aquesta ha comprat dues dotzenes de musclos grossos com castanyoles; cada musclo porta un barco de vianda. Jo he dut un conill... (apàrtat noya que vuy signarho), axis... No'ns cabia a la cassola. Una pantera, vaja; si s'alsa de potes, m'arribava aquí dalt a la butxaca de la blusa, que m'haguera pogut fer l'amistat.
 — Potser era una bèstia esguerrada, sent tan grossa...
 — ¡Ja'n sentirem parlar! Aquesta l'ha fet ab un such que sembla licor; s'hi ha quadrat. Qualsevol senyora no tindría reparo a tirarsen quatre goletes al mocador, per que't dich que fa una fragància qu'entela'ls sentits. L'ha guisat ab patates, rosses, primetes, cada tall sembla una dobla de quatre.
 — ¿Veus? jo una pessa axis no me la menjo.
 — ¿Y donchs, què n'haurías fet?
 — Conservaria dissecada, ò ab esperit de vi.
 — ¡Ja cal que't fesses portar la mar vella a casa y que te l'aboquessin al safretget!... Fúig, home, ¿per qui m'has près per tenir aquests capritxos? que't pensas que jugo a la bolsa? ¡Ab esperit de vi! ¿Encara com no deyas ab vernís de munyeca, que fa més torna?... Conech que no'n voldràs.
 — No es aquesta la qüestió. Si es veritat com tu parlas, un conill axis qualsevol sabi d'aquests que tenen bèsties difuntes, te'l comprava al preu que volguessis; per que ells s'hi instruhexen.
 — Donchs, si volen sapiguer que vagin a Salamanca. Jo soch més rich qu'ells, que de cop l'he posat a la cassola. Que vinguin a demanar datos després, y'ls gustos que tenía, ja'ls imformaré de tot si'n volen fer una ressenya. —


  *   *   *

 Ab aquestes plagasitats y semblant conversa arribaren a casa d'en Ciril-lo ahont verdaderament s'hi sentian unes olors no tan ponderoses com ell deya, però molt fines y obridores del apetit.
 Se posaren a taula y comensà lo sopar ab los musclos, negres, llustrosos de fòra y plens com de rovell d'ou un cop oberta la closca. Lo Diputat s'animava menjant aquella fruyta de roca, com deya ell, qu'excita la set.
 — No hi hà com lo natural, — exclamà bevent un glop de vi derrera els musclos. Be n'hauràn presenciat de trànguls y males mars y pèrdues de barcos, aquexos animalets; y reparèu de quina comformitat van conduhits, que passi'l que vulgui al mar gran, ells tancantse a la porteria ja son a cobro y que vinguin onades y més mullena, qu'una vegada encastats a la roca del seu districte, ja hi pots enviar los dentistes del desembarcadero ab los jòchs d'estenalles, la carretel-la descuberta, y que maniobrin, que no'ls faran desdir. No hi hà ningú més tonto que'ls homes. Preguntèu si aquestes bestioles han tingut d'alsar may lo cap cercant paperet als balcons pera mudarse de pis. Com que ja's portan la finca a l'esquena, cap amo les pot reconvenir. Quan no troban molsa en una roca, mudan d'arrabal, ne cercan d'altra, y sempre saben que poden donar pà a la familia. ¡Y nosaltres, votua'l món!... no som ningú nosaltres.
 — Té, menja, —li va respondre en Ciril-lo;— no t'entristexis, que se't posaràn malament. Refrèscals per damunt, qu'es un peix qu'està fet a la humitat.
 — ¿Sabs que si en compte de ser criats a l'aygua s'ensopegan a poguer pasturar ab vi, seria la vianda de més mèrit coneguda?
 — Y allavors, quan a algú li manqués lo calibrio,— saltà en Pedassets— en compte de dir: son vaporades de la beguda, dirían: l'han reprès tantes mitges capses de musclos; per que les altres mitges no duen malícia.
 — Ja veuràs, noya, no articulegèm més. Pòrta'l conill, y trèu aquexa plata d'instruments de bolero; —digué en Ciril-lo.— Destapa l'urna, —afegí. — ¿Què tal? Veyèu si'n tenia de pesses aqueix feligrès: cada tall, un plat. La pell l'hem encastada aquí fóra, a l'exida, que fa feresa de veure: sembla un buldoch abrahonat a la paret. La faré adobar pels peus del llit.
 — Nó, no hi vull embrassos, —feu la Quica.
 — ¿Que tens por de que's torni rabiosa?
 — Sí qu'era tot un personatge. Hi està ab pena dins d'aquesta cassola.
 — Ja veuràs, pel temps que s'hi té d'estar, que's mortifiqui una mica. Sómhi: qui vulga'l cap que fassi l'ullet.
 — Passo: —contestà resolut en Pedassets.
 — Y jo, —afegí'l Diputat.— No hi he tingut may afíció: es com un caxonet de betes y fils: tot son departaments y comparticions.
 — Per que ho sàpigas, es lo bossí més sustanciós: com que hi hà tota la ciència del animal!
 — Que s'hi instruhexi qui vulga. Sempre has d'estar xuclant com si toquessis la sinfoyna. ¿Y si'l conill s'ensopega a ser tonto, dígas, ahont es la substància?
 — Donchs, te n'encarregas tu, Quica: repàssa'l manicomio.
 Amigo, Quica, te'n pots ben alabar; ets una cuynera de mi flor. Que t'envíin llemenchs y debilitats, que'ls retornaràs més grassos que, si vinguessin de dida. ¡Quína picada! quan menjas tall, voldrias sucar, y quan sucas, dol que s'axugui y que'l tall s'acabi. Aquí hi hà sustancia de crema, de xacolate y de neules ¿oy, noya?.
 — ¿Que hi beurèm d'aquesta canya qu'es un líxis? Lo pare, que Deu perdó, la va tastar un dia y va dir: guardèmla, es massa forta; servirà pera fregues; y'l pobre va morir sens haverne aqueix logro.
 — ¿No va tenir dolor?
 — Ni dolor ni rampa. Vès, si podeu fer exir lo tap, que jo no puch. Ben segur que'l van ficar per la banda de dins.—


  *   *   *

 Acabat lo modest sopar, que per ells fou suculent festí, se despediren los testimonis, y'ls dos esposos se quedaren sentats a taula. La Quica, ab los ulls baxos, s'entretenia caragolant y descaragolant la punta de les estoballes. Lo llum feya mala cara. En Ciril-lo, capficat, xuclava'l cigarro y posàntsel vora'ls llavis avivava la brasa ab bufades qu'exían plenes de fum. Semblava que l'un y l'altra cerquessin pretext de distracció pera enquibir la mirada que no gosavan dirigirse. Al cap d'una estona, en Ciril-lo's ficà la mà a la butxaca, tragué'ls diners que hi tenia, y quedà repensés, com passant comptes.
 — Mira, Quica, —va dir extenent la mà, y ensenyantli les monedes;— es la nostra riquesa del dia de nuvis: ¡una pesseta en plata y vint quartos!...
 — ¿Y la salut que tenim? — respongué ella axecant la vista y enlluhernantlò ab una mirada plena d'amorosa resignació.
 — Es veritat, la salut es lo nostre tresor, y rès més.
 — Nostre Senyor provehirà.
 — Axís nos casem los pobres, esperant lo bon temps.
 — Y refiats en Deu, Ciril-lo.