Un conflicte

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Un poeta llorejat Un conflicte
Gent de casa
Pompeyo Gener







UN CONFLICTE











I


 — ¡Entrèu, Mr. Philastre, entreu!
 Monsieur, me venen d'appeller de la vostra part, y en una bien facheuse ocasió, puisque tenia la cacerola avec un dindon dedans y l'he tingut de mettre a l'ombra, fòra de la fogayna, vull dir si'm compreneu, y'm sembla que de resultes deviendra coriace com vianda artificial.
 — ¡Ay, pobre Philastre! que serà aquest lo derrer gall que'm portareu a taula! Les circunstancies son crítiques, y si'm voleu creure, ja podeu omplir d'aygua'ls fogons. Nos tenim de sacrificar per la pàtria vos y jo.
 — ¿Vol dir que'm metteu a la porta sans délai?
 — Es una qüestió internacional...
 Monsieur, cabalment estich toujours a les vostres ordres. Me'n vaig a mettre'l meu barret y a posarme un xich propre per retornar tout-à-l'heure a vous fer los meus compliments. Es que també tenim la nostra honnêtété nosaltres los artistes de la alta cuisine! Che nous, veyèu vos, los marquisos y'ls comtes nos tractan ab la même politesse y distingiment que vosaltes als toreros. Es per axò qu'us presento les meves escuses y vos demano de voler ben donarme la permissió per anar a treure lo devantal y la gorra blanca, Mr. le Baron.
 — Nó, home, no us fiqueu ab histories: si jo no us trech de casa; son les circunstancies que'ns separan, rès més qu'una separació, que prou me dol.
 Pardon. ¡No cal pas blaguer, Monsieur! Vos (escusèume un altre fois si tinch l'honor d'avoir aquestes contestacions ab lo devantal y'l meu bonnet blanch;) però vos haveu exprimé la vostra idea d'una façon parfaitement precisa, allez. M'haveu dit de mettre l'aygua dins dels meus fourneaux: aquesta es una blesura que no's guerira may més de la meva dignitat.
 — ¡No sigueu tan teyós!
 ¡Par exemple! ¿Què us respondria, voyons, don Pérez, ò don Sànchez, ò no importa quel dels vostres artistes de les courses de toros, si li haguéssiu dit: Mr. le torero, cal que us feu raser la trena que porteu sur le clatell. Pas plus. ¿Què haguera fet si hagnés estat un artista vaillant? Passarse la fulla del rasoir per tot lo tou del coll sens perdonar cap tendrum y lexarvos la tète roide als vostres peus. Es axis que's fa quan s'es artista. ¡Ah, diable!'s té de tenir la dignité de la classe, parbleu!
 — ¡Mr. Philastre, mon ami, no sigueu tan meridional! Sembla que voleu fer la competència als espanyols, y axò fora com portar ferro a Vizcaya, mon cher...
 — M'haveu mort, Mr. le Baron, jo ho puch ben dir, jo. No puch tirarme daltabaix dels meus fourneaux encesos, puisque m'haveu defensat de cuynarhi, y méme de metrehi foch, Mr. le Baron; per que sou vos que m'haveu manat d'hi verser l'aygua, y sou vos que m'haveu mort per toujours et d'una mort vilaine, ignominiosa! Soch jo'l lache y'l malaventurat! Jo mateix me trepitjaria, veyèu quina es la meva honte y'l meu despreci envers moi. ¡Oh, mon pobret Philastre, va inonder les fourneaux, va-t'en etouffer lo teu deshonorament; que'l fum te caxi la figure que no te la trobis ni per palparte los mostatxos! No la podràs pas pahir semblant agravació al teu honneur, petit Philastre! ¿Y la teva família qu'es a Fransa? ¡encara menos, si per cas!... Tuts resteràn morts de surprise com si un llamp los hagués foudroyé. ¡Una colonie de parents deshonorats!!... ¿Et celles de la meva dóna los Côteletts? ¡ells que no volían lo nostre mariage! No mancaràn pas de burlarse, y quin istil de sàtires! seràn de bon escoltar, jo ho crech be, jo. Y Mr. Fourchon, mon antich maître, aquest ne dirà de belles; lui, que per dérision me anomenava le cok de la banlieue!
 — Però, Mr. Philastre, es menester tenir calma; no so jo qui us despatxa, es lo President de la vostra República; jo no puch, encara que'm dolga, tenirvos a casa meva; hi hà un agravi, un insult a la nostra nació, del que jo'n seré la primera víctima, per que'm feyau uns guisats de patent. ¡Còm anyoraré les vostres tritures, los vostres filets soufflés, aquelles perdius a la Richelieu, y'ls faysans a la Malacoff! Mes, primer es la pàtria. Desde demà, puchero a casa, ab chorizo y sigronets; truytes ab pernil, besugo ab salsa d'ajilimòjili, platillo d'escalunyes, faves ofegades y rellenos d'escarxofa. Vèt aquí: cuyna militar, menjar de patriota; y, per beure, Priorat, Alella y Carinyena: fóra l'aygua y vi de Burdeus. Es menester ésser varonil y refer aquella energia dels nostres avis.—

II


 — Son ells qui han estat trompats; tots han devingut malalts. Avuy fa vuyt dies que Mr. le Baró m'ha donat lo congé, y avuy retorno a la place.
 ¡S'hagueran mort de fam! tuta la família tenia déja la maladie sobre'l còs. ¡Estavan ben afinats! No'n so pas conegut cap! Mr. le Baró sembla un paralitich; Madamme solzament se li veuen los ulls, magra..... primeta, y pas de color a la cara! Mancada depuis vuyt dies de la meva cuisine, ella qu'era fresca y jolie com uns amours, està fannée com una rosa assedegada! ¿Y les enfants?... ¡Mon Dieu!... Un per un he tingut de preguntàrloshi'l seu nom: entierement meconnus. ¡Molt reduhits, molt flaquets! parexian vermicels ab fesomía. Dos jours de plus et la catastròfe's consumava. Tuts hagueran finit ab les barres assentades.
 Una alimentació com de fochs de bengala, uns menjars de tuts los colors, vermell, groch, vert, morat... Madame quan li presentavan lo puchero, aquell caldo carmesí del chorizo, li agafava mitx accident. Los petits no's podían acostumar ab lo pebre que'ls hi feya plorar los ulls. Mr. le Baró feya'l valent y ara mateix li ha devingut lo nas foncé com una confitura de codony. So jo qui tinch de restaurar aquesta generació. Dos dies de retart solzament, y l'epidemie los abolia a tots. ¡Una casa tan noble, quin dommage si jo no arribo!...
 E pareix qu'hi ha hagut diferencies entre les dues nacions y que ja son arreglades. Jo n'estich ben content. Ja podré cridar sempre ¡Vive la France! ¡La mignonne! los meus petits amours de la vida!... Y també podré dir ¡Viva Espanya!... ¡Menjar lo pa en una nació y no poderne sentir grat, era prou trist, massa trist!
 ¡Espanya y Fransa unides! M'espanto de pensarhi. Seriam los arbitres dels dos móns... Tutes les rasses serían dominades y tutes parlarían solzament que les tres llengües mares: Català, Patuà y Francès. Le gran rève de Napoleon primer, un petit peu modificat. Per que il faut avouer qu'hi entra'l català, per que's parla en mitja Fransa. Es dir, per no errar mides: tut le Roussillon. ¡Y quín encantament de llengua! Tout a-fait com un cant de rossinyol qu'en lo seu repàs mengés que mel y violes boscanes, ¡Vès quina tonada faría!
 Y be donchs: Viva la triple aliansa!