Cansons de la terra - Volum III/Cansons de la terra (Gaston Paris, 1868)

← La cansó dels carlins

Cansons de la terra Cansons de la terra - Volum III

Taula →

 Veuse aqui ara l' article de Mr. Gaston Paris, publicat en la Revue critique d' histoire et de literature, any 1868, nombre 12, pág. 188, de que hem parlat en lo comens del present volum.


 Los volums que ab lo títol Cansons de la terra acaban de publicarse á Barcelona, forman una de las mes preciosas contribucions que en aquest darrers anys s' han presentat al estudi de la poesía popular; las cansons que contenen cridan y molt l'atenció, no tan sols per la bellesa y gracia original de la forma, sino també per la antiguitat ó raresa del fons y per los coteigs que fan venir ganas de fer ab las d' altras paissos. No es ara 'l lloch de tractar d' ellas baix aquests dos punts de vista; reduhímnos á donar alguna idea de lo que es la col-lecció de M. Briz y á fer sobre la mateixa algunas observacions.
 La major part de las composicions d' aquest aplech son cansons epicas, á escepció de un curt nombre de cerdanas, baladas ó cants d'amor. Si se 'n treuhen una deuhéna de cantichs ó llegendas de sants, quedan mes de trenta cansons verament importants, de las que algunas son de primer ordre. Be es veritat que molts d'aquets cants han sigut publicats ja en lo Romancerillo catalan de M. Milá y Fontanals; emperó las variants que acompanyan á las que 'ns ocupan tenen un valor real, essent per altra part publicadas per primera vegada algunas de las cansons mes hermosas. Acompanya á las mateixas una introducció escrita en catalá, introducció en son conjunt ben rahonada, y á mes á mes se posan al peu de cada cant las cansons d' altres paissos que hi tenen mes semblansa, essent gran part d' aquestas provençalas. Hi há, ó hi ha hagut sempre entre la Provença y la Catalunya un llas estret y un freqüent comers del que n' es una bona proba la poesía popular dels dos paissos. En las cansons que no son originariament comunas als dos, sino pressas l' una de l' altra, regularment la versió catalana es filla de la provençala: ja es sapigut que la major part dels cants provençals no poden negar un orígen francés, y aixó d'una manera tan vista que no 's pot menys d' atribuir á la llenga d'oil una influencia marcada en la poesia popular del comú dels paissos. Aquesta es una cosa que deuria ser estudiada ab deteniment. No deixa de cridar la atenció, lo veure que la Fransa tè tan pocas cansons populars de las verament antigas y que las que tè modernas conservin millor conjunt y complement en las provincias vehinas que d'ella las han apresas. Aixó, quan s'estenga l'estudi d'aquest genre de literatura potser podrá esplicarse, y assegurarse, que la literatura popular francesa ha sigut primitivament rica y ha influhit molt en la dels paissos vehins. Dèu fassa que ixcan nous aplechs de cants populars y aixis podrán tal volta aplegarse arguments que probin çó que deixem apuntat.
 Parlém ara de las cansons mes interessants de la col-lecció catalana. Lo Compte Arnau^[1] nos ofereix un curiós fenómeno: es lo vell mito del cassador negre, escampat per tota l' Europa, y qual orígen regoneix per bres lo temps en que los membres de la gran familia seudo-europea no s'havian pas separat encara: es lo vell mito del cassador de nits rodejat de sos gossos y seguit de sa quadrilla, es casi tot lo llibre de Schwarz sobre l' Origen de la mitologia^[2] que s' ha transformat en llegenda; es un compte mort que 's presenta á sa muller y li fa saber que está condempnat per no haver pagat las soldadas á sos criats. Mr. B. diu en una nota: «Aqueixa cansó se confon moltas vegadas ab la tradició del mal cassador que no es altra cosa que una imitació de una rondalla del nort ^[3]. Los pagesos prenen tan á lo sério la existencia d' aqueix condempnat que cada nit te que fer per forsa sa carrera seguit de milers de gossos y en companya de la que fou sa aymía, que fins hi ha un vent que l' acostuman á anomenar del mal cassador y ben á matents son, quan aqueix ayre bufa, á tancar las portas de sas masías á fi de no sentir de tan aprop los renills dels cavalls, los udols dels gossos y la fressa de la cavalcada que, segons ells, travessa pèl entorn de sas casas. Es tanta la convicció que tenen de haverlho sentit mes d' una vegada, que pagés hi ha que ho juraria davant d' un Sant Crist.» Per tots aquells que s' hajan dat al estudi d' aquesta qüestió, estas indicacions tenen una gran importancia, y 'ns fan venir ganas de tenirne mes noticias.
 Catalunya, segons se deix veure per esta petita mostra, déu tenir encara un gran nombre de supersticions y tradicions populars; travall digne, per alguns d' aqueixos savis catalans que tan han fet per son pais, fòra lo recullirlas fidelment; aquell que ho executés faria un gran servey á la crítica ^[4]. Ia que estém demanant una cosa, demanémnhe un' altra també molt necessaria, aquesta es, una col-lecció de tots los quentos de noys: una xica mostra que d' alguns d' ells nos n' ha fet coneixe M. Milá á la fí de son Romancerillo ha despertat en nosaltres un viu desig coneixels tots: lo mateix savi autor que ha arreplegat aquest ¿no podria publicarne lo col-lecció?
 Entre las cansons que no 's troban en lo Romancerillo catalan, senyalarem S. Jaume de Galícia^[5] lo mateix fet, tret dels Miracles de S. Jaume, es atribuit á la Verge Maria, si be ab alguna diferencia, en una cansó bretona, N.—D. de Folgoat (Barzaz—Breiz, 6. ed. p.272.);—Isabel^[6] es una encisera y maliciosa cansó;—La esquerpa ^[7] aquesta cansó molt popular tan á Fransa com á Provensa, es la titolada de las transformacions, que Mistral ha rejovenit ab tant acert en la seva Magali (vejis Rev. crít. 1866, 11, 302);—La dama de Tolosa^[8] hermosísima cansó de argument conegut; ab est argument shakspeare hi ha compost son Mesura per Mesura:^[9]—Catarina de Lió,^[10] que M. B. compara ab rahó ab la belo Margotoun (D. Arbaud, chants populaires de la Provence, 11, 108);—Lo compte Garí, ^[11] cansó de las mes notables, que 'n recorda moltas altras (per ex.: los romans de Clotilde é de Joana de D. Arbaud (t. I, p. 83) sens coincidir del tot ab cap d' aqueixas;^[12].—La trapassera (volum II, pag. 73), cf: D. Arbaud, II, 152, lou Jalous y en francés Tarbé, II, 98, le Marí Soupsoneux; Puymaigre, p. 217, la chanson de la Bergere; es digne de ser notat que aixís á Catalunya com á Lorena, aquesta cansó dialogada, en las festas populars, es talment representada per un jove y una donzella ^[13];—la mala muller (II, 85), hermosa y poética cansò dialogada; Mambrú (II, 127); esta cansó no es pas l' original y si no mes una traducció de la francesa sobre Malbroug; aixó mateix diu M. B. y ho proban fins los assonants y la tornada. Ella fa esperar una altra versió original sense cap de las taras que enlletjeixen á la present que poch valor literari té: es curios ab tot que lo patge al fer saber la mort de Mambrú, l' anomeni Compte de l' Anonja;—La Vella (II, 147); es la tan coneguda cansó de la Vieille, que existeix tambe en provensal ^[14] y que ve del francés;—D. Joan (II, 221); aquest hermós romans pot compararse, ab tot y que hi ha considerables variacions, á la llegenda popularísima á Fransa de la que M. D. Arbaud n' ha donat una hermosa versió provensal y moltas variants ^[15].
 A la cua de son primer volum M. Briz ha publicat usa llista de las mes bonicas cansons que tenia per publicar encara: com que no totas se troban en lo II volum de las Cansons de la terra, nos creyem en lo dret d' esperar que aquest no será 'l darrer.
 No podém menys de donar les mes espressivas gracias al autor per lo que ha fet per la hermosa poesia popular de Catalunya y li preguém que tiri avant una obra que honra á sa patria y presta real utilitat á la ciencia.

---

1. Volum I, pág. 53.
2. Berlin, 1860.
3. Es una errada; la tradició es mòlt mes vella. Nota de G. Paris.-A n' aquesta nota hi respondrém, sens ergull ni presunció de nostra part, ab las mateixas paraulas que ans de ferla fa constar en son article lo mateix G. P. Diu ell, es lo vell mito del cassador negre escampat per tota la Europa. Nosaltres dihém «imitació de una rondalla del Nort» sens fixar la época. Sent aixís, la paraula rondalla es la que deu haver despertat lo dupte del dit senyor. Si tal es, preguntarém nosaltres: ¿de rondalla á mito hi ha gayre o cap diferencia? Per nosaltres, parlant en general com parlém en aquella nota, las dos paraulas volen dir lo mateix.—Y ara mes que no sia del tot escayent, farém notar, de passada, una nostra humil opinió sobre l' orígen de certas tradicions que per populars se tenen, y es: que no 'ns mereixem tal consideració, la major part dels episodis de un gran nombre de rondallas á las quals ni tan sisquera'ls concedim lo bres neo-llatí que molts los concedeixen, creyent al revés, ser aqueix mòlt mes vell.—(N. del T.)
4. Aquest desig s' ha vist ja realisat. En Francisco Maspons acaba de publicar la primera serie de sa col-lecció de quentos populars, qu' ell titola molt propiament Lo Rondallayre. La bona rebuda que li ha fet la prempsa, fa esperar la publicació de las séries següents. (Lo Rondallayre.—Verdaguer.—1871.)(N. del T.)
5. Volum I plana 71.
6. Volum I plana 111.
7. Volum I plana 125.
8. Volum I plana 133.
9. Drama en cinch actes.
10. Volum I plana 209.
11. Volum II plana 51.
12. Poca es la semblansa que tenen aquestas dos cansons, no mes, en lo desenllás es hont tenen una mica de tirada l' una á l' altra, perque nostres lectors pugan formarne juhí propi vejas la versió provençal:
    
    N' en soun tres fraires-n' ant qu' una souer à maridar,
    l' ant maridado-cinquanto legos luenc d' eici;
    l' ant douna 'n home,-lou plus mechant d' aqueou pays.
    L' a tant batudo,-em' un bastoun de vert-bouisset,
    soun sanch li couero-jusqu' au bout de ses blanch talouns,
    et tout li paro-em' uno tasso de loutoun:
    —Tenetz, salopo,-v' aquit lo vin que n' an beuretz.
    —Mon ami Pierre,-buvetz lou vous, iou n' ai pas set.
    —Ai 'no camiso,—iou la voudríou anar lavar?
    —Anetz, salopo,-aviseta vous de trop restar!—
    Doou temps que lavo - tres cavaliers n' a vist venir
    que li ressembloun,-ses tres fraires dedins Paris.
    Ello s' entouerno,-n' en ven avertir soun marit:
    —Moun ami Pierre,—tres cavaliers n' ai vist venir.
    que me ressembloun,-mes tres fraires dedins Paris.
    —Ma mio Jeanno-prenetz les claus de moun casteou,
    v' anaretz mettre-tout ce que n' avetz de plus beou.—
    N' en pren l' escoubo-elo s' es mess' á escoubar.
    Doou temps qu' escoubo,-ses tres fraires sount arrivats:
    —Digatz, servanto,-ount' es la damo doou casteou?
    —Siou la servanto-eme la damo doou casteou.
    —Ma souere Jeanno-ount' a passat vouestro beoutat?
    —Les cops de vergos,-les cops de bastoun l' ant levad'!
    —Ma boueno souere,-ount' es anat vouestre marit?
    —Es ana 'n casso-n' en tardara pas de venir.
    N' es p' ana 'n casso-ses tres chins blanchs n' en sount aquit.
    Ma boueno souere,-dounetz toutes vouestres claus.—
    Clavoun, desclavoun,-a la plus hauto l' an trouvat.
    Lou premier qu' intro-mai se l' a pas augear toucar;
    lou dernier qu' intro-em' un poignard l' a poignardat.
    —Moun fraire Antonio,-aguetz pietat de ses enfants.
    —Prendrem les mendres-et vous laissarem lui pui gran,
    et la filheto-la metrem dedins un convent.
    
    Aquest cant mes que á la nostra cansó se sembla á una rondalla catalana que casi, casi te 'l mateix argument. (N. del T.)
13. Devem dir en honra de la veritat que 'ns ha vingut de nou aixó de que 's ballés semblant cansó aqui Catalunya, y fins nos apar poch verossímil. Las cansons que s' acostuman á representar, pertanyen, assí á Catalunya, á un altre genre. (N. del T.)
14. D. Arbaud, 11, 148.
15. (T. II, p.82. Miansoun.)