Poesíes de María Josefa Massanès/Als emigrants que la cobdicia du a l'Amèrica del sur

 ALS EMIGRANTS
QUE LA COBDICIA DU A L'AMÈRICA DEL SUR

¿Veyèu exa fumera que per la mar crespada
alsa com blanch plumero lo vaxell que s'en và?
donchs, en ella s'allunya resoluta mesnada,
fills garrits y animosos del poble català.

Diuen los plants que axecan les dones llagrimoses,
que'ls que la nau s'emporta son lo be del seu cor
y que ans de partir feren cambies oneroses,
dexantles moltes penes, portàntsen molt d'amor.

Diuen les tristes mares, plorant desconsolades,
qu'en eix barco s'allunya jovent de molt valer,
que de ses llars partiren dexantles desolades
per l'ambició que'ls crida ab reclam mentider.

Y los vellets exclaman ab l'ànima afligida:
— ¿Ahont, fillets, vos porta vostre ambiciós arranch
sens pensar qu'a la Patria llevau forsa de vida
puix ab cada un de valtres pert un doll de sa sanch?—

¡Argonautes ilusos! potencia vigorosa
del cor de nostra patria, del país català,
¿per què dexau la terra del món la més hermosa,
sent ingrats al Altíssim que tal mare us donà?

¡Juguets sou de l'astucia d'ànimes avilides!
dexeu les ditxes certes per falses ilusions,
y, com de cabotatge profitoses partides,
cativats se us enduen, com remats de moltons.

¡Vergonya per vosaltres! ¿No té la patria aymada
cap llassada prou forta que us puga deturar?
¿No teniu aquí pares, ni fillets, ni estimada?
¿No vareu aquí nàxer? donchs aquí heu de finar.

La fidel oreneta qu'en nostre alberch fa cria,
si en la tardor s'allunya a contrada distant,
tan bon punt llurs raigs tebis la primavera envia
torna a la dolsa patria, son niu antich cercant.

¡Mes ay! mesquins, vosaltres, emigrants temeraris,
que'l desitx d'or abrusa ab hidròpica set,
¿tornarèu? y si un día d'exos climes contraris
tornesseu, portaríau lo còs fort, lo cor nèt?

Si allà caudals s'aplegan, es ab ruda fadiga,
y tal volta perdentne ditxa, conciencia y pau;
¿y ho sabeu, y joyosos partiu?… ¿no hi hà qui'us diga,
que Deu no vol que l'home sia del or esclau?

Si us en aneu fugintne de miseria aflictiva
qu'omple de dol y pena los bons cors catalans,
retornèu sens recansa, puix allí ab guerra activa
lluytau a mort com tigres germans contra germans.

Veurèu quant enganyoses son les falses grandeses
que la cobdicia pinta a vostre enteniment;
veurèu que si alguns logran benguanyades riqueses,
cent mil troban miseries y perdició y torment.

Allí castiga'l clima al osat que l'assalta,
aquí us brinda la terra ab envejats tresors;
y si explotar volguesseu tot lo qu'explotar falta,
fora la mare patria un ramellet de flors.

¿Què desitjar podríau qu'ella no pogués darvos,
si vostre esfors l'aydava ab incessant dalè?
Si com allí volguessseu al treball consagrarvos,
aquí dels que treballan son los tresors també.

Mes ¿què ha de fer la trista, malferida, delmada,
ab la fera congoxa de son mortal dolor,
si vosaltres d'eix modo la dexau desolada,
sent com son vostres brassos les venes del seu cor?

¡Ay, tornèu a la riba! calmèu l'ansia ambiciosa!
En exes llunyes terres ¿què cercarhi penseu?
Allí baumes més fresques, ni flors més aromoses,
ni fruyts més deleitables que aquí, no hi trobaréu.

Ni més amorosetes nines encisadores,
ni atmòsfera més pura, ventijols més templats,
ni més ab la cobdicia riqueses temptadores,
ni matrones més castes, ni varons més honrats.

Tornèu, fillets, tornèune, tinguèu per certa cosa
que, ab fermes esperanses de Deu en lo poder
y treballant joyosos, Ell dona ab mà abundosa
molt més que'l pà diari a qui l'ha menester.

1876.