Poesíes de María Josefa Massanès/Los emissaris del cel

LOS EMISSARIS DEL CEL


— Nuvolades del estiu,
boyres blanques com la neu,
¿d'hont veniu?
puix tan depressa passeu,
¿hont d'exa manera aneu?
 
 Venim la terra voltant
al impuls d'alè diví,
y volant
busquem per nostre camí
un joyell més que l'or fi.

Ni dels mars per l'espay blau,
ni en cap lloch hont lo sol banya,
ni en palau,
desert, ciutat, ni campanya
trobarem la joya estranya.

— Donchs, ¿quín singular tresor
es aqueix que'l cel demana?
— Sols un cor
ab la virtut soberana
que perdé la rassa humana.

— De molt gran merexement
es aqueix tresor perdut.
— ¿Tens esment
de qui no pague tribut
a la negra ingratitut?

— En la ingratitut no'm par;
mes, si agrahiment busqueu,
de volar,
boyres lleugeres, dexèu,
qu'en mon pit lo trobarèu.

1870.