Poesíes de María Josefa Massanès/Lo derrer consol

LO DERRER CONSOL


La neu tapa la terra,
la nit l'espay cobreix,
a la boyra en gebrada
lo vent nort converteix.

Un sepulcral silenci
regna per la ciutat;
tot dorm... tot nó, no dormen
Deu y la Caritat.

No dorm lo sacerdoci
que, del humà be en pró,
fins a la mort se llansa
ab santa abnegació.

¿Ohiu de cercans passos
rumor apressurat?
¿sentiu eix sò metálich
vibrant y acompassat?

¿Sentiu eix cántich grave
qu'avansa pressurós?
tot la presencia anuncia
de Deu tot poderós.

Lo cant més prop ressona;
lo sò vibrant segueix;
lo Sagrament Santissim
devant nostre apareix.

¡Glorificat ne sía
aqueix diví Senyor
que ve, dels seus ministres
mitx ocult sobre'l cor!

Nostres alberchs obrímli;
llensèm flors a son pas;
iluminèm sa ruta
ab nostra fè veràs.

Mes, com la negra culpa
tan a obscures nos té,
suplèscan llums terrenes
les flames de la fé.

Van per tot lloch seguintlo
com un cel estrellat
l'exhauste llum del pobre,
los blandons del magnat.

Aquí està... prosternèmnos,
los ulls impurs tanquèm;
no alsèm la vista a l'Arca,
per que cegar podem.

Puix quan Deu de sa gloria
los raigs vol ocultar,
ni lo vel que'ls circunda
som dignes de mirar.

¡Senyor! ¡Senyor! ja sento
lo vostre influx… Paràu.
Mon cor humil vos crida;
¿per què no l'escoltau?

¿Ahont anau, Senyor, vos qu'en la gloria
un imperi teniu sense confins,
y lo poder de vostra pura essencia
adoran extasiats los serafins?

Vos que donau al huracà la forsa,
y en un carro de foch arrebatat
recorreu los espays y obriu los núvols!
qu'entranyan rugidora tempestat!

Immortal Rey del cel, Sol de grandesa,
de la humana maldat reparador,
¿los vostres dons de gracia salvadora
a quí portau tan humilment, Senyor?

¿Ahont anau, oh Magestat suprema,
que, obrintse los portals a vostre pas
de tants alberchs y tants palaus magnífichs
qu'us brindan ab amor, no hi entrau pas?

Al sentirvos los fiels, per honorarvos
iluminan los llochs per hont passau
ab llums que brillan en la nit obscura
com los ulls dels serpents sortint del cau.

Tots los punts militars us glorifican,
honors prestantvos com a Rey dels reys,
y us rendexen ses armes victorioses
los paladins qu'imposan al món lleys.

Mes, vos passau, Autor de cels y terra,
y aneu adalerat a concedir
lo sant descans a un'ànima penada
qu'avuy voleu premiar en vostre empir.

Y segueix la sonora campaneta,
missatgera ignocent d'amor y pau,
alegrant l'esperit del qui en Deu fia
y estremexent lo cor del vici esclau.

Al metàlich avís, s'obre la porta
d'obscura y miserable habitació,
ahont sospirs desgarradors ressonan
y los últims gemechs de l'aflicció.

¡Quants de dolors, miseries y agonía,
ocupan junts eix tètrich aposent,
ahont penetra la Bondat Divina
per donar recompensa al sofriment!

Aquí, lo fret ab son rigor tortura
y l'ayre que's respira es infectat;
lo mur tapissa molsa salitrosa,
lo peu rellisca en fètida humitat.

Aquí, jayent sobre asquerosa palla,
de l'existencia lo dolor postrer
sofreix un trist, al qual lo món olvida,
un germà nostre, un pobre jornaler.

Prop del seu jas tres infantets hi ploran,
sens mare, sens parents, sense consol.
 —¡Quí us amará, fillets!—son pare exclama;—
¡quí tindrà compassió de vostre doll… —

Miserere, Deu meu, canta en la porta
l'apòstol de Jesús ab dolsa veu.
— Sí, — respon lo malalt, — ¡misericordia
tingàn d'ells y de mi, Senyor mon Deu! —

Calla lo trist per que son Deu arriba
dissipant del alberch la obscuritat;
tot respira consol, grata esperansa:
devant la mort brilla l'eternitat.

¡Oh, si pogués ma lira religiosa
ensalsar ab lo foch d'un sant esprit
lo gran, sublim y divinal misteri
de nostra religió prop d'aqueix llit!

¡Si pogués repetir una per una
les paraules més dolses que la mel
que lo ministre infiltra en aquella ànima,
per tants y tants dolors digna del cel!

¡Si dable fos compendre lo misteri
de bondat y clemencia singular
qu'al Criador uneix ab la criatura,
y al pecador en àngel pot tornar!…

Mes, callèm, y adorèm; front contra terra,
acatèm lo prodigi gloriós
qu'al abatut axeca y al fort postra,
premia al humil y abat al orgullós.

Puix ja lo moribon sent l'eficacia
de lo «postrer consol», ja sent la fè,
la esperansa y l'amor, fruyts de la gracia
que sols lo unit ab Deu dins del cor té.

Ja ab menor sentiment als seus fills mira,
y ja prorromp ab menos aflicció:
— Quí us darà amparo, fills!—La Providencia!—
respon lo sacerdot; — Deu, Deu y jo… —
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Y altra volta la clara campaneta,
inanimat heralt d'un Deu de pau,
alegra lo cor just qu'en ell confia,
y extremeix al inich del vici esclau.

Novament fòra portes y finestres
guspireja dels llums lo resplandor,
com los cuquets fosfòrichs que relluen
per los jardins en vespres de calor.

Y mentres per lo trànzit salmodia
lo ministre del cel ab to fervent:
T'alabam, Deu excels, y ab fe immutable
te confessam Senyor Omnipotent;

y mentres Jesucrist entra en son temple,
circuhit de prestigi y magestat,
entra en lo cel un'ànima joyosa,
y adopta tres fills més la Caritat.