Poesíes de María Josefa Massanès/Creure es viure

 CREURE ES VIURE

Blanca magnolia del Jordà, brotada
a la veu del Profeta precursor
quan ab raudal puríssim fou banyada
del Home-Deu la testa immaculada,
com misteri elevat de son amor.

Sagrada fè, ta emanació divina
impera dolsament dins lo meu pit
desde que, ornada ab sacra capellina,
de l'aygua de la gracia en la piscina
santificat ne fou mon esperit.

A Deu lloant ab tos cantars melosos
mos pares m'adormiren dins lo bres,
y ab tots cendals, els serafins gloriosos,
pabellons axecaren vaporosos
per que la llum del mal no'm despertés.

Tu m'has mostrat visions encantadores
qu'alegraren ma infancia y joventut,
tu has mitigat mes penes destructores,
y de ma vida en les postreres hores
tu'm donaràs l'eterna beatitut.

Tu, en la gran pedra triangular posada
ahont son nucli té la creació,
m'apar que dius a la rahó extraviada:
«Jo só de veritats arca sellada,
»la fortalesa de la vida só.»

Oh, filla del empir! no en và escondexen
ta vista virginal los plechs d'eix vel,
per que quan més nostres sentits patexen,
més lo poder del Criador conexen,
més lliure l'esperit vola pel cel.

Sí, sí, jo crech, jo veig la misteriosa
armonía del món per Deu creat,
jo entroviro una gloria lluminosa
premi de la virtut que valerosa
amà, lluytà, patí y ha triomfat.

En creure y en amar mon cor s'emplea,
del cel comprench la misteriosa veu;
com lo bon pescador de la Judea,
per damunt de la mar de Galilea
jo assentaría sens dubtar lo peu.

¿No he vist, d'admiració y afecte muda,
al costat d'un sepulcre descobert
Marta als peus de Jesús reconeguda,
victoriosa la fè, la mort vensuda
y del sommi postrer Llàtzer despert?

Esperits forts del món, pobres cucales
qu'al Rey del univers no veyeu may,
ni de les nits en les lluentes gales,
ni quan, baxant del huracà en les ales
y en sos carros de foch, solca l'espay.

Del Mongivel en la nevada altura
¿no l'admirau en lo plomall candent?
¿No us anima en lo sol sa essencia pura?
¿Quí, si no es ell, l'impuls del mar detura?
¿Quí al cego acàs imposa moviment?

Creure es viure;'l dubtar, fera tortura
qu'enerva poch a poch vostre esperit;
la fè divina al cor dona bravura
y enalteix a l'humana criatura
donanti per herencia l'infinit.

Per ella lliure l'ànima joyosa,
com la reyna del ayre pel cel blau,
a son plaer s'axeca vagorosa,
tirania no hi hà prou poderosa
per ferla esclava, ni torbar sa pau.

Confiada en son Deu, may rès l'espanta;
ilesa surt deis potros y combats,
dins los brasers dels forns de Babel canta,
y ferma espera ab alegría santa
com Daniel als tigres afamats.

Brilla la fè en lo bras d'una Donzella
y aterra de sa patria l'enemich;
commou lo cor d'Isbela de Castella,
y ab l'esplèndit import de sa vaxella
duenyo fa d'un nou món al món anticb.

¿Per què no creure, donchs? ¿per què altanera
la torbada rahó, mira ab rencor
de Jesús la doctrina verdadera
que dolsament al home regenera
y fortaleix les fibres de son cor?

D'egoista a la fè l'ilús moteja.
Egoista la fè! ¿Quí tal pot dir?
Lo lema sant qu'en son escut campeja,
es caritat y amor; per ell guerreja
lo paladí cristià... fins a morir.

Ell fou lo nort dels màrtirs animosos,
y dels estols piadosos del creuats,
y dels nobles apòstols generosos
qu'en paissos incults obren, ansiosos,
evangèliques fonts de veritats;

y dels varons de pau que un jorn portaren
a realmes infaels rescats d'amor,
y quan tresors per los rescats faltaren
sa llibertat per los esclaus donaren,
acceptant dels suplicis los rigors;

y d'exa dòna en àngel convertida
que, acudint als suspirs del dolor greu,
en tots los llochs d'horror penetra ardida
pera guarir les penes de la vida
ab saba y flors del arbre de la creu;

de la de caritat forta amassona,
que los camps de batalla ensangrentats
va recorrent sens elm y sens ascona,
y del martiri alcansa la corona
remediant los estragos dels combats.

Honor als hèroes de la fè cristiana!
Ja may ningú com ells ha combatut
lluytant en pro de la ventura humana;
mes ¿qui'ls dona exa forsa soberana
que tants poders atlètichs ha vensut?

Ta lley, Deu-Redemptor, ta lley de gracia
que fa abaxar de la superbia'l cap,
enalteix l'humiltat, confon l'audacia,
y commou ab l'ardor de sa eficacia
al qui dubta, ò no creu, ò trist no sab.

Oh tu, d'amor inextinguible pira
que com cruxeix y fon al gel lo sol,
 ab sols una guspira,
la terra fondre pots de pol a pol;

permèt, Senyor, qu'ab l'incenser que fuma
perfums de fè t'envíe lo cor meu,
 mes purs que'ls flochs d'escuma
que alsan los mars lloante ab ronca veu.

Jo vull, Senyor, guardar tes llums radioses
com mantingueren viu lo llum sacrat,
 aguardant amoroses
les set verges prudents a son amat.

Ja may los dubtes que la fè oscurexen
cautivarán ma ditxa y ma rahó;
 may los vels que cubrexen
ton altar sacrosant, alsaré jo...

Jo! ¿què so jo? so la bambolla vana
qu'en tèrbol xaragall la pluja alsà,
 y naix y puja ufana
y una dèbil ventada la desfà.

¿Y tu? ¿quí ets tu, Senyor? la fè ho publica;
ets l'eterna sapiencia y veritat
 qu'infalible judica
als mons innumerables qu'ha creat.

Los sigles passan davant teu, com llisca
l'arrebatat caudal d'altiu torrent
 per la rambla arenisca
precipitantse dins lo mar potent.

Jo so, Senyor mon Deu, lira trencada
en l'armonía universal del món;
 mes, per la fè impulsada,
mos cants postrers encara per tu son.

Jo vull, donchs, mentres dure ma existencia,
himmes alsar d'amor y caritat,
adorant per la fè ta ommipotencia,
que regeix l'increada eternitat.