Poesíes de María Josefa Massanès/La verdadera riquesa

LA VERDADERA RIQUESA


¡Beneyta sía la Terra
y'l Poder qui la crià
y los homes qui l'habitan,
puix cada home es mon germà.

Y com a tals, carinyosa
gent del camp, vol lo meu cor
de verdadera riquesa
descobrirvos un tresor.

Escoltàu ma veu senzilla
ab la millor voluntat,
que mon pur intent us parla
per los anys autorisat.

Y puix lo peregrinatge
de la vida tots junts fem,
durant lo camí ajudèmnos
si bon port trobar volem.

Seguím units y animosos
sens girar lo cap detràs,
llansant tots los instints díscols
com un pesat embaràs.

No'ns desunesca l'enveja;
qu'en la farsa d'aquest món
lo galan y lo comparsa
devant de Deu iguals son.

Si'l poder y la riquesa
passant per nostre camí
ab ròssech fastuós empolsan
nostre hàbit de peregrí,

al través de la polsina
que los dèbils ulls fereix
sapiguem veure les penes
que'ls vels del orgull cobreix.

¡Quàntes miseries s ocultan
entre aquells vestits brodats!
No volguem cambiar les nostres
per les llurs felicitats.

Oh, nó! ni cregueu felissos
a tots quants molt alts veyeu.
¿En lo cim del alt Calvari,
no hi hà de Jesús la creu?

Y les dels richs son fexugues,
més que les nostres, molt més;
tot lo que llurs tresors pesen
té llur creu de fexuch pes.

Si per llur oci y regalo
sentiu enveja, feu tòrt;
vostre treball dona vida,
y llur vagancia, la mort.

No hi hà ditxa ni riquesa,
gent del camp, en veritat,
com gosar de l'existencia
ab la vostra llibertat.

¡Quànt més felís un rey fora
si vostre tresor tingués!
¿Richs de salut y alegría
no sou? Donchs, ¿què voleu més?

Jo, sía bona ò adversa,
sempre contenta ab ma sòrt,
may ab qui es més me comparo:
fiada en Deu, m'aconort.

Y estimo més ma barraca
mitx coberta de rosers,
que los richs salons de marbre
dels prínceps y grans banquers.

Més m'estim dels llars fumosos
los rogenchs flams dels boscalls,
que les llums de gas malsanes
reflectides per miralls.

Y molt més qu'exes antorxes
que tornan la nit en jorn,
brilla lo dosser d'estrelles
que veig de ma cambra enfront.

Nó, amichs meus, no cambiaría
mon content y dolsa pau
per totes les pompes vanes
del més grandiós palau.

Allí los amors s'amagan
en lo plech més trist del cor,
allí los ulls ni sols poden
donar llibertat al plor.

Allí, derrera'ls domassos
qu'ombrejan los finestrals,
anyoro la fresca sombra
de nostres rústechs parrals,

y les pures esmeraldes
qu'al meu hort donan verdor,
mos fruyters plens de topacis
ò carregats de fruyts d'or,

y a mos infantons qu'assaltan
los xamosos tarongers,
ò jugan demunt la jonsa
ab rubins dels cirerers.

Dins de la presó daurada
que té al rich engaviat,
no puch veure quan desplega
ses ales la tempestat,

ni quan arrastran les boyres
llurs vels per dalt dels turons,
ni quan la gebra abrillanta
los caps dels naxents brotons,

ni del mar la remor sento,
ni del vent sento'l bufets...
¡Ay! jo'm moro d'anyoransa
dintre d'aquelles parets.

Allí, trista, esmortuhida
com aucellet sense sol,
tot li falta a ma existencia,
tot, fins salut y consol.

Aquí so rica, tan rica,
que ningú pot serho més;
so tan rica d'alegría
que del món no envejo rès.

Y aquesta santa alegría
es filla de mon conort.
La verdadera riquesa
es conformarse ab la sòrt.

¡Oh riquesa verdadera!
gents del camp, germans amats,
ab ella Deu als cors dona
totes les felicitats.

1862