Poesíes de María Josefa Massanès/L'esperansa

 L'ESPERANSA


Tots sentim dins nostre cor
l'encís d'una Fada amiga
que pel camí del dolor
alleugera ab tendre amor
lo fardell que'ns afadiga.

Sens ella vindría a ser
impossible l'existencia;
l'Etern li dona poder
per rebaxar, per desfer
dels greus pesars la violencia.

Y ella, la piadosa Fada,
fa brotar de tots cantons,
dins l'ànima apesarada,
multitut inesperada
d'agradables ilusions.

Y encara que delicioses
a nostra rahó ofereix
visions molt més enganyoses
que les comarques bromoses
que lo miratge fingeix;

sempre, tras la mentidera
bromada de l'ilusió,
fa qu'entreovirèm llunyera
en misteriosa ribera
la Terra de promissió.

Y al cor dona fortalesa
y valor y activitat,
y treballa ab la pobresa,
li dona al cobart empresa
y al captiu conformitat.

Ab sa màgica alenada
tot ho capgira y revol,
pren lo obscur tinta rosada,
y en mitx la tempesta ayrada
fa que brilli un raig de sol.

¡Oh, mil voltes benehida
esperansa! jo t'ador.
Tu m'has donat, de la vida
en la batalla renyida,
sempre sobrehumà valor.

Ets confort de ma vellesa,
bàlsam de mon cor ferit;
ets l'últim bri de riquesa
que desde ma jovenesa
guarda avar mon esperit.

Puix del Altíssim emanas,
y, efluvi de son alè,
calmas les penes tiranes
ab tes divines germanes
la Caritat y la Fè.

Del ànimo ets brillant iris
qu'en ses borrasques fatals
aminora sos deliris
y tots sos més grans martiris
y tots sos més aguts mals.

Los qu'en esta vall impura
recullen en lloch de flors
fruyts de mortal amargura,
los que senten la tortura
de les urpes del dolor;

fixin sa trista mirada
en eix iris celestial
que't volta, ma bona Fada,
y l'ànima desmayada
recobrarà esfors vital.

Pobresa, trista pobresa,
albèrgala dins tot pit;
cors hont la mort dexa impresa
la marca de sa feresa,
mirèula de fit a fit.

Y ella ab sa piadosa influencia
sants consols us donarà,
y ab suavíssima eloqüencia
calmarà vostra impaciencia
mostrantvos un més enllà.

Esperansa, virtut bella,
no t'apartis may de mi,
sigues benfactora estrella
qu'ilumini ma parpella
de la vida en lo camí.

Per que, en mitx d'exa bromada
de ficticies ilusions,
la meva ànima enganyada
no caygui desatinada
en un abisme sens fons.

1878.