Poesíes de María Josefa Massanès/Ofrena

 OFRENA

A LA SACRATÍSIMA VERGE DE MONTSERRAT

No pot la bolva d'or que'l vent axeca
y als eteris espays lleugera puja
més brill al disco de lo sol donar;
ni ab la petita gota de rosada
qu'als occeans la boyra en tribut dexa
pot adquirir més magestat lo mar;

ni es dable al brí d'una palleta encesa,
d'enllumenada y sumptuosa cambra
ab son flam aumentar lo resplandor;

com no podrà jamay l'humà homenatge
que a la Reyna del Cel presentat sía,
donar a sa grandesa esclat major;

puix ja sa excelsitut era exaltada
del infinit en les regions ignotes,
ans, molt abans de que lo món sigués,
y'ls esperits angèlichs ja adoravan
a la del Verb Etern Mare elegida,
abans del temps esdevingut després.

Per ovació rendirli, fins la terra
obrí'ls ruents abims de ses entranyes
y dels fons més recòndits brotar feu,
en erupció volcànica, exos conos
que'ls marlets son de lo murat recinte
inexpugnable per voler de Deu,

ahont palau grandiós té la Imperanta
qu'es per lo Cel y'ls homes aclamada,
criatura sens titlla de pecat,
y a sa veu los arcàngels s'estremexen
y en sa puresa se complau l'Altíssim
y obeeix l'Univers sa voluntat.

Donchs, a la que tals gracies atresora,
que al Etern sols es dable superarles,

¿de què pot mon desitx ferli present?
si la oblació més rica es a sa gloria
lo que la bolva d'or al rey del día,
lo que la gota d'aygua al mar potent?

Y corones y ceptres de la terra
¿què son per qui d'estels fou coronada
per la Divina Eterna potestat
y resplandeix ab raigs del sol vestida
tenint als peus la lluna per peanya
y es son trono gloriós l'Eternitat?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Y jo ¡tolla atrevida! encar voldría
als richs joyells, de gratitut ofrenes,
juntar lo do de mon humil present,
la derrera guspira esmortuhida
pel fret alè de ma entreoberta fossa
qu'axeca agonetjant mon pensament?

Y ¿per què nó, sent do pera María,
pera ma dolsa Mare amoroseta
qu'ayma a tots sos bons fills per un igual?
¿per què quant tinch y puch no haig d'oferirli
si ella en ma horrible soletat no'm dexa,
si ella goreix mon esperit malalt?

Sía, donchs; y endevant… Cors jovenívols,
que plens de viva fè, richs d'esperansa,
sabeu aymarla ab tan intens ardor
y li aporteu ramells de bones obres
qu'espargexen essencia benfactora
de viva fè y d'inextingible amor,

juntèu mon cor a vostres presentalles
y als atributs simbòlichs qu'avuy porta
la catalana pía voluntat,
com fervent homenatge a la Regina
qu'hà dèu segles escuta nostres rasses
desde'ls penyals divins de Montserrat.

1881.