Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/El context literari

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 I.2. El context literari

 Durant el segle xviii, amb l'allunyament definitiu de Sardenya de la Corona d'Aragó, la llengua catalana sobreviu reclosa a l'Alguer. L'assimilació dels moviments estètics d'origen italià hi serà un fenomen paral·lel al de la pervivència de l'ús del català en la literatura popular i en alguns aspectes de la catequesi i de la predicació. En aquest sentit, convé recordar les diverses versions de la Doctrina cristiana, de les quals parlarem més endavant, i la cançó que comença «Qui bella missió / que diu pare Vassallo», de mitjan segle xviii.

 Pel que fa a aquest text convé assenyalar que el 1726, després de sis anys de presència sabauda a Sardenya, Víctor Amadeu II, canviant d'estratègia en comprovar que la confusió lingüística dificultava l'adaptació dels funcionaris piemontesos, encarregà al pare Falletti, jesuïta, que estudiés d'acord amb el virrei comte de Cortanze la manera d'introduir l'italià a l'illa: els nens havien d'aprendre'l a l'escola i els religiosos d'emprar-lo durant llurs prèdiques.[1] El pare Falletti, bon coneixedor de la realitat cultural sarda gràcies a la visita general que el 1721 havia dut a terme als col·legis de l'orde, va adreçar-se tot seguit al virrei per tal de fer-li conèixer el seu projecte:

L'ostacolo occorre per parte de Maestri, i quali presentemente non sanno ne parlare ne scrivere nell'idioma italiano. Per vincere questa difficoltà sarebbe necessario che venissero in questa Provincia due ó tré Padri dall'Italia, i quali insegnando la lingua á Padri giovani, dopo d'alcuni anni s'avrebbe un numero bastante di Maestri instrutti per dar principio ad ammaestrare la gioventù del paese. [2]

 Pocs mesos després d'aquesta proposta, Falletti especificava en una memòria tots els mitjans i materials que considerava necessaris per a l'ensenyament de l'italià, entre els quals, escrivia, «si dovrà cercare qualche spediente per avere Predicatori Italiani».[3] Un dels primers passos que calia dur a terme, segons el seu projecte, era ensenyar l'italià a tots aquells religiosos que, més endavant, haurien de difondre'l, a través de l'ensenyament lingüístic o doctrinal, a la resta de la societat sarda.

 El 2 de juliol de 1726 Víctor Amadeu II, advertint que no volia abolir el sard sinó arraconar a poc a poc el castellà en benefici de l'italià, va acceptar que fossin reclamats des de les Escoles Pies i les institucions jesuítiques sardes tots aquells religiosos necessaris per a difondre l'italià dins d'aquests ordes. Pel que fa als jesuïtes, es va preveure de destinar-ne un per a cadascun dels principals centres de la Companyia.

 Malgrat aquests projectes, el mes de març de 1727 tan sols s'havia establert a l'illa el pare Giovanni Battista Vassallo (1691-1775).[4] Pel que fa a la seva activitat de predicador, hem tenir en compte allò que el 3 de març de 1728 va escriure el virrei:
Il P. Ricca predica in tal lingua [italià] tutti li venerdì, ed ha quel concorso che vi è qui ordinariament alle prediche spagnuole, che è sempre poco. Il medesimo P. Ricca ed il P. Vassallo fanno ogni domenica la dottrina cristiana in forma di dialogo, ed hanno gran concorso anche di plebe.[5]

 L'activitat evangelitzadora del pare Vassallo va durar gairebé cinquanta anys, i almenys en tres ocasions el dugué a l'Alguer, on deixà un record inesborrable en la memòria dels ciutadans.[6] I no podia ser altrament, si tenim en compte el mètode que seguia:

Calcavasi bene sul capo una corona di pungentissime spine, che gli facevano sgorgare tanto sangue, da irrigargliene la faccia, e da inzuppargliene le vesti, oppure dava mano a flagellarsi con discipline, e scagli di lame taglienti, con cui si stracciava di dosso le carni a brandelli. Spettacolo veramente pietoso e orribile ad un tempo, sino allora non mai visto, che traeva gemiti e grida di compunzione e di dolore.

 Antoni Miquel Urgias ens recorda la segona missió algueresa del prestigiós jesuïta:

Nella seconda missione fatta dal fù padre Vassallo verso l'anno incirca 1740 nella città d'Alghero, prevalendosi della divozione e fervore del popolo, persuase loro a voler perpetua fra essi una sorgente d'esercizi propri di missione in una fabbrica destinata al ritiramento spirituale. Contribuì volentieri al disegno tutto il popolo, ed oltre le copiose limosine raccolte dal pubblico a quest'oggetto, si videro le persone ancor primarie di questa città condurre processionalmente i materiali pella fabbrica disegnata.[7]

 Aquest interès a dinamitzar l'espiritualitat local tot incentivant el corporativisme religiós coincideix amb l'estratègia que, ben bé des del segle XVI, els jesuïtes seguien a l'illa per tal d'assegurar els fruits de les missions. I el pare Vassallo els assegurà de manera eficaç: el seu deixeble Maurici Pugioni (1731-1803) es responsabilitzà fins a la seva mort, esdevinguda el 1803, de la direcció espiritual de la casa dels exercicis de l'Alguer (de vegades en conflicte amb Lluís Soffì, poc apreciat en aquesta disciplina) i, ben sovint, de la predicació quaresmal.

 L'any 1911 va veure la llum a la prestigiosa revista Archivio Storico Sardo l'article de Joan Palomba intitulat «Tradizioni, usi, costumi di Alghero». L'autor hi recordava que

durante il periodo della settimana santa per le vie della città si sente cantare la seguente canzone anonima in occasione della venuta in Alghero del padre predicatore Vassallo, missionario del 700.[8]

 Per tal d'assegurar l'eficàcia de les missions, el jesuïta tenia per costum traduir al castellà o al sard certes pregàries que, en acabat, feia cantar als fidels tot al llarg de les processons penitencials. Traduïa també, ara a l'italià, la doctrina cristiana i, en forma de cançó, la difonia entre els fidels. Francesc Manunta ja insinuava la possibilitat que el mateixVassallo hagués estimulat la composició del cant alguerès:[9] a partir d'una d'aquelles cançons amb què catequitzava la població sarda, el pare Vassallo pogué encarregar una adaptació algueresa a algun dels seus deixebles locals, entre els quals ja hem recordat Maurici Pugioni, conegut poeta en llengua catalana i castellana.

 Des d'aleshores no ha cessat la devoció envers el jesuïta: la seva cançó, estretament lligada a la Setmana Santa, continua encara viva en alguns sectors de la població algueresa.

 Amb el fenomen arcàdic, però, assistirem a una episòdica represa de la literatura culta, pública i no anònima d'expressió catalana. Els poetes algueresos, a més, es trobaran fent costat als més prestigiosos escriptors sards, en uns reculls poètics impresos de manera molt acurada gràcies a un factor d'importància capital: la modernització de l'art tipogràfica. Això, amb la difusió del costum de les acadèmies literàries –en què es proposaven al públic textos de circumstàncies, de gust normalment pastoral– i de les lectures poètiques familiars, va permetre el desvetllament de l'ús literari del català. Es tracta de la primera Renaixença literària algueresa, no tan anecdòtica com podria semblar perquè representa la llavor que donarà fruits d'abast més ambiciós durant la veritable renaixença dels segles XIX i XX.


  1. Roberto Palmarocchi, La Sardegna sabauda, vol. I: Il regno di Vittorio Amedeo II (Cagliari 1938), 96.
  2. «Lettera diretta al vicerè di Sardegna», del 5 de maig de 1726, dins Dispacci di corte, ministeriale e vice-regi concernenti gli affari politici, giuridici ed ecclesiastici del Regno di Sardegna (1720-1721) ed. Francesco Loddo Canepa [= Biblioteca Scientifica, vol. I, II serie] (Roma 1934), 13-14.
  3. «Memoria de mezzi che si propongono per introdurre l'uso della lingua italiana in questo Regno», ibid., 50.
  4. Convé tenir en compte una útil biografia del pare Vassallo: Enrico M. Sundas, Un Apostolo della Sardegna nel Secolo XVII [sic, per «XVIII»] (Cagliari 1923: seconda edizione migliorata) [1a. ed. dins Monitore Ufficiale dell'Episcopato Sardo (1912)].
  5. R. Palmarocchi, La Sardegna sabauda cit., 98.
  6. La primera estada del pare Vassallo a l'Alguer es remunta al Nadal de l'any 1726, en ocasió del seu trasllat de Gènova a Sardenya (E.M. Sundas, Un Apostolo della Sardegna cit., 54). Pel que fa a les missions alguereses, veg. Francesc Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana, 3 vols. (L'Alguer 1988, 1990, 1991), III, 3 i 6-7, on l'autor dedueix que la tercera estada de Vassallo a l'Alguer ha de correspondre a l'any 1749-1750.
  7. «Casa degli esercizi di Alghero» (Biblioteca Municipal de l'Alguer, ms. 53A: Antonio Michele Urgias, Manoscritti e memorie, vol. I, 1818, fol. 186). Publica el text complet d'aquesta memòria F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., III, 67.
  8. Giovanni Palomba, «Tradizioni, usi, costumi di Alghero», Archivio Storico Sardo, VII (1911), 232; aquest text fou posteriorment reproduït dins Joan Palomba. Tradicions, usos i costums de l'Alguer, ed. Antoni Nughes (L'Alguer 1996), 261; veg. també les Actes del I Simposi d'Etnopoètica de l'Arxiu de Tradicions: Setmana Santa a l'Alguer, ed. Joan Armangué (Barcelona 1999), 125-128.
  9. F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., III, 7, n. 6.