Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/Bartomeu Simon

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 III. La consciència lingüística

 III.1. Bartomeu Simon

 III.1.a. Activitat de recerca lingüística

 Totes aquestes circumstàncies, val a dir, un context polític adequat i un ambient cultural madur, van fer possible que la classe dirigent algueresa no només prengués consciència de la llengua pròpia de la ciutat, sinó que hi tingués un marcat interès de caràcter erudit, d'una banda, i de l'altra —gràcies sobretot a l'existència de possibilitats reals d'edició de textos poètics— volgués presentar de manera lingüísticament pulcra els escrits que havien de transcendir. Seguirem aquest fenomen tot repassant la trajectòria literària d'un dels nobles algueresos de més pes polític a l'Alguer, Bartomeu Simon, del qual ens ha pervingut una documentació molt abundant.[1]

 Cal tenir en compte, però, que la varietat, la riquesa idiomàtica eren considerades com un valor afegit en el treball creatiu dels poetes arcàdics. La presència del català als reculls adreçats a bisbes i administradors sards no deixava d'oferir un exotisme semblant al de les poesies hebrees, gregues, castellanes, piemonteses o venecianes. Hi ha fins i tot alexandrins «in lingua nizzarda» en un recull adreçat l'any 1789 Al nobilissimo signore Don Maurizio Thaon di Sant'André.[2] L'any anterior, encara, havien estat publicats a Sàsser uns Applausi poetici on trobem, a més de textos italians, sonets en venecià, en castellà, en llatí i en sard. El caputxí Simoni Maria Reinaldi ironitzà precisament sobre aquesta confusió lingüística —a la qual de fet ell contribuïa amb un sonet sard, un fragment del qual reproduïm tot seguit:

Non c'est'Angiulu e Chiappe in Venezianu,
No es famosu Carboni po latinu,
Porcu po su Taix [`alemany´]? Ma deu Cappuccinu
Ne de sardu m'acatu, ne italianu.

S'is Poetas giuntus non di nanta nienti,
In casu deu ind'isciessi it'emm'a nai
de su Deganu nostu, e in cali idioma?[3]

 'Suposant que sabés què dir sobre el nostre bisbe, en quin idioma hauria de fer-ho?', es demana Reinaldi.

 No totes les llengües, però, es beneficien del mateix prestigi literari. La forta jerarquització que allunya la parla culta de la popular se'ns fa palesa a la següent poesia, escrita l'any 1786 per Giambattista Sanna i Angelo Berlendis:

Vista la grande funzione
della Consecrazione,
sul rustico stromento
Così cantava un selargin contento:

«Coronau ti ammiru,
consacrau ti adoru,

però custu coru
ti bolit cantai».

[...]

Volea seguir, ma prima
per rinfescar la rima
corso a un fiasco di vin, per la gran fretta
caddegli, e si fè in pezzi (strano evento).
Il fiasco nò, ma il rustico stromento.[4]

 El fragment italià correspon a Berlendis, que no s'està de ridiculitzar el protagonista sard («selargin»: 'natural de Selargius', al sud de l'illa): beu vi i trenca la flauta («rustico stromento»).

 Ara bé, el català, malgrat tot, viu un moment de glòria efímera durant els darrers anys del segle xviii i primers del xix. I això gràcies a un treball de recerca lingüística que per força ha d'acompanyar textos com, per exemple, la nadala de Bartomeu Simon que hem tractat més amunt. Aquest noble alguerès esdevé, doncs, el primer precedent conegut de la tasca sistemàtica dels folkloristes de la fi del segle xix.

 Més enllà dels eventuals mèrits de caràcter literari, el principal interès de la nadala de Bartomeu Simon consisteix en la rica llista de noms d'ocells que ens procura, a més de noms esparsos de quadrúpeds. És el resultat, doncs, d'un pregon interès per la terminologia zoològica, interès que coincideix amb el d'una llista autògrafa de noms de peixos que bé hauria pogut servir per a preparar un altre poema de característiques semblants:[5]

Las llagostas y llomantuls
lus congras y las murenas
lus dentuls y lus pagells
las rascassas y capons
las bogas y las sardinas
lus girets y las ubradas
lus saclets y lus gurballs
la acritta, lus gats y aguairu
las tuñinas y alexiertus
lu pex de spada y delfins
lu cuchu y lu bou marí
las llixas y palayas
lus llops y lus mugiuls
lus rucals y lus serrans
las dunsellas y las mollulas
lus polps y lus totanus
lus mabras y lus organs
las trillas y las agullas
las arañas y lus saracs
las mendulas y las variadas
las sabogas y asparrals
las trotas y las anguilas
lu gianquettu y lu muxó
lus grancs y las gambaras
las sigias.

 Aquestes llistes de paraules —d'àmbits molt limitats, si volem, i d'ús privat— han de ser el resultat d'una recerca duta a terme a partir de fonts orals. Coneixem dos casos, però, en què el noble alguerès va voler confiar en l'autoritat de sengles textos antics, un de manuscrit i local i un altre d'imprès i de caràcter més general.

 El primer dels dos textos consisteix en un breu dietari del franciscà Ramon Ursoni (1627-1637), que Bartomeu Simon va copiar per al seu ús personal, probablement interessat pel seu caràcter de crònica local d'expressió catalana.[6] En efecte, el dietari recull, entre d'altres anècdotes, notes relacionades amb antigues tradicions alguereses, com les processons a Vallverd i certes cerimònies religioses en què es demanava pluja al cel:

Se fa nota com fra Ambrosio Machín, de l'Alguer, de l'orde de la merset, essent provincial de Aragó y Predicador de Sa Magestat, fonch General de l'orde, fonch elet bisbe de l'Alguer, de hont residint alguns ains partí als 30 de maig 1627 per archibisbe de Càller ab molt contento, essent virrei de Sardegna don Jeroni Pimentel.

Fas nota com vui, dilluns, a 5 de juin 1634, segons die de Pentecoste, fonch violada la nostra iglésia de Sant Francesch d'esta ciutat de l'Alguer per unas estocadas que daren don Ramon Carcaçona, Salvador Grizoni, Jeroni Saba y Pedru Paulu Garau a doctor Hieroni Tibau, dins la dita iglésia, devant la capella de sant Juan Batista, ha hon està lo Santíssim Sacrament, y de la capella de Nostra Señora de Montserrat, de las quals perdé la vida.[7] Y lo pare guardià, que era lo pare fra Francesch Detori, té enviat a Sàsser al senyor Archibisbe don Diego Passamar per a beneir la aigua, y lo dit guardià té reconsiliat dita iglésia diumengie a 11, dia de la Santíssima Trinitat.

Fra Ramon Ursony

Fas nota com vui, a 27 de juin 1631, lo Il·lustre bisbe de l'Alguer, don fra Gaspar Prieto, de la orden de la Mercet, té rebut lo privilegi de President de Sardegna; té jurat, fet [sic] la professió de guardar los privilegiis en la seu catedral, aprés de vespres, en mans del senyor Jaume Pons, conseller segons, per ésser absent lo conseller en cap. Y tornant en sa casa lo acompagnava molta gent, y en la mà dreta de dit president anava lo conseller segons y a la esquerda lo senyor don Salvador Carcaçona com a vicari, en nom de la Iglésia. Y per ésser atollit, fora de la iglésia en dita mà esquerra anava lo doctor Antoni Canavera, ardiaca. Y al 5 de juliol del predit ain s'és partit per Càller ab ocasió de 9 galeras de Gènova, poch abans de sonar la Ave Maria. Hon, havent governat alguns mesos y administrat algunas justíssias, és tornat en l'Alguer, als 28 de abril 1632, ab unas fregatas.

Fra Ramon Ursony

Fas nota com vui, diumengie, als 6 de martz 1633, s'és fondada la congregatió de sant Felip Neri en l'Alguer, y molts foren amitits per mans de l'Il·lustríssim senyor bisbe de l'Alguer, lo senyor don fra Gaspar Prieto, qual digué la missa y té combregat a tots los jermans, cascú ab son siri en mans ensès, que foren quasi tresents. Y en dit die lo doctor Diego Carolo prengué lo bastó de veguer, qual lo tingué encomanat fins que vingué lo veguer que portava lo privilegi de Sa Majestat.
Fas nota com vui, a 14 de abril 1637, tercer dia de Pascua de Resurreçió, perquè molts mesos no havia plogut, lo Il·lustre capítol fiu portar a Nostra Señora de Vallvert en l'Alguer; y per acompagnar-la anaren las tres comfrarias fins la sua iglésia, ab molta devotió y llums. Y en sant Agustí anaren los señors capitulars ab totas las religions y molts cavallers ab sas achas ensesas. La entraren quatre sacerdots al coll ab lo baldaquino. La portaren en la Seu, estigué fins al diumengie de matí, y en lo entretant se feren grans festes, moltes lluminàrias, en la iglésia cada dia prèdica y a la entrada se tiraren artilleria y mascles. Y al tornar-la ennaren molts del capítol fins la sua iglésia, en hont acudí moltíssima gent tant de ciutat com forestera.

Fra Ramon Ursony

 El segon text que ara ens interessa recordar arribà a adquirir per a Bartomeu Simon un valor d'autoritat lingüística indiscutida fins al punt que influí pregonament en la seva evolució literària. Ens referim a una altra còpia, en aquest cas d'un fragment del Llibre dels secrets de agricultura, de fra Miquel Agustí.[8] Bartomeu Simon va resumir, en un esborrany ple de correccions, els capítols relatius als «Secrets del pomer» i els «Secrets del perer». Molt més que no pas això, però, ens interessa destacar el fet que aquesta brevíssima còpia no només confirma l'extraordinària difusió de l'obra de Miquel Agustí, sinó que representa l'únic cas segur de relació directa d'un escriptor alguerès del segle XVIII amb un text català no redactat a Sardenya.

 La influència d'aquesta coneixença fou molt més intensa d'allò que inicialment podria semblar. Bartomeu Simon va aprendre-hi tot un seguit de termes i de solucions ortogràfiques de les quals va voler deixar constància en una llista d'expressions errades, sovint termes dialectals o bé barbarismes, amb llur equivalent extret de l'obra de fra Miquel Agustí.[9] Així sembla insinuar-ho si més no la coincidència de diverses veus amb les copiades als fragments de què acabem de parlar, a més de la temàtica fonamentalment agrícola dels termes recollits. Pel que fa als aspectes ortogràfics, morfològics i lèxics que van colpir Bartomeu Simon, convé anticipar que essencialment els adoptà per a la seva obra literària catalana, inicialment escrita segons criteris ortogràfics italians o bé basats en la fonètica algueresa i posteriorment corregits tot seguint algunes de les solucions que consten a la llista nascuda de la lectura de l'obra de fra Miquel Agustí.

Senyor y no Segnor
Les plantes y no las plantas
Xicas y no patitas
Los arbres y no lus abras
Raels y no rayghinas
Espay y no espassi
Per ço y no per axiò
Pateixen y no patexin
Assessiarà y no atatarà
Ligse o se lig y no ligisa o sa ligi
Traure y no treure
Fruytes y no fruitas
Servar y no conservar
Empeltar y no enserir
Amarch y no margant
Sols y no sol, o solament
Ametlla y no mella
Ametller y no maduler ni meller
Danyen y no dagnian
Hagen y no agian
Qualsevol y no qualsasia
Prengau y no prenghiau
Clots y no fossos o fossas
Mosech y no mos
Del ca y no del cuchu
Guareix y no cura
Ayudar y no agiudar
Ventrell y no ventre o ventra
Any y no agn
Fruytes enteres y no fruytas enteras

Vinyes y no vignas
Medicines y no medicinas
Aygües bones y no ayguas bonas
Sovint y no sovent
Tosquirar las ovellas y no tundir las ovellas
Darrera voluntat y no ultima
Açò y no axiò (Si dice pure axiò)
Quiscú y no cadahú, o quiscun se segue lettera
vocale
Trempat o trempada y no templat o templada
Aquest o aquesta y no achest
Aprés y no dasprés (Sa troba ancara després)

 III.1.b. Activitat de correcció lingüística

 Tot seguit veurem com Bartomeu Simon va aplicar tots aquests materials lingüístics a la seva obra literària. Ja hem anticipat que quan el 3 de març de 1799 el rei Carles Manuel IV va establir-se a Càller, hom va celebrar a tota l'illa un seguit de festes que contribuïren a solemnitzar un acte que, de fet, no representava més que una derrota per a la família reial piemontesa. Tal com hem vist més amunt, per tal de celebrar l'esdeveniment es van distribuir algunes còpies de poesies i himnes populars en llengua catalana, que els algueresos cantaren pels carrers. Bartomeu Simon va voler sumar-se a aquesta joia literària i dedicà al rei el sonet intitulat «Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña».

 El manuscrit de Bartomeu Simon presenta diverses correccions que corresponen, tal com es desprèn del color de la tinta, a dos períodes diferents. Hauríem de considerar una part d'aquestes correccions, les de caràcter ortogràfic, l'aplicació de les solucions apreses gràcies a la lectura del Llibre dels secrets de agricultura, de fra Miquel Agustí. A més d'això, el nostre autor va fer una traducció castellana del seu sonet, tot respectant les correccions amb què havia modificat la versió original. No cal dir que és fonamental el fet que hagués decidit de dur a terme la primera redacció del text en català i no en castellà: al cap i a la fi es tracta d'una poesia de caràcter patriòtic, escrita a partir d'un esdeveniment que movilitzà un grup selecte de poetes algueresos que pretengueren defensar la pròpia identitat tot seguint un camí obert més de vint anys abans i que veia en la represa literària de les llengües autòctones un dels mitjans més vàlids per a la diferenciació cultural.

 Vet aquí el text del sonet:[10]

Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña,
a 3 mars 1799, devent dexiar la cort de Turín.

Lo Tirso ab la Dora en competència
és poc menos de un sigle que altercava
qui de los dos tingués la preferència
per albergar lo Rey que·ls dominava.

Dora poghé guanyar perquè alegava
que d'ell tinghé primer la sua existència;

lo Tirso s'aquietà, perqu·esperava
la giustíssia de Déu, del Rey clemència.

Fonc ben dura y violenta tanta mora.
Turbis en tant aquells, ab gran assust
cad·u tengué temor d'estar-sa axiut.

Ma finalment lo Cel, pròvido y giust,
ha fet que, seca l'aigua de la Dora,
al Tirso lo seu Rey se'n sia vingut.

 Per tal de fer-nos càrrec de la tècnica correctora del noble alguerès, consignem tot seguit el llistat de les variants que trobem a l'original:

1. Lo: corregint «Lu»; Tirso: corregint «Tirsu»; ab: corregint «a ma»; 2. menos: corregint «menus»; sigle que: corregint «sigla che»; 3. qui: corregint «chi»; de los dos tingués: corregint «dels dos tenghessi», ratllat «tenguessi»; 4. lo: ratllat «son» i «lu»; que·ls: corregint «che'ls»; dominava: corregint «duminava»; 5. poghé: ratllat «volgué» i «vulghé»; guanyar: corregint «guagnar»; perquè alegava: corregint «perché allegava»; 6. que d'ell tinghé: ratllat «de mi tenghé ell» i «ha tingut ell»; 7. lo Tirso: corregint «lu Tirsu»; aquietà: corregint «acquietá»; 8. Abans de dues correccions consecutives aquest vers presentava les següents lectures: «lu dia de giustissia y de clemencia» i «la giustissia del Cel y la clemencia»; 10. gran: ratllat «senza»; 11. Cad·u tengué temor: ratllat «Cad·u no senza por» i «gran por cad·hu tenghé»; d'estar-sa: corregint «de astarsa»; 12. lo: corregint «lu»; pròvido: corregint «providu»; 13. que, seca: corregint «che secca»; 14. Tirso lo seu: corregint «Tirsu lu sou»; vingut: corregint «vengut».

 I ara podem comparar el sonet amb la seva versió castellana, en la qual l'autor recollí algunes de les variants posteriors al seu treball de correcció lingüística damunt de l'original català:[11]

El Tirso con la Dora en competencia
poco menos de un siglo es que altercava
quién de los dos tendría la preferencia
para albergar su Rey, que dominava.

Pudo ganar la Dora, que allegava
haver tenido de ella su existencia.
El Tirso se aquietó, pues que esperava
la justissia de Dios, del Rey clemencia.

Fue bien dura y violenta tanta mora.
Enturbiáronse aquellos con gran susto,
y de quedarse enjutos se ha temido.

Próvido finalmente el cielo, y justo,
dessecando las aguas de la Dora,
hiso que al Tirso el Rey se haya venido.

 Els exemples podrien ser molt abundants, però per tal de no afeixugar el present estudi ens limitarem a tenir en compte, encara, les dues primeres estrofes d'una «Sesta en lyra» datada l'any 1809:[12]

Resposta de una dama a un canòngie que le ha fet una canzó
en sesta lyra confortant-la en sas aflissions per l'ausènzia de son marit.

Senyor canòngie amable:
yo no sé com respondre als seus bells versos.
Ya sab que·n mi no és dable
que yo los púghia fer tant purs y tersos.
Vostet, senz ironia,
té·l do que Déu le ha dat de la poesia.

Ya sé qu·és sempre estat
amant de les tres muses principals;
que·n ellas ha studiat
fer las sestas en lyra y coplas reals.
Per fama és conegut
de tots un gran poeta molt sabut.

 A aquests dotze versos, inclòs el títol, els correspon el següent aparat de variants:

Títol. Corregint «Resposta de una dama a un canongia che le ha fett una canzó en sesta lyra cunfortantla en las suas aflissions per l'ausenzia de son marit»; 1. Senyor: corregint «Segnor»; canòngie: corregint «canongia»; amable: corregint «amabla»; 2. respondre als seus: corregint «respondra a lus sous»; versos: corregint «versus»; 3. Ya: corregint «Gia»; que·n: corregint «che·n»; dable: corregint «dabla»; 4. que: corregint «che»; los: corregint «lus»; purs: ratllat «beills»; tersos: corregint «tersus»; 5. Vostet: corregint «Vustet»; 6. que: corregint «che»; le: corregint «li»; 7. Ya: corregint «Gia»; qu·és: corregint «ch'és»; 8. les: corregint «las»; muses: corregint «musas»; 9. que·n: corregint «ch'en»; 12. tots: corregint «totts»; 163. donat: corregint «dat»; 276. se: corregint «sa».

  La intenció d'inserir-se en la tradició lingüística culta és més que evident, no només pel que fa als aspectes ortogràfics, sinó també morfològics i fins i tot, de vegades, lèxics. Cal tenir en compte que l'anàlisi d'aquests dos textos representa tan sols un exemple de la tendència que estem estudiant; tendència que trobem en l'obra completa de l'autor, que ara hem de deixar de banda.


  1. Per a l'estudi de la vida i l'obra d'aquest noble alguerès, remetem al nostre treball sobre Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon cit., i a la bibliografia que hi recollim.
  2. Tots els opuscles celebratius als quals ens referim són custodiats a la Biblioteca Municipal de l'Alguer, fons «Sardegna. Miscellanee poetiche».
  3. Applausi poetici per la consagrazione del novello vescovo d'Ales e Terralba (Sàsser: Stamperia Piattoli, 1788).
  4. Per la consecrazione di Monsignore D. Giovanni Antonio Cossu, vescovo novello di Bosa (Càller: Stamperia Reale, 1786). La poesia és firmada tan sols amb les inicials dels autors; a l'exemplar que n'hem consultat, de la Biblioteca Municipal de l'Alguer, els noms complets hi són escrits a mà.
  5. J. Armangué, Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII cit., Apèndix 8. Transcrivim el text, sense corregir-lo, a partir de l'original conservat a l'Arxiu Guillot de l'Alguer, llig. 701bis. Per a l'estudi dels ictiònims algueresos, veg. P. Català i Roca – F. Manunta, «Trilles, pagells i tòtanos. Los peixos de l'Alguer en una recerca de Carmen Dore del 1927», L'Alguer, II, núm. 5 (setembre-octubre 1989), 7-14; i R. Caria, Il mondo del Càlic. Studi di toponomastica e lessicografia algherese (Sassari 1990), 119-142, on l'autor analitza de manera molt acurada alguns dels termes que apareixen en aquest document, que li serveix de font.
  6. Arxiu Guillot, doc. 233: «Copia autentica di varie notizie manuscrite nel folio precedente al frontispizio del libro de' Comentari del monsignore Ambroggio Machin, algarese, qual libro è del convento de' Minori Conventuali d'Alghero».
  7. Segons Carmen Dore, que va transcriure aquest fragment a partir de l'original —en una nota firmada el 19 de setembre de 1946, inclosa també al frontispici dels Commentari in prima partem S. Thomae—, Jeroni Tibau va ser nomenat capità d'infanteria d'una de les cinc companyies alguereses el 15 d'agost de 1626.
  8. M. Agustí, Llibre dels secrets de Agricultura, casa Rustica y Pastoril (Barcelona: Esteve Liberós, 1617). Segons el Manual del librero hispano-americano «es obra buscada por las gentes del campo y de utilidad práctica, que se hizo muy popular. Entre los libreros y el vulgo es conocida por El Prior»; veg. Antonio Palau y Dulcet, Manual del librero hispano-americano, 28 vols. (Barcelona 1948-1977), vol. I, 118, núm. 4.122.
  9. J. Armangué, Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII cit., Apèndix 7. Transcrivim el text a partir de l'original conservat a l'Arxiu Guillot de l'Alguer, llig. 701bis. Aquesta llista, atribuïda a Domènec Simon, va aparèixer publicada, amb algunes variants respecte a la nostra transcripció, dins l'estudi de R. Caria, «L'alguerès des d'una perspectiva històrica (segona part)», Revista de l'Alguer, II (1991), 132.
  10. Vam publicar-lo dins Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII cit., Text 1, on el manuscrit és presentat amb les següents paraules: «L'Alguer, 1799. Un full solt, firmat: "N.N., patrizio algarese". (Edició: Eduart Toda, La poesía catalana á Sardenya cit., 57-58.) El sonet que transcrivim [...] consisteix en l'únic text de Bartomeu Simon que Eduard Toda va arribar a conèixer i publicar a la seva antologia. El manuscrit presenta moltíssimes correccions que corresponen a dos períodes diferents. La versió de Toda, que sens dubte no és feta a partir de l'original, recull només algunes d'aquestes variants. La resta de les correccions, per tant, corresponen a una ulterior revisió que Bartomeu Simon va dur a terme quan el poema havia esdevingut d'una manera o altra públic».
  11. Aquest sonet, fins ara inèdit, és conservat, com les altres poesies de Bartomeu Simon, a l'Arxiu Guillot de l'Alguer, ms. 701bis.
  12. Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII cit., Text 2: «Càller, 1809. Quadern relligat de 15 fulls, on és copiada també la «Lettera confidenziale al cavaliere N.N., d'Alghero». Tal com declara Bartomeu Simon a la «Lettera confidenziale», l'any 1809 li fou tramès a Càller, on llavors residia, un «Canto canonicale» en sard que hauríem d'atribuir al seu fill Joan Baptista. Seguint el mateix metre, però en català, Bartomeu Simon va redactar la resposta de la dama a la qual era adreçat l'original sard, o sigui la seva muller Antíoca Màssala, a qui va trametre el poema per tal que, a l'Alguer, fos llegit públicament durant les festes de Carnestoltes».